La tauromàquia, una tradició catalana?
La tauromàquia, una tradició catalana?
El toro és un element clàssic que forma part de les festes dels països mediterranis des de fa segles. Les celebracions amb participació de braus han anat evolucionant al llarg dels anys, segons els habituals factors externs.
A Catalunya hi ha constància de la celebració de correbous i curses de braus, com a mínim, des del segle XV. Ripoll, Camprodon, Figueres, Vallfogona, Sant Andreu de Llavaneres, Vic, Tortosa, Cardona i Olot són només alguns dels pobles on se celebren, o s’han celebrat, festes amb braus.
Al contrari del que es pugi pensar, les curses de braus, tal com les entenem actualment, no són una tradició andalusa. De fet, abans que se celebressin corridas a Andalusia, ja se'n celebraven al sud de França, a Catalunya i al País Basc.
El paper de Catalunya i dels toreros catalans en l’evolució de l'art de la tauromàquia ha estat crucial. Moltes de les lleis, paseos i tradicions van ser creats aquí. Barcelona va ser, durant molts anys, la ciutat més important del món pel que fa a toros, i va arribar a mantenir, amb èxit, tres places a la vegada on se celebraven corridas setmanals, amb cartells de primera fila.
L'edat d'or del toreig català comença el 1834, amb la inauguració de la primera plaça de braus que hi va haver a Barcelona. Coneguda popularment com El Torín, va ser projectada per l'arquitecte Josep Fontserè i Domènech a partir d'un encàrrec de la Casa de la Caritat, que celebrava corridas per finançar les seves despeses. En aquesta plaça, situada al popular barri de la Barceloneta va sorgir la tradició, mantinguda encara ara, d'acompanyar les aclamacions del públic amb música. Una tarda que torejava, amb molt d'èxit, Rafael Molina Sánchez, Lagartijo (1841 –1900), algú del públic, per emfatitzar la qualitat de la faena, va cridar: “¡Música!” I l'orquestra va tocar. Des d’aquell moment, a totes les places, s'acompanyen les ovacions del públic amb música. El Torín va tancar les seves portes el 1923, després de gairebé un segle de corridas.
La segona plaça que es va inaugurar a Barcelona és la de Las Arenas, que es va construir el 1900 seguint l’estil mudèjar, molt de moda en la construcció de les places de toros de l’època. El disseny era de l’arquitecte August Font i Carreras, tenia capacitat per a 14.900 espectadors i va costar aproximadament 1.600.000 pessetes. Las Arenas, actualment abandonada, va ser testimoni de fets transcendentals en la història de Catalunya, com el míting d'“El Noi del Sucre” celebrat el 1916. Més tard va convertir-se en escenari de concerts musicals, i espectacles de circ. L’última corrida s’hi va celebrar el 9 de juny de 1977.
El 1914 es va inaugurar El Sport, la tercera plaça de Barcelona, finançada per l'empresa Milà i Camps (la família propietària de la Casa Milà del Passeig de Gràcia). Després d’algunes reformes, la plaça es va reinaugurar dos anys més tard amb el nom de La Monumental. Actualment és l'única plaça de la ciutat on encara se celebren corridas.
No sols Barcelona ha estat un centre taurí important, sinó que, a la província de Girona, per exemple, es té constància de la celebració de festes taurines des de 1715, tot i que la primera plaça de la comarca no es va construir fins al 1819. Actualment encara es fan curses a la plaça de Santa Eugènia, inaugurada el 1897. Abans, però, es va construir la plaça de Figueres, concretament el 1894, finançada pel farmacèutic local, el senyor Pau Gelart. També tenen, o han tingut places: Tarragona, Vic, Olot, Tortosa i Caldes de Montbuí. La més moderna de Catalunya és a Lloret de Mar, construïda el 1965 gràcies a la família Fàbregas i Zulueta.
Com a nota curiosa, cal ressenyar que el dia 23 d'Abril de 1950, en aquesta plaça, es filmaren escenes de la pel.lícula "Pandora y el holandés errante" interpretada per Ava Gardner, James Masson i l'actor i torero català Mario Cabré.
