Els símbols de Catalunya.

Catalanitat és Hispanitat

"El separatisme es una malaltia tan vuitcentista com el nacionalisme i el centralisme. És una malura de la qual no cal gairebé preocupar- se; es va extingint tota sola, com un microbi que ha perdut la virulència... (...). No; res de separatisme. Hem viscut massa centúries junts, hem participat en massa empreses comunes – en massa desatres comuns també- perquè juguem a tornar a barrejar cartes. Hi ha massa trets comuns (...). Catalanitzar Catalunya no vol dir, per tant, restar alguna cosa d’Espanya. Vol dir fer l´Espanya gran, i fer-la digna d'incorporar-se, sense murmuris, reticències o reserves, a una gran Europa"

L’autor del “Diccionario de Filosofía”, en Josep Ferrater i Mora, va deixar per la posteritat la contundent frase que encapçala aquest capítol. Ferrater, autor entre moltes altres obres, de “Les formes de la vida catalana”, afirma que Catalunya, com a cresol de races i de cultures que ha estat, ha de viure i pensar amb els tres mons de referència: l’hispànic, l’europeu i el Mediterrani; ell reivindicador del “seny” català i de la feina ben feta es per nosaltres un dels nostres més preclars referents politics i filosòfics en el sentit d’entendre el “ser” dels catalans. Desgraciadament el separatisme; i els seus companys antihispànics, els separadors; tenen avui en dia més protagonisme del que en Ferrater podria creure, però com tota malaltia del passat, esperem que s’extingeixi ràpidament.

Els secessionistes, desprès de la desfeta del 1.898, tragueren pit e inventaren mites, gestos, símbols, emblemes i festes. S’arrelà una cultura romàntica anticastellana que es confongué amb un odi a lo espanyol, confonen ambdós termes de manera interessada i vergonyosa. Es rescatà de l’oblit tota la simbologia diferenciadora per tergiversar-la en el decurs dels temps i s’inventaren de noves per remarcar que Catalunya era una illa isolada i deslligada de la influència hispana.

Molts dels mites que es pariren a principis del segle XX foren sacralitzats per la República i tinguts com a dogma de fe pels antifranquistes que sorgiren en el postfranquisme; i tots ells beneïts pels nous manipuladors de la correcció política i santificats com a veritats absolutes pels tutors del pensament secessionista; i és en Jaume Vicens Vives qui es va referir; vers als que van mitificar un passat, moltes vegades falsejat o inventat; l’any 1935 en el seu escrit “La història no es crea, es refà”:

"Les circunstàncies especials de la Renaixenca catalana afavoriren l'eclossió d'aquesta classe d'historiadors que amb llur entusiasme obriren els camins del coneixement del passat de Catalunya [...l. Pero no deu ser menys cert que la síntesi historica que elaboraren fou en extrem simplista -el bo degut als esforcos dels catalans, tot el dolent degut als malívols enemics nacionals- i en la seva major part fals, a vegades per oblit, descuranea o falta de temps, d'altres, per falsedat clara i manifesta".

Ja no és la noble lluita de recuperar la llengua catalana que es desfermà en el temps primigeni de la Renaixença, sinó que va començar una frenètica cerca identitària sense por en caure en el ridícul més gran. I s’inventa i es crea la història, els mites, la nació independent. L’últim exemple d’invents a estat el trist afer del ruc o burro català. Símbol que s’escau molt bé pels nacionalistes separatistes, però que mai representarà als catalans.

Tot poble té com a fita principal la reivindicació dels seus orígens, doncs com dèiem anteriorment "qui perd els orígens per la identitat". El suposat Catalanisme dels separatistes necessita demostrar la seva pròpia gènesis, la singularitat de les seves característiques, allunyada de qualsevol contaminació de la història comuna espanyola, quan més diferent i estrany al cos comú espanyol millor, i no dubten en mentir, falsificar, manipular, enganyar. I ja sabem que les mentides repetides mil cops esdevenen una veritat. I avui en tenim moltes de veritats separatistes, de mentires separadores que de tot n’hi ha. I sobretot una, l’oasi català, l’únic lloc de l’estat on la gent s’estima i no s’insulta, lloc paradisíac on els catalans lliguem els porcs amb llonganisses.

No hem de pretendre la gent del hispanista fer una detallada exposició dels trets diferencials dels catalans, que per tots son prou conegudes, ni ens plantegem fer una relació dels fets més preclars que els separatistes identifiquen amb Catalunya, i que la major part d'ells són inventats o falsejats per tal de poder diferenciar-los d'altres pobles. El separatisme català, el que nega a Espanya com el que la ignora, ha buscat una justificació històrica a tota la imagineria que rodegen la seva ideologia, i quan han trobat el que li ha interessat ho ha manipulat fins a l'exageració; i tota idea, fet o personatge que no s'avingué a la seva mentalitat excloent de Catalunya, ha estat senzillament ignorat.

I quins son els els trets diferencials en els que es reconeix ràpidament la catalanitat o que forma part de la cultura catalana? Doncs el pa amb tomàquet, la sardana, les havaneres, la barretina, els mossos d’esquadra, el vint-i-tres d’abril amb la Rosa i el llibre, les espardenyes, les xiruques, el kumbaiàdeumeucumbaià, el viatjant català, el Barça, l’església catalana i és clar, l’oasi.

Es a dir la nostra particular cultureta. Invents o destres manipulacions, per identificar-nos com a poble únic i distant dels altres pobles hispànics. Però i si tots aquests símbols resulten que són inventats o tergiversats per tal de mostrar-nos com una exclusivitat, o una insula de barataria?, i si resulta que la falsificació de la nostra representació més excelsa està basada en una gran mentida?, i si descobrim que tota la cultureta imposada per ser un ver català, no es més que una gran estafa?.

Es ben cert que tots els pobles s’han inventat els seus símbols, la cultura és un joc de símbols, de la qual participa no solament el cos social, o individual, sinó que a més constitueix l'origen del pensament, de les estructures i de les imatges dels processos mentals de la tribu o de la persona. Per això, tota cultura històrica és necessàriament "mítica" en els seus orígens, però en la nostra terra s’han manipulat de tal manera que convé tenir-los ben clars per saber quin són aquests referents, que ens volen fer creure els seus inventors o redescubridors, i per saber destriar de forma curosa el grà de la palla i entendre els símbols en el seu context.

Anem a pams. I comencem per la gastronomia.

L’escudella amb la carn d´olla i el “Pa amb tomàquet”. I es que els separatistes, diuen, que la nostra gastronomia és tant diferent a la resta d’Espanya, i el pa amb tomàquet el més preclar símbol.

Segons el diccionari gastronòmic d'en Nèstor Luján, el primer cop que es cita a la literatura catalana el pa amb tomàquet es al 1884. Son uns versets de l'humorista i racista en Pompeu Gener, quan vivia a París.

"Lo que menjarem certa nit és, pa amb oli amanit amb tomaca i n'ha fet moda Madama Adam que n'ha menjat. Judit Gautier molt li ha agradat fins la gran Sarah Bernhardt s'ha fet la llesca".

Si al segle XIX ja es coneixia el tomàquet, semblaria que l'origen es anterior. I és que el tomàquet és un fruit originari d’Amèrica. En realitat la mateixa paraula tomàquet (tomatl) és d’origen nàhuatl, una llengua parlada durant l’imperi dels asteques i que encara avui parla més d’un milió de persones a Mèxic. Es a dir un fruit portat pels espanyols de les colònies. Però la llegenda urbana del seu origen és molt més pertorbadora pels separatistes.

Resulta que foren els murcians que feien el metro de Barcelona, qui per estovar el pa dur que els hi donaven per tot menjar, sucaven amb aquell fruit vermell, dels horts del voral del lloc de treball, el pa per tal de cruspir-lo ben tou. Si fins i tot un dels gurus del nou separatisme, com en Salvador Cardús, reconeix aquesta teoria com a certa¡¡

El pa amb tomàquet un invent d’espanyols¡¡. Bé Murcians, però al capdavall espanyols¡¡.

La sopa o escudella, rep el nom per metonímia de la casola petita o vaixella anomenada “escudella”, com a plat d’origen pagès en que chi afegien tota mena de complements idèntic en els seus ingredients a altres plats “típics” pròpiament espanyols com son el “potaje andalúz”, “el cocido montañés”, “el cocido maragato”, o el “cocido madrileny”. Introduït pels jueus sefardites a tota Espanya amb el nom de “adafaina” i segons les costums “Koshers”; posteriorment els conversos al cristianisme, els marrans, introduïren la carn de porc per demostrar la seva nova fe. Però si hi ha un element pròpiament català, difícil de trobar en altres contrades despanya, es la “pilota”, que segons Josep Plà al article “La Carn d´Olla”:

“No és necessari, em sembla, de descriure la carn d'olla catalana. El lector sap perfectament de què es tracta. És un plat la difusió del qual havia estat tan vasta, que ha perdut totalment la solemnitat. El nostre bullit conté, però, un element d'originalitat que no es troba en els altres. La pilota conté una sèrie d'elements picats i posteriorment consolidats d'una manera real però lleugerament flàccida. La pilota no té la forma de la pilota corrent, vull dir rodona; més aviat té una forma tubular allargada. La pilota agrada a la ciutadania”.

