Sangtraït, el pare del heavy català
S'acabaven els anys setanta i en un poblet empordanès que llepa la frontera hi havia una colla de gent inquieta que, avorrits de jugar a futbol, saltar pels prats i passar hores mortes entre cerveses, comencen a incorporar l'element musical a les seves vides.
--Tot és com una pilota que es va engrandint a mesura que va rodant. Reunions als bars, a cases particulars o, per què no, als carrers de la Jonquera.
--En Josep Ma Coromines <Coro> en Julio <Papa Juls> Ortin i en Bernabé López formen un trio d'harmòniques que engresca el personal. Les guitarres s'hi combinen amb la participació d'un altre jonquerenc, en Xavier Rodriguez, i una noia que acabava d'arribar d'Úbeda, la Lupe Villar.
--Era I'estiu del 79 i es començava a embolicar la troca: <tocàvem cançons protesta de cantautors sud-americans corn "El preso nº 9", però, la que més ens agradava era el "Helpless" de Neil Young.
-- Al despatx de la casa d'en Quim Mandado, al bell mig de la Jonquera, ell mateix comença a tocar el piano i en Josep Mª el segueix amb una guitarra espanyola. Tots dos havien crescut junts compartint hores d'estudi i diversió a l'escola del poble. Tenien 17 anys i aficions musicals similars. El blues i el rock els feien patxoca.
-- Tots els estius un xicot de pare americà i mare jonquerenca es deixava caure pel poble. Era en Robin Townsend i tocava l'harmònica. Ell va ser el gran responsable de la perversió d'en Quim i el Papa-Juls cap al món del blues. En Robin era un historiador que preparava la seva tesi doctoral sobre la Jonquera L'arxiu familiar dels Mandado va ser una de les fonts de dades més important. Entre investigacions sempre tenia moments per relaxar-se bufant la seva harmònica i escoltant bon blues.
--Un dia en Robin va deixar a en Quim un disc que li canviaria la vida, L. A. Midnight d'en B.B. king. A més va convèncer el Papa-Juls perquè substituis les seves harmòniques tradicionals per petites harmòniques de blues.
--El blues va enganxant els futurs Sangtraït que no desaprofiten cap estona lliure per copiar totes aquelles cançons que escoltaven. A casa d'en Quim les reunions van engrandint el nombre d'assistents. En Coro no tarda a incorporar a la seva guitarra un amplificador de fabricació casolana fet amb altaveus de cotxe. Posa una pastilla a la guitarra, i a funcionar.. La distorsió estava servida.
--La Lupe, el Papa-Juls, en Xavi Rodriguez i un primer bateria d'origen francés anomenat Patrick completaven aquelles sessions de rock'n'roll d'estar per casa. Podien passar-s'hi dies, setmanes o mesos però, al final aconseguien aproximar-se a les sonoritats dels mestres. Feien molt de blues i alguna cançó dels Beatles.
--L'introductor del blues a la Jonquera, en Robin, ha deixat la seva petita aportació en l'obra discogràfica de Sangtraït però no de forma musical sinó gràfica. La portada d'Els Senyors de les pedres està il·lustrada amb fotografies d'en Townsend.
--La Lupe, que havia arribat a l'Empordà amb la intenció de passar-hi les vacances d'estiu, decideix quedar-s'hi per sempre. S'ho havia passat de nassos, havia conegut quantitat de penya enrotllada i, segur, intuïa que d'aquelles esbojarrades reunions naixerien millors històries. Ella ès un dels motors de Sangtraït, decidida, desperta i engrescadora.
--La Lupe s'apunta a l'Institut Alexandre Deulofeu de Figueres per acabar els seus estudis i, en les inevitables campanes, continua fent xerinola pels bars, a cop de guitarra, amb companys de classe com en Lluís Escuadra, Agustí Bosch, Fanni, Manel Angulo o la Rosa Mª de Capmany.
--Rock d'institut, rock de muntanya, rock de bar, rock de poble. Els peluts començaven a voltar.
--Com que l'instrumental que tenien no donava gaire de si i feien falta peles per equipar-se més decentment, no se'ls va acudir res més que fer-se bombers. En Quim i en Josep Mª van apuntar-se al Parc de Bombers de la Jonquera l'estiu del 81, el Papa-Juls ja havia passat per l'experiència poc abans. Innocents ells pensaven que disposarien d'hores i hores per practicar música mentre esperaven un improbable foc. Tanta mala sort van tenir que van enganxar un d'aquells estius en què els focs assolaven l'Empordà dia sí i dia també. Nits en blanc, cares enfosquides per la cendra, guerra als boscos contra les flames. Els calerons que els havien de servir per comprar material sonor els van suar de valent. Un comprèn que, anys després, hagin escrit cançons com «El Museu dels Arbres Morts».
