Respuesta: "Ja venen los catalans"
Cita:
Iniciado por
Juan del Águila
P.D.: yo ni quito ni pongo, pero... ¿no sería "els catalans"? Pregunto... :barretina:
Aunque el catalán normativo prefiere los artículos "el" y "els" para el masculino, las formas "lo" y "los" están también muy extendidas y han tenido gran uso literario ( hay además otras variantes como el article salat o las formas "lu" y "lus" en alguerés).
El poema está escrito antes de la normativización de Pompeu Fabra, lo que explica la ortografía y ciertas formas morfológicas que aparecen en el mismo.Ojalá éste poema, y otros muchos que muestran el amor de Cataluña a la Patria, se estudiara en los colegios; pero me temo que son otros los textos que se leen en clase de literatura catalana.
1 Archivos adjunto(s)
Respuesta: "Ja venen los catalans"
Aquesta és la portada del número 10 de la revista ESCLAT del MOVIMENT PATRIÒTIC CATALÀ, on es pot veure als voluntaris catalans al Port de Barcelona per lluitar en nom d'Espanya.
Respuesta: "Ja venen los catalans"
Os enlazo esta lista de los "otros catalanes", lo he sacado de una página micronacionalista progre. Pero la información que da es excelente, sobretodo para aquellos que pregonan que Catalunya y los catalanes, nunca tuvieron nada que ver con las Españas.
Agustí, Ignasi s'inicià com escriptor en català, però a partir del 36 ja es va passar al castellà, Autor de la saga dels Rius, amb obres tan conegudes com "Mariona Rebull". Es va apuntar al feixisme a la primera hora, i freqüentà gent tan poc recomanable com Pla o Sentís. Fou director de la revista Destino ja al 1937. Té un bonic carrer a 9 Barris, Barcelona.
Alberní, Pere d': (Tortosa, 1747- Monterrey, 1802), de família noble. Va ser comandant a la Companyia de Voluntaris de Catalunya. El 1767 sortí cap a la colònia de Nova Espanya (Mèxic), on participa en diferentes campanyes de submissió de les tribus indigenes. Serví en guarnicions del centre i el Nord-Oest de Mèxic. Va estar dos anys a Nootka (Vancouver). Per afalagar les nadius,va composar vers dedicat al seu cap Maquinna, amb la musica del Mámbru. La lletra de la cancó deia :
"Macuina, Macuina, Macuina/Es un gran Princep, amic nostre/Espanya, Espanya, Espanya/Es amiga de Macuina i Nootka"
Va acabar comandant de totes les tropes militars destacades als forts espanyols de San Diego, Santa Barbara, San Francisco i Monterrey amb el càrrec de Tinent Coronel graduat. L'any 1800 va ser anomenat Governador de California. En el seu honor es batejaren el canal d'Alberni i la ciutat de Port Alberni (Illa de Vancouver) . A les ciutats de Vancouver i Tortosa, Alberní té el seu nom en sengles carrers.
Albert i Despujol, Josep Maria d' , fou membre d'una de les famílies de la burgesia industrial barcelonina més lligada a la restauració borbónica i a Alfons XIII (qui per la seva fidelitat el feu baró de Terrades). Casat amb una Muntades, dirigí l'Espana Industrial i donà suport a Primo de Rivera. Fou nomenat alcalde de Barcelona el 1945, càrrec que ocupà fins la vaga de tramvies del 51, i presidí el Foment del Treball Nacional.
Alta burgesia catalana que es consolidà en el post-franquisme al marge de la cultura i la llengua catalana, adherint-se sense embuts a la cultura colonial. Hi trobem molts dels descendents dels que donaren suport a Cambó i la seva Lliga Regionalista, la burgesia més tradicional i amb arrels més antigues, la que feu fortuna venent esclaus o explotant infants .
Amat, Virrei, (Vacarisses, 1704- Barcelona, 1782) va ser un militar català de família nobiliària borbònica i per tant, botiflera. Va ser nomenat governador i president de l'Audiència de Xile (1755-61). El rei Carles III el va designar virrei del Perú (1761-76). Durant el seu virregnat va fundar el cos armat de la Mare de Déu de Montserrat. Va promoure l'exploració de l'illa de Pasqua (1770) i tres expedicions (1772-5) a Tahití, que van reanomenar com illa d'Amat. Va tenir una vida privada peculiar, especialment els afers amb la seva amant, l'actriu criolla Micaela Villegas coneguda com «la Perricholi», que va inspirar a Jacques Offenbach l'òpera La Périchole (1868). De tornada a Barcelona va fer construir un palau a la Rambla, avui anomenat Palau de la Virreina, per la seva dona. Va ser un dels catalans amb càrrec més alt a l’Imperi. ”Botifler de convicció, féu del servei i la glòria d’Espanya la raó de la seva existència” (Josep M. Bernades, Els catalans a les Índies).
Té una plaça a Barcelona, amb parada de metro i IES inclosos.
Aunós, Eduardo , nat a Lleida, va ser secretari de Cambó, ministre de treball amb Primo de Rivera i ministre de justícia el 1943. Una nítida trajectòria de la Lliga Regionalista al feixisme. Sent ministre amb Primo introduí el corporativisme, fortament influït pel feixisme italià. Va ser membre de la Junta Política de la Falange i un dels pares del sindicalisme vertical. Té un centre cívic a Barcelona.
Arnús, Evarist important financer que fou amb el Marquès de Comillas i Joan Güell un dels iniciadors del Banc Hispano-colonial, la societat catalana més impotant que es constituí el segle XIX. Fou molt estimat per la Reina Regent Maria Cristina, qui fins i tot s'hostatjà al seu palau de Badalona.
Avi, el meu nom d'una famosa havanera colonialista que glorifica soldats catalans que van anar a defensar l'espanyolitat de Cuba. La cançó assenyala que la culpa de la mort dels mariners va ser "dels americans", no pas de la política colonial espanyola, genocida respecte els cubans i els propis soldats espanyols!
