Les Falsetats dels Símbols del Nacionalisme Català

LES FALSEDATS DELS SIMBOLS DEL NACIONALISME CATALÀ


Tot nacionalista té com a fita principal la reivindicació dels seus orígens, dons com diu la cançó “qui perd els orígens per la identitat”. El nostre nacionalisme, no el que reivindiquem, sinó el que patim, necessita demostrar la seva pròpia gènesis prou allunyada de qualsevol contaminació de la història comuna espanyola.

No pretenem en aquest article fer una detallada exposició dels trets diferencials dels catalans, que per tots son prou conegudes, ni ens plantegem fer una relació dels fets més preclars que els nacionalistes identifiquen amb Catalunya, i que la major part d’ells són inventats o falsejats per tal de poder diferenciar-los d’altres pobles. El nacionalisme català ha buscat una justificació històrica a tots els símbols que rodegen la seva ideologia, i quan han trobat el que li ha interessat ho ha manipulat fins a l’exageració; i tota idea, fet o personatge que no s’avingué a la seva mentalitat excloent de Catalunya, ha estat senzillament ignorat.

La mitificació dels passat ha esdevingut obsessió constant del nacionalisme, així el mateix emblema de Catalunya ha sofert una tergiversació constant; la llegenda de les quatre barres pintades per el rei franc amb la sang de Guifré el Pilòs, és una tergiversació conscient, la llegenda de les quatre barres pintades pel rei franc amb la sang de Guifré el Pilòs, es una adaptació que el autor alemany Beuter l'any 1551 copia d'un fet real Castellà. Aquesta història ha arribat fins els nostres dies com l'origen de la senyera. Però l'autèntic origen de les quatre barres, tot i les moltes polèmiques sembla ser que fou una concessió dels colors Papals al Rei Pere, i així esdevingué com a senyera del regne d'Aragó (podent haver-hi entre tres i sis barres verticals vermelles sobre fons daurat). La bandera dels comptes de Barcelona fou la creu vermella de Gules sobre Camper d'Argent (és a dir, la Creu de San Jordi), la primera ensenya catalana pròpiament dita. Les quatre barres fou la bandera oficial del Regne d'Aragó (actualment esquarterat entre Catalunya, València. Illes Balears i l'Aragó). Si l’hi afegiu a la quatribarrada l'estrella de cinc puntes que portaven els separatistes cubans, ja teniu bandera nacionalista, tot sia per diferenciar-nos i posar de manifest les seves simpaties, dons mentre els espanyols (milers de catalans entre ells, morien a Cuba, cantant havaneres –la música catalana més hispànica que existeix-), els nacionalistes mostraven les seves veritables intencions: destruir Espanya per tots els mitjans. Ara ja tenien bandera.

El Nacionalisme, buscant diferències de la resta d'Espanya, va trobar en un ball, fins les hores desconegut, el seu referent de diferenciació. No es podia acceptar que la jota de Lleida o les comarques de Tarragona esdevinguessin ball nacional. I tampoc el ball anomenat “L´Espanyolet” ja que el seu nom podria provocar equívocs, per això, es van inventar la Sardana. Fou José Ventura (nascut a Alcalà la Real, província de Jaén, el 1817. Fill d'un comandament de l'exercit espanyol), més conegut avui com “Pep Ventura”, qui modernitzà un ball molt antic de l'Empordà i es considerat el pare de la Sardana (ball d’orígens pagans, que formant una rotllana i mirant el sol, el membres feien un cercle amb les mans agafades). José o Pep Ventura, va escriure més de 300 sardanes i algunes d'elles molt populars ( “Per tu plor”, “El toc d'oració”, etc.). Ara ja tenien el ball nacional.

Els nacionalistes però, no tenien himne, i posats a inventar fins i tot es van inventar el seu: “Els Segadors”. Fou el 1892 que el centre Català de Sabadell va patrocinar un premi per tal de trobar un himne català; s’hi van presentar nou textos, però el jurat declarar desert el premi. El 1895 fou l'Orfeo Català qui convoca un concurs similar, i guanyà Francesc Mathen amb el poema “La Terra”, que era la lletra però no la música dels actuals Segadors. Per la música, Francisco Alió hi va enganxar la tonada d'una cançó de sega obscena i provocativa. Per acabar Ernest Moliné hi afegí el “Bon cop de falç”. Ara ja tenim Himne Nacional.