Però aquí podem dir que la gastronomia catalana tingui, històricament grans divergències de les de la resta d’Espanya. L’oli com element bàsic en la nostra cuina arreu de les espanyes es el factor d’unitat més important, i no podem deixar de sentir “l’oli” com una aportació cabdal a la nostra mena d’entendre la unitat hispana.

El Nacionalisme separatista, buscant diferències de la resta d'Espanya, va trobar en un ball, fins les hores gairebé desconegut, el seu referent de diferenciació. No es podia acceptar que la jota de Lleida o les comarques de Tarragona esdevinguessin ball nacional. I tampoc el ball anomenat "L’espanyolet" ja que el seu nom podria provocar equívocs, per això, es van re-inventar la Sardana.

Fou l’andalús Josep Ventura (nascut a Alcalà la Real, província de Jaen, el 1817. Fill d'un comandament de l’exèrcit espanyol), més conegut avui com "Pep Ventura", qui modernitzà un ball molt antic (on la primera referència es troba a l’arxiu municipal d’Olot datat en un llibre manuscrit del 1.552 anomenat “Liber consulatus” –per demanar la seva prohibició per ball deshonest- però no trobem cap referència a la sardana durant el l’esplendor medieval català), i es considerat el pare de la Sardana (ball d'orígens pagans, que formant una rotllana i mirant el sol, el membres feien un cercle amb les mans agafades). Pep Ventura es formà al taller del militar espanyol Joan Llandrich, que a més de militar era el director de la Cobla de Figueres.

José o Pep Ventura, va escriure més de 300 sardanes i algunes d'elles molt populars ( "Per tu plor", "El toc d'oració", etc.). Ara ja tenien el ball nacional.

Les havaneres que té el seu origen durant el segle XIX en els mariners i emigrants retornats de Cuba que canten amb nostàlgia records d'aquella terra. Generalment s'interpretava a les tavernes.

La havanera més coneguda i patriòtica, es sens dubte, “El meu Avi”, escrita i musicada per en José Luis Ortega i Monasterio, i va ser cantada en públic per primera vegada a la Cantada d’Havaneres de Calella de Palafrugell el dissabte 1 de Juliol de l’any 1972 pel Grup “Cavall bernat”, grup que en formaven part gairebé tota la família Ortega-Monasterio. Quan la sentim, no podem més que sentir com la pell sens posa de gallina i una emoció patriòtica ens envolta a tots. El cert es que en Ortega i Monasterio fou un militar de l’anomenada “Espanya Nacional”, demòcrata i fundador de l´UMD, de família carlista, perico radical i nascut al Nord d’Espanya. Tot un contrasentit pels separatistes. Per nosaltres un home profundament hispànic que escriví el cant més bonic a Catalunya i a la heroïcitat dels militars espanyols del vaixell “Montserrat” (que canvià el nom en Ortega pel de “el Català”) i al seu capità, el gallec Deschamps que aconseguí desembarcar a Cuba a pesar de la hostilitat i la superioritat dels americans.

L’ús de la barretina era general a tot Catalunya als S.XVIII i XIX, i va desaparèixer del nostre paisatge rural i valls pirinenques a finals del XIX. El primer document gràfic conegut de la barretina és del cartògraf mallorquí Jafuda Cresques, jueu convers que adoptà el nom cristià de Joan Ribes.

Ferran I va dictar lleis obligant als jueus a portar una mena de barretina, i molta gent van deixar d’utilitzar-la per no ésser confosos per jueus. La barretina va esdevenir en símbol menyspreat pels catalans durant centúries, fins que el romanticisme el va rescatar de l’oblit.

Però serà una poesia hispanista, qui donà llustre històric a la barretina catalana, la que dedicà n´Antoni de Bofarull el 1860 amb la seva poesia “La gorra vermella” dedicada als catalans que seguiren al General Prim i Prats:

“A Deu gran Barcelona
me n´vaig a Tetuan,
si honra allí no guanyo
no m´vulguis al tornar...

Mes de una volta als reys
de trenes y del garb
lligats en les galeres
dels heroes catalans
he conduit á Espanya
y per molts y molts anys
lo tribut que pagaban
os beys dels africans
com a bossa segura
dintre de mi he portat.

No tingueu, nó, quimera
si m´llensa aré á la mar
sempre ha sigut amiga
la mar del catala
y á la gorra vermella
mil glorias ha donat
València pót be dirho
y ans les Balears
cuan ne tragué Don Jaume
als servidors de Alá
anant ab los Rogers
qui só la Italia sap,
y Córesga y Cerdenya
encara recort grat
conserveu d´aquelles sigles
en que las vaig manar.

No para aqui ma historia,
mes lluny jo he dominat
que l´sol del oriente
me coroná ab sos raigs,
enelei l´casquet del grech
del turch lo rich turban
per la gorra vermella
quedaren esquinsats
¿y que diréu del Bruch?
la Fransa m´ho dirá...

Del viscalá a la boina
veyen vermellejar
la gorra catalana
saudó li fará
pus que los dos son signe
de antigas llibertats
no us faci a ningu a llastima
que es mon color de sang
y encara que en sang medi
no sere bruta mai...

Ab ells aniren luego
cap dalt a Montserrat
sota l´ginoll la gorra
que no s´doblega may
postrat ab sa estimada
veureu en lo lloch sant,
y l´que salva la Verge
de espós dara´les més.

A Deu siau, patricis
Company, a Deu siau;
D’Espanya l´lleó espera
Deixeu-nos, donchs anar¡
Cuant banderas no quedin
La gorra s´alsará
Y ans que abaixarse el moro
Ab ella caurá l´cap”.

Catalans amb barretina, catalans hispanistes, la història dels catalans amb les barretines conquerien Balears, València

Com no tenien milícia, ni policia, ni uniformes, els nacionalistes separatistes veren tenir que inventar-se una institució catalana que esdevingués la tropa catalana. Es va rescatar de l'oblit un cos odiat per molts catalans, els Mossos d'Esquadra.

La victòria de les tropes borbòniques sobre els austriacistes catalans el 1714, comportà l'ensorrament de totes les institucions catalanes (Consell de Cent, Diputació General, els braços, la cort i la "Coronela", entre d'altres) amb el decret de Nova Planta. Per evitar desmans a les zones rurals, els filipistes o botiflers crearen un grup policíac anomenat Mossos d'Esquadra, que dirigit pel batlle de Valls, Pere Anton Veciana i Vila (Sarral 1677 botifler i filipista), es dedicaren a perseguí i ajusticiar a tots els austriacistes o Miquelets que caigueren a les seves mans.

No hi ha dubte de l’origen borbònic del cos, tot i la negació que de la seva pròpia història s’intenta fer de forma oficial a través de la seva pàgina web, però la història es la que es, i Nuria Sales retrata al llibre “Història dels Mossos d’esquadra” qui foren i que va representar aquest cos:

“L´origen de les esquadres és tan filipista com el seu fundador: a la guerra de successió s´anomenaven esquadres les partides de paisans armats filipistes.”

Els colors dels mossos (blau i vermell) pertanyen als de la corona francesa, que com relata Sales: “A traves de les èpoques, queden com a constant en l´uniforme dels mossos d´esquadra els colors blau i vermell –colors borbònics-, el gambeto i la curiosa barreja d’espardenyes i barret de copa”.

Contradicció, batibull d´idees, tot sembla que està agafat amb pinces, i que els nacionalistes volen construir el país barrejant les idees d’un cantó i d’un altre, a tort i a dret, sense pudor de manipular-ho tot i fer un garbuix de conceptes pseudo-històrics per tal d´estar sotmeses al seu dictat més desvergonyit.

Manuel Milà i Fontanals, personatge cabdal de la Renaixença, va recollir en el llibre “Romancer Català” una poesia popular titulada “Expedició a Portugal” en que parla de la vestimenta dels Mossos i la seva indiscutible vinculació hispana:

“Barcelona ciutat gran, bandera n´hi ha parada
bandera de foc i sang, que es senyal de guerra mala,
Som soldats
Som soldats del Rei d´Espanya
Som soldats.
No serà tan mala, no, com el Rei l´ha cridada
A barcelona anirem, minyons, a sentar-ne plaça,
uniforme portarem, per servir al rei d´Espanya:
espardenya blava al peu, veta fins a mitja cama,
el arret engalonat, com a mossos de l´esquadra.”

Els Mossos d’esquadra van existir fins a l'any 1868, en què el general Prim, català e hispanista, va decretar la dissolució de les Esquadres de Catalunya, basat en que la Guàrdia Civil era pagada per l'Estat mentre que els Mossos eren pagats pels ajuntaments i per les diputacions provincials, però principalment pel caràcter borbònic que des de sempre havia tingut el cos. L'any 1876 retorna la monarquia borbònica amb Alfons XII, i el cos es re instaura únicament a Barcelona, ja que les diputacions provincials de Girona, Tarragona i Lleida no volen fer-se càrrec del seu manteniment. Despreciats pels catalanistes, especialment per la gent de la Mancomunitat encapçalats per en Prat de la Riba.