Balaguer, Víctor és considerat un dels polítics i escriptors catalans més importants del segle XIX. En la seva condició de romàntic va dedicar bona part de la seva vida a l'estudi de la història nacional i la defensa de la llengua i la identitat catalanes. Va formar part activa de la Renaixença i contribuí a la restauració dels Jocs Florals de Barcelona, dels quals fou el primer mestre en Gay Saber.
Això no l'impedí de formar part, en quatre ocasions, dels governs de Madrid, on va ocupar els ministeris de Foment i d'Ultramar durant la segona meitat del segle XIX, en plena crisi al Marroc, Cuba, Puerto Rico i Filipines. Òbviament salvaguardant els interessos colonials espanyols. Va participar en la campanya d'orgull espanyolista que va acompanyar la guerra del Marroc del 1859. Té monuments, carrers i fins i tot un museu a Vilanova i la Geltrú.
Batallons de Voluntaris Catalans van lluitar contra els independentistes cubans. Molts d'ells venien del Maresme. La majoria mai van tornar de Cuba. Arribaren a aplegar 3600 voluntaris, dels quals el 1895 sols en quedaven 160 de vius. Els inefables Samà, López i grans comerciants els van finançar (v. Clavé).
Baró i Blanxart, Josep va nèixer a Canet de Mar, va fer fortuna amb el tràfic d'esclaus i va destinar els beneficis al sector naval i industrial, el que li va permetre fundar la primera línia regular entre Cuba i Espanya, i ingenis sucrers -a través d'embargar propietats a canvi de préstecs que els plantadors no podien retornar. Fou anomenat vescomte de Canet de Mar i marquès de Santa Rita per Alfonso XII en premi als seus esforços en la defensa de la monarquia borbónica. Com els seus amics Samà, Martí Torrents, i Güell, va finançar grups paramilitars destinats a terroritzar els reformistes cubans i esclafar els independentistes, i va conspirar contra el govern progressista de Madrid per restaurar la monarquia borbònica i ultradretana.
Bertran i Musitu, Josep estava casat amb Maria Cristina Güell i López, neta de Joan Güell i Antonio López, filla d'Eusebi Güell. Fou membre del sometent creat a Barcelona el 1918 pels industrials per a enfrontar-se als obrers quan pensàven que l'exèrcit no era prou "contundent" en la defensa dels seus interessos. Militant de la Lliga Catalanista, va organitzar des de França un servei d'informació que esdevindria la base del Servicio de Información Político-Militar de les tropes franquistes.
Bertran i Güell, Felip fill de Josep Bertran i Musitu i Maria Cristina Güell i López, fou president d'Asland i escriví en plena civil dues obres que reflectien perfectament la tradició ideològica familiar i culminaven el camí que duia de l'esclavisme, el colonialisme i l'explotació obrera fins el feixisme: Preparación y desarrollo del Alzamiento Nacional i Rutas de la Victoria.
Bertrand i Serra, Eusebi , important cotoner de la família catalana amb més arrels industrials del voltant del 1900. Va ser un dels fundadors de la Lliga Regionalista, i participà com a sot-cap de Bertran i Musitu en els sometents el 1918. Va donar suport al dictador Primo de Rivera.
Biada i Bunyol, Miquel va nèixer a Mataró i va fer comerç a Maracaibo. El 1810 s'allista al cos de voluntaris espanyols contra la independència de Veneçuela. Després va marxar a Cuba on va fer d'explotador colonial, defensant a ultrança l'espanyolitat de l'illa i el manteniment de l'esclavatge. Arribà a ser molt amic del capità general Tacón. El 1841 va adreçar al regent Espartero un escrit de protesta contra les activitats antiesclavistes dels britànics. Va crear la línia de tren Barcelona-Mataró (es diu que a partir d'una juguesca amb el general Tacon) amb finalitats clarament especulatives. Té un IES amb el seu nom a Mataró (ciutat en la que és una mena d'heroi local, amb homenatge anual del consistori inclós), un monument, carrers, un segell...
Borrell, Josep, per tal de demostrar la seva total adhesió a la causa de l'opressor actua com més anticatalà que els propis espanyols més furibundament anticatalans. Des que va posar el tren d'amplada europea de Sevilla a Madrid fins que va impedir parlar en català al Parlament Europeu al diputat Bernat Joan o va insultar una diputada kurda demanant-li que parlés en la llengua dels seus botxins turcs, han passat molts anys. Ell però, segueix sent l'exemple màxim del bon catalanet.
Cambó, Francesc (v. article a enemics personals d'En dr. Cat), empresari, financer, fundador de la infausta Lliga Regionalista.
Carceller i Segura, Demetrio va crèixer a Terrassa i va arribar a ser director de CEPSA el 1930. Tingué molt bones relacions amb el ministre de Primo de Rivera, Calvo Sotelo. Va estar molt vinculat a Alfons Sala. Va tenir bones relacions amb José Antonio Primo de Rivera i aquest l'avalà per a que es posés a disposició de Franco el 1936. Tingué diversos càrrecs polítics dins la Falange a Catalunya i el 1942 va ser anomenat ministre d'indústria i comerç ("cerebro económico de la Falange"). Profundament antiliberal, antidemòcrata, i partidari dels règims autoritaris, era també xenófob (inclosos alemanys, italians i ianquis).
Carreras i Guiteras, Narcís de, nasqué a La Bisbal d'Empordà i milità en les joventuts de la Lliga Regionalista. Va ser home de confiança de Cambó, adminsitrador del seu patrimoni i marmessor testamentari. Fou un dels més destacats "catalanistes" que col·laboraren amb el franquisme. Amic d'importants dirigents feixistes, aconseguí càrrecs en mutualitats laborals, caixes, l'Ajuntament de Barcelona, el Barça...
Casino Hispano-Ultramarino es va crear a Barcelona el 1871 promogut pel Fomento Nacional del Trabajo, per promoure accions contra el "separatismo cubano". En un memorial adreçat al govern deien: "¿Quién consumira lo que Cataluna produce si las Antillas dejaran de ser espanolas?¿Dónde irán nuestros vinos, nuestros aceites, los productos de nuestra Agricultura y de nuestra Industria?"