Com no tenien milícia, ni policia, ni uniformes, els nacionalistes veren tenir que inventar-se una institució catalana que esdevingués la tropa catalana. Es va rescatar de l'oblit els Mossos d'Esquadra. La victòria de 4 les tropes borbòniques sobre els austricistes catalans el 1714, comportà l’ensorrament de totes les institucions catalanes (Consell de Cent, Diputació General, els braços, la cort i la “Coronela”, entre d'altres) amb el decret de Nova Planta. Per evitar desmans a les zones rurals, els felipistes o botiflers crearen un grup policíac anomenat Mossos d'Esquadra, que dirigit pel batlle de valls, Pere Anton Veciana i Vila (Sarral 1677 botifler i felipista), es dedicaren a perseguí i ajusticiar a tots els austricistes o Maulets que caigueren a les seves mans. Amb la restauració de la Generalitat Republicana, despengueren del Govern català. Ja tenim soldats. Però el problema es planteja per tal de buscar una Diada Nacional per tal de celebrar la joia de ser catalans. Es rebutja la festa més tradicional (23 d'Abril, Diada de San Jordi) per poc patriota i a més importada d'Anglaterra, i substitueix per la commemoració d'una derrota. L'Onze de Setembre no es commemora un derrota de Catalunya, sinó que fou de tota Espanya, després d'una llarga lluita fratricida, els vencedors desmantellaren l'Estat foral espanyol i implantaren el centralisme seguint el model francès sobre jurisdiccions i institucionals de Castella.. El fi de les institucions catalanes i la persecució de la llengua no vol dir que els catalans deixessin de ser espanyols, sinó que ens volgueren convertir en castellans en contra de la nostra voluntat. Els nacionalistes però ja tenia la justificació per commemorar una derrota de Catalunya enfront Espanya. A finals del segle XIX es comencen a organitzar les primeres manifestacions per aquesta data davant del monument de Rafael Casanovas. Ja tenim Diada Nacional.

Les xiruques, el “Kumbaia deu meu”, i tot tipus d'excursionisme ha esdevingut també, referència i fe de la ideologia nacionalista. El 1876 es fundà la primera societat excursionista (“ Associació Catalanista d'Excursions Científiques”), sense cap fonament esportiu però si exclusivament polític. El terme “científic” i patriòtic del grup així ho evidencia. El 1878 es creà l'Associació d'Excursions Catalanes i posteriorment totes dues es fusionaren en el centre Excursionista de Catalunya (CEC). D'aquesta manera, es comença a anar d'excursió, a anar a “la terra”, a la Catalunya catalana, i començà a estendre’s una visió romàntica e idíl·lica d'una terra perfecta, i el nacionalisme mitificà muntanyes i serralades. Ja tenim país i xiruques catalanes.

El nacionalisme sempre ha volgut sentir l'església a prop seu, i per això no ha dubtat en manipular-la des de dins i des de fora. Últimament estem veient aquest episodi vergonyós de l'intent de creació d'una conferència episcopal independent: la Tarraconense, per convertir-la en catalana, encapçalat pels bisbes Deig, Alanís, Camprodón i Guix, que no busquen guiar espiritualment als creients (qüestió que fora lloable), sinó el que busca únicament es la segregació de la resta d'Espanya. S'obliden dels centenars d'anys, que des de el 589 ( concili de les Diòcesis Hispàniques) a Toledo es reuniren totes les diòcesis pertanyents a l'antiga Espanya (incloent-hi la província de Tarraconense) que abocà a la conversió al catolicisme de Recadero i totes les diòcesis hispàniques. Seria bo de reivindicar la figura de Fèlix de Sant Serni de Tavèrnoles, que fou el primer català que plantejà amb termes polítics la reivindicació de la hispanitat durant el ja llunyà segle VIII. Però aviat l’església catalana tindrà la seva conferència episcopal, amb Torres i Bages com a gran prohom. Ja tenim església.

Bandereta estelada, ball, himne, soldats, Diada Nacional, xiruques, església. Aquest són els seus arguments, els del nacionalisme excloent. Davant d’això hem de reivindicar la nostre catalanitat hispànica, essent la llengua catalana el puntal referència de la nostre voltant de ser catalans per ser més hispànics. Per acabar vull citar una frase de Josep Ferrater i Mora, que ens faci reflexionar sobre el nacionalisme català i el centralisme castellà, i per adonar- nos de que la catalanitat es sinònim de hispanitat: “El separatisme es una malaltia tan vuitcentista com el nacionalisme i el centralisme. És una malura de la qual no cal gairebé preocupar- se; es va extingint tota sola, com un microbi que ha perdut la virulència... (...) Catalanitzar Catalunya no vol dir, per tant, restar alguna cosa d´Espanya. Vol dir fer l´Espanya gran, i fer-la digna d’incorporar-se, sense murmuris, reticències o reserves, a una gran Europa”


Lo Tocagaytes del Bages.