Amb la proclamació de la República, els mossos d’esquadra mostraren el seu rebuig degut a la seva històrica fidelitat monàrquica, excepte el capità de les esquadres de La Garriga, n´Escofet, que es guanyà, amb la traïdoria als seus caps, el comandament de les esquadres i va fer perdonar el pecat original espanyol i botifler de les esquadres. Amb la restauració de la Generalitat Republicana, depengueren del Govern català. Ja tenim soldats.

Nosaltres, com es evident, volem manifestar el nostre respecte més absolut vers el cos dels Mossos d’esquadra, però volem deixar patent que la seva gènesis és hispana, car doncs va néixer i es va desenvolupar com a força monàrquica i espanyola.

“Si voleu valents de mena
Anau ab los catalans,
Sobretot los de l´Esquadra
Sobre tot los xichs de Valls”.

El vint-i-tres d’abril, diada de Sant Jordi, la festa catalana per antonomàsia de la Rosa i l Llibre, celebrada a casa nostra des de sempre. Des de sempre?. Joan Amades, al seu Costumari Català, explica que “Sant Jordi va gaudir de molta veneració i popularitat universal durant els temps medievals, precisament quan Catalunya es trobava en el seu apogeu”. El rei Pere I va anomenar Sant Jordi patró de la cavalleria i noblesa catalana per agrair que només en invocar-lo, els infidels fossin abatuts.

La Generalitat de Catalunya va consagrar a Sant Jordi; aquest sant era d’origen cristià de Síria i de nom Gurgus; com a patró de la màxima institució catalana l'any 1456, en temps d'Alfons el Magnànim. L'hàbit blanc amb una creu vermella, apareix com a signe distintiu de l'orde militar de Sant Jordi d'Alfama cap al segle XIII. La celebració popular va prendre certa importància amb la Renaixença. Però l’esclat popular de la festa no vindrà fins els anys 30 del passat segle XX. La llegenda de la rosa arranca de Montblanc, amb la lluita d’un cavaller contra el drac, i de la sang d aquest brollar un ram de roses, La tradició de regalar la rosa no té un origen gaire clar, hi ha alguns historiadors que creuen prové de la Fira dels Enamorats que es celebrava a Barcelona cap al segle XV i se sap que, en aquella època, a les senyoretes se'ls regalaven roses a la sortida de missa el dia de Sant Jordi. Segons explica Joan Amades al Costumari Català, les primeres referències de la Fira de les Roses que es celebrava al pati del Palau de la Generalitat daten de 1840: “Era qualificada de fira dels enamorats perquè hi anaven les parelles de promesos, els nuvis, els acabats de casar... Era costum que ells firessin llurs companyes amb un ram de roses”

La elecció del dia 23 d’abril com el dia del llibre i la Rosa, procedeix de la coincidència de la mort dels escriptors Miguel de Cervantes, William Shakespeare i d´en Garcilaso de la Vega. La idea original va ser promoguda per l’escriptor valencià, afincat a Barcelona, en Vicent Clavel Andrés. En Clavel era un editor i polític hispanista, fundador de la “Editorial Cervantes” a València i president de la “Cámara Oficial del libro de Barcelona” que fou l´institució impulsora de la festa. A la “Memoria” de la Cámara barcelonesa de 1923, es recolleig la iniciativa de Vicente Clavel, la de de crear un “Día del libro español”, escollint primer la data del 7 d’octubre, dia que es pensava com a naixement d´en Cervantes, però es canvià al final pel 23 d’abril. La memòria de la Cambra de Barcelona, diu:

"Día del Libro Español. Otra iniciativa de nuestro, celoso compañero don Vicente Clavel: dedicar un día de cada año a celebrar la Fiesta del Libro Español. Este modélico proyecto pasó a estudio de la correspondiente ponencia y está pendiente de decisión."

El Rei Alfonso XIII va firmar un Reial Decret el 6 de febrer de 1926 en el que s’instaurava oficialment “la Fiesta del Libro Espanyol” i tots els seus articles foren redactats per en Vicent Clavel, en que es celebraria en la data de la mort dels escriptors, i en especial d´en Cervantes. La idea d´en Clavel de la celebració del dia del llibre espanyol va tenir una gran resposta a Barcelona a partir de 1930, especialment promogudes pel ministre Català Eduard Aunós i amb l´ampar del dictador Primo de Ribera, i coincidint amb el patró de Catalunya, Sant Jordi, la festa anà prenent volada popular, afegint-hi la rosa que ha esdevingut el nostre símbol d’amor vers les persones estimades.

Les espardenenyes

El 1876 es fundà la primera societat excursionista (" Associació Catalanista d'Excursions Científiques"), sense cap fonament esportiu però si exclusivament polític. El terme "científic" i patriòtic del grup així ho evidencia. El 1878 es creà l'Associació d'Excursions Catalanes i posteriorment totes dues es fusionaren en el centre Excursionista de Catalunya (CEC). D'aquesta manera, es comença a anar d'excursió, a anar a "la terra", a la Catalunya catalana, i començà a estendre's una visió romàntica e idíl·lica d'una terra perfecta, i el nacionalisme mitificà muntanyes i serralades. Desprès vindrien els llibertadors de Catalunya amb les seves velles xiruques, i la “flama del Canigó”.

Els castellers. L'origen dels castells deriva d'uns quadres o representacions catòliques, en les Processons de la Mare de Déu de la Salut, i que posteriorment derivaren en balls populars, anomenats Balls de Valencians (que eren coneguts com Moixiganga i Muixeranga) i que al final de la seva ballada s'aixecava una figura, anomenada la torre. Aquests balls valencians tenien una representativitat religiosa i estan documentats a la vila d´Algemesí (al sud de la Comunitat Valenciana). A Catalunya es documenten primer a Bràfim, i el 1857 es te constància de la seva existència a Valls amb el nom de “xiquets” (com a derivació del terme “valencians” en que es feia referència al seu origen hispànic). La tradició catalana fermament lligada a altres contrades hispanes, mentres el nacionalisme separatista manipula el seu origen, cercant un inici mil·lenari i pagà que s’endinsa en la foscor dels temps.

La Flama del Canigó és el símbol de la unitat dels separatistes, amb el que s'encenen bona part de les fogueres de la nit de Sant Joan d'arreu del país. La flama és tot l'any a la cuina del Museu de la Casa Pairal o Castellet de Perpinyà, i cada any el 23 de juny el foc surt, per encendre una foguera que es fa al cim de la muntanya del Canigó i des d'allà repartir-lo per totes les terres catalanes. La idea va néixer a la Catalunya Nord, l’any 1955, de la mà de Francesc Pujades, que es va inspirar en el poema de Verdaguer "Canigó", i va tenir la iniciativa d'encendre el primer foc des del cim del Canigó. Aquest costum d’encendre les fogueres de Sant Joan amb la flama del foc que s'encenia al Canigó es va popularitzar molt a la Catalunya Nord, i l'any 1966 la iniciativa va travessar, la frontera. Una “tradició” moderna que els separatistes enalteixen per fer una reivindicació dels anomenats “Països Catalans”.

Les xiruques i els xirucaires o més coneguts com a Xiruqueros-Kumbaiàs va ser una subespècie de l’excursionista, que es va desenvolupar en la dècada dels seixantes i va tenir una gran expansió en la dècada següent i servir perquè la ideologia del nacionalisme excloent i visionari, junt amb una mena de religió que es practicava aleshores, entre Catòlica i llibertaria (a través de grups com els escoltes, Hora-3 i altres) refermés una visió nacionalista i d’esquerres entre les futures elits de Catalunya.

La conjunció copulativa “i” que separa els cognoms. El nacionalisme ha trobat un altre element separador amb la inclusió de la conjunció “i” entre els cognoms a Catalunya. Quina gran mentira, doncs la col·locació de la lletra "i" entre el cognom i el co-cognom com es fa actualment en català, és un costum d'origen castellà mal aplicat a Catalunya, tot va començar durant el segle XIV quan van ser les famílies nobles o seminobles catalanes les que van començar a imitar aquest costum practicat des de feia temps per la noblesa castellana. Així que de català no en te res el posar-se la “i” copulativa entre els cognoms.

L’hereu i la Pubilla. Es una figura jurídica única que contempla el Dret Foral Català. Figura tradicional de Catalunya, que ha estat criticada perquè l’explotació quedava a mans d’un dels fills i els altres no tenien altres béns que la seva pròpia capacitat de treball, i que te ben poc a veure amb la visió igualitària de les esquerres. Molts partien en busca d’altres possibilitats, emigraven i són els iniciadors de la industrialització i el comerç. És així com Catalunya ha mantingut l’explotació agrària, alhora que els cabalers (paraula que procedeix de “cabal” o diners) han anat forjant un món de progrés que ha eclipsat la figura de l’hereu. L’hereu era aquell que es quedava amb la terra i els béns d’explotació, no exempt, però, de la responsabilitat de tenir cura dels pares i dels germans que no fessin una opció de deixar la casa pairal.