Castell i Lastortras, Jaume va nèixer a Manresa i era fill d'un industrial que ja havia acumulat un bon capital i es dedicà a la banca i la indústria. Creà el Banco de Madrid, amb gent com Porcioles, Viola o Samaranch i parents de Franco. A inicis dels 70 tenia un importantíssim grup amb més de 120 empreses i 20.000 treballadors prop de Manlleu. Creà el Tele-exprés el 1964, amb els seus amics Viola, Samaranch, Sentís i Agustí. Arribà a controlar (deien) la vida barcelonina amb dos dels seus homes a l'alcaldia (Viola) i la Diputació (Samaranch). Una part del seu imperi s'ensorrà a finals dels 70.
Clavé Josep Anselm, Anicet Mirambell, Josep Ferrer i Vidal, 400 comerciants més i la Diputació de Barcelona van organitzar i arengar tres Batallons de Voluntaris Catalans per lluitar contra els insurgents cubans. Van arreplegar 39.150 pesos forts, una quantiat molt repectable. Entre els donants, amb forts interessos a Cuba, hi trobem Salvador Samà, Antonio López, Josep Antoni Muntades, Josep Maria Sarrà o Joan Jover. Per reclutar els batallons la premsa va fer una gran campanya patriótica: "...raza degenerada y corrompida (els cubans) asestan sus puñales contra los buenos españoles con la más pérfida ingratitud.... Los Batallones de Voluntarios Catalanes volverán victoriosos, cubiertos de gloria y vuestras madres os recibirán orgullosos." Peró la majoria dels voluntaris, entre els quals no es comptaven ni Clavé, ni Mirambell ni la Diputació, no "volvieron" i, com diu la coneguda havanera colonial, "s'hi varen quedar".
Camprodon, Francesc; vigatà resident a l'Havana autor d'obres com "Espinas de una flor" o "La teta gallinaire", rebé els voluntaris catalans amb un poema impressionant: "Són els catalans; ja vénen/si hi ha criollos que sostenen/que no té fills Catalunya/per lluitar en terra llunya/el vent els porta; ja vénen/més tots abans han jurat/no tornar a Montserrat/mentre hi ha hagi un insurgent".
Coll Meseguer, Paulino; nat a Girona, fou governador civil de la ciutat entre el 1939 i el 1942. Va dur a terme una forta campanya d'espanyolització de les terres gironines, prohibint l'ús públic del català -segons ell separatista-.
Companyia Colonial de Voluntaris Catalans: aquest cos militar va ser format per Carlos III el 1762, amb seu a Barcelona. Molta gent que formava part d' aquest cos militar havia estat reclutada les muntanyes del Nord-est de l'interior de Catalunya (Miquelets). El 1767 era coneguda com La Companyia Franca dels Voluntaris de Catalunya o Companyia dels Voluntaris de Catalunya, formant-se aleshors el cos Colonial independent, que procedia de la 2a Companyia, i va ser destinat a les colònies d'Amèrica (especialment Mèxic i Califòrnia) per tal d'ajudar en l'expansió colonial espanyola. Dos dels seus caps més destacats van ser Pere Fages i Pere d'Alberní.
Coromines, Magí: industrial cotoner barceloní anomenat el 1818 vocal de la Junta de Comerç i reformador de la Comissió de Fàbriques. Arran d'una forta campanya a Madrid el 1836, contra els industrials catalans (la premsa madrilenya anunciava que es preparava un moviment independentista), Magí i els industrials van afanyar-se a fer manifestacions constants de fidelitat a la unitat espanyola i, en una carta adreçada als obrers catalans, van donar un munt d'arguments econòmics contra la independència. A part d'això, els independentistes serien "enemigos de la patria". Pel que sembla l'argumentació d'en Magí fou repetida pràcticament igual per Josep Pla en una famosa entrevista a TVE amb Joaquín Soler Serrano el 1977.
Cortina i Mauri, Pere; natural de La pobla de Segur fou diplomàtic durant el franquisme i l'últim ministre d'Afers Exteriors de Franco sota el govern d'Arias Navarro. Impulsà la instal·lació a Lleida de la fàbrica filipina de cerveses San Miguel.
Cossos paramilitars de voluntaris a Cuba exerciren el terror contra els sectors criolls, els interessos dels governs progressistes de Madrid i els independentistes (no confondre amb els Batallons de Voluntaris). Estaven a sou de l'oligarquia comercial espanyolista, dins de la qual destacats catalans com Samà i amics. Un de cada sis voluntaris era català.
D'Ors, Eugeni. Assagista, periodista, filòsof i crític d'art, creador des del seu "Glosari", columna diària signada amb el pseudònim de "Xènius", a La Veu de Catalunya, del Noucentisme (una mena d'exaltació religiosa del seny). Nomenat l'any 1917 director d'Instrucció Pública de la Mancomunitat, va ser destituït del càrrec tres anys després. Es va instal·lar a Madrid, tot fent costat a la dictadura de primo de Rivera i va escriure la resta de la seva obra en castellà. Segons ell, a "liberté, egalité, fraternité", calia contraposar "Autoridad, Jerarquía, Paternidad". El 1936 va donar suport a l'alçament militar contra la República i en plena guerra civil espanyola va ser nomenat Jefe Nacional de Bellas Artes. Va prologar Mussolini, va escriure una endreça a Pétain i poemes a José Antonio. Posteriorment es va convertir en un dels intel·lectuals més destacats del règim franquista. El 1939 abjurà públicament del català. Té un IES amb el seu nom a Vilanova i La Geltrú.
Escalas i Chamení, Fèlix nasqué a Palma i es traslladà a Barcelona el 1913. Col·laborà amb Cambó i fou president del Banc Urquijo Català (1919). Fou elegit diputat per la Lliga Regionalista i amb la dictadura assumirà la vice-presidència de la Mancomunitat sota Alfons Sala. Després del 6 d'octubre fou conseller de finances sota el lerrouxista Joan Pich i Pon i el 1935 formà un govern amb militants de la LR fins el 36. Donà suport i assesorament financer a Franco i arribà a ser president de la Maquinista Terrestre i Marítima. Va ser president de la Cambra de Comerç, i primer català procurador en Cortes (1955!), expressió de la seva absoluta fidelitat al règim.
