Catalunya, Amèrica i la Hispanitat
Quina es la relació històrica dels catalans amb aquesta celebració del dia 12 de Octubre? Aquesta data que avui en dia molta gent no sap ben bé que es celebra, o perquè es celebra una cosa que creuen que no s'hauria de celebrar, fins hi tot alguns es dediquen a celebrar butifarrades. Jo crec que la paraula que s'hauria d'Emprar es la de commemoració. El 12 d'octubre de 1492 va canviar el mon i els catalans i vàrem tenir alguna cosa a veure. Us ho creieu? Deixant de banda la suposada catalanitat d’en Cristòfor Colom hi ha d'altres catalans que hi van participar activament en els fets d'Amèrica:
Bernat de Boïl i dotze monjos de Montserrat emprengueren al costat de Colom el segon viatge a Amèrica. Les tres primeres esglésies fundades a Amèrica pels espanyols foren dedicades a Montserrat, Santa Tecla, patrona de Tarragona i Santa Eulàlia, patrona de Barcelona.
Fray Ramon Paner, primer missioner i etnòleg d'Amèrica, d'ell va dir el mes conegut Bartolome de las Casas "no hablaba bien nuestra castellana lengua como fuera catalan de nación". En Paner va ésser lloctinent de Colom i fou el primer home en publicà un escrit sobre les costums i llengües d'un poble d'Amèrica, i fou el primer en parlà una llengua americana.
El cartògraf i cosmògraf Jaume Ferrer (Vidreres, 1445-Blanes- 1523), conegut com a Jaume Ferrer de Blanes, va ser consultat per el Papa Alexandre VI per fer un estudi que delimites les zones d'Influència entre Portugal i Espanya, qüestió arranjada pel tractat de Tordesillas el 1494.
Joan Orpí i Pou, natural de Piera, va conquerir les zones de Unare i Aguara, fundà Nova Barcelona l'any 1638.
Pere Margarit, company de Colom i cap de l'expedició militar, donà nom a les illes Margarites al Carib.
Miquel Ballester, fill de Tarragona, alcalde de l'illa "Hispaniola" e inventor del primer enginy productor de sucre.
Joan Grau de Toloriu, va ésser un dels capitans de Hernan Cortes i a la tornada es va cassar amb una de les filles d’en Moctezuma.
Bartomeu Ferre, cap de l'expedició a Tehuatenpec.
Jaume Rasquí, cap de l'expedició al Rio de la Plata.
Miquel de Rifós, ma dreta dels Cabot a les expedicions a Amèrica.
Pare Magi Català Guasch, missioner a la costa de Nord-americana, davant de la costa de Vancouver hi ha una illa que es diu Catalan Island en el seu honor.
Pere Fafes i Beleta, nascut a Guissona el 1734, coronel de l'exercit espanyol i governador de Califòrnia, aventurer i descobridor de Sacramento i el desert de Mojave i altres llocs de Califòrnia i Arizona.
En resum, hi ha una llarga llista de catalans que van participar a la gesta del descobriment i conquesta d'Amèrica. Aquí només hi ha una petita part d´ aquests catalans que al costat d´ extremenys, castellans, bascos o gallecs, forjaren la Hispanitat. La Hispanitat no es un concepte alie als catalans que ja en temps dels romans vàrem ésser hispans. Tampoc deu ser un concepte exclusiu dels castellans o d'un nacionalisme espanyolista que no entén el fets diferencials del pobles que forma'n Espanya.
Per acabar unes paraules pronunciades per Víctor Balaguer al segle XIX:
“...la colonització indiana és de totes les nacionalitats espanyoles: de totes elles són els missioners, soldats i negociants que lluiten, descobreixen, governen, funden i poblen: diguem-ho amb els seus mots: el descobriment d´America esdevingué aliança i base d´interes comú, contribuint poderosament a la unitat d´Espanya. I en Va Colom anomenà “Hispaniola” (i no “Castellana”) la primera illa ocupada, en fer-ho, i ho sabés o no, deixà imprés en el descobriment d´America el segell de la consagració de la unitat d´Espanya”. (1)
Víctor González
(1).- Conferència pronunciada el 1892.