Amb la dèria separadora, s’han inventat recentment nou símbols, entre ells destaca l’ase català, o també conegut com “El Ruc de la Floresta” desprès de judicis patètics per la propietat intel·lectual de l´invent del pobre ruc, animal que ens volen identificar amb el tarannà català en contraposició al brau, el símbol que els espanyols han pres com a identificatiu de país.

El brau, animal noble a alhora salvatge, es aliè a la cultura catalana segons la nova directriu que els secessionistes s’han inventat, bestia inexistent que els dolents espanyols han creat per tal de matar-la en un espectacle ple de sang i xuleria, amb crueltat extrema i vesània, espectacle a perseguir i oblidar perquè segons ells mai els catalans hem tingut res a veure amb aquesta gent i la seva festa. El ruc, bestia que no te cap altre virtut que la d’animal de càrrega, sense noblesa i esperit positiu, el nom de burro o ruc es insultant i desagradable, que rebutgem la representació dels catalans en aquesta bestiola i que denunciem l’estupidesa d’un negoci darrera d’aquest invent que va acabar en un judici per enriquir-se a costa de la vesània dels separatistes catalans.

Quanta mentida¡¡¡. No serem nosaltres qui defensem l’espectacle de les corrides, però dir que el brau i la festa que amb aquest animal s’ha celebrat no ha estat Catalunya partícip durant segles es falsejar, com sempre, la veritat.
Beró pels separatistes la invenció, manipulació, exageració i la mentira han estat el seu patró de comportament. No ens ha de sorprendre. Però el que han aconseguit desprès de tants anys dient el mateix, es que la gent s’ho ha cregut. I es clar davant la revifada d’un símbol com el brau en cotxes i banderes, no es podien quedar sense combatre e inventar-se’n un.

Toreros catalans n’hi ha hagut molts. El primer va ser Pere Ayxelà “Peroy” (1824-1892). Fill de Torredembarra, Peroy va aprendre a torejar a Nîmes, al sud de França (l'altre país referencial en l'art dels toros) i va importar les maneres típiques de les curses de braus franceses, però les va readaptar i fusionar a l’estil nacional que s’estava creant en aquell moment. Reconegut més per la seva valentia i la seva habilitat que pel seu art, Peroy va triomfar a França, a Espanya i sobretot a Amèrica, on va viure durant molts anys. Cronològicament, l'altre torero català que va aparèixer va ser Mario Cabré, qualificat, segons el crític Antonio González, com el millor del segon terç del segle XX. Però a Catalunya hi han sorgit també altres personatges importants del món dels toros com per exemple Joaquim Sanz Almenar (1853-1887); Juli Aparici ( 1865-1897); Rafael Dutrus (1892-1960); Eugeni Ventoldrà Niubó (1895); Carmel Tusquelles Forcen (1893-1967); Manuel Granero (1902-1922) – que, en morir prematurament al ruedo, es va convertir en un mite; Rafael Ponce Navarro (1912-1972); Jaume Pericas Ripoll (1916); Miquel Baez Espuny (1930); Francesc Barrios i Estelrich (1936); Joaquim Bernadó (1936) amic de Cabré, que va destacar pel seu estil elegant amb la capa i la muleta; Jose Mari Manzanares (1953). O també el banderillero Josep Bayard Cortés (1858-1906) que va introduir importants variacions en el vestit de picador, va renovar les tècniques del rejoneo i va modernitzar la pica).

Crítics taurins de gran volada intel·lectual n’hi ha a dotzenes, i Barcelona tingué fins a tres places per celebra-hi curses (Les Arenes, la Monumental i la de la Barceloneta), la tradició de les terres de l’Ebre o de Cardona pels braus és ben reconeguda. Però no son tant les curses, sinó moltes de les conseqüències que les curses de braus tingueren en la nostra història. Les famoses bullangues de Barcelona del segle XIX, revoltes populars que acabaven sempre en greus aldarulls, solien tenir com a motiu una “dolenta corrida de toros” i acabaven amb reivindicacions socials.

Molt es va parlar de la devolució dels famosos “papers de Salamanca”, confiscats (que no destruïts) pels franquistes despres de la guerra, però el cert es que la reivindicació de la tornada dels famosos papers es va fer només buscant la revenja antihispànica i de mantenir encesa la flama reivindicativa i atiar el foc del sentiment de poble oprimit, sense cap pudor i vergonya s’oblida que l’autèntic tresor de Catalunya fou totalment destruït per les esquerres, amb la permissivitat del govern de la Generalitat d’aleshores.

L’actuació de la Generalitat republicana per salvaguardar els arxius municipals i els arxius eclesiàstics, va resultar molt limitada, ja que els arxius protegits no passaren de la trentena, la qual cosa suposa solament un 4’7 %, i el cert es que a Catalunya foren 150 els arxius municipals devastats (el 60% del total espanyol), i més d’una tercera part d’aquests arxius, es van destruir a la demarcació tarragonina (resultaren totalment destruïts els d´Albinyana, l’Albiol, l’Aldea, Aldover, Altafulla, Ascó, Batea, Benifallet, Bràfim, Camarles, Cambrils, Caseres, la Cava, Corbera d’Ebre, la Fatarella, la Figuera, Flix, Gandesa, Garcia, Ginestar, Gratallops, els Guiamets, les Irles, Jesús i Maria, el Lloar, Marçà, Margalef, Masarbonés, Masllorenç, Miravet, Mont-roig, Móra la Nova, el Morell, la Mussara, els Pallaresos, la Palma d’Ebre, Pla de Santa Maria, el Pont d’Armentera, Rasquera, Roda de Berà, Sant Carles de la Ràpita, Santa Coloma de Queralt, Santa Oliva, Santa Perpètua de Gaià, Sarral, Tamarit, Tivenys, Tivissa, Vallmoll, Vandellós, Vilalba, Vila-seca, Vinebre, Xerta). La declaració del secretari de la Fatarella és prou eloqüent i representativa del que fou la destrucció a tota Catalunya:

“Antes de la revolución existian documentos de esa clase [antics], pero todos fueron destruidos por los rojos, los cuales entregaron a las llamas todo lo que existia en los archivos de esta localidad”.

En el partit de Tortosa, sobresurten els casos de Rasquera, on “los elementos marxistas penetraron en el archivo de la Secretaria del Ayuntamiento y destruyeron y se llevaron un gran número de documentos”, o de Sant Carles de la Ràpita, on els documents “fueron quemados por los rojos, momentos antes de ser liberada la población”, són prou indicatius de la devastació que allí van sofrir els arxius municipals poc abans d´acabar la guerra. Fruit d´incontrolats?. Ben segur que no, tot estava perfectament controlat per destruir. I els nostres patricis reivindicant els papers guardats i catalogats de Salamanca, i amagant l’autèntic genocidi cultural que sofrí Catalunya.

Però si els arxius municipals foren gairebé destruïts en la seva totalitat, els parroquials sortiren pitjor parats. La salvatge persecució contra l’Església catòlica al Principat durant la revolta i la guerra civil comportà l’assassinat indiscriminat de preveres i laics i la desaparició d’un riquíssim patrimoni tant artístic com documental. No sols foren les esglésies, amb els seus rics quadres, imatges, icones, retaules i belleses acumulades durant centúries pels catalans. També es destruïren els arxius notarials, els fons registrals i sobretot arxius particulars de molta gent que mai podrà reclamar els seus papers.

Es pot ser més hipòcrita i mentider?. Tres mesos abans en Rovira i Virgili escrivia la paròdia del seu “oasis”, tres mesos abans de que Catalunya fos un cementiri gegant, una pira de creus i de llibres, i que els “incontrolats anarquistes” a les ordres del govern de la Generalitat destruïssin el prestigi internacional de Catalunya, els salva pàtries creien viure una revolució de germanor i bonhomia.

I ara, qui reclamarà els arxius cremats el 36?. Quin polític sensat podrà demanar que els anarquistes i esquerrans tornin a Catalunya el tresor cremat i robat? Només els interessa el de Salamanca?. Es una forma de guanyar la guerra setanta anys desprès. Però això és un altre tema.

I el Barça es clar, com a exercit alliberador de Catalunya. Un club de futbol intitulat “Més que un Club”. La munió dels sentiments que aixeca el Futbol Club Barcelona no tindrien cabuda en aquest escrit. I el separatisme ha pres possessió del club. Fundat pel suïs Hans-Max Gamper Haessig al gimnàs Solé el 1899, i presidit durant els primera anys per l’anglès Walter Wild, ha esdevingut amb els anys en el club més important de Catalunya. Foren anglesos residents a Barcelona els qui introduiré molts dels esports avui anomenats de “masses”, i podem trobar un altre exemple anglès en la fundació del “Real Club de Tenis de Barcelona”, lloc de prestigi social de les elits de la ciutat comtal.

Els colors del “Barça” no tenen una història clara, però s’especula amb tres teories, totes elles ben poc catalanes, on la més acceptada i probable es l´identificació amb l’equip del Basilea, en el que Joan-Hans Gamper va jugar com a capità (blau i vermell són els colors de l’entitat), o bé que en Gamper escollís aquest color en honor al cantó suïs de Tesino on vivia la seva germana o l’últim supòsit es el que el relaciona amb l’altre fundador del Barça, l’alemany Otto Maier, en honor als colors de l’escut de la població alemanya de Heidenheim, la seva localitat natal.