Fages Pere: militar i governador colonial (Guissona 1734- Mèxic 1796). El 1762 ingressà com a alferes en el segon regiment de la Companyia de Voluntaris de Catalunya. El 1767 s'embarcà cap a Mèxic i sota les ordres de Gaspar de Portolà, participà en l'expedició que va descobrir la badia de San Francisco. Recolzà militarment la fundació de diverses missions a Califòrnia i Nevada, veritables focus de colonització. S'enfrontà amb Juníper Serra. Fou ascendit a comandant del Reial de Pachuca, una regió aurífera de Nova Espanya (Mèxic), i el 1777 a tinent coronel, després d'una campanya contra els apatxe. El 1782 fou nomenat governador de Califòrnia..
García Valdecasas, Francisco; natural de Barcelona, va ser arribar a ser rector de la Universitat de Barcelona, on va ser tristament conegut pel seu anticatalanisme visceral i la dura repressió contra els estudiants progressistes. Va obrir la universitat a la policia dia sí i dia també i l'envià a reprimir la Caputxinada. Va ser Consejero Nacional de Educación i Procurador en Corts. Fou pare de la ministra i delegada del govern Julia García Valdecasas. El seu parent Alfonso va ser un dels fundadors de la Falange.
García Valdecasas, Julia; natural de Barcelona, militant del PP, va ser anomenada Delegada del Govern a la ciutat comtal el 1996 per Aznar. Li encantà l'ús de les porres i, com el papà, envià de nou la policia a la Universitat, arran d'unes protestes per la visita d'Aznar, aconseguint ser declarada persona no grata pel claustre el 1999. El 2003 l'Aznar la feu ministra d'Administracions Públiques.
Gener i Batet, Josep: de l'Arboç del Penedés, propietari d'una de les més importants fàbriques de tabac de Cuba. Participà activament en la lluita contra els independentistes cubans.
General Prim: capità general de Puerto Rico, on exercí el seu càrrec amb remarcable duresa, assassinant per despit un líder guerriller. Va conduir catalans cofats amb barretina a la guerra colonial de l'Àfrica el 1860 i va intervenir en qüestions colonials a Mèxic. Va bombardejar Barcelona el 1843. Va ser l'home fort d'un govern liberal, però imperialista, que pretengué reprimir la insurrecció cubana. Va ser assassinat, sembla, per l'oligarquia espanyola a Cuba.
D'altra banda, reclamà un tracte diferent de l'imperiet cap a Catalunya: "Los catalanes ¿son o no españoles? ¿Son nuestros colonos o son nuestros esclavos? Sepamos lo que son, dad el lenitivo o la muerte, pero que cese la agonía".
Girona Manuel, era a final del segle XIX l'home més ric de Catalunya, i amb Antonio López (de qui va ser amic i col·laborador) i Joan Güell una de les tres figures més importants del país (pel que fa a l'economia). Empresari d'obres públiques, comerciant, banquer, i polític (conservador : "como yo tengo mucho que conservar, con mayor razón he de ser conservador", va dir). Va finançar els Batallons de Voluntaris. Fou alcalde conservador de Barcelona i diputat per La Seu. Amb els seus préstecs contribuí a la restauració borbònica, té un carrer a Barcelona.
Gual i Villalbí, Pere (Tarragona) fou secretari del Foment del Treball ja el 1925 i col·labora amb Primo de Rivera. Es passà als franquistes i bàsicament es dedicà a viatjar cercant divises per al règim. Va ser membre el Consejo de Economía el 1940 i altre cop secretari del Foment. Va ser el "ministro catalán" de Franco (sense cartera però) el 1957, per expressa voluntat del Caudillo, que volia "dar una satisfacción a Cataluna". Exemplifica els sectors tradicionals de la burgesia catalana disposats a col·laborar amb el règim a canvi de la restauració de l'ordre social.
Güell i Ferrer, Joan , fill de Torredembarra, féu fortuna a Cuba, on amb una velocitat sorprenent assolí una posició monopolista sobre els mercats de l'Havana. El seu pare havia marxat a Santo Domingo i va perdre tots els diners en la invasió de la colònia per part d'Haití. Fou amic del general Tacón i de gent tan sinistra com Baró i Blanxart, Martí Torrents, Salvador Samà o Josep Xifré. Tornà a Barcelona invertint en indústria i agricultura, i el 1851 disposava de 200 telers mecànics accionats per un motor de 80 cavalls i tenia una plantilla de més de 360 treballadors. Impulsà organismes empresarials (Junta de Fàbriques, Institut Industrial de Catalunya, Foment de la Producció nacional) i financers (Banc de Barcelona). Fundà la fàbrica Vapor Vell a Sants, amb horaris laborals de 12 i 16 hores i diàries de dilluns a dissabte, sous miserables i nens de 10 anys treballant. Fou regidor de l'ajuntament de Barcelona i diputat a les Corts espanyoles des d'on defensà el proteccionisme econòmic. Va ser president del Fomento Nacional del Trabajo i un militant antiabolicionista. Financà els grups paramilitars anticubans i la restauració borbónica ultradretana. Va ser consogre d'Antonio López, i el fill d'aquest matrimoni va ser Eusebi Güell. Encara té un monument a la Gran Via de Barcelona, retirat el 1936 i reimplantat el 40.
Güell i Bacigalupi, Eusebi , fill de Joan Güell i gendre d'Antonio López, va crear l'empresa Asland. El capellà al seu palau (el dels marquesos de Comillas) va ser Jacint Verdaguer, que havia fet de capellà de vaixell a la Companyia Transatlàntica, propietat de la família López. Verdaguer s'enfrontà als Güell-López en una lluita desigual, ja que el seu poder era impressionant: la Colònia Güell, el Banc Hispano-Colonial, la Compañía Tabacos de Filipinas, Caminos de Hierro Norte de España i infinites empreses, amb forta influència en la premsa barcelonina i la jerarquia eclesiàtica. Arrel de l'afer Verdaguer, la premsa republicana va començar a carregar contra els negrers enriquits a Cuba que s'hi enduien els joves catalans a morir-hi en una guerra cruel. Es van fer crides demanant enderrocar l'estàtua del marquès de Comilles i substituir-la per una del poeta. Eusebi Güell encarregà a Gaudí la Colònia Güell, el Palau Güell i el Parc Güell.