Evidentment l'èxit de la tauromàquia a Catalunya, responia a l’alta demanda del públic aficionat. En un principi, les places les feien construir i les finançaven els mateixos espectadors, i se’n convertien en propietaris i administradors. L'èxit creixent va afavorir la professionalització de la gestió de les places i van aparèixer empresaris que es dedicaven a contractar cartells i a fer-los circular per les places de tot Espanya. Aquí a Catalunya, un dels empresaris més importants va ser Pedro Balañá Espinos (1883 –1965) que des del 1939 controlava les places de Barcelona, Palma de Mallorca i altres llocs del principat. Curiosament Balañá no era aficionat als toros, però s'hi va interessar quan va veure les possibilitats empresarials que oferia i va aconseguir que Barcelona es convertís en un referent de les corridas a nivell nacional. Especialitzat en l'oci, Balañá també era propietari de diverses sales de cinema.
L'afició als toros a Catalunya també va afavorir l'aparició de toreros catalans. El primer va ser Pere Ayxelà “Peroy” (1824-1892). Fill de Torredembarra, Peroy va aprendre a torejar a Nîmes, al sud de França (l'altre país referencial en l'art dels toros) i va importar les maneres típiques de les curses de braus franceses, però les va readaptar i fusionar a l’estil nacional que s’estava creant en aquell moment. Reconegut més per la seva valentia i la seva habilitat que pel seu art, Peroy va triomfar a França, a Espanya i sobretot a Amèrica, on va viure durant molts anys.
Cronològicament, l'altre torero català que va aparèixer va ser Mario Cabré, qualificat, segons el crític Antonio González, com el millor del segon terç del segle XX.
Però a Catalunya hi han sorgit també altres personatges importants del món dels toros com per exemple Joaquim Sanz Almenar (1853-1887); Juli Aparici ( 1865-1897); Rafael Dutrus (1892-1960); Eugeni Ventoldrà Niubó (1895);
Carmel Tusquelles Forcen (1893-1967); Manuel Granero (1902-1922) – que, en morir prematurament al ruedo, es va convertir en un mite; Rafael Ponce Navarro (1912-1972); Jaume Pericas Ripoll (1916); Miquel Baez Espuny (1930); Francesc Barrios i Estelrich (1936); Joaquim Bernadó (1936) amic de Cabré, que va destacar pel seu estil elegant amb la capa i la muleta; Jose Mari Manzanares (1953). O també el banderillero Josep Bayard Cortés (1858-1906) que va introduir importants variacions en el vestit de picador, va renovar les tècniques del rajoneo i va modernitzar la pica.
La passió torera va anar desapareixent de Catalunya, a poc a poc i per raons diverses. Un dels factors més importants és la manca de ramaderies pròpies. Els toros de lídia (per torejar) venien d’altres províncies i això encaria les curses. Un altre factor va ser la implantació massiva del cinema a tot arreu. Tal com va passar amb el teatre, el públic es va especialitzar i es va repartir. D’altra banda, empresaris com Pedro Balañá van veure que era més rendible obrir sales de cinema, que organitzar corridas.
L'altre factor, i potser el més crucial, va més lligat a la política i a la cultura pròpies del país. És indubtable que Catalunya ha estat un referent de la tauromàquia nacional i mundial durant molts anys, però en un moment polític en què Catalunya necessitava crear una identitat que la diferenciés de la resta de la península, es va optar per amagar una tradició compartida amb la resta de l'estat.
Enllaços d'interès:
www.geocities.com/Colosseum/Field/5159/historia
www.geocities.com/Athens/Academy/3336/historia
www.mundotoro.com
www.portaltaurino.com/portal.htm
www.torosbarcelona.com
www.correbous.com
http://blogs.ya.com/correbous/files/coorboucat.jpg
Re: La tauromàquia, una tradició catalana?
Cita:
Iniciado por Lo ferrer
La tauromàquia, una tradició catalana?
El toro és un element clàssic que forma part de les festes dels països mediterranis des de fa segles. Les celebracions amb participació de braus han anat evolucionant al llarg dels anys, segons els habituals factors externs.
A Catalunya hi ha constància de la celebració de correbous i curses de braus, com a mínim, des del segle XV. Ripoll, Camprodon, Figueres, Vallfogona, Sant Andreu de Llavaneres, Vic, Tortosa, Cardona i Olot són només alguns dels pobles on se celebren, o s’han celebrat, festes amb braus.
Al contrari del que es pugi pensar, les curses de braus, tal com les entenem actualment, no són una tradició andalusa. De fet, abans que se celebressin corridas a Andalusia, ja se'n celebraven al sud de França, a Catalunya i al País Basc.