--Per celebrar el final de l'etapa bombera decideixen fer un bolo. Per preparar-lo a fons busquen un local on puguin treballar amb més comoditat que a casa d'en Quim. L'alcalde Josep Mª Mezquida accedeix a deixar-los una habitació que hi havia damunt de les dependències municipals. Era l'antic local de l'Oje.
--«En Mezquida es va portar molt bé amb nosaltres. Ens va deixar les claus de l'Ajuntament i si algun dia li feia falta aquella sala per celebrar-hi reunions, ens demanava permís per utilitzar-la. Es va mullar el cul per nosaltres i això s'ha d'agrair.» L'actitud de l'alcalde no era compartida per la totalitat del consistori. El soroll que feien aquells cinc xicots amb les guitarres destartalades i una bateria rudimentària no era de la seva aprovació.
--Després d'uns quants assajos intensius es bategen com Los Bomberos Atómicos i s'estrenen en públic a Capmany, molt a prop de la Jonquera. El seu repertori està farcit d'estàndarts del rock'n'roll: «els més patxangueros, fins i tot una versió en català de "La Casa del Sol Naixent" d'Eric Burdon i els Animals».
--Los Bomberos Atómicos ja era l'autèntic embrió de Sangtraït; la Lupe cantava i guitarrejava, en Quim tocava el baix, i en Josep Mª l'altra guitarra. El quintet el completaven en Xavier Rodríguez a les tecles i el seu germà Víctor a la bateria. Casualment dos Rodríguez que no tenien ni tenen cap mena de vincle familiar amb l'actual bateria, en Martín Rodríguez.
--Per aquella època el Papa-Juls corria a cavall entre la Jonquera i Agullana, emmerdat en projectes teatrals però sempre amb l'harmònica a la butxaca.
--Aquells bombers, un bolo i res més, van donar pas a un anar i venir de personatges que s'afegien a les sessions d'assaig que continuaven celebrant al local cedit per l'Ajuntament. Blues i rock'n'roll cada dia més amplificat. Valentín López, Emerio Marc, F. Solà... Entre ells es trobava en Marc González, un autèntic cridaner afeccionat al rock dur i el trash-metal que no tardaria a convertir-se en el cantant oficial de la banda.
--L'estiu del 82 quan mig món es penjava davant el televisor per aplaudir els gols del mundial, en coro, en Papa-Juls, en Quim, la Lupe, en Víctor i en Marc continuen reunint-se al local per fer versions d'en Clapton, els Dr. Feelgood o Deep Purple.
--Eren èpoques de movida i tecno-pop que, per res, els apartaven dels seus referents dels setanta.
--Les temperatures eren molt altes i el local era un forn. L'única solució per aconseguir una mica de ventilació era obrir les finestres de bat a bat. Si amb les finestres tancades el local ja retrunyia, quan les obrien l'escandalera aconseguia treure de polleguera els seus co-vilatans. «Ja tornen a ser allà aquells peluts, això és insuportable... Tanqueu la finestra!!!».
--Finestra tancada, però deu minuts més tard tornava a ser oberta. Respirar o morir.
--En Ribera, el veí més emprenyat, va ser l'autèntic inspirador del nom de Sangtraït.
--Un dia en Josep Mª va dir: «per aquest avi som com un sangtraït» i així va quedar.
--El grup ja tenia nom però no tardaria a quedar-se sense local d'assaig. El relleu a l'alcaldia després de l'afer Mezquida, actuà sense miraments amb el grup. A fer fressa a un altre lloc.
--La solució més ràpida va ser ocupar l'habitació del cuiner de l'Hotel Jonquera, l'establiment dels pares d'en Marc. Van recobrir les parets amb les típiques caixes d'ous. Sonorització econòmica i tornemhi. «Era un habitacle de vuit metres quadrats sense finestra ni ventilació. Un dia vam llançar una burilla a una paperera de plàstic i gairebé calem foc a la gàbia.» Sort que la seva experiència com a bombers els va permetre una actuació ràpida i eficient.
--Per aquella època van conèixer a "Roses" un músic anglès que es dedicava a tocar pels bars de la costa. Es van fer amics i van assajar junts durant una temporada. «Estava una mica llampat, un dia ens va proposar de compondre una cançó per al Festival d'Eurovisió.» Seria fenomenal: el Papa-Juls cridant «bona nit i totes les puces al teu llit» i els Sangtraït cantant una cosa així com el «Waterloo» d'Abba, amb vestits horterogalàctics. El guiri va continuar assajant amb el grup fins que un dia va retornar a les illes britàniques i mai més n'han sabut res.