Gumà i Ferran, Francesc va néixer a Vilanova, fill de Sebastià Gumà, un dels primers empresaris catalans en introduir la màquina de vapor. S'instal.là a Cuba on va acumular una fortuna considerable,va ocupar diversos càrrecs a l'administració colonial i va ser comandant de les tropes espanyolistes que lluitaven contra els independentistes cubans. De tornada va regalar esglésies i terrenys a Vilanova i va iniciar una forta activitat especulativa i immobiliària. Va aconseguir la concessió per a la línia de ferrocarril que passa pel Garraf, els accionistes de la qual eren bàsicament indianos cubans com Pau Soler i Morell i Antoni de Samà, fill de Salvador Samà.
La segona dona de Gumà va ser precisament la germana de Pau Soler. Després va intentar allargar la línia fins Madrid aprofitant la febre especualtiva dels anys 70 del segle XIX i va aconseguir ensorrar l'empresa. És diu que va ser el model que Narcís Oller usà per al protagonista de "La Febre d'or", Gil Foix, que pretén que el tren arribi a "Vilaniu".
Té una estàtua al centre de Vilanova.
Hellín Sol, Víctor: nascut a Lleida, fou militant de la Falange ja al 36, i després de la guerra ocupà diversos càrrecs provincials fins ser alcalde de Lleida (1943). Era considerat un home molt fidel a l'Estat i va ser president de la Diputació de Lleida, director de la Caixa d'Estalvis de Lleida, governador civil de Zamora, Girona (1962-1968) i Balears (1968-1972).
Indianos: Molts dels indianos que tornaren rics a Catalunya (altres no tornaren o ho feren pobres), adoptaren estandarts de vida de nou rics i feren sovint construccions i donacions ostentoses a les seves poblacions d'orígen (en alguns casos potser per compensar els moralment reprobables orígens de llurs fortunes). En tornar adoptaren el castellà com a llengua i en general foren ferotgement anti-independentistes -tant pel que fa a Cuba com pel que fa a Catalunya-. En general no solien ser personatges que gaudissin de molta estimació popular malgrat els seus cabassos de diners. Els més destacats van ser Josep Xifré, Joan Güell, Antoni Gassol i Civit, Biada, Gumà, López y López, Samà. Tomàs Ribalta i Serra, Josep Gener i Batet, Pere Catasús i Ferret i els germans Vidal Quadras.
Lliga Nacional Antiabolicionista, constituïda el 1872 a Barcelona per oposar-se a les pretensions abolicionistes de, per exemple, els sectors republicans. Promoguda per Foment del Treball comptava amb representants del Col.legi d'Advocats, l'Institut Agrícola Català de Sant Isidre, Instituto Industrial de Cataluna, la Caixa d'Estalvis i Mont de Pietat de Barcelona i el Seminari Conciliar. Van fer un lobby per mantenir l'esclavisme a Cuba i Puerto Rico. La meitat dels carrers de Barcelona duen noms dels seus membres: Letamendi, Milà i Fontanals, Rius i Taulet (alcalde de Barcelona), Rubió i Ors, Coll i Vehí, Mané i Flaquer... Hi trobem amics con Muntades, Eusebi Güell, Evarist Arnús, Francesc Gumà... A l'assemblea funacional del 19 de desembre del 1872, van saludar la seva igual madrilenya amb el següent text: "La Liga Nacional de Barcelona saluda a la Liga Nacional de Madrid, y une sus protestas de españolismo á las del Manifiesto de esta, en favor de la integridad del territorio y contra toda presión é injerencia extranjera en los asuntos interiores de España, ofreciendo a la Liga de Madrid su más eficaz cooperación para alcanzar ambos objetos y pidiéndoles la suya en favor de esta Liga, para el logro del fin común.”
López i López, Antonio (Marquès de Comillas) va ser un navilier cantàbric afincat a Catalunya, destacat antiabolicionista i que col·laborà econòmicament contra els insurgents cubans i per la restauració borbónica. Va fer-se ric amb el tràfic d'esclaus i va poder multiplicar de manera descomunal la seva fortuna llogant els seus vaixells al govern per a les expedicions de tropes espanyoles a Cuba, en condicions espantoses. A canvi del seu suport financer i material a la política de Madrid aconseguí el monopoli del transport de correu, material de guerra i tropes a Cuba. La guerra de Cuba, que provocà la mort a tres centenars de milers de persones, vaser un gran negoci per a ell. Va ser el promotor del Banco Hispano-Colonial (amb altres perles com Manuel Girona i Evarist Arnús), que entre d'altres coses, va donar un crèdit al govern espanyol per atendre "las atenciones de la guerra de Cuba". El seu monument a Barcelona, instal·lat el 1884, va ser retirat el 1936 i reposat després de la victòria feixista. Popularment era coneguda com el "Negro Domingo", nom provinent del llibre del seu cunyat Francesc Bru "La verdadera vida de Antonio López y López", on el denunciava com traficant d'esclaus, cruel, oportunista i enganyador. Sembla que amb maniobres brutes havia aconseguit el control de l'herència dels Bru. Va ser consogre de Joan Güell. La burgesia catalana li tenia una gran admiració.
Mateu, Miguel: alcalde de Barcelona (1939-1945), industrial i financer, conegut pel «Mateu dels Ferros» per la seva vinculació a la indústria metal.lúr gica. El seu pare, Damià Mateu, va crear l'empresa d'automòbils Hispano-Suïssa. Amb interessos en multitud d'empreses al llarg de la seva vida, com a propietari, inversor o gestor: Hispano Suiza, Banco Urquijo Catalán, Barcelonesa de Publicaciones S.A. /(Diario de Barcelona), /Agència EFE, Caixa de Pensions, etc. Féu la guerra en l'Estat Major de Franco la qual cosa li permeté fer-hi amistat El 36 es passà als feixistes i acabà la guerra com capità, membre de l'estat major, amic personal i home de confiança del dictador. Fou el primer alcalde franquista de Barcelona i més tard ambaixador a París en el bienni 1945-1947. Hostatjava Franco al seu castell de Perelada sempre que el dictador venia a Catalunya. Va ser director de la Caixa de Pensions (imposat pel Caudillo), president del "Diario de Barcelona", president del Foment de Treball...
