Tauromaquia catalana

Tauromàquia catalana (I): el origens dels origens.

https://somatemps.files.wordpress.co...pg?w=387&h=284Sas Merdulas i Boes d’Ottana (Sardenya)



Com va arribar la traïció taurina a Catalunya: Sas Merdulas i Boes d’Ottana (Sardenya).

Els últims ecos del culte a Dionisos es poden rastrejar en singulars rituals ramaders que han sobreviscut a Sardenya obliterats en
les festes de Carnaval. A la localitat d’Ottana, el dijous de Carnaval, surten Sas Merdulas (nom que vol dir ‘els homes’, tal vegada derivat de Merre dulos, ‘els esclaus de la divinitat’), que custodien els Boes (bous), els quals simbolitzen el Dionisos zoomòrfic (que solia mostrar-se amb màscara de bou o cabró, o una altra mena d’astat), i que són punxats amb agullons per Sas Merdulas, en recordança del punxament ritual provocat per fer sortir sang i aconseguir la fertilització, aspecte que explicaria els picaos (com els cèlebres de San Vicente de la Sonsierra, a La Rioja) i altres deixuplines de la Setmana Santa mediterrània (una època de rituals destinats a propiciar la regeneració de la natura).
Les fonts clàssiques ens informen que la sang és necessària per afavorir la pluja i que la víctima sacrificial era punxada amb agulles i estimulada amb lliris refregats sobre els órgans genitals, com per obligar-la a ejacular. Doncs bé, també els Boes cauen a terra quan Sas Merdulas els punxen, i Sas Merdulas els acaricien els genitals. L’agulla és símbol de fertilitat perquè la sang que sortia després de la punxada servia per fer fèrtil la terra i fecundes les dones: una xica sarda ens explicava el 1995 la vigència d’un joc carnavalesc que realitzen els joves en certs poblets, consistent a punxar les xiques amb un instrument agut, avui en dia considerat una balandrinada incomportable, però que, inconscientment, reprodueix un acte d’antiquíssima estirp.
Els Boes d’Ottana duen màscares de fusta en forma de bou i un mocador al coll, mentre que el cos és cobert amb pells de moltó i porten una faixa d’esquellots. Sas Merdulas duen màscares sempre antropomòrfiques, és a dir, sense banyes, bé que amb el rostre deformat per una sarcàstica riallada i proveïts de llargs nassos fàl·lics; duen mocador al cap i van armades amb fuets, bastons i una llarga corda de cuir amb què atrapen els Boes i els domestiquen.
https://somatemps.files.wordpress.co...pg?w=304&h=170


Tauromàquia catalana (I): el origens dels origens. | SOMATEMPS

Tauromàquia catalana (II): l`època romana a Tarraco

https://somatemps.files.wordpress.co..._romano_03.jpg
Cabecera oriental del Circus Maximo de Tarraco

A l´obra de Enrique FLÓREZ, España Sagrada, t.VII, apéndice IV: ‘De las Cartas del Rey Sisebuto (hasta hoy no publicadas)’. Madrid: Antonio Marín, 1751, p. 326, es fa referència a una carta del rei visigot Sisebut es diu que al Circ Màxim de Tàrraco hi feien
«ludis Theatriis taurorum». La carta data del segle VII (any 617). Alguns autors, etre ells el mateix Flórez, han posat en dubte aquesta literalitat de l´escrit. per quan admet que en un manuscrit consta “phanorum” per “taurorum”, defenent no obstant la llectura “taurorum” front a “Juachin de Azur”.
Si anem encara mes arrere, al s. I d. C, trobem que Diodorus Siculus, en la seua “Biblioteca Historica” (Llib.4 p 225 Ed Hanovi 1604), “explica” la relacio especial dels iberics en els bous. Nos conta que Hercules tenia uns bous que havia furtat als “fills de “Chrysaor” i que quan travessà la regio dels ibers, rebe honors d´un del reis del lloc, de religiositat i justicia sobresalient, per lo qual li deixà una part dels bous com a regal: “Interea dum per Iberiam iter facit a loci cuiusdam regulo (erat autem vir pietate, et iustitia excellens) impense honoratus boum illi partem dono reliquia”. Continua dient que “Is quotquot acceperat Herculi consecrat, et quotannis pulcerrimum inde taurum eidem inmolandum dedicat. Bobesque accurate habitae ad nostrum usque seculum in Iberia permanserunt”, volent dir que eixe rei consagrà els bous a Hercules i cada any li´n sacrificava un en el seu honor, afegint que eixe es el motiu pel qual “Fins al dia de hui, en Iberia es mantenen els bous com a sagrats”
Com sabem, els iberorromans valencians fusionaren la cultura autoctona dels ibers en la cultura greco-romana. Joan Llidó i Herrero, parlant dels ibers valencians, nos diu en “Huellas del espíritu en la prehistoria castellonense‎” que “El levante ibérico conoció la sacralidad del toro con generalizada extensión e intensidad. Cabe advertir también que el culto al toro no estuvo exclusivamente vinculado al ritual funerario, aunque en tierras iberas fuera predominante. La proximidad de las necrópolis de urnas al agua portadora de vida, y la presencia en ellas del toro…”. Per l´atra banda, en el mon greco-romà, el bou representava la força i la violencia i era un animal de sacrifici als deus. En la tragedia “Hecuba” d´Eurípides, esta es pregunta: “¿Acas mana el desti sacrificar homens sobre el tumul a on haurien de sacrificar-se bous?” (Biblioteca de Dramáticos griegos Vol. 1 p.7). Els romans pogueren introduir el cult a Mitra, que exigia el bateig dels fidels en sanc de bou i per tant el sacrifici de l´animal.
https://somatemps.files.wordpress.co...pg?w=283&h=162
Escultura ibérica de toro


Tauromàquia catalana (II): l`època romana a Tarraco | SOMATEMPS

¿Dónde se lidió el toro más grande de la Historia? … En Barcelona, claro

https://somatemps.files.wordpress.co...pg?w=799&h=470

Fuera de la polémica que siempre surge en el tendido entre el trapío y el volumen de los toros, hoy quiero recordar una anécdota ocurrida en Barcelona cuando se lidió el toro más grande de la Historia.

En la Monumental de Barcelona se anunciaba para el domingo 24 de julio de 1932, una corrida de toros de la ganadería de Mora Figeroa con un cartel compuesto por el espada vasco Pedro Basauri “Pedrucho” y los mexicanos Heriberto García y David Liciaga, que se enfrentó a una res de la ganadería de Arranz, que dio nada menos que 950 kilos en bruto.

El toro aguardaba en los corrales como primero bis y saltó al ruedo tras ser devuelto el sexto de la tarde. Fue como podemos apreciar en la imagen una autentica Catedral y en la romanadio en bruto nada menos que 950 kilos de peso. Algo inaudito en un toro bravo, más aún en aquella época donde el toro era más reducido de tamaño que en los tiempos actuales. Pasó a la Historia como el toro más grande lidiado en una plaza de toros.

Fuente: Vadebraus.com

https://somatemps.me/2017/01/04/dond...rcelona-claro/