El paper de Catalunya i dels toreros catalans en l’evolució de l'art de la tauromàquia ha estat crucial. Moltes de les lleis, paseos i tradicions van ser creats aquí. Barcelona va ser, durant molts anys, la ciutat més important del món pel que fa a toros, i va arribar a mantenir, amb èxit, tres places a la vegada on se celebraven corridas setmanals, amb cartells de primera fila.
L'edat d'or del toreig català comença el 1834, amb la inauguració de la primera plaça de braus que hi va haver a Barcelona. Coneguda popularment com El Torín, va ser projectada per l'arquitecte Josep Fontserè i Domènech a partir d'un encàrrec de la Casa de la Caritat, que celebrava corridas per finançar les seves despeses. En aquesta plaça, situada al popular barri de la Barceloneta va sorgir la tradició, mantinguda encara ara, d'acompanyar les aclamacions del públic amb música. Una tarda que torejava, amb molt d'èxit, Rafael Molina Sánchez, Lagartijo (1841 –1900), algú del públic, per emfatitzar la qualitat de la faena, va cridar: “¡Música!” I l'orquestra va tocar. Des d’aquell moment, a totes les places, s'acompanyen les ovacions del públic amb música. El Torín va tancar les seves portes el 1923, després de gairebé un segle de corridas.
La segona plaça que es va inaugurar a Barcelona és la de Las Arenas, que es va construir el 1900 seguint l’estil mudèjar, molt de moda en la construcció de les places de toros de l’època. El disseny era de l’arquitecte August Font i Carreras, tenia capacitat per a 14.900 espectadors i va costar aproximadament 1.600.000 pessetes. Las Arenas, actualment abandonada, va ser testimoni de fets transcendentals en la història de Catalunya, com el míting d'“El Noi del Sucre” celebrat el 1916. Més tard va convertir-se en escenari de concerts musicals, i espectacles de circ. L’última corrida s’hi va celebrar el 9 de juny de 1977.
El 1914 es va inaugurar El Sport, la tercera plaça de Barcelona, finançada per l'empresa Milà i Camps (la família propietària de la Casa Milà del Passeig de Gràcia). Després d’algunes reformes, la plaça es va reinaugurar dos anys més tard amb el nom de La Monumental. Actualment és l'única plaça de la ciutat on encara se celebren corridas.
No sols Barcelona ha estat un centre taurí important, sinó que, a la província de Girona, per exemple, es té constància de la celebració de festes taurines des de 1715, tot i que la primera plaça de la comarca no es va construir fins al 1819. Actualment encara es fan curses a la plaça de Santa Eugènia, inaugurada el 1897. Abans, però, es va construir la plaça de Figueres, concretament el 1894, finançada pel farmacèutic local, el senyor Pau Gelart. També tenen, o han tingut places: Tarragona, Vic, Olot, Tortosa i Caldes de Montbuí. La més moderna de Catalunya és a Lloret de Mar, construïda el 1965 gràcies a la família Fàbregas i Zulueta.
Com a nota curiosa, cal ressenyar que el dia 23 d'Abril de 1950, en aquesta plaça, es filmaren escenes de la pel.lícula "Pandora y el holandés errante" interpretada per Ava Gardner, James Masson i l'actor i torero català Mario Cabré.
Evidentment l'èxit de la tauromàquia a Catalunya, responia a l’alta demanda del públic aficionat. En un principi, les places les feien construir i les finançaven els mateixos espectadors, i se’n convertien en propietaris i administradors. L'èxit creixent va afavorir la professionalització de la gestió de les places i van aparèixer empresaris que es dedicaven a contractar cartells i a fer-los circular per les places de tot Espanya. Aquí a Catalunya, un dels empresaris més importants va ser Pedro Balañá Espinos (1883 –1965) que des del 1939 controlava les places de Barcelona, Palma de Mallorca i altres llocs del principat. Curiosament Balañá no era aficionat als toros, però s'hi va interessar quan va veure les possibilitats empresarials que oferia i va aconseguir que Barcelona es convertís en un referent de les corridas a nivell nacional. Especialitzat en l'oci, Balañá també era propietari de diverses sales de cinema.