Manyé i Flaquer, Joan: director del Diario de Barcelona se n'orgullia dels voluntaris catalans que van a anar a lluitar "sin instrucción alguna" a la guerra del Marroc del 1859, en la qual "Catalunya fue una de las provincias que más se distinguieron por su españolismo". Tanmateix, en ple 1863 era capaç de descriure els catalans (i a la resta d'espanyols) com a "colonos" de Madrid, metrópoli que tindria unes colònies anomenades "Espanya".
Marcet, Josep Maria: industrial tèxtil, maurista i diputat provincial de la Dictadura. El 1936 i s'afilià a FET-JONS, ingressà en els serveis d'informació militar (SIM). De retorn a Sabadell fou delegat local de la CNS, d'excombatents i de milícies. El 1942, després de la monumental recepció tributada a Franco a la ciutat fou nomenat alcalde. Dirigí el consistori amb mà de ferro i des de l' alcaldia assumí la representació dels interessos del tèxtil arribant a fer-se nomenar president del Gremi de Fabricants, 1951-1956. Fou, de nou, diputat provincial. Com a president del Real Aeroclub de Catalunya impressionà tothom pels seus vols a Madrid on fou rebut per Franco en algunes ocasions. Té un CEIP a Sabadell.
Martí i Torrents, Francesc: inicià les seves activitats perseguint fugitius i ràpidament s'inicià en el tràfic d'esclaus, primer negres i després treballadors maies del Yucatán i xinesos. Amb els beneficis va fer una gran fortuna a l'Havana, arribant a construir el Gran Teatro Tacón (ara Teatro Nacional) en honor del capità general Tacón, que havia afavorit els grans comerciants peninsulars, facilitant el tràfic d'esclaus. Martí i Torrents va ser un dels màxims exponents de l'espanyolisme més intransigent a Cuba. Formà un lobby amb Salvador Samà i Josep Baró i Blanxart de cara a comptar de cara amb el poder militar i polític del governador capità general Tacón.
Missioners catalans a Amèrica: Els missioners sobresortiren durant la colonització d'Amèrica com instrument de conquesta, afrontant les missions conqueridores impossibles en un primer moment per als militars; eren escoltats per les autoritats militars i precedien la conquesta dels territoris. Les missions eren l’empori econòmic de la conquesta. Exploraren territoris, promogueren al seva ocupació i els defensaren d’altres colonitzadors, tenien una visió etnocèntrica i distorsionada dels indígenes, però en general, els missioners catalans s'oposaren amb fermesa als maltractaments als indis. Fra Antoni Margil (València 1657) Combaté especialment les religions indígenes destruint les seves figures de culte, i sense cap mena de problema moral participà en la conquesta militar dels lacandons. Histriònic, s’exposava als mosquits per mortificació. Antoni Ripoll (Palma 1875-1832) va estar a la missió de Santa Bàrbara, col·laborà estretament amb els militars per sotmetre els indígenes. Joan Vicenç Cabot (Bunyola 1781, 1856) participà com missioner en expedicions militars i fou acusat d’intentar aixecar els indis en favor d’Espanya durant la independència de Mèxic, sent un dels missioners que rebutjaren el jurament d’acceptació de la constitució mexicana independent del 1824. Els pares Fortuny i Duran arribaren a San José de Guadalupe el 1806, i lluitaren contra els indis que els veien com invasors, i que havien patit expedicions de càstig dels militars espanyols, molts d'ells catalans. Fortuny rebutjà el jurament de fidelitat a la república mexicana. El pare Sarrià estigué a la missió de San Rafael Arcàngel a Califòrnia, el 1817, un dels punts de partida de l’expansió espanyola, i lluità contra els indis contraris a la presència colonial.
Mola Pintó, Blas: nascut a El Torricó, va ser industrial i terratinent, de família catòlica i benestant. S'apropà a la Lliga Regionalista i el 36 entrà a l'exèrcit franqusita i més tard a la Falange. Fou membre del "Caliu ilerdenc", organització que agrupava els franquistes lleidatans.
Munoz i Ramonet, Julio va ser un estraperlista arribista, eixelebrat i fatxenda que va entrar el 39 a Barcelona amb les tropes franquistes, amb Pla, Sentís i Martí de Riquer. De manera poc clara aconseguirà un important grup cotoner entre el 1940 i el 1941. Comprà els magatzems El Àguila i el Palau Robert del passeig de Gràcia a Barcelona. Es maridà amb la filla d'Ignasi Villalonga, prsident d'un Banco Central que acabava d'absorbir el Banco Hispano-Colonial i la Banca Arnús. Comprà dos bancs a Suïssa. Als anys 50 tot Barcelona es feia ressó dels seus diners (es diu que tirava una ampolla sencera de Chanel 5 al lavabo després de cada ús) i es relacionava amb tota la burgesia. A mitjans dels 60, els seus recursos (corrupció, amistats al govern, mercat tancat) perden valor i en separar-se de la dona i perdre el sogre inicià una caiguda en picat, que d'entrada el dugué a la presó a Ginebra. Entrà en plets contra alts dirigents del Banco Central, que pretenien executar els seus béns. Acollí els diners dels hereus del dictador Trujillo (República Dominicana), però els arruïnà. Aquests el perseguiren mitjançant els eu advocat, Richard Nixon. Morí a Suïssa el 1991 de manera poc clara.
Muntades i Campenys, Josep Antoni (Igualada) va fundar la primera gran empresa tèxtil catalana, l'Espana Industrial, creada el 1847 justament per demostrar que els industrials catalans no eren "separatistes" i poder captar recursos a Madrid. El domicili social de l'empresa era a Madrid, però la fàbrica a Sants. Finalment, els accionistes castellans van fer fallida o no van fer les apportacions compromeses, pel que l'empresa hagué de tornar a Barcelona i de l'Espanya Industrial, pel que fa a Espanya, sols en quedà el nom, que a sobre ens ha contaminat un parc a Sants.
