Sant Jordi, creuat Hispànic i Patró de Catalunya
Gloriòs Sant Jordi, volem recordar-te com et recorda l'antiga tradició.
Tú vas abandonar els èxits militars i vas distribuir els teus béns entre els pobres.
Tú vas abandonar els déus poderosos de l'Imperi per seguir el Mesíes crucificat.
Tú vas abandonar la seguretat del teu llinatge per unir-te a la comunitat dels cristans.
Tú vas donar la vida per amor a l'Evangeli.
Sant Jordi, màrtir, amic fidel de Jesús. Ens agrada recordar-te a la llum de la primavera i de la
Pasqua; ens agrada recordar-te potent en el combat contra tot dolor i esclavatge.
Sant Jordi, màrtir, amic fidel de Jesús. Ajuda'ns a enamorar-nos de l'Evangeli, ajúda'ns a viure aquesta fe que tú tan intensament vas viure, ajuda'ns a fer possible que tot el món pugui sentir la felicitat de la primavera.
Qui va ser Sant Jordi?
El nom de Jordi és un mot grec que vol dir el qui treballa la terra, llaurador o pagès.
El més important és que Sant Jordi va ser un màrtir. Mot grec que significa testimoni, és a dir, la persona que compareix a declarar davant la justícia, el que ha vist o sentit, que compareix a certificar la identitat d'algú, l'exactitud d'una declaració...com diu el diccionari Pompeu Fabra.
Quan en els primers segles després de Crist els seus seguidors es negaven a adorar com un Déu l'emperador romà, declaraven que l'únic Déu que podien adorar era Jesucrist. Aquest testimoniatge era castigat amb la pena de mort. Per això la paraula màrtir ben aviat es va aplicar a aquelles persones que havien donat la seva sang per causa de la seva fe en el Crist.
Arran d'aquests màrtirs es redactaren cròniques que que eren llegides a reunions cristianes el dia de l'aniversari de la mort del màrtir, que de fet representava el dia del naixement, l'inici d'una vida eterna.
Entre els molts milers de màrtirs, Sant Jordi va gaudir de molta veneració i popularitat universal durant els temps medievals. El fet de ser cavaller li donava categoria entre la gent d'armes. Això féu que l'escollissin per patró de la cavalleria i noblesa catalana.
Segons el costumari Català d'en Joan Amades, el fet que Sant Jordi sigui el patró dels cavallers, es deu a l’ajut que va fer el sant al rei Pere I l’any 1094. Segons s’explica, l’esmentat rei va guanyar una batalla contra els sarraïns després que aquest invoqués al sant. Per agrair la gesta, el rei va anomenar-lo no només patró de la cavalleria sinó també de la noblesa catalana. A Catalunya, la festa es va generalitzar a meitat del segle XV i el seu patronatge de Catalunya ja és esmentat a principis del segle XIX.
La llegenda
Sant Jordi era un soldat romà nascut a Capadòcia (actual regió de Turquia) i és el gran protagonista d’una gran gesta cavalleresca que se situa a Líbia, però que la tradició catalana creu esdevinguda a la població de Montblanc (Tarragona). Diuen que assolava els voltants de Montblanc un monstre ferotge i terrible, que posseïa les facultats de caminar, volar i nedar, i tenia l’alè pudent, fins al punt que des de molt lluny amb les seves alenades enverinava l’aire, i produïa la mort de tots els qui el respiraven. Era l’estrall dels remats i de les persones i per tota aquella contrada regnava el terror més profund. Els habitants van pensar en donar-li cada dia una persona que li serviria de presa, i així no faria l’estrall a tort i a dret. De fet, la llegenda diu, que el sistema els hi va sortir d’allò més bé, però el que era realment complicat, era trobar una persona que cada dia es deixés menjar per aquell monstre. Tot el veïnat va decidir doncs, fer cada dia un sorteig entre tots els habitants de la vila i que aquell que destinés la sort seria lliurat a la “simpàtica” fera. Així es va fer durant molt de temps, i el monstre se’n devia sentir satisfeta, ja que deixava de fer els estralls i malvestats que havia fet abans. Però... vet aquí que un dia, la sort va voler que la filla del rei fos la destinada. La princesa era jove, guapa, fina ... ciutadans hi hagué que es van oferir a substituir-la, però el rei fou sever i inexorable, i amb el cor ple de dol, va dir que tant era la seva filla com la de qualsevol dels seus súbdits i s’avingué que fos sacrificada. La donzella sortí de la ciutat i ella soleta s’encaminà cap al llac on hi residia la fera, mentre tot el veïnat, desconsolat i afligit, mirava des de la muralla com se n’anava al sacrifici.
Però fou el cas que, quan va ésser un xic enllà de la muralla, se li presentà un jove cavaller, cavalcat en un cavall blanc, i amb una armadura tota daurada i lluent. La donzella, tota preocupada, li digué que fugís ràpidament, ja que per allí rondava un monstre que així que el veiés se’l menjaria. El cavaller li digué que no temés, que no li havia de passar res, ni a ell ni a ella, ja que havia vingut expressament per combatre la fera i així alliberar del sacrifici de la princesa, com també a la ciutat de Montblanc. La fera, va sortir de cop i volta amb gran horror de la donzella i amb gran goig del cavaller. Aquest, amb un bon cop de llança el va malferir. El cavaller, que era Sant Jordi, lligà el monstre pel coll i la donà a la donzella perquè ella mateixa la portés a la ciutat, i la fera seguí tota mansa i atemorida. La llegenda explica fins i tot, que els veïns de Montblanc havien vist tota aquella gesta des de la muralla i que rebé amb els braços oberts a la donzella i el cavaller. A la plaça major del poble, els veïns van acabar de rematar aquell ferotge animal.