Font: http://www.lesclat.com/modules.php?...article&artid=8

Quina gran veritat:D

Un gran redactat, si senyor

no m'havia donat compte del texte

molt bo, si senyor

La veritat es que l´unic en el que poden fer nacionalisme es amb la llengua (països catalans i tot això). En un debat profunt e intens es podrien desmontar totes les afirmacions nacionalistes de les que ells parlen.

Ben resumit.

Llàstima que dir totes aquestes veritats estigui mal vist pel règim que avui tenim imposat a Catalunya. No m´explico com la gent es creu totes les parrafades independentistes quan ja fa temps que tots els seus postulats estan per terra. Ànims d´un altre català! Visca Catalunya, Visca Espanya!

Bon escrit i molt didactic. Espero tenir-lo a mà per copiar i pegar en alguns forums que jo em se.
Encara que ja vos ho he demanat varies vegadas, si em podeu proporciar l´enllaç d´aquella foto/postal que pagesos dient "visca lo rey d´Espanya nostre senyor..." o algo aixina, vos ho estaria agrait, puix tambe es per tenir-ho a ma.
Vixca Espanya i Catalunya hispanica.

Cita:

---

Iniciado por OSBORNE

La veritat es que l´unic en el que poden fer nacionalisme es amb la llengua (països catalans i tot això). .

---

Osborne, fer nacionalisme amb la qüestió lingüística no solament és perillós sinó contraproduent. Amb les llengúes cal fer cultura. I altra cosa: els Països Catalans no existeixen.

PD. Perdó si el meu català no és molt correcte. Tot just ho xampurrejo i escriure-ho fins i tot pitjor

Me ha gustado mucho la manera en que has desarrollado el texto. Mi opción es sencilla: descartar de mi vida aquello que me imponen. Valoro la libertad de poder estudiar en castellano, por ejemplo... y en Cataluña se esta poniendo complicado. ¿Nuestra cultura por encima de nuestra libertad?

Cita:

---

Iniciado por Mai.tetxu

Me ha gustado mucho la manera en que has desarrollado el texto. Mi opción es sencilla: descartar de mi vida aquello que me imponen. Valoro la libertad de poder estudiar en castellano, por ejemplo... y en Cataluña se esta poniendo complicado. ¿Nuestra cultura por encima de nuestra libertad?

---

En la misma ciudad condal siguen existiendo escuelas de habla castellana sin problemas, aunque muchos colegios con concierto (lo que es normal) hacen dar las clases en catalán. Nadie persigue a los castellanohablantes como se dice en las comunidades foraneas y creo que si nosotros mismos hablamos del "intentar mantener una lengua" una "esclavitud" mal iremos

salut!

Vaya... mal iremos sí... El honor se convierte en esclavitud cuando es impuesto. La libertad se convierted en soga cuando asfixia. Vuelvo a preguntarte ¿Nuestra cultura por encima de nuestra libertad? :D

http://www.youtube.com/watch?v=OuMVDii24GE

És amb el que es basa el nacionalisme català: mentires.
No tinc res més a dir, em sembla un bon text que serveix per a dir totes les falsedats que utilitzen/creuen els independentistes a l'hora de defensar les seves postures radicals.

Però al final la veritat sempre acaba guanyant el terreny a la mentira, al final el temps posarà a cadascú al seu lloc.

Cita:

---

Iniciado por torquemadaUAS

Nadie persigue a los castellanohablantes como se dice en las comunidades foraneas

---

¿comunidades foráneas?
Nunca se me ocurriria llamar a Aragón, Valencia, Madrid o Extremadura comunidades "foraneas".

De todos modos yo que soy catalán, y no vengo de ninguna comunidad "foranea", digo que en Cataluña se margina a la lengua castellana.
Y no solo lo digo sino que además aporto pruebas:

http://www.elimparcial.es:6681/hemer...nido/5804.html

Multan con 600 euros a los dueños de una tienda de frutos secos en Barcelona por rotular en castellano - Libertad Digital

Debate. maragall y montilla han impuesto 212.000 euros en multas por rotular en castellano - 4/03/08 - 394618 - EcoDiario

El Castellano: Noticias - Españoles reclaman el derecho de estudiar en castellano

ERC mantendrá la política de sanciones contra la rotulación en castellano :: Fundación para La libertad ::

Y todo esto sin contar con la negativa del gobierno catalán a implantar en las escuelas la tercera hora de castellano.
Se hacen más horas de inglés que de castellano.

