L´obra de Cristòfol Despuig

L´obra de Cristòfol Despuig

Una manifestació del seu fervent espanyolisme

Gran importància té, en la prosa catalana, l´obra del cavaller tortosí, Cristòfol Despuig (nascut el 1510, mort entre 1561 i 1580) intitulada "Los colloquis de la insigne ciutat de Tortosa" redactada l´any 1557 i adreçada a Francesc de Montcada, comte d´Aitona. Els colloquis són sis, entre Fàbio, ciutadà, i Líbio, cavaller, tot dos tortosins, i el cavaller valencià don Pedro.
En un català que té una gran naturalitat i sens dubte revela el parlar dels cavallers i gent cultivada de mitjan segle XVI, Cristòfol Despuig, home inteligent i erudit, hàbil en la seva argumentació i conversador elegant i apassionat, posa de manifest, en aquest sis colloquis, tres intencions molt clares. En primer lloc defensa l´excellència, bellesa, riquesa i importància històrica de la seva ciutat nadiua, Tortosa, apologia feta amb amor i erudició. En segon lloc fa un abrandat allegat a favor de Catalunya en el present i el passat, i justifica, amb tota mena d´argumements, moments aleshores discutits de la nostra història i fa un encertat panerigic de la llengua catalana. En tercer lloc, profundament espanyol, fidel a Felip II i a les seves empreses i, en aquell moment, a la seva lluita contra França i el Papa, Despuig no tolera que hom pretengui d´identificar Espanya amb Castella, la qual cosa el du a un violent anticastellanisme que, fet i fet, no és més que una manifestació del seu ferent espanyolisme.
Despuig recorda l´estil del Libre dels feyts, viu i ràpid. Les seves mateixes incorreccions, sobretot els seus freqüents desgavells sintàctics, li donen una simpàtica espontaneïtat, que potser es perdria en una dicció més acurada. De vegades sembla que hom ha consignat mot a mot el que va dictant el rei, amb la incorrecció pròpia d´una conversa, però amb el valors afectius de l´enraonar despreocupat. Sempre que és possible els parlaments són reproduïts en estil directe, cosa que dóna al llibre una singular vivacitat.
El "Libre dels Feyts", de Jaume I es una crònica en la qual tan abrandadament es narren empreses tan glorioses com les conquestes de Mallorca i de València, forçosament ha d´abundar en manifestacions d´amor a la terra i del que avui se´n diu patriotisme. Jaume I, com és natural, sent un gran amor per Catalunya, per Aragó i per la seva nadiua ciutat de Montpeller ; però en l´amor que manifesta per les terres mallorquines i valencianes advertim un matís especial, car aquells regnes, conquerits amb el seu esforç i la seva intelligència, són per a ell una cosa potser més entranyable que els regnes i senyorius que heretà dels seus pares. Mallorca i València, regnes de conquesta, són com filles seves, que ha guanyat després de molts d´esforços i perills : lloa llur bellesa i fertilitat, procedeix al seu repoblament amb cura i afany i quan torna a fer-hi diverses estades, s´hi troba a gust i satisfet
Jaume I diversas vegadas palesa una especial predilecció per Catalunya. Aisí quan a les corts de Saragossa s´indigna amb els aragonesos perquè no volen sufragar la campanya que vol emprende ajudant al seu gendre Alfons X de Castella, els diu :
"Gran meravella·ns donam de vosaltres, car sóts dura gent d´entendre raó ; car bé deuríets guardar lo negoci qual és, e deuríets guardar sí ho fem nós per bon enteniment o per mal. Car creem per cert que null hom no·nd poria en mal notar açò, car nós ho fem : la primera cosa, per Deu ; la segona, per salvar Espanya ; la terça, que nós e vós hajam tan bon preu e tan gran nom, que per nós e por vós sia salvada Espanya. E fe que debem a Déu, pues aquells de Catalunya, que és lo mellor regne d´Espanya, el pus honrat el pus noble (per ço car hi ha quatre comtes, ço és lo comte d´Urgell, e·l comte d´Empúries, e·l comte de Fois, e·l comte de Pallars, e ha hi rics hòmens, que per un que aquí n´haja, n´ha quatre en Catalunya, e per un cavaller n´ha en Catalunya cinc, e per un clergue que ací haja lla n´ha deu, e per un citadà honrat n´ha en Catalunya cinc), e pus aquells de las pus honrada terra d´Espanya no·s volgren guardar en dar a nós del lur..."
Cristòfol Despuig no tan solament fa una defensa histórica i arqueològica de Tortosa, ans encara es complau, potser en els millors moments de la seva prosa, a enumerar la bellesa del paisatge, les riqueses de la pesca i la caça, la fertilitat de la terra , la seva producció...
L´apologia, abrandada i erudita, de Catalunya és un motiu gairebé constant en els colloquis de Despuig. Un dels temes fonamentals del cinquè és la justificació del Princep de Viana i de la guerra contra Joan II, la qual cosa l´obliga a fer una detallada exposició històrica en gran part destinada a refutar el De rebus Hispaniae memorabilius de Luci Marineo Sícul (publicat el 1530 i reimprès el 1533, cosa que indica l`actualitat del to polèmic), propòsit ja anunciat per Despuig a la lletra dedicatòria : "He deliberat tractar en tot lo quint colloqui de las causes d´aquella guerra per mostrar les ocasions que lo Rei dona als catalans per a fer lo que feren i per abonar-los d´allò que contra ells deixen escrit Lúcio Marineo i altres, per tenir més en compte ab lo llagot que ab real veritat".
Despuig, en les seves disquisicións històriques, s´indigna contra els castellans que "per no publicar la glòria dels espanyols que no són castellans, celen la veritat" i contra els "historiògrafos castellans" que "estan en lo mateix de voler nomenar a Castella per tota Espanya. Amb autèntica ira escriu :
"Senyor, la major part dels castellans gosen dir públicament que aquesta nostra provincia (Catalunya) no és Espanya i, per ço, que nosaltres no som verdaders espanyols : no mirant, los pecadors benaventurats, quant ignorants són i quant cegos d´enveja i malicia van, que aquesta provincia no sols és Espanya , mas és la millor de Espanya..."

J. Martí *



Font: http://www.arbil.org/(17)desp.htm