--------
Fuente:
http://permalgrat.blogspot.com/
Re: Catalunya, Amèrica i la Hispanitat
En honor a la verdad tengo que decir que este texto es mío pero basado libremente en un articulo publicado en un antiguo L´Esclat. De allí es donde saque parte de la información y la inspiración.
Re: Catalunya, Amèrica i la Hispanitat
Re: Catalunya, Amèrica i la Hispanitat
Catalunya, poble navegant i encarat al Mediterrani, durant l'edat mitjana va acomplir un procés d'expansió fins a l'extrem oriental del Mare Nostrum. La petjada catalana arribaria fins al món grec i l'Àsia Menor i els vells documents testimonien la realitat d'un petit imperi que responia a una voluntat política, més enllà del mercantilisme. En canvi semblava que tot un seguit de raons, des de la geografia a la política, la mantindrien allunyada del continent americà, descobert pels navegants europeus el 1492.
Bé que en el segon viatge de Colom ja figuren catalans, entre ells el frare jerònim Ramon Pané, considerat el primer etnògraf americà, la presència catalana al Nou Món va esdevenir simbòlica, per raons jurídico-polítiques, que limitaren molt la relació comercial i cultural de Catalunya amb Amèrica. Per això, els missioners van ser majoritàriament els únics catalans que durant els segles XVI i XVII i part del XVIII van deixar empremta catalana en terres americanes. Dos llibres fonamentals, Els caputxins catalans a Veneçuela (1969), de Marc Aureli Vila, i Els catalans en els orígens històrics de Califòrnia (1991), de Jaume Sobrequés, testimonien la continuada presència missionera en el segle XVIII dins un ample pla d'acció, que realment hi ha deixat una forta empremta, sobretot l'estol de mallorquins, catalans i valencians de fra Juníper Serra a l'Alta Califòrnia. Tanmateix en dictar Carles III les lleis de lliure comerç amb Amèrica, va anar creixent l'emigració catalana en terres americanes.
Durant el segle XIX l'emigració dels catalans a Amèrica es converteix en algunes èpoques i en alguns països gairebé en multitudinària: l'Argentina, Cuba, Puerto Rico. Ja el 1840 es fundà a l'Havana la Sociedad de Benefíciencia de Naturales de Cataluña, coneguda popularment per Beneficència Catalana, i el 1869 a Cuba sortí La Gresca, primera revista totalment en català. El 1870 s'encetaren les primeres sessions de teatre en català del continent, fetes a l'Uruguai, i poc després Artur Cuyàs publicà la famosa revista 'La Llumanera de Nova York (1874). «Fer les Amèriques» es convertí en un somni i en una aventura per a molts joves catalans, especialment els de les comarques de la costa. La majoria dels emigrats es dedicaren al comerç i arrelaren en el país que els acollia i una petita part hi féu fortuna. Durant el segle XIX es féu famosa la figura de l’indiano o americano, propietari de grans cafetars, terres de conreu, ramats o fins i tot establiments comercials, que sovint tornava a Catalunya, hi construïa un edifici d'estil colonial i s'hi casava. Al segle XX es mitificà també el català d'Amèrica, més aviat en el sentit d'un catalanisme radical.
El pes dels catalans en alguns països americans ha estat qualitativament considerable. Cal remarcar l'acció d'alguns en la lluita per la independència, sobretot a l'Argentina i Veneçuela. La influència en el camp artístic -música, pintura, escultura- ve ja del segle XIX, especialment a Mèxic i l'Argentina, on alguns pintors crearen escola. Com a aglutinants de la catalanitat, els centres o casals catalans van representar un paper important des del darrer terç del segle passat. Els seus òrgans d'expressió, butlletins o revistes, arriben gairebé a tres-cents i el conjunt de les entitats catalanes d'Amèrica, culturals, mutuals, polítiques, esportives, religioses etc., sobrepassa la xifra de tres-centes cinquanta. Revistes com Germanor, de Santiago de Xile, o Ressorgiment, de Buenos Aires, que Hipòlit Nadal i Mallol publicà durant cinquanta-sis anys, són l'expressió de tot un moviment associatiu i cultural.