La xiulada a la “Marxa real”, l’assassinat del president Josep Suñol a mans dels franquistes, l’afer “Di Stefano”, Kubala, el 0 a 5 al Bernabeu; i tots els mites que ha engendrat el Barça, l’han convertit en un símbol per la majoria dels catalans, ben manipulada pel sentiment separatista, i es converteix en icona de caire religiós per una munió de gent taquí i sobretot com la gran força d’integració de milions d’immigrants d’altres contrades d’Espanya, que a falta d’altres referents, el Barça representa l’autèntica Catalunya i d’una forma d’acceptació de la catalanitat. La rivalitat amb el Reial Madrid (com ja hem dit, fundat per catalans, al que s’identifica amb l’Espanya negra, casposa i profunda), facilita la feina als separatistes per tal de que l’enemic comú sigui visible, sabedors que els Catalans no hem estat mai antihispànics, però el reduccionisme ahistòric amb el que treballen; mitificant un club de futbol com a imatge sacrosanta de Catalunya; es demolidor i difícil de rebatre.

Catalunya és el Barça, el Barça es més que un club, l’enemic es el Madrid, que representa Espanya. Tot bon català serà del Barça o no serà. I obtenir la presidència del Barça ha estat un somni de tots els secessionistes, ho han fet tot per aconseguir regir els seu destí, convençuts de que a Catalunya l’autèntic poder recau a la tribuna del Camp Nou.

Pa amb tomàquet, bandereta estelada, sardana, segadors, mossos d’esquadra, Diada Nacional, xiruques, el ruc, els papers de Salamanca, església i sobretot el nostre estimat Barça. Aquest són els seus arguments, els que utilitza el nacionalisme excloent i rancuniós per manipular al poble de Catalunya, un poble que necessita una enorme càrrega emocional per seguir subsistint i que els separatistes i els separadors han sabut vestir amb una càrrega ideològica demolidora sobre el concepte hispànic.

Davant d'això hem de reivindicar la nostre catalanitat hispànica, essent la llengua catalana el puntal referència de la nostre voltant de ser catalans per ser més hispànics, però alhora també retrobant els símbols que el poble català ha fet seus, i es evident que el Barça, la sardana i la festa de Sant Jordi són els més estimats, i fent-los nostres amb naturalitat, sense estridències ni manipulacions, però també amb la passió que ens caracteritza als catalans.

Molts altres elements configuren la nostra cultura popular i particular lligats amb les festivitats religioses o el Nadal, com el “cagatió”, “el caganer”, “Sant Esteve”. Tots ells han estat usurpats pels que cerquen les diferències, per mostrar les nostres discrepàncies culturals vers als altres pobles hispànics, el factor diferencial i únic, independent i separat. Quan algun d’aquests elements propis es descobert o inventat, aleshores les tradicions pròpies del país son substituïdes per unes d’exclusives del territori (el cas més patètic es el de “l´Olentzero” de Euskal Herria, trista història de deformació del passat, per trencar amb la històrica devoció llatina pels reis Mags).

L'origen del caganer sembla ser que se situa entre el canvi dels segles XVII i XVIII, en ple Barroc, un moviment cultural i artístic que es caracteritzava per un realisme exagerat. Per llavors no era només en el Pessebre (introduït des de Nàpols pels espanyols, i especialment per el barceloní Ramón Amadeu i Grau, escultor i membre de la acadèmia de San Fernando de Madrid) sinó que s'ha trobat en rajoles que el representen explicant històries. Els caganers apareixen ja als pessebres catalans a finals del segle XVII, encara que no es van fer populars del tot fins al XIX. Ara, de bon principi la figura del Caganer no era exclusiva del pessebre ni de Catalunya, doncs el caganer apareix a les tradicions Canàries de Murcia o de Portugal.

L’escatologia també es manifesta amb una altra tradició “catalana” com es el “cagatió”. Originàriament consistia en un tronc encès -és a dir, un tió- de la llar de foc, i el regal era l'escalfor que proporcionava. Avui dia, és un tronc que sovint es decora posant-li potes i altres elements que simulen una cara somrient que sovint es corona amb una barretina roja.

I l’església catalana. “Catalunya serà cristiana o no serà” va dir en Torras i Bages, i pels nacionalistes separatistes l’església ha estat un indiscutible objectiu polític; han brandat i mogut terra, han clamat a mar i cel, sobretot el cel, per aconseguir els seus objectius politics; i conquerint les sotanes i les sagristies, han convertit monestirs i convents, han guanyat capelles i capelletes, i sobretot capellans, molts capellans que han primat els objectius nacionalistes sobre la fe dels fidels. Catalunya ja no és cristiana, és un fet evident, han aconseguit, probablement sense saber-ho, que la fe dels poble català restes marginada i apagada, oculta i perseguida. “Volem Bisbes Catalans” era el seu “lei motiv” en l’afer del Bisbe Marcelo González durant els anys seixanta, oblidant l´universalitat que el mot església representa, doncs per ells tot chi valia per separar els catalans de la resta d’espanyols.

Que lluny queda l’íntima relació del poble català amb la cultura cristiana i les seves manifestacions populars que li foren característiques; les processons han estat substituïdes pels correfocs; els goigs a les verges pels concerts dels “Obrint pas”; les trobades a les ermites pels akelarres a Cervera, i la veneració a la verge de Montserrat en una peregrinació nacionalista per veure una fusta negre. Certament els temps canvien i es modernitzen les tradicions, però Catalunya s’ha transformat totalment oblidant qui fou, renegant de la seva pròpia cultura per inventar-se’n una d’altra. No som nosaltres qui reivindicarem una tornada a la tradició catòlica i a la observança de cap regla integrista; ni volem, en una societat laica com la nostra, reprendre cap discussió sobre el paper que ha de jugar l’església en la politica; per nosaltres l’església i la fe ha de quedar en la intimitat de cadascun dels fidels sense inmiscuir-se en afers que no li pertoquen, però no volem ni devem permetre que la nostra tradició quedi arraconada i oblidada com si mai no hagués existit, com si l’església fos un cos aliè i estrany a la pròpia gènesis del nostre país. I els “Goigs” son la millor mostra de la barreja de la cultura catalana, la llengua i la tradició catalana

Els goigs són composicions que ponderen les gràcies i virtuts de la Mare de Déu, Jesucrist o algun sant, i que es canten habitualment per la Festa Major, coincidint amb la festivitat del respectiu patró. Des del segle XII, la literatura llatina medieval oferia composicions en vers o prosa que exaltaven els goigs de la Mare de Déu, bé de la seva vida terrenal o de la seva vida celestial. Els Gaudia Beatae Mariae Virginis van ser traduïts i imitats a totes les llengües romàniques i germàniques i al Llibre vermell de Montserrat es conserva el més famós i un dels més antics goigs terrenals compostos a Catalunya al segle XIV: «La ballada dels goigs de Nostra Dona en vulgar català a ball rodó».

A tall d’exemple, alguns d’ells com “Els goigs a lloança de la Mare de Déu de la Mercè” escrits per en Mossèn Josep Feu, de Vallmanya de Pinós,testimonien la relació històrica del cristianisme i Catalunya; i amb ells a Espanya; per part de la nostra cultura, a més que foren un instrument cabdal per la conservació de la llengua i la transmissió de les tradicions:

“Puix ens heu sigut donada
Com a Mare de la Fe
Protegiu nostra contrada
O Verge de la Mercè.

Fa set segles era esclava
I en poder dels sarraïns
Part d’Espanya, i perillava
La vida en els seus confins.
Tanta gent empresonada
Pregà al cel hi posés fre.

Compadint-se d´ells, Maria,
A Nolasc i a Penyafort
I a Jaume primer escollia
Per guarir tanta dissort
Dels mercedaris fou nada
Una ordre al sgle tretzé”.