Nina, o com ser una "bona catalaneta" col.laborant a sac amb l'imperiet a través del programa escombriaire i colonitzador "Operacion Trumfo". En dr. Cat sosté que va arribar tan lluny aprofitant-se que del seu amic de l'època de Las Vegas Xavier Cugat, els seu "protector" i que (sempre segons en Cat) ja rapapiejava. Quan el dr. la veia per la tele solia disparar-li amb el Maurici, malgrat les protestes dels altres teleespectadors lligaires i del tresorer de la Lliga Anticolonial, que no donava per pagar televisors nous.
Pla Deniel, Enric: canonge de la catedral de Barcelona, bisbe d'Àvila el 1918 i de Salamanca el 1935, on creà la Universidad Pontificia. Donà suport a Franco i animà la resta de bisbes a fer el mateix, sent arquebisbe de Toledo (1941) i cardenal. Ocupà diversos càrrecs durant el règim.
la, Josep: magnífic prosista i periodista de Palafrugell. Va ser protegit -i adulador- de Cambó durant la República. El 36, veient que les coses es posaven negres va marxar a França amb la seva nòvia Adi Enberg, una noruega espia franquista. Torna a Barcelona amb l'exèrcit vencedor (no va tenir cap problema en apuntar-se al règim franquista i passejar-se per la Catalunya vençuda sense cap remordiment de consciència) i Manuel Aznar (avi de l'infame) el fa subdirector de La Vanguardia Espanola . Després va renegar del seu feixisme (va a passar a ser un penedit) i diuen va col·laborar amb la resistència cultural antifranquista.
Porcioles, Josep Maria: fou l'alcalde de Barcelona que més temps ocupà aquest càrrec durant el règim franquista (1957-1973). En la seva joventut fou simpatitzant de la Lliga. Durant el règim franquista fou director general de registres i del notariat i després president de la Diputació de Lleida. El seu mandant es caracteritzà per un desenvolupament urbà descontrolat i per una notable projecció de la ciutat com a seu de fires i congressos, però també per una escassa sensibilitat cap als problemes reals dels barcelonins. L'increment de les protestes ciutadanes i dels moviments veïnals als barris, especialment actius a partir de 1968, n'aconsellaren la destitució, el 1973. El 1983 li fou concedida la medalla d'or de la ciutat de Barcelona.
Portolà, Gaspar de: (Balaguer 1717 - ?1784) fou un militar català, Governador de Califòrnia, explorador i fundador de San Diego i Monterey. De família noble, va fer de soldat a l'exèrcit a Itàlia i Portugal. Ascendí progressivament a lloctinent el 1743 i a capità el 1764. Expulsà per la força els jesuïtes de Califòrnia. Va explorar la costa pacífica impulsant la fundació de missions i ciutats a Califòrnia, per tal de facilitar l'expansió colonial espanyola a l'Amèrica del Nord.
Té una estàtua a la ciutat de Pacífica, esculpida per Josep Maria Subirachs i, donada a l'Estat de Califòrnia per la Generalitat de Catalunya el 1988. Té un CEIP a Balaguer.
Propietaris catalans a Cuba: segons paraules textuals de sant Antoni Maria Claret, que va treballar en favor de la població negra cubana: "los propietarios de negros más malos son los que han venido de Espana y, singularmente, los catalanes". Tots els propietaris de "ingenios" sucrers van tenir esclaus: Josep Baró, Bartomeu Mitjans, Salvador Samà, Joan Xifré... Tomàs Ribalta i Serra, per exemple, va fer una immensa fortuna (45 milions de pessetes del 1887!), a partir de la propietat d'ingenios sucrers farcits d'esclaus.
Sala i Argemí, Alfons va ser un important industrial egarenc i el primer empresari català que es convertí en polític professional. Fou un cacic electoral a Terrassa (hi fou elegit catorze vegades) i inicià el "salisme", d'inspiració conservadora, anticatalanista (fins i tot contra la Lliga Regionalista!) i sobretot monàrquica. Atacà la mancomunitat, fou totalment autoritari en matèries d'ordere sociali donà suport a l'actuació de Martínez Anido. El 1919 creà un partit: la "Unión Monárquica Nacional", que integrà burgesos ennoblits com el baró de Viver, el comte de Fígols o el comte del Montseny (ell mateix va ser anomenat comte d'Egara). Va ser home de confiança de Primo de Rivera i aquest el posà enlloc de Puig i Cadafalch al cap de la Mancomunitat. Donà suport a Franco.
Samà i Urgellés, Antoni va ser cosí de Salvador Samà i Martí. A a la década dels 70 del segle XIX finançà l'esclafament dels independentistes cubans i la restauració borbòncia ultradretana. Va gestionar un patrimoni immens, la suma del seu propi, el de l'hereu de Salvador Samà i el de l'hereu de l'indiano Julián Zulueta.
Samà, Pau va ser un comerciant i negrer afincat a Cuba, que obrí el pas al seu nebot Salvador Samà i Martí.
Samà i Martí, Salvador, (Marqués de Marianao) va ser un dels catalans més influents de l'Havana. Heretà els negocis del seu oncle, el negrer Pau Samà. Actuà en el cercle del capità general Tacón i gràcies a la seva influència política i els diners obtinguts al tràfic d'esclaus prosperà també com importador/exportador en vins i sucre. Va organitzar una subscripció per dotar un grup de voluntaris per combatre els independentistes (cubans). Presidí la Sociedad de Beneficiencia de Naturales de Cataluna i el Primer Banco Espanol de la Isla de Cuba.
Té una rambla Vilanova, una escola i un club esportiu al mateix poble. Fou anomenat marquès de Marianao per Isabel II.
Samà i Torrents, Salvador va ser el fill i hereu de Salvador Samà i Martí. Va ser diputat per Gandesa, senador vitalici i batlle de Barcelona (càrrec anomeant directament des de Madrid) en moments (1905-06) en que la metròpoli pretenia fortament intimidar el catalanisme. Amo d'una fortuna extraordinària, va construir un parc megalomaniac a Cambrils (ens referim al Parc Samà, no a Port-Aventura).