L'exili polític del 1939 significà un reforç considerable per a les comunitats catalanes d'Amèrica. La majoria dels exiliats procedien de quadres polítics, administratius, intel·lectuals o tècnics i ben aviat s’integraren en les tasques del país que els havia o acollit. El prestigi i el pes dels catalans excel·lí sobretot en el camp humanístic, científic i tècnic.
Noms com els de Pere Bosch Gimpera, Joan Coromines, Joan Cuatrecasas, Francesc Duran i Reynals, Josep Ferrater Móra, Lluís Nicolau d’Olwer, August Pi Sunyer, Lluís Santaló, Pau Vila o Joaquim Xirau marcaren un solc indeleble i formaren més d’una generació de deixebles. És prou expressiva la presència de Pau Casals, emigrat a Puerto Rico. En el camp literari, la presència de Josep Carner, que publicà a Bueno Aires la primera edició de Nabí, dels poetes Agustí Bartra i Joan Oliver, dels narradors Xavier Benguerel, Vicenç Riera Llorca, Avel·lí Artís Gener o Doménec Guansé, al costat d’editors com Antoni López Llausàs i Bartomeu Costa Amic, refermen la densitat i la riquesa de la cultura catalana a l’exili, que durant anys suplí la que no podia existir a Catalunya.
No és tenen xifres fiables sobre la demografia dels catalans a Amèrica. Però molt probablement abans del 1939 emigraren a Amèrica dos-cents mil o tres-cents mil catalans. Quant als exiliats de 1939, i, sobretot d’acord amb les estadístiques dels vaixells que hi dugueren els catalans, i altres fonts, la xifra degué oscil·lar entre dotzemil i divuit mil.
Cal dir que es disposen de pocs estudis, de conjunt o aprofundits, sobre l’obra dels catalans a Amèrica. L’obra en quatre volums El progreso catalán en América (1922-1927), editada per J. Giralt i J. Blaya i Alende, és la més sòlida i rica sobre la presència, sobre de comerciants, en terres americanes. També el 1927 un català argentinitzat, Ricard Monner Sans, publicà Los catalanes en la Argentina. Cal recordar també Los catalanes en Amèrica (Cuba) (1920), de Carles Martí, La inmigración en Puerto Rico durante el siglo XIX. La contribución de catalanes, baleáricos y valencianos (1975), d’Estela Cifré, i Catalunya a Cuba (1988), de Joaquim Roy. Ja s’han esmentat les obres de Marc Aureli Vila i de Jaume Sobrequés, però cal afegir-hi l’obra general de Josep Maria Bernades i Endinyac, en tres volums, Els Catalans a les Indies (1493-1830). Burócrates, clergues, professions liberals (1991).
Partint d’aquestes obres i d’una bibliografia secundària molt dispersa, el 1985 un equip de redactors va començar a posar en solfa una idea del professor Pere Grases: fer un diccionari que recollís la presència de tots aquests catalans que haguessin deixat alguna petjada a Amèrica. L’obra no tenia precedents i per tant calia bastir-la pràcticament de zero. El 1988 va sortir el primer tast de l’obra, 200 catalans a les Amèriques, que va permetre de prendre el pols a les dificultats d’un projecte, tan ambiciós com difícil, i que tenia davant l’escorcoll de cinc segles de presència catalana al Nou Món. Al cap de sis anys més de tasca amb alts i baixos, període durant el qual s’han afinat els criteris per a la confecció de l’obra, s’han elaborat uns set mil articles, per bé que potser arriben a vint-i-cinc mil el nombre de catalans dels quals havem pogut tenir alguna notícia i que va donar com a resultat el Diccionari dels Catalans d’Amèrica en IV volums.
Fuente: http://www.catalunya-america.org/catala/catalans.htm
Re: Catalunya, Amèrica i la Hispanitat
Blai Parera i Moret
Biografia
Nascut a Múrcia de pares catalans, encara infant anà a viure a Mataró amb la seva família, i formà part de la Capella de Música del Col·legi de Santa Anna, dels escolapis, on estudiava.