Y ahora un video del presidente del gobierno español a favor de las multas contra la lengua común de los españoles:

YouTube - Zapatero apoya la multa por rotular en Castellano

Completament d'acord amb lo que digueu. Encara que us hauria de fer alguna petita correcció.
1) Catalunya no és un comptat: no és el Comptat de Barcelona. L'hi deien "Comptat Gran" perquè és la unió de dos grans Comptats: el Comptat de Barcelona i el Comptat d'Urgell. I cada comptat ha deixat marques importants, incloent la parla. S'hem fa extrany que un paisà de la Terra Ferma no ho hagi dit.
2) Com a consecuència, no existeix ni ha existit mai el "principat de Catalunya".
3) Les arrels del nom "Catalunya" es remonten als celtíbers. "Cat" vol dir pur. Així, els anomenats "catars" eren els homes purs, i Catalunya la terra pura: L'Espanya, la "Terra dels Morts", segons els Tuatha de Dannann gaèlics. Mireu com a l'origen, Catalunya i Espanya son una.
´
És molt trist que precisament els territoris mare de l'Espanya eterna s'hagin vist infectats amb la peste independentista.

Salutacions cordials.

Cita:

---

Iniciado por Juan Bosch

S'hem fa extrany que un paisà de la Terra Ferma no ho hagi dit.

---

Suposo que he de donar-me per aludit per aquest comentari. :P

Bé, no se on creus que hauria d'haver intervingut en aquesta discusió, pero una cosa que et puc dir es que en aquest fòrum he defensat l'idiosincracia de Lleida en mes d'una ocasió . Per exemple, molts "tradicionalistes" solen dir que la cuatribarrada nua no hauría de representar a Catalunya, sino a Aragó, mentres afirmen que l'autentica bandera catalana hauría de ser la combinació de la cuatribarrada amb la Creu de Sant Jordi, a lo que jo sempre he dit que aquesta seria en tot cas la bandera del Comptat de Barcelona, i no la de Lleida (Comptat d'Urgell), que tenia com una taula d'escacs. Si busques pel fòrum podràs trobar alguna discusió d'aquest estil.

Per cert, benvingut a Hispanismo! :barretina:

Lo ferrer, paisà de terra en dins, el seu catalanisme està per damunt de tot, no es faci mala sang. :barretina:

Siempre he pensado que la capitalidad de España tal vez debería estar en estos tiempos en Barcelona (suponiendo que no hubiese independentismo), y lo digo sin ningún tipo de animadversión con Madrid que es una de las ciudades que admiro, ¿qué opináis?
(podéis contestarme en catalán sin problema, no lo hablo pero el Google traductor da un rendimiento excelente en la conversión catalán-español, he podido gracias a él seguir el post sin problemas)

Pues siento involucrarme en temas que no son de mi país, pero creo que los catalanes caminan a formarse en un país intrascendente, de bonita arquitectura, y parte de la Union Europea, pero que terminará en la endogamia.

Molt bon text que descobrix les mentides separatistes. Tenim que estar mes units que mai contra la globalització, junts fem força!
VIXCA LO REGNE DE VALÈNCIA, VISCA CATALUNYA I ENDAVANT PER ESPANYA!

Debo decir que leer en catalán del amor a España es algo que me emociona de una manera que no puedo describir.

yo las últimas burradas del nacionalismo catalán que he leído son que Miguel de Cervantes era catalán y que el Quijote se escribió en catalán.

Desde Portugal, Livre e independente do imperialismo castelhano, um texto de José Pacheco Pereira.

La libertad, Sancho, es uno de los más preciosos dones que a los hombres dieron los cielos; con ella no pueden igualarse los tesoros que encierran la tierra y el mar: por la libertad, así como por la honra, se puede y debe aventurar la vida. (Cervantes, Don Quijote)


Este é um artigo indignado e como eu sou de raras indignações podem parar de o ler aqui. Nestas alturas estou-me positivamente “marimbando” – sem desculpa pelo plebeísmo porque preciso da sua força – para as nossas tricas nacionais, e para o gigantesco espectáculo de hipocrisia que é a União Europeia, capaz de se mobilizar pelas mais minoritárias causas da moda, mas indiferente ao que se passa na Catalunha.