Foren els peregrins catalans qui estengueren per tota Espanya la devoció pels goigs, i provocà que molts romeus visitessin Catalunya atrets especialment per visitar la Verge de Montserrat. Els goigs foren la manifestació de la mística popular i la devoció a Catalunya, per la terra i per Espanya; com reflecteixen molts d’ells, com per exemple els “Goigs al Sagrat Cor de Jesús venerat al cim del Tibidabo de Barcelona “A dalt a´questa muntanya, un gran temple aixacaré, puix que regnaria a Espanya, el sagrat cor prometé, Barcelona amb gran fervor, expandirà el seu regnat...”, dins dels “Goigs de Senyora de Guadalupe de Girona” de l’any 1626. “Sis cents anys Verge estiguéreu, dins una cova en Espanya, fins a tant apareguéreu, a un pastor en la muntanya”; en els “Goigs en lloança de la Mare de Déu del Claustre de Solsona: “Quan Espanya a l´aspre jou, dels moros quedà lligada, per no veure-us profanada, us amagueu dins d´un pou, dels claustres on el tenia, tothom el títol us donà, de la ciutat de Solsona, als vostres fills protegiu”; o en els goigs de la vila de Queralbs “A l´apostol Sant Jaume, patró de la vila” que lloen Espanya, Catalunya i la fe de´aquesta forma: “A la noble terra hispana, vinguereu a predicar la doctrina cristiana, que el món sencer renovà, amb set deixebles sembrereu, la llavor angelical, dins l´Espanya tot fent via, vora l´Ebre en l´Aragó, vivent se us apareixia, la marde del Salvador, la qual prengué nostra pàtria, baix son empar maternal...“; o en els “Goigs al Gloriós Màrtir Sant Feliu de la Parroquia de Torelló”: “L´esglèsia era perseguida, a principi del trescents, n´era Espanya envermellida, dels martiris sangonenets, deixeu l´aula i el bullici, i amb Cugat Vós hi partiu”,

L’últim mite de la nostra particular subcultura, es la que fa referència al nostre particular “oasis català”. La falsa il·lusió de que a Catalunya no passa mai res. Ningú protesta. Som un poble tranquil. El somni d´en Gaziel el Juny de 1936 en un article publicat a “la Vanguardia” de que Espanya es salvaria perquè Catalunya era la serenor, la tranquil·litat ...l’oasi català... que ocasionà més de vuit mil assassinats de gent de dretes.

L’inventor de la descripció de Catalunya com un oasis fou de l’escriptor hispanista Manuel Brunet i Solà, però amb un significat molt diferent a la que han volgut donar els separatistes. El 4 de Març de 1936, apareix un article seu a “La Veu de Catalunya”, on diu: “Abans i després del 6 d'octubre havia dit moltes vegades que Catalunya, amb el seu Estatut, hauria pogut ésser un oasi".
Però sense l’aixecament del 6 d’octubre, en Brunet afirmà: “Catalunya podia ésser un oasi paradisíac...sense confusionismes separatistes ni demagògics”. I el 5 de juliol de 1936, en l’article “L'oasi i els seus voltants”, en Brunet critica la usurpació de l’expressió per ell inventada per part dels dirigents d´ERC

Antoni Rovira i Virgili es el perpetrador de l´invent de l’oasi català com a illa de barataria aliena a cap desgavell. Ell inspirà a tots els aprenents de bruixots de la mentira separatista, i ell es clar va escriure al diari d´ERC “la Humanitat” un article que portava per títol “L’oasi català” el 15 de Març de 1.936, i que diu:

“El grau de ciutadania aconseguit a Catalunya per una llarga tradició que el catalanisme ha renovat permet d´evitar ací moltes de les crisis convulsives que en altres llocs es produeixen. Hi ha a la nostra terra una vibració permanent, mantinguda dins els límits dels drets democràtics. I, fins en els parèntesis revolucionaris, l´educació civil del nostre poble serveix de barrera a les pitjors derivacions de caràcter violent.

Així havem vist com, en el temps de la segona República, Catalunya ha estat alhora la contrada més esquerrista i la més lliure de desbordaments incontrolats. ¿Qui no recorda l´exemple admirable de serenitat i de contenció que va donar la democràcia catalana els primers mesos de la República, quan Lluís Companys, realitzant un sacrifici personal i contrariant la pròpia vocació, exercí de governador civil de Barcelona?.

...Algú va dir, en aquella ocasió, que Catalunya era un oasi. No fa gaire que la frase ha estat repetida. I aquests dies pren altra vegada una viva actualitat...però, si fora de la nostra terra i al seu voltant es produeix un estat convulsiu, és natural que nosaltres ens esforcem a conservar, sota la nostra legalitat republicana i autonomista, la serenitat de l´esperit i l´ordre del carrer...

Oasi o no, Catalunya autònoma ha de situar-se a la davantera de l´esquerranisme republicà i ha de portar a cap, pels camins legals mentre aquests siguin lliures, l´obra transformadora que les extremes dretes voldrien impedir provocant escenes de sang i foc.”

I amb el cop d´estat franquista, Catalunya restà un oasi...de mort i destrucció. Els pacífics inspiradors de l’ordre català causaren milers d’assassinats, d’arxius destruïts, d’esglésies cremades, de cases assaltades.

I l’oasi segueix a Catalunya. Nosaltres, la gent hispanista, som un bon exemple de com ens tracten aquests aprendius de beduins del desert que viuen en el seu oasi d’autocomplaença i d’exclusió per a qui no pensa com ells, i son els hereus del pujolisme; un moviment nefast pel sentiment hispànic, al que vàrem recolzar lleialment en el govern i l’estabilitat sense rebre ni demanar res a canvi; i que com a contrapartida els mateixos fornidors de la corrupció del tres per cent, ens han escopit.

Fer politica es bàsicament saber d´on venim per entendre cap on anem. A Catalunya la manipulació, ocultació, invenció, i falsificació del nostre passat llunyà i recent s’ha convertit en el principal argument polític. Es a dir la història s’ha convertit en l’únic argument polític. Fins i tot han creat, amb milers d’euros de fons públic, un museu vergonyós de manipulació històrica de Catalunya, de visita obligatòria per tots els estudiants de Catalunya, on s’ensenya l’odi a Espanya i s´ensalzen figures politiques que haurien de restar enterrades sota tonelades de marbre.

Reivindicar el passat. El passat manipulat. No hi ha hagut res mes. Durant vint-i-cinc anys els governs de la Generalitat s’han esmerçat en explicar-nos una història, la d’un poble que anhelava la llibertat del jou espanyol, un poble d´indios “sioux” que lluitava contra els casaques blaves; els fatxes, els mesenteris, els espanyols en definitiva.

Inventar el passat. En això estan. Fins i tot ara ens volen fer creure que la guerra civil fou un combat entre uns dolents del centre peninsular i els bons catalans que convivíem amb pau i harmonia sota la gloriosa figura d´en Companys; i que tot fou estroncat per un general malvat i rodejat pels bàrbars, que amb els seus discursos reduccionistes identifiquen amb els “espanyolistes”

“Oyendo hablar a un hombre, fácil es acertar dónde vio la luz del sol; si os alaba Inglaterra, será inglés, si os habla mal de Prusia, es un francés,
y si habla mal de España, es español”.

L’escrit es d´en Joaquín M. Bartrina, fill il·lustre de Reus, fundador del Ateneu lliure, catalanista de primera hora i espanyolista alhora, lliurepensador. La seva frase sintetitza de forma ben clara el concepte que tenim de nosaltres mateixos en els moments de depressió col·lectiva.
Els símbols esdevenen referència indiscutible en el afermament de tots els pobles. La gent necessita una identitat en la que veure’s reflectida i entendres com a país, tot poble ha de tenir els seus referents, i es lògic que els símbols esdevinguin la visió reduïda i fotogràfica de tot un poble.

I a Catalunya tenim tres símbols, tal i com reconeix l’estatut de Catalunya, com son la Bandera, l’himne i la diada nacional, l’onze de Setembre.

La mitificació romàntica del passat ha esdevingut obsessió constant del nacionalisme, així el mateix emblema de Catalunya ha sofert una tergiversació constant; la llegenda de les quatre barres pintades per el rei franc amb la sang de Guifré el Pilós, és una tergiversació conscient, la llegenda de les quatre barres pintades pel rei franc amb la sang de Guifré el Pilós, es una adaptació que el autor alemany Beuter l'any 1551 copia d'un fet real Castellà. Aquesta història ha arribat fins els nostres dies com l'origen de la senyera.

Però l'autèntic origen de les quatre barres, tot i les moltes polèmiques sembla ser que fou una concessió dels colors Papals al Rei Pere, i així esdevingué com a senyera del regne d'Aragó (podent haver-hi entre dos i sis barres verticals vermelles sobre fons daurat). La bandera dels comptes de Barcelona fou la creu vermella de Gules sobre Camper d'Argent (és a dir, la Creu de San Jordi), la primera ensenya catalana pròpiament dita. Les quatre barres fou la bandera oficial del Regne d'Aragó (actualment esquarterat entre Catalunya, València. Illes Balears i l'Aragó).

Si l'hi afegiu a la quadribarrada l'estrella de cinc puntes ja tindrem la desgraciada “bandera estelada” que s’inventà el 1918 el benaventurat Vicenç-Albert Ballester, president d’un grup anomenat “Comitè Pro-Catalunya”, ja que per els separatistes la quadribarrada tradicional els quedava curta en el sentiment patri. El fet d’haver-hi un estel i un triangle en aquest invent patètic, no és un fet casual. La simbologia del l’estel solitari te molt a veure en l’iconogràfica maçònica de la divinitat i les societats secretes.

I es precisament de Cuba on els separatistes van servir-se per la seva inspiració, un cop acabada la guerra d’Independència de Cuba, es va crear, a Santiago, l’any 1906, el Centre Catalanista de Santiago, on ja s’hi podia veure un primer apunt de la futura bandera catalana estelada: Al mig d’una senyera, damunt mateix de les quatre barres, hi lluïa un estel blanc de cinc puntes. Prenent doncs com a model la bandera de Cuba, Vicenç Ballester, que hi residí temporalment i n’admirà la seva lluita contra els espanyols, impulsà el disseny definitiu de la bandera del triangle i l’estel. Una bandera sense cap originalitat, la bandera de l’odi.