Samà i Sarriera, Salvador, marquès de Vilanova, net de Salvador Samà i Martí, creà el sometent de Barcelona el 1918 per enfrontar-se als obrers, de la mateixa manera com el seu avi ho havi fet a Cuba armant les forces paramilitars anti-independentistes. Coincidí amb altres personatges tan desagradables com Bertran i Musitu i Cambó.
Samaranch, Juan Antonio: orgullós franquista, procurador a Cortes, president de la Diputació de Barcelona, i ambaixador, fins i tot va presidir la Caixa i va arribar a ser president del COI on es va caracteritzar pel seu autoritarisme i corrupció, que finalment el feren plegar. Medalla d'or de la Generalitat pujolista.
Sangenís i Corrià, Joan Casimir: terratinent lleidatà que entrà a l'exèrcit franqusita i fou conseller nacional del Movimiento. Fou alcalde de Lleida (1967-1974) i president de la Diputació fins el el 1979.
Serra, Juníper, (Petra, Mallorca 1713-Califòrnia 1784). El 1749 abandonà Mallorca rumb a Nova Espanya, sent enviat a Sierra Gorda. Expulsats els jesuïtes, el virrei encomenà als Franciscans el control i manteniment de les seves missions que a la Baixa Califòrnia i començar la colonització de l'Alta Califòrnia, al nord. D'aquesta manera es va organitzar una expedició de la qual el governador Gaspar Portolà era el cap militar, mentre de Juníper Serra es feia càrrec de les tasques d'evangelització. Així, els Franciscans i el rei s'uniren per treure'n benefit mutu, uns per evangelitzar l'Amèrica del Nord i els altres per consolidar les seves possessions al Nou Món. En els tretze anys que va durar l'expedició, Juníper Serra fundà vint-i-una missions més fins a la badia de San Francisco. El 1773 aconseguí que el virrei cessés Pere Fages, amb qui tenia grans desavinències. Va continuar batejant i confirmant amerindis a missions californianes fins a la seva mort, el 1784.
Fou beatificat pel papa Joan Pau II el 25 de setembre de 1988. Aquest fet ha estat molt polèmic entre la comunitat ameríndia als EUA.
Sentís, Carles, periodista català que va treballar per als Servicios de Información Militar de Burgos i que el 1939 va esborrar el seu passat de periodista en català i va saquejar la casa de Juan Ramon Jiménez a Madrid. Va pronosticar la fi de Catalunya. Sobre el camp de concentració de Dachau va arribar a dir: "Parece una feria de muestras. Las muestras (vol dir els supervivents) de cerca de la entrada son las mejores porque, por lo menos, pueden andar sin arrastrarse y no son contagiosas...". Mort Franco, va fer-se demòcrata, catalanista i va rebre nombrosos premis. Per sort, gent com en Barnils mai van oblidar qui havia estat "l'espia de Franco".
Simarro i Puig, Antoni Maria: barceloní que es feu de Falange i fou tinent d'alcalde de la primera gestora municipal de Barcelona el 1939. El maetix any fou president de la Diputació, duent a terme una efectiva depuració. Fou alcalde de Barcelona del 1951 fins el 57.
Soldevila i Tomasa, Ramon: nat a Sant Mateu de Bages, fill d'un membre de la LLiga. S'afilià a Falange i arribà a ser alcalde de Manresa el 1964. Fou governador civil de Lleida en l'època Suàrez.
Soler i Morell, Pau i Joan Antoni "americanos" o "indianos" vilanovins enriquits a Cuba, defensors de l'espanyolitat de la illa. Joan Antoni va ser anomenat "comte de Diana", i es casà amb Cristina Baró, filla del navilier esclavista Josep Baró.
Traficants d'esclaus catalans: el tràfic d'esclaus va ser el "comerç" que més guanys va proporcionar als catalans establerts a Cuba durant al menys la primera meitat del segle XIX. La tradició comercial i marinera catalana i l'afany de lucre d'uns quants ho facilità força. Tot i que a principis de segle els nord-americans constituïen el nucli negrer més important, a partir de 1820 van ser desplaçats per catalans i criolls. Els catalans van aprendre molt bé l'ofici i s'hi van dedicar amb ganes, especialment a partir de la prohibició anglesa del tràfic (1820). Fins al punt que, per exemple entre el 1816 i el 1819, el 76% dels esclaus arribats a l'Havana ho van fer a bord d'embarcacions catalanes. Els vaixells sortien de Cuba carregats amb sucre rumb a Barcelona, on es carregaven amb aiguardent, armes de foc, etc. rumb a l'Àfrica. Allí carregaven els negres ja triats pels agents "comercials"contractats per a la tasca i tornaven a Cuba, on els venien al mercat. El negrer real era qui havia finançat l'expedició, habitualment homes de negoci com Martí i Torrents, Salvador Samà , Josep Vidal, o Josep Baró. Marx veia l'orígen de l'acumulació de capital que possibilità més endavant l'economia capitalista en el tràfic d'esclaus.
Valls i Taberner, Ferran historiador barceloní que es va moure en cercles propers a la Lliga Regionalista. A partir del 1934 comença a decantar-se cap a posicions cada cop més dretanes i espanyolistes. El 36 s'oferí públicament a les autoritats franquistes i feu un viatge de propaganda per Amèrica Llatina el 1937. De retorn a Barcelona el 39 esdevingué un dels homes claus del feixisme cultural, controlant la delegació del CSIC, l'Acadèmia de Bones Lletres, l'Arxiu de la Corona d'Aragó, l'Escola de Bibliotecàries, l'Ateneu Barcelonès... Va recomanar la liquidació de l'IEC (on havia fet una important tasca de jove) i la seva substitució pel Instituto Espanol de Estudios Mediterráneos (del que formà part), va ser catedràtic a la UB i va reconfirmar el seu franquisme en articles a "La vanguardia espanola" i el volum "Reafirmación espiritual de Espana". Morí el 1942.
Vidal i Ribas, Josep (