Como cá. São todos muito liberais, todos muito preocupados pelas liberdades (económicas), todos muito tradicionais, alguns muito revoltados com a repressão (na Venezuela ou em Cuba), e chega-se à Catalunha e ficam todos muito indignados com a “violência” na rua, todos muito legalistas, todos indiferentes a um processo político persecutório, todos olhando para o lado para não verem as multidões na rua, e acima de tudo para não verem as faces dessa multidão. Para não verem que eles são iguais a nós, velhos, mulheres, donas de casa, trabalhadores, jovens casais, moradores, professores, funcionários, gente LGBT, gente conservadora, gente cujos pais e avós conheceram a guerra civil e guardam a memória dos fuzilamentos de dirigentes catalães ou dos movimentos estudantis e operários que confrontaram o franquismo numa Catalunha mais irridenta do que muitas partes de Espanha. Eles olham para a rua e vêem os capuzes, e como o El País e a imprensa portuguesa que o segue, estão muito preocupados com a Constituição e com a lei, com revoltas, golpes de estado, revoluções, sedições, separatismo, independentismo. O que não vêem ou admitem é que possa haver uma vontade, uma determinação, uma razão pela independência da maioria dos catalães.


Foto O problema é que na rua catalã não estão fascistas de pata ao alto, nem gente a marchar detrás de variantes da suástica, ou de runas nórdicas, nem a gritar contra os refugiados, nem a atacar mesquitas e sinagogas – está gente como nós. Mas o mesmo não se pode dizer das setas da Falange, nem da bandeira espanhola transformada no estandarte da “España, una, grande y libre” do franquismo, que recrudesceram nos dias de hoje em resposta ao independentismo catalão, numa causa que já mereceu em Espanha muitos milhares de mortos.


Na verdade, os nossos anti-catalães, parte do PS e quase toda a direita, acabam por ser muito amigos de uma das mais sinistras tradições do país ao nosso lado, o espanholismo de Castela, historicamente muito agressivo, tradicional inimigo de Portugal, a pátria que supostamente lhes enche o peito antes de chegarem a Bruxelas, onde desincha. O espanholismo que encontrou os seus melhores porta-vozes em partidos de extrema-direita como o Vox, que Nuno Melo branqueou, ou num PP minado pela corrupção, ou na sua versão modernizada o Ciudadanos, o partido que o CDS gostaria de ser quando for grande. E em Espanha nesse partido que nem é socialista, nem operário, mas que agora é muito espanhol e que aceitou ser chantageado pelos herdeiros de Francisco Franco e que não teve a coragem de evitar o julgamento político dos independentistas.


Podem não ser favoráveis à independência catalã, não podem ser indiferentes aos presos políticos e às suas sentenças punitivas. E só por ironia é que se vê ficarem muito ofendidos com a comparação entre Hong Kong e Barcelona, eles que não mexeram uma palha sobre Hong Kong porque o seu anticomunismo pára na EDP e na REN, e não têm muita autoridade para fazer essa distinção. O mesmo com a “progressiva” e de “referência” comunicação social espanhola cuja agressividade anti-catalã é repulsiva. E o mesmo para a portuguesa.


E repetem-se argumentos absurdos. O argumento contra o referendo então é o de máxima hipocrisia. O referendo não valeu porque correu sem qualquer controlo. Não é inteiramente verdade, mas é natural que não tenha ocorrido em condições ideais com a polícia a roubar as urnas, a ocupar lugares de votação e a bater nos que queriam votar. Mas, se o problema foram as condições do referendo, então que se faça outro em condições de liberdade e paz civil. Resposta: não, não, nunca, jamais em tempo algum.


Eu sou um grande admirador de Espanha, da sua cultura, das suas gentes. Li o Quixote mais de que uma vez e não é por falta de vontade que não o leio outra vez. Tudo o que de grande existe na história da literatura e da arte está nesse livro, de Ulisses a Leopold Bloom. O país que “deu” este livro merece tudo, menos muita da sua política. Não é um país de história fácil, como se viu na matança da guerra civil, de que o actual conflito é demasiado herdeiro. Em política sempre foi dado a pouca tolerância e a muito sangue, mas os seus grandes homens e mulheres nos últimos 200 anos foram-no exactamente por contrariarem isso. Unamuno é um exemplo.


É também por admiração e estima por Espanha que escrevo isto.
.

Por favor, informe-se melhor e não fale tolices. A verdade não está nos telejornáis. Há fontes melhores.