El Coronel espanyol Francesc Macià adoptà l’estelada com a estendard d’Estat Català el 1922, fet que la popularitzà enormement. A partir d’aleshores, la seva presència en actes d´insurgència i prototerroristes és constant, i arriba l´extasis amb l’intent d’insurrecció a Prats de Molló, l’any 1926. Una bandera aliena als catalans que ens volen imposar pe tots els mitjans.

La senyera, la quadribarrada, la bandera dels comtes de Barcelona, les barres de sang, l’ensenya de Catalunya. Lluïda i estimada, enaltida i compartida, és la inspiració de la bandera d’Espanya. Els colors vermell i groc de la senyera inspiraren a Carles III per distingir els vaixells de guerra de la marina espanyola que fins aleshores portaven banderes de color blanc. Avui embrutada amb la presència d’un estel fastigós.

La bandera espanyola no tindrà popularització com a representació de la nació hispana fins la guerra de la independència o del Francès, i en especial desprès de la batalla de Balien, durant la postguerra la bandera espanyola simbolitzarà la Espanya progressista com a estendard de la Milícia Nacional. El 13 d’octubre de 1843 s’adoptarà com a ensenya oficial d’Espanya, i serà llargament utilitzada per les unitats armades de voluntaris com els Terços vascongads o el cos de voluntaris catalans sorgits el 1859 per participar a la Guerra del Marroc.

La Senyera i la bandera espanyola agermanats pel color, per la història i per la voluntat de representar-nos a tots. Els estels aliens a les nostres ensenyes sobren per falsos, inventats, anhistòrics i traïdors al poble català i espanyol.

Els nacionalistes però, no tenien himne, i posats a inventar fins i tot es van inventar el seu: "Els Segadors". Fou el 1892 que el centre Català de Sabadell va patrocinar un premi per tal de trobar un himne català; s'hi van presentar nou textos, però el jurat declarar desert el premi. El 1895 fou l’Orfeó Català qui convoca un concurs similar, i guanyà Francesc Mateu amb el poema "La Terra", que era la lletra però no la música dels actuals Segadors. Per la música, Francisco Alió hi va enganxar la tonada d'una cançó de sega obscena i provocativa. Per acabar Ernest Moliné hi afegí el "Bon cop de falç". Ara ja tenim Himne Nacional.
Perquè no reivindiquem com a himne propi de Catalunya les estrofes del “Himne del Milenar” déna Verdaguer que diuen “La terra catalana, vos vol per soberana, Espanya us vol per Nort, preneula vos per filla, y avui que´l món perilla, trayelo mon á port”; o les de

Però el problema es planteja per tal de buscar una Diada Nacional per tal de celebrar la joia de ser catalans. Es rebutja la festa més tradicional (23 d'Abril, Diada de San Jordi) per poc patriota i a més importada d'Anglaterra, i substitueix per la commemoració d'una derrota. L'Onze de Setembre no es commemora un derrota de Catalunya, sinó que fou de tota Espanya, després d'una llarga lluita fratricida, els vencedors desmantellaren l'Estat foral espanyol i implantaren el centralisme seguint el model francès sobre jurisdiccions i institucionals de Castella.. El fi de les institucions catalanes i la persecució de la llengua no vol dir que els catalans deixessin de ser espanyols, sinó que ens volgueren convertir en castellans en contra de la nostra voluntat. Els nacionalistes però ja tenia la justificació per commemorar una derrota de Catalunya enfront Espanya. A finals del segle XIX es comencen a organitzar les primeres manifestacions per aquesta data davant del monument de Rafael Casanovas. Ja tenim Diada Nacional.

De la bandera i de l’himne ja n´hem parlat abastament, però de la Diada n´hem fet molt poca referència. I es en la Diada on els hispanistes hem de presentar la batalla més descarnada. On l’acció política ha de resultar vital. On hem de centrar tots els nostres esforços per explicar que fou una lluita hispana, on es precisament en aquells moments on la Catalanitat més desfermada surava a tots nivells, on els defensors del Born, de la Muralla del Carme, del Carrer de Robadors, no somiaven en independències ni amb cofoismes, sinó que lluitaven per Espanya.

El document més important d’aquella guerra, el pregó de la junta de govern i dels defensors de la ciutat de Barcelona, ens ha estat furtat per part dels manipuladors i mentiders de la història. Els ressentits del nacionalisme desviat i antihispànic, els falsaris que viuen dins de l’oasi pestilent, els propaladors de fal·làcies i calumnies, han ocultat un document cabdal per entendre el sentiment d’aquella gent que lluitava per defensar els drets dels catalans i la llibertat de tots els espanyols. Aquest document, publicat al Portal de Sant Antoni a les 3 de la tarda de l’onze de setembre de 1714 i penjat pels carrers de Barcelona, fou recollit en varis llibres i documents i rescatat de l’oblit per Josep Coroleu i Josep Pella a “Los Fueros de Catalunya” el 1878. El pregó diu:

“Ara ojats, se fa saber á tots generalment, de part dels tres Excms. Comuns, pres lo parer dels Senyors de la Junta de Gobern, personas asociadas, nobles, ciutadans y oficials de guerra, que separadament estan impedint lo internarse los enemics en la ciutat; atés que la deplorable infelicitat de esta ciutat, en que avuy resideix la llibertat de tot lo Principal y de toda Espanya, está esposada al ultim extrem, de sujectarse á una entera esclavitud. Notifican, amonestan y exhortan, representant pares de la patria que se afligiesen de la desgracia irreparable que amenaza lo favor e injust encono de las armas gali-spanas, feta séria reflexió del estat en que los enemichs del Rey N.S., de nostra libertat y patria, estant apostats ocupant todas las bretxas, cortaduras, baluarts del Portal Nou, Sta. Clara, Llevant y Sta. Eulalia. Se fa á saber, que si luego, inmediatament de ohit lo present pregó, tots los naturals, habitans y demés gents habils per las armas no se presentan en las plassas de Junqueras, Born y Plassa de Palacio, á de que unidament ab tots los Senyors que representan los Comuns, se poden retxassar los enemichs, fen lo ultim esfors, esperant que Deu misericordias millorará la sort. Se fa també á saber, que essent la esclavitud certa y forzosa, en obligació de sos empleos, explican, declaran y protestan als presents, y donan testimoni als veniders, de que han executat las últimas eshortacions y esforsos, protestant de tots los mals, ruinas y desolacions que sobrevinguen á nostra comuna y afligida patria, y extermini de tots los honors y privilegis, quedant esclaus amb los demés enganyats espanyols y tots en esclavitud del domini francés; pero com tot se confía, que tots com verdaders fills de la patria, amants de la llibertat, acudirán als llochs senyalats á fi de derramar gloriosament seva sang y vida, per son Rey, per son honor, per la patria y per la llibertat de tota Espanya, y finalment los diu y fan saber, que si despres de una hora de publicat lo pregó, no compareixen gent suficient per ejecutar la ideada empresa, es forsós precis y necessari fer llamada y demanar capitulació als enemics, antes de venir la nit, per no esposar á la mes lamentable ruina de la Ciutat, per no esposarla a un saco general, profanació dels Sants Temples, y sacrifici de noys, donas y personas religiosas. Y pera que á tots sia generalment notori, que ab veu alta, clara e intelligible sia publicat per tots los carrers de la present ciutat. Donat en la casa del la Excma. Ciutat, residint en lo portal de S. Antoni, presents los dits senyors Excms. Y personas asociadas, a 11 de Setembre, á las 3 de la tarde, de 1714”.

Lluitaven per la pàtria i la llibertat de tota Espanya¡¡¡.

Batuadell¡¡. Els herois de Barcelona lluitant per la llibertat de tota Espanya¡¡. Això pels separatistes es un autèntic sacrilegi i per tant la existència del document ha testar silenciat. I en això estan, inventant i mentint.

Doncs en la reivindicació del autèntic onze de setembre hem de centrar el nostre missatge, en la recuperació dels símbols de Catalunya. Ja prou de manipulacions i mentides sobre els aconteixements d’aquelles dates, ja prou de fal·làcies sobre les vivències i creences d’aquella gent, ja prou d’enganys i tergiversacions sobre la història, ja prou d’interpretacions paranoiques, simplistes i falses. Ja n’hi ha prou.

Ni lluitaven contra Espanya, ni volien separar-se’n; sinó que creien fermament en Espanya i volien la seva llibertat per eliminar el jou de la tirania i el manteniment dels furs i els drets de Catalunya.

L’onze de setembre de 1895 es començà a celebrar la diada per part del naixent catalanisme amb ofrenes florals al monument de Casanovas a Barcelona. Avui aquesta data i la seva celebració ja no és més que una orgia patètica d’insults vers Espanya, amb el somriure complaent dels capitosts de l’oasi.
“Aquests dos fets primaris, fonamentals: el de la personalitat nacional de Catalunya y el de l´unitat d’Espanya, enfortits per dues lleys correlatives: la de la llibertat que implica l´autonomia y expontanitat socials, la de l´universalitat que porta a la constitució de potencies mondials, se resolen en una fórmula d´armonía qu´es la federació espanyola.
Aixi´l nacionalisme català, que may ha estat separatista, que sempre ha sentit intensament l´unió germanívola de les nacionalitats ibèriques dintre de l´organisació federativa”

Enric Prat de la Riba a “la Nacionalitat Catalana” no parla de separatisme, però si que deixa ben a les clares que Catalunya ha de gaudir del seu ple dret d’autonomia.

