http://img98.imageshack.us/img98/773...coaragozd6.gif
Versión para imprimir
La Historia es la Historia, lo que se pretendía era acabar con el separatismo nacionalista. Pero esta no era una solución, empezando por su ilegitimidad y continuando porque hubiera sido un mamarracho cuyos efectos hubiesen sido aún peores que lo que hoy conocemos.
Franco fue capaz de hacer cosas positivas, pero también tuvo sus paranoias: una Armada Imperial"; su frontal oposición a potenciar el Carlismo en el País Vasco como única vía real para frenar y acabar con el separatismo vasco (recomendación que le hicieron una comisión de militares que habían estudiado el asunto); no querer ni oír de hablar de la restauración de la Monarquía Tradicional; rechazar de plano la posibilidad de que la República Dominicana se convirtiese en una comunidad autónoma voluntariamente integrada en España; no haber hecho una transmisión de poderes cuando todavía no era un anciano decrépito; no haber nombrado a otro sucesor... y ahora esto.
Pues sí, lo de incorporar Lleida a Aragón era de juzgado de guardia, pero no hay que olvidar que eso era nada menos que una de las aspiraciones del "leridanismo", un movimiento anti-barcelonés que llegó a calar en algunas gentes de Lleida (especialmente en la burguesía) en la decada de los 60, y que tenía la ventaja de contar con el beneplácito de las autoridades franquistas, que al igual que con el "tortosismo" (aquí en Hispanismo le dedicaron un hilo me parece), veían una ocasión de oro para dividir i debilitar a Catalunya.
Del "leridanismo" no se conoce mucho, ni tan siquiera en Lleida, y en internet la información es poca también, aunque he podido localizar un texto que lo describe brevemente, en claro tono denunciador:
http://www.cerclebellesarts.com/pdfs/arts27.pdfCita:
Així, el franquisme es plantejà, molt seriosament, que Lleida, ciutat i província, servís d’objecte de canvi per acontentar els favors aragonesos prestats durant la Guerra Civil (1936-1939). Segurament, jo no en recordo altre de similar, aquest és el projecte polític més extravagant, en aquest cas en el sentit més rànciament caspós, de la nostra història contemporània. El curiós del cas és que, per inversemblant que sembli, el projecte quasi esdevé realitat pel suport social rebut a la ciutat.
Però anem a pams. Emparat en el servilisme d’una part de la burgesia lleidatana del moment, nasqué el leridanismo, un corrent ideològic pensat pel ministre franquista lleidatà Eduardo Aunós (Lleida, 1894 - Lausana, 1967), que va pretendre assolir una base cultural. El leridanismo postulava una falsa idiosincràsia lleidatana a mig camí entre Aragó i Catalunya, la qual no s’acabava d’identificar amb cap de les dues regions, però que si calia pronunciar-se, es trobava més propera, sobretot per raons econòmiques, a les terres de la vall de l’Ebre.
Així doncs, naixia el 1941 el Caliu Ilerdenc, una societat formada inicialment per 22 galifardeus de la burgesia local que, a banda de menjar bé i copiosament, actuava com a grup elitista de poder exercint la seva influència en els nomenaments de càrrecs polítics i funcionarials. El primer president fou Josep Murillo i el segon, Carmelo Fenech; entre els cofundadors o socis, destacaren antics i futurs alcaldes franquistes com Ramón Areny (alcalde de 1939 a 1941), Juan José Arnaldo Tárrega (1941-1943), Víctor HellínSol (1943- 1952), Blas Mola Pintó (1952-1957), Casimiro Sangenís (1967-1974) o Miquel Montaña (1974-1976).
És a dir, que si volies ser quelcom en la Lleida de postguerra i del desarrollo, havies de pertànyer al club, ja que tots els alcaldes franquistes lleidatans, només s’hi desmarcà Francisco Pons Castellà (alcalde de 1957 a 1967), en foren membres destacats. El Caliu defensava la pau i l’ordre imposats pel franquisme, potenciant una cultura oficialista que, de la mà del leridanismo, estava al servei de la uniformització cultural i de la descatalanització en tots els àmbits de la Catalunya occidental.