Emigrà a Amèrica el 1793. Entre el 1802 i el 1803 fou músic a l'església de Sant Francisco de Montevideo. Establert a Buenos Aires el 1803, s'hi guanyà la vida donant classes (tant classes particulars com fent de professor en el Colegio de Niños Expósitos), tocant l'orgue en temples (a la Catedral i a les esglésies de San Nicolás, San Ignacio i la Merced), fent concerts com a violinista i clavicordista i component tonadillas. Fou director de l'orquestra del Coliseo Provisional de Comedias de Buenos Aires (futur Teatro argentino) quan es fundà el 1804, i fins al 1806.
Blai Parera es casà amb una de les seves alumnes, Facunda del Rey, el 1809. Entre el 1810 i el 1813 li encarregaren que musiqués diverses poesies patriòtiques, en la cerca d'un himne per a l'Argentina, fins a la definitiva Marcha Patriótica. En el juliol de 1813, es traslladà a Rio de Janeiro per a estudiar amb el mestre Marcos Antonio Portugal [1]; el 1815 ja tornava a ser a Buenos Aires [2] on el 1817 hi naixeria el seu fill Juan Manuel (tingué dues filles més, Dolores i Juana).
El 1818 tornà a Europa. Sembla que arribà a Cadis a mitjans del 1818, el 1824 visqué a Madrid, i passant per Barcelona, parà finalment a Mataró el 1830, on féu d'interventor de Correus.
Parera, una població argentina del departament de Rancul a la província de la Pampa, porta el seu nom; també ho fan escoles, corals i un carrer d'un barri benestant de Buenos Aires. El 1933 els infants de les escoles catalanes sufragaren el transport d'una pedra de Montserrat a l'Argentina per bastir un monument en memòria seva.
La Marcha Patriótica, futur Himno Nacional Argentino
El 1813 el Triümvirat que regia el país -era el període comprès entre el 25 de maig del 1810, proclamació del govern de les Provincias Unidas de Sudamérica i el 9 de juliol del 1816, data de la Declaración de Independencia- comissionà una composició a en Parera, que amb lletra de Vicente López y Planes, rebé el títol Marcha Patriótica. El decret 10.302 del 24 d'abril del 1944 donà la forma definitiva a l'Himno Nacional Argentino, que quedà amb la lletra de López, la música d'en Parera i l'arranjament que n'havia fet el 1860 el músic argentí Juan Pedro Esnaola. Durant tres anys, amb San Martín, l'himne argentí també ho fou de la república de Xile.
Obres
- Cántico patriótico (1812), amb lletra de Saturnino de la Rosa
- Canto a la memòria de Mariano Moreno (1812)
- Himno patriótico original a grande orquesta (1812), amb lletra de José Cayetano Rodríguez
- Marcha patriótica (1813), amb lletra de Vicente López y Planes
- El 25 de Mayo o el himno de la libertad (1812), obra lírica amb llibret de Luis Ambrosio Morante
- "Tonadillas"
Bibliografia
- Josep M. Bernades Els catalans a les Índies (1493-1830) Barcelona: Generalitat de Catalunya, 1991
- Pere Grases i Pere Molas, dirs. 200 catalans a les Amèriques 1493-1897 Barcelona: Generalitat de Catalunya, 1988
- Ramon Salas i Oliveras Presència mataronina al Río de la Plata a les darreries del segle XVIII i primera meitat del XIX Mataró: Caixa d'Estalvis Laietana-Rafael Dalmau, 1977
- Carlos Vega El himno nacional argentino: creación, difusión, autores, texto, música Buenos Aires: Eudeba, 1962
- Plana del Govern Argentí relativa als símbols nacionals (castellà)
- Article d'Álvaro Abós al diari La Nación (castellà)
- Breu biografia (castellà)
Notes
- ↑ Marco Antonio Portugal (Lisboa, 24 de març del 1762 – Rio de Janeiro, 7 de febrer del 1830), músic i compositor portuguès. Estudià al Seminari del Patriarca de Lisboa amb João de Sousa Carvalho i el 1792 marxà a Nàpols a completar estudis; visqué a Itàlia fins al 1800. Re-establert a Portugal, per causa de les guerres napoleòniques hagué de marxar al Brasil el 1811. Allí hi fou Mestre de la Capella Reial i director del teatre São João. Compongué música religiosa i, especialment, òperes com La confusione della somiglianza, La morte de Semiramide (1801), Lo spazzacamino principe (1794) i altres