Es diu que el rei va voler casar la seva filla amb Sant Jordi, però que aquest va replicar-li tot dient que no la mereixia i que la seva visita en aquella ciutat era perquè havia tingut una revelació divina sobre la necessitat urgent de salvar aquella vila del monstre. Recomanà al rei i als seus vassalls que fossin bon cristians i que honressin i veneressin Déu tal com mereixia. Desaparegué misteriosament tal i com havia vingut.
Aquesta, és amic cibernauta, la versió catalana ambientada a Catalunya, de la cèlebre llegenda de Sant Jordi, i que no és més que una adaptació de l’autèntica narració llegendària que va escriure Santiago de la Vorágine al segle XII en la seva obra titulada “La Leyenda Dorada”. Curiosament, en aquesta versió catalana, es diu que aquest acte heroic es va arribar a conèixer per tot el món, i que l’emperador romà va fer cridar a Sant Jordi, que era soldat seu, perquè li expliqués la raó d’aquella gesta. Ell, sense cap mena de problema, li va dir que ho havia fet per revelació divina, de Déu i del seu fill Jesucrist. Això va irritar a l’emperador i el va fer matar per declarar-se cristià. També cal dir que una llegenda de semblants característiques s'explica sobre Sant Mer, un sant molt venerat al Pla de l'Estany.
Culte i devoció de Sant Jordi a Catalunya.
Els inicis del culte a Catalunya comencen quan l’abat Oliva va consagrar l’any 1032 un altar en honor al Sant al monestir de Ripoll. D’entre les primeres capelles documentades històricament que es van alçar hi ha la de Sant Jordi de Lloberes, a la comarca del Bages, el 1053. No cal oblidar la capella de la Generalitat de Catalunya que data de meitat del segle XV, per la seva importància social.
En un principi, pel segle XIII, la devoció a Sant Jordi la tenien principalment els cavallers. Per aquest motiu, van néixer diferents ordes cavalleresques de Sant Jordi, com la de Sant Jordi d’Alfama, fundada el 1201 per Pere I de Catalunya i Aragó.
La festa de Sant Jordi se celebra des del 1456 i el 1667, el Papa Climent IX aprovà que la diada de Sant Jordi fos festa a tot Catalunya, ja que era el patró del Principat (actualment, no és dia festiu, però se celebra com si ho fos).
Per aquest dia era costum que es representessin obres teatrals sobre la vida del sant, balls i processons. Fins i tot, i d’entre les moltes curiositats que hi ha, es diu que fa molts segles era tradició a l’Empordà, que els nois que ja estaven a l’edat de casar-se tenien el dret d’aixecar-se de bon matí i entrar a les cases de les noies. Si aquestes encara estaven dormint al llit, eren convidades a la força a ballar a fora el carrer (encara que anessin amb camisa). Com ets pots imaginar, les noies, aquest dia, s’aixecaven ben aviat per tal de no ser sorpreses.
Patronatge de Sant Jordi
Sant Jordi és per excel·lència el patró dels enamorats a Catalunya gràcies a la gran gesta del sant de salvar la princesa d’aquell monstre ferotge. Ho és també dels cavallers i dels escoltes. Se l’invoca a l’hora de beneir una casa nova i també contra les aranyes. L’ havien tingut com a patró els oficis antics que intervenien amb armes i armadures. Els pagesos (tot i que ja tenen a Sant Isidre i Sant Galdric), també el poden invocar perquè els faci granar l’ordi. D’aquí aquella pregaria: “Gloriós Sant Jordi, jo tinc un camp d’ordi fresc i gemat; feu-nos la gràcia que arribi ben granat”.
Refranys per Sant Jordi
El camp, l’agricultura, són les bases de refranys catalans com aquests:“Bon sol per Sant Jordi i per Sant Marc, podràs beure el vi a raig”, “Per Sant Jordi vigila ton ordi; si en veus una espiga aquí, altra espiga allà, vés-te’n a casa, que prou ordi hi haurà”,“Quan per Sant Jordi gela, mal any de peres”,"No diguis hivern passat que Sant Jordi no hagi passat”, d’entre molts altres.
La diada del llibre i la rosa
Des de l’any 1926, la diada de Sant Jordi ha incorporat el costum de regalar llibres. L’origen ve del temps de la dictadura de Primo de Rivera qui va auspiciar la celebració del "Día del Libro". Es va triar precisament el 23 d’abril perquè es commemora la mort de Miguel de Cervantes, però ... recorda amic català, que el 23 d’abril de 1981 va morir també en Josep Pla. Tot Catalunya es vesteix de roses i llibres. Els passeigs i carrers principals de les nostres viles estan plens de parades amb llibres i roses que donen un aire festiu i alegre a la celebració.
El patró dels enamorats
Els catalans tenen com a patró dels enamorats a Sant Jordi i el 23 d’abril és per tant, el Dia dels Enamorats a Catalunya. Sembla que Sant Valentí fa la “vista grossa” i li cedeix aquest protagonisme al seu “colega”. Tot i que alguns catalans ho celebren tant el 23 d’abril com el 14 de febrer. Per Sant Jordi, el noi li regala una rosa a la seva “princesa” i aquesta li regala un llibre.
D’on ve la tradició de regalar la rosa?. Doncs ... els seus orígens son força incerts, però es coneix que ja en el segle XV, es repartien roses a totes les senyoretes que assistien a la funció religiosa que se celebrava al Palau de la Generalitat.
Publicat a la Revista L'ESCLAT DIGITAL
23/04/06
