La immigració occitana a Catalunya

Les onades d'occitans a Catalunya

Els professors Jordi Nadal i Emili Giralt el 1960 van publicar a París, amb un pròleg de l'historiador Fernand Braudel, un llibre sobre la immigració francesa a Catalunya, que representa un enorme esforç de recerca i de síntesi i fou una gran novetat, però que ha trigat vint anys a trobar nous investigadors i encara manca l'estudi total, poble per poble. Tanmateix historiadors locals, com Antoni Massanell, de Vilafranca, J.M. Solà Morales, a Olot; Jaume Aguadé, a Vilabella; J.M. Llobet, a Cervera, hi ha fet llurs contribucions posteriors.
Però és sens dubte Jaume Codina, del Prat de Llobregat, qui, en els darrers anys ha donat una forta empenta a l'estudi de les onades d'occitans (que eren anomenats sovint francesos) a pobles del Baix Llobregat. Entremig també Nadal i Giralt van publicar una monografia decisiva sobre la qüestió: La immigració francesa a Mataró durant el segle XVII (Caixa d'Estalvis de Mataró, 1965), on confirmaren la forta presència dels occitans, també de rossellonesos i minoritàriament de gent que procedia del massís central de França. El 2000 l'editorial Eumo va publicar la versió catalana de l'obra de Nadal i Giralt: Immigració i redreç (Els francesos a la Catalunya dels segles XVI i XVII).
El 1959 Enric Moreu-Rey publicà Els immigrants francesos a Barcelona (Institut d'Estudis Catalans). Abastava des del segle XVI fins al XVIII. Hi afirma que fugien de les lluites civils i religioses i d'haver de fer el servei militar, per bé que la causa principal era l'econòmica, ja que per als immigrants Barcelona era una mena de terra promesa. Moreu hi inventaria una vintena d'oficis dels nouvinguts i diu que els "francesos" formaren confraries religioses a la ciutat només per a ells. Finalment, que el 1603 es documenta el mot despectiu gavatx per a qualificar els nous immigrants i que cal no oblidar els fugitius de França a causa de la Guerra Gran i de la Revolució Francesa del 1789.
La terrible Pesta Negra del segle XIV, segons algun historiador, va delmar la població catalana d'un vint-i-cinc per cent. I durant els segles XV, XVI i XVII les pestes foren cícliques.
Aquest flagell, les assecades i les males collites van produir un buit demogràfic a Catalunya que van cobrir els occitans, i també una minoria de rossellonesos i francesos autèntics. La primera modesta onada d'immigrants transpirinencs i occitans comença a causa de les guerres de Joan II vers 1480, però assoleix una autèntica plenitud durant el XVI. Cal dir que des de la sentència de Guadalupe, de Ferran el Catòlic, es canvià el règim agrari català, perquè no hi havia la quasi esclavitud feudal del "serf de la gleva". Ramon d'Abadal, al pròleg de l'obra de Nadal i Giralt sobre Mataró i els immigrants, afirma que durant el segle XVI es crearen les grans cases pairals, que van acollir sobretot mossos, parcers i masovers, que van refer els anomenats masos rònecs, perduts per les pestes del XV i es recuperaren terres abandonades. Tots els estudiosos coincideixen a considerar que els occitans significaren una renovació biològica. Per això, aproximadament entre 1500 i 1700, Catalunya, malgrat tots els flagells que he anomenat, va doblar-se la població de Catalunya.
Codina a Les famílies santboianes (segles XIV-XIX) (Ajuntament de Sant Boi i Columna, 1999), formidable treball d'arxiu de primera mà, assevera que el 1601 els occitans i alguns forasters formaven un 44 per cent de la població. La majoria eren fadrins (solters), que feien de bracers, de mossos i pastors i també alguns oficis. Cal repassar altres llibres de Codina sobre demografia com A Sant Boi de Llobregat (segles XIV-XVII) (Ajuntament-Columna 2000), amb un capítol sobre els "francesos", i La vida i la mort al delta del Llobregat (segles XIV-XVII) (Ajuntament de Sant Boi-Viena 2002), que subtitula "Qüestions de demografia històrica".
Segons Codina, els primers a arribar, ja a finals del XV, eren gascons, que parlaven entre ells la pròpia llengua, tan afí a la nostra. I tant com a fet religiós com social, formaven confraries pròpies, al Baix Llobregat. Primer vénen homes i després famílies senceres. I són tants que els bisbes de Barcelona i de Vic demanen, quan es volen casar, informació a llurs bisbats d'origen per evitar casos de bigàmia. Hi trobem artesans de la fusta, mestres de cases, teixidors, comerciants, paraires, forners, traginers, moliners, etc., però la majoria són peons agrícoles. Codina al llarg treball La immigració francesa al delta del Llobregat, editat dins el volum de les Assemblees Intercomarcals d'Estudiosos (1985), però llegida el 1980, basant-se en vuit pobles antics de la comarca, hi transcriu uns 1.500 noms d'occitans i explica que alguns clergues forasters feien de rector en llocs com l'Hospitalet de Llobregat i predicaven en occità, fet que inquietava certs feligresos per manca de comprensió total. I hi afegeix que durant el segle XVII molts occitans caps de casa tenien veu i vot en els consells oberts dels pobles. Valentí Gual al llibret Gavatxos, gascons i francesos. La immigració occitana a la Catalunya moderna (El cas de la Conca de Barberà) (Ed. Dalmau 1991) demostra la poca incidència dels occitans a la comarca, llevat de Vimbodí i de Vilaverd, tot i que remarca que no hi ha documentació a Montblanc i Sarral. Gual ha publicat també La família moderna a la Conca de Barberà (Diputació de Tarragona). Abasta els segles XVI i XVII. Cal destacar paral·lelament l'obra de Joan Peytaví, La família nord-catalana. Matrimonis i patrimonis (El Trabucaire, Perpinyà 1996).
Per acabar, fem nostre el títol d'un article de Codina: Un projecte nacional urgent: l'estudi de la immigració francesa a Catalunya durant l'Època Moderna (Revista de Catalunya, gener del 1992). Calen ajuts especials de les universitats, institucions de govern i fundacions per investigar tot el territori català.

Albert Manent

Avui. Diàleg, pàg. 20-21. 14/10/03.

Font: http://www.scgenealogia.org/articles/occitans.htm