L'afició als toros a Catalunya també va afavorir l'aparició de toreros catalans. El primer va ser Pere Ayxelà “Peroy” (1824-1892). Fill de Torredembarra, Peroy va aprendre a torejar a Nîmes, al sud de França (l'altre país referencial en l'art dels toros) i va importar les maneres típiques de les curses de braus franceses, però les va readaptar i fusionar a l’estil nacional que s’estava creant en aquell moment. Reconegut més per la seva valentia i la seva habilitat que pel seu art, Peroy va triomfar a França, a Espanya i sobretot a Amèrica, on va viure durant molts anys.
Cronològicament, l'altre torero català que va aparèixer va ser Mario Cabré, qualificat, segons el crític Antonio González, com el millor del segon terç del segle XX.
Però a Catalunya hi han sorgit també altres personatges importants del món dels toros com per exemple Joaquim Sanz Almenar (1853-1887); Juli Aparici ( 1865-1897); Rafael Dutrus (1892-1960); Eugeni Ventoldrà Niubó (1895);
Carmel Tusquelles Forcen (1893-1967); Manuel Granero (1902-1922) – que, en morir prematurament al ruedo, es va convertir en un mite; Rafael Ponce Navarro (1912-1972); Jaume Pericas Ripoll (1916); Miquel Baez Espuny (1930); Francesc Barrios i Estelrich (1936); Joaquim Bernadó (1936) amic de Cabré, que va destacar pel seu estil elegant amb la capa i la muleta; Jose Mari Manzanares (1953). O també el banderillero Josep Bayard Cortés (1858-1906) que va introduir importants variacions en el vestit de picador, va renovar les tècniques del rajoneo i va modernitzar la pica.
La passió torera va anar desapareixent de Catalunya, a poc a poc i per raons diverses. Un dels factors més importants és la manca de ramaderies pròpies. Els toros de lídia (per torejar) venien d’altres províncies i això encaria les curses. Un altre factor va ser la implantació massiva del cinema a tot arreu. Tal com va passar amb el teatre, el públic es va especialitzar i es va repartir. D’altra banda, empresaris com Pedro Balañá van veure que era més rendible obrir sales de cinema, que organitzar corridas.
L'altre factor, i potser el més crucial, va més lligat a la política i a la cultura pròpies del país. És indubtable que Catalunya ha estat un referent de la tauromàquia nacional i mundial durant molts anys, però en un moment polític en què Catalunya necessitava crear una identitat que la diferenciés de la resta de la península, es va optar per amagar una tradició compartida amb la resta de l'estat.
Enllaços d'interès:
www.geocities.com/Colosseum/Field/5159/historia
www.geocities.com/Athens/Academy/3336/historia
www.mundotoro.com
www.portaltaurino.com/portal.htm
www.torosbarcelona.com
www.correbous.com
http://blogs.ya.com/correbous/files/coorboucat.jpg
Y yo que andaba preocupado creyendo que era un mal andaluz porque no me gustan los toros. Al saber que las corridas de toros no son andaluzas me siento más tranquilo.
Re: La tauromàquia, una tradició catalana?
La cultura del toro es eminentemente íbera y mediterránea, también muy enraizada en la cultura minoica cretense. Otra cosa es la tauromaquia, la tauromaquia como tal pues es más bien del norte, se habla de Navarra o incluso de épocas godas. A mí la que me gusta es la portuguesa la verdad, porque es la que más respeta a tan noble animal.
Re: La tauromàquia, una tradició catalana?
Os recomiendo el libro de Antoni Gonzàlez "Bous, toros i braus, una tauromàquia catalana".
Entre otras cosas descubriréis cómo el Ayuntamiento de Vic ha destruido de sus archivos todo vestigio de haber tenido una plaza fija de toros...
Re: La tauromàquia, una tradició catalana?
Atención, pregunta:
Son los años '40, en la frontera hispano francesa se está construyendo a instancias de Franco la Línea Pirineos.
Lógicamente los obreros se hallan muy lejos de sus lugares de residencia; para intentar llenar su ocio se hace una encuesta entre ellos...
Van haver-hi curses de braus a Martinet???
Aquest Predi és un borratxot!!!
Respuesta: La tauromàquia, una tradició catalana?
Los toreros Joaquín Sanz Almenar, Rafael Dutrús, Manuel Granero, Rafael Ponce Navarro, Miguel Baez Espuny, Francesc Barrios Estelrich y José Mari Manzanares no son catalanes, son valencianos.
Y Jaime Pericás Ripoll tampoco es catalán, es mallorquín.