Els Països Catalans. L’any 1793 apareix al “Diario de Barcelona”, conegut com “El Brusi” i representant tradicional de la dreta catalana, uns versos en motiu duna victòria sobre els francesos:

“Que lo cel és qui vol que torne a Espanya,
Lo Rosselló, Navarra i la Cerdanya”.

La Renaixença va consistir en “Sostenir los drets polítics de la pàtria catalana, a mantenir vives ses tradicions històriques, a recordar ses pàgines de glòria, a renovar la memòria per demés oblidada de ses antigues llibertats públiques, a ressenyar los aconteiximents històrico-polítics més dignes de recordança, així dels temps antics com dels moderns, i a defensar los intereses sagrats del país”. I, com a ultim objectiu: “reconstruir la Península Ibérica, solució històrica a la qual devem tots aspirar”. Es evident, que la posicio politica es sumament clara. El tema de la polititzacio de la Renaixença estigué candent durant molts anys en Valencia. Ja fundada la societat “Lo Rat Penat”, hagué de fer front a qüestions derivades del mateix. En el discurs inaugural dels primers Jocs Florals pronunciat per Feliu Pizcueta, hagué, de tranquil·litzar els ànims i silenciar algunes critiques:

“Quant se doná principi en alegre festa á la societat que presidixch, tinguí l’honra de declarar que ni en molt ni en poch s’oposaba á la magnificencia de la unitat nacional; que nostres proposits se reduien unicament á buscar en la historia que pasá les glories d’aquesta patria valenciana en les lletres, en la ciencia y en les arts. Llavors les meues declaracions foren mirades ab prevenció per esperits recelosos, y jusgades no de bon modo per inteligencies que no distinguixen lo brillant claror del sol de la veritat, amagada entre les tenebroses boires de l’error, de la mentira... ¿Manca algo de hermós, de sabut y de gran en aquesta concurrencia?, de segur que no, lo que prova qu’ham conseguit los fonaments d’aquell principi, que servi pera la creació d’aquesta societat: “Tot pera Valencia y tot lo de Valencia pera la gloria d’Espanya”.

A les Illes també neix un sentiment de defensa de la llengua catalana, difós per Ruiz i Pablo i Miquel dels Sants Oliver. Es publiquen les revistes “Nova Palma” (1898) i “La Veu de Mallorca”(1900), i destaquem com a exemple de defensa de la llengua catalana que es parla a Mallorca el discurs d´en Marià Aguiló i Fuster dels Jochs Florals de 1862 celebrats a Barcelona:

“No, no pot haver-hi jamai raó per reptar a un poble la defensa del seu matern llenguatge i molt menys si aquest té records tan antics i tan gloriosos com lo català; com d’idioma català, que, com se vulla siga, quatre milions d'espanyols parlem encara.

I teniu esment que si demà tots aquests -la quarta part dels habitants d'Espanya- féssim l'impossible miracle de foragitar de nostres boques lo natiu idioma, si demà tothom sabés vestir son pensament amb paraules manllevades, i d'un cop poguéssim, engegant llurs mots, esqueixar i fer malbé el llenguatge que els segles, la història i la naturalesa ens feren a posta, llavors encara durien son nom català els vilatges i masies, les cingleres i afraus, les conques i rius, de les vuit províncies que ens alberguen, que necessari fóra baratar de real ordre (...) llavors encara romandria escrita o estampada tota una literatura, i els tres arxius generals d'Aragó, València i Mallorca, que perquè no parlassen enterament en català fóra precis esvair i cremar”.

Josep Narcís Carreras i Roca escriu “Catalunya separada-Catalunya confederada” a la revista «La Renaxensa» el 1 de setembre de 1873:

“Amb València, Catalunya i les Balears pot constituir-se un Estat federal separat, i pot constituir-se també un Estat confederat dividit en províncies descentralitzades; difícilment un Estat federal dintre de si mateix i confederat amb els demés d'Espanya”

El terme Països Catalans es troba documentat per primera vegada en la obra “Historia del Derecho en Cataluña, Mallorca y Valencia” del valencià de Catarroja, Benvingut Oliver i Esteller, i el concepte es assumit a finals del segle XIX com a sinònim de «territoris de parla catalana», sense caire polític. El terme va ser popularitzat pels assaigs “Nosaltres els valencians” i “Qüestió de noms” pel fill d’un dirigent carlí valencià, en Joan Fuster, publicats el 1962. Fuster definia un concepte territorial dels PPCC, en que la llengua fos la base per a proposar un projecte polític. No deixa de ser curiós que Oliver i Esteller era un reconegut conservador e hispanista, que allunyat de manipulacions polítiques separatistes, volia constatar la unitat cultural, legal e històrica dels territoris de parla catalana, des de una Óptica hispana.

En Víctor Balaguer el 26 de Juliol de 1880 a València.

“La Corona d’Aragó com a record, model i exemple de pàtries llibertats; Espanya constitucional i regenerada com a pàtria comuna; la unitat ibèrica com a ideal i aspiració suprema”.

No deixa de ser curiosa la reivindicació “progressista i bonista” del concepte PPCC, que inclou l’alguer, a la illa de Sardenya. Ell fou un militar feixista alguerès Rafael Catardi i Arca (l'Alguer, 1892 - 1974). Ingressà a l'exèrcit italià el 1913 i lluità en la Primera Guerra Mundial. Més tard ingressà a l'Istituto Geografico Militare de Florència i durant la guerra d'Etiòpia (1935-1936) organitzà la policia colonial italiana. El 1938 fou traslladat a l'Acadèmia de Mòdena i ascendí a general el 1940. A la Segona Guerra Mundial prengué part en les campanyes de Líbia i de Tunísia treballant per al servei d'intel·ligència.

El 1947 tornà a l'Alguer, on impulsà la vida cultural i les relacions amb els altres Països Catalans. Ha estat un dels fundadors del Centre d'Estudis Algueresos i ha investigat des dels arxius municipals la història de l'Alguer

I la Catalunya Nord, Alfons Mias i Dejaule (Palaldà, 1903 – Barcelona, 1950) Polític i escriptor. Ideòleg i «apòstol» del catalanisme nord-català als anys 1930 i defensor de la unificació de Catalunya. Milità en formacions dretanes com l’Association Catholique de la Jeneusse Française i la Ligue d’Action Française, de l’occità Charles Maurras, i des de 1935 treballà com a secretari a l’alcaldia de la seva població natal. Inventà el terme Catalunya del nord per designar les terres catalanes de l'Estat Francès. Es convertí al catalanisme el 1930 arran del seu casament amb una jove barcelonina. Començà a fer conèixer les seves conviccions en el diari local Le Courrier de Céret. Mias fou també un pedagog a través dels cursos públics i gratuïts de català que impartí l'any 1933 als Banys d'Arles però també gràcies a les seves publicacions : Histoire résumée de la Catalogne Française el 1933 i Roussillonais sauve ta langue, il est encore temps el 1935, Fundà el primer moviment catalanista a Catalunya del nord, la «Joventut Catalanista de Rosselló, Conflent, Vallespir, Cerdanya i Capcir» als anys 1930. Creà i esdevingué redactor en cap de la revista catalanista Nostra Terra, l'estiu de 1936, que agrupà joves intel•lectuals nord-catalans com Abdon Poggi, Joan Amade, Lluís Basseda, Roger Grau, Josep-Sebastià Pons, Enric Guiter o Pere Ponsich. Aquesta publicació assolí més de mil abonats. Exercí de secretari de l'Ajuntament de Palaldà i dels Banys d'Arles, al Vallespir, durant la segona guerra mundial. Bon coneixedor de la llengua occitana, adherí a l'ideal de comunitat catalano-occitana escrivint a la revista Occitània i esdevenint Mantenidor del felibritge a Catalunya. Col·laborà amb el règim de Vichy i simpatitzant del nacionalsocialisme, hagué d'exiliar-se a Barcelona l'any 1944, on fou acollit pels seus familiars de la Falange que residien a Figueres, i acollit pel règim franquista com un compatriota fugit per evitar la seva mort com a represàlia per la col·laboració amb el règim de Vichy. Morí a Barcelona l'any 1950.

En el discurs llegit pel president de l’associació valenciana “Lo Rat Penat”, en Vicent Pueyo i Ariño, a l’inaugurar-se els treballs del curs 1882-1883, veiem una clar sentiment hispanista:

“Este es, puix, lo fi de Lo Rat Penat; este l’objecte que nos congrega y esta la aspiració que ab son orige se proposá realiçar: fomentar l’esperit de amor á la nostra Valencia y ses grates tradicions, y fomentantles, unirles com á joyes precioses á la corona de grandea y aspiració que cenyix la nació espanyola, pátria comú de tots nosaltres”