El parlar romanic valencià d´abans de Jaume I

El parlar romanic valencià d´abans de Jaume I


Leopoldo Peñarroja Torrejón

El naiximent del valencià com a llengua diferenciada no l´ha pogut explicar, com diguèrem, la teoria de la reconquista. Cap de les dos propostes defeses per Sanchis Guarner en 1953 i 1956 fon capaç d´aportar una argumentacio coherent que justificara el sorgiment d'un valencià diferencial i rapidament esclatat en forma literaria, a partir d'una suposta llengua catalana. La renuncia final a formular qualsevol hipotesis es ben sintomática i dona pas a un prolongat buit teoric que, aci i ara, es el que nos oferix la tesis catalanista.

A falta, per tant, de raons historiques, de cifres y dades que la justifiquen, la famosa teoria de la reconquista s'ha fet, de fet, la teoria del perque-sí, i es la que tenen servida, ab la benediccio de nostres autoritats academiques, els escolars valencians.

Pero be: si una suposta mossarabia residual, que a més (sempre segons S. Guarner) parlava una llengua prevalenciana distinta i oposta al valencià general, no pot explicar, llogicament, l'eclosio del valencià; si menys encara l'explica l'arap vulgar dels mudeixars de Valencia; si l'establiment de repobladors aragonesos i catalans tampoc guarda la més mínima relacio ab el repartiment de les llengües hui parlades en la nostra terra, es evident que sols un element anterior i present en el regne musulmà conquerit per Jaume I pot explicar cientificament la formacio historica del valencià. Este factor es, evidentment, el parlar romanic vernacul de la Valencia musulmana, viu i actiu a l'hora de la reconquista del sigle XIII.

No soc, per cert, el primer en senyalar-ho. Per més que la teoria catalana haja minimisat o amagat darrerament este fet, es des de la propia teoria catalanista des d'on es va posar de relleu l'importancia decisiva del romanç vernacular. Heus aci un paragraf quasi profectic que no té desperdici. L'escrigué Germá Colón en un excelent treball de 1953 ("El valenciano"): "Es sabido que la lengua de aquellos moros que quedaron en Valencia no era ya el árabe, sino un habla neolatina, y es evidente que ese romance no pudo inmediatamente ser suplantado [...]. Resulta, pues, casi inverosímil, aceptar esta rápida asimilación de la lengua catalana condicionada sólo por el hecho de la reconquista, si a su lado no existen otros determinantes más categóricos [...]. El sentimiento lingüístico de los hablantes [aludix al rebuig de la suposta catalanitat de llengua pels valencians] ha de tener una base real y tal vez, cuando el romance mozárabe de esos territorios sea mejor conocido, podamos explicarnos más fácilmente las causas de dicho sentimiento" (VII Congrés Int. Lling. Rom., Actes, I, 131).

(Hui el senyor Colón navega atres aigües. Quan, en certa sessio del Consell Valencià de Cultura, pocs anys arrere, li vaig recordar l´inexplicable contradiccio entre estes paraules i la seua propia actual postura, es va encollir de muscles. Tindria motius. No tenia raons.)

Dia yo, per tant, que esta era una "intuicio" quasi profetica de Germá Colón perqué hui coneixem més, millor i més profundament el romanç vernacul de la Valencia musulmana; romanç que la Llingüistica Historica ha denominat, sense massa fortuna, mossarap; pero tan romanç com els demes romanços hispanics, del gallec al catala.

El professor Sanchis Guarner, qui comprengué (com ho feren Menéndez Pidal, Germá Colón, Gil i Gayà, Alvaro Galmés o Badia Margarit) lo capital del coneiximent d'este parlar romanic d'abans de Jaume I, intentà, fa mes de 40 anys, caracterisar-lo. Pero deixà de banda les fonts basiques del seu estudi, no sols les arabigues, que eren fonamentals, sino el mateix "Repartiment" de Valencia, del que utilisà una infima quantitat de dades; i desconegué, a més, aspectes crucials de la metodologia. Un intent meritori, pero equivocat.

La llengua romanç dels mossaraps i els musulmans de Valencia, la que degué oír el rei Jaume quan posà peu en la Valencia de 1238, no era, per consegüent, la que, partint de bases insuficients, imaginà Sanchis Guarner (i que algun despistat discipul, reafirma contra tota evidencia). No era una llengua fosil, ni desilligada de la parla valenciana medieval, sino una llengua evolutiva i modernisant, d´estructura fonetica identica a la llengua valenciana posterior. Aço es lo que mostren i demostren les més de trenta lleis de fonetica historica que descric, a través d'un exhaustiu material extret de fonts arabigues i llatines dels sigles X-XIII, en "El mozárabe de Valencia (Gredos, 1990), i que no vaig a repetir aci. A l'hora de ser reconquistada per la corona d'Arago, Valencia no dia "chinco, colombo, ficaira, castiello, sino cinc, colom, figuera, castell". Ni mes ni menys les formes llingüistiques propies de valencià general.

Per si açó fora poc, tal románç es parlava en una area territorial que concorda, ab sorprenent exactitut, ab lo que Jaume I designarà com a Regnum Valentiae. Sols este parlar románç d'abans de la conquista pogué fer possible, per tant, l'enmudiment de l'aragones portat en gran proporcio a la faixa costera valenciana; l'eliminacio del catala oriental, dominant entre la minoria catalana repobladora; i el sorgiment d'una consciencia valenciana no dialectal, literaria i sociologica. Esta es, per tant, la clau historica del naiximent del valencià.