--L'estiu del 83 realitzen els primers bolos com a Sangtraït. Primer s'enfilen al remolc d'un camió de fustes a Sant Jaume del Canadal, al terme municipal de la Jonquera. Era una festa organitzada pel Grup d'Art i Treball (GAT) del seu poble i van cobrar deu mil pessetes. «L'escenari estava inclinat, feia pendent i prou feines teníem per controlar que la bateria no es mogués de lloc i caigués daltabaix.».
--Després d'aquest debut participaren al Festival de Rock de Port-Bou, un dels actes de rock amb més història a les comarques de Girona. Hores i hores de rock vora el mar.
--La seva intervenció, en aquest festival va ser fruit d'una aposta. En Xavi Trisán, entusiasta primer mànager del grup, els va reptar: «si teniu collons de fer una actuació digna a Port-Bou us convido a menjar un cabrit». Van anar a Port-Bou, van tocar i dies després escuraven amb fruïció els ossos d'un cabrit suculent. En Xavi Trisán, és recordat en el primer disc del grup com «un glop de tramuntana perdut a la Vall d'Aran».
--Aquestes primeres actuacions tenien com a repertori una vintena de temes històrics del rock i el blues. Cap cançó pròpia, tot versions i més versions. Aquestes en són algunes:
-«Cocaine» Eric Clapton
-«Wonderful Tonight» Eric Clapton
-«American Woman» Guess Who
-«Demons Eyes» Deep Purple
-«Roadhouse blues» The Doors
-«Wrapped Up» Canned Heat
-«Milk and Alcohol» Dr. Feelgood
-«Taking care of business» Bachman Turner Overdrive
-«Heart of Gold» Neil Young
-«Motorcycle mama» Neil Young
-«No more lonely nights» Alvin Lee
-«Smoke on the water» Deep Purple.
--A més, no hi faltaven temes dels Whitesnake, John Mayall, Blues Brothers o Allman Brothers Band.
--Els bolos sortien en compta-gotes, tres o quatre cada estiu. Al Maroco de l'Escala, a Castelló d'Empúries o al Pantà de Boadella. Allà havien tocat amb Sopa de Cabra i el grup de Port-Bou Ganja: <A Boadella ens contractaven per tocar cinc hores, primer tocava un grup, després l'altre, i per acabar, fèiem jams totalment improvisades. Ens donaven quaranta o cinquanta mil peles per repartir-nos-les entre els dos grups>.
--No fou fins al 1985 qüan decideixen començar a composar les seves pròpies cançons.
--En Martín va ser el contacte entre el grup i la discogràfica, Picap, per tal de gravar el primer disc, ja que coneixia el responsable d’haver-hi gravat discos amb altres grups anteriorment. El primer contacte entre la música i el productor fou una cinta, que la Lupe s’encarregar de dur a la discogràfica.
--El seu èxit inicial va ser inesperat. Insistint a la discogràfica picap van aconseguir convènce'ls per editar el seu primer disc, que inicialment s'havien de pagar ells. L'èxit va ser tal que els van sortir molts concerts per tot catalunya i se'n van vendre més de 10.000 còpies.
--A l'any 1990 ja enregistraven el segon disc que els permet actuar més encara per les comarques barcelonines. Fent-ho, per exemple, a "Studio 54". Va ser l'any 91 que van enregistrar el disc que els va dur al seu màxim èxit de vendes; va ser "lúltim segell", del qual se'n van vendre gairebé 50.000 còpies.
--Despres de treure cinc discs, es van atrevir a dedicar una cançó a Freddie Mercuri despres de la seva mort. Esta incuida en l'album "contes i llegendes" i tots els beneficis que produeixi aquesta canço els destinen a la lluita contre la sida.
--El 1995 graven "eclipsi" que palpa la crisis del moviment del rock català. --Graven al 1996 el disc "noctambulus" envoltat per una gran polèmica per la portada. en la qual hi surt un àngel i un dimoni fent-se un petó. Tornen amb sons més durs que havien anat abandonant al llarg dels darrers discs.
--Aleshores sangtraït va desapareixer del parnorama musical; no va ser fins la primavera del 1999 quan van participar a l'homenatge a carles sabater altre cop al palau sant jordi. Finalment van gravar l'últim disc "l'altre cantó del mirall" i posteriorment el single "el bosc de formigó"
--Després d'aquest el grup anuncia que es desfà, en un moment en què la presència del seu estil de música al panorama català ja no era tan ben rebut. La seva