A l’aixopluc d’aquell elitista club va néixer, un any més tard, l’Institut d’Estudis Ilerdencs (1942), amb la missió de dona contingut científic i cultural a la nova ideologia proposada per la subcultura franquista. Un cop assentades les bases ideològiques, el projecte prengué cos definitiu en anys successius, fins al punt que el 1966 el Consejo Económico Sindical proposava crear la Regió de la Vall de l’Ebre, que incloïa les tres conegudes províncies aragoneses i Lleida, amb capitalitat a Saragossa, argüint que milloraria el seu desenvolupament econòmic. Un dels principals teòrics del leridanismo, Antonio Hernández Palmés, conseller de l’IEI, jugava a distraure i davant algunes protestes afirmava que Lleida no era ni catalana ni aragonesa, “Lérida es leridana”, donant per bo el pla governamental. Aquell any fins i tot el Ministeri d’Educació donà el vistiplau per incloure en els llibres de text de primer de batxillerat la nova divisió administrativa, amb la qual cosa el règim continuava fent passos per conscienciejar la població del nou destí administratiu de la província.
Poc semblava que es pogués fer davant la maquinària administrativa franquista i el projecte polític d’uns freakies amb molta influència tirava endavant. Tanmateix, de sobte, es produí l’impensable: una reacció popular instigada des de la secció cultural del Club Esportiu Huracans —amb els intrèpids Hug Banyeres, Miquel Oró, Càndid Reñé, Ramon Roure i Joaquim Colell— va promoure la recollida de signatures a la ciutat i altres indrets provincials per defensar davant el cap d’Estat, el mateix Franco, la catalanitat de Lleida.
La iniciativa quallà i l’any següent una carrossa feta per veïns d’Almacelles també reivindicava, a la Festa Major, la catalanitat de la província enmig dels crits del públic de Visca Catalunya, igual que els provocats a principis de segle per la nau tripulada per Bergós i Arderiu. Aquell mateix any, quatre destacats intel·lectuals ponentins —Josep Lladonosa, Josep Vallverdú, Francesc Porta i Simeó Miquel— treien al mercat el llibre, Lleida: problema i realitat, en què redefinien la catalanitat de Lleida i sa província. Altres accions des de Barcelona, com un seminari de conferències al Centre Comarcal Lleidatà i la publicació de diversos articles a Serra d’Or vindicant la catalanitat de Lleida i, fins i tot, la Franja de Ponent, aconsellaren aturar el desgavell dels leridanos il·luminats al caliu del vi i la vianda.
El grup restà sorprès per la reacció popular, però com que creien més en la seva pròpia estabilitat que en la ideologia que s’havien inventat, reculà posicions i el president de la Diputació d’aquell moment, Antonio Aige, proclamà que els rumors de separació no tenien cap fonament. Uns dies més tard, l’Asamblea Sindical Nacional de Desarrollo confirmava la inclusió de Lleida en la regió del nord-est amb les tradicionals de Tarragona, Girona i Barcelona, que exerciria de capital.
Eduardo Aunós, exministre de Justicia, afirma:"Lerida no es catalana en grado máximo. En realidad incluso nuestra propia habla no es más que una especie de dialecto situado entre el castellano y el catalán"
Sí, he pasado algunos veranos en Lleida y en comparación con otras partes de Cataluña tiene rasgos propios y diferenciadores, es verdad.
Recuerdo como en Martinet, en un comercio de alimentación, le decían a mi padre que preferían el centralismo de Madrid al de Barcelona, porque estaba más lejos. Y también en esta misma localidad leridana pude presenciar una considerable bronca entre un separatista y un militar de paisano.
Sucedió en uno de los bares y el dueño acabó tomando partido en contra de los argumentos separatistas, de hecho expulsó del local al independentista. Y, yo mismo, nunca me he encontrado con un gesto de animadversión en Prullans, Bellver o Martinet, por citar tres pueblos de la comarca pirenaica.
Del mismo modo, jamás he visto nada en ese sentido en Andorra donde, por cierto, el catalán barcelonés no goza de muy buena reputación que digamos, en parte debido al "comercio de encargo" o "gitaneo" que se traen con la botellería, relojes, MP3, móviles, colonias, etc, para el vecino de abajo, la compañera del "curro", el "cuñao", etc., etc. y del que sacan tajada cada vez que van.
Si hubiera dicho esto en vida de mi abuelo, probablemente me habría llamado rojazo y masón, pero tienes razón, frente a todo aquello positivo que hizo, sus paranoias y ultracentralismo las hemos heredado hoy. Por supuesto se vivía mejor que ahora, en el sentido de no existir toda la mierda que tenemos hoy: drogas, delincuencia, puterío, inmigración ilegal o invasión, etc...y obviamente ser una sociedad mas sana, espiritualmente hablando; pero en cuanto a política orientada al futuro, fue un tanto nefasto.Cita:
Iniciado por Valmadian
Cita:
Iniciado por Reke_Ride
:rolleyes: No eres el único, curiosamente los que somos así, somos a la par, los menos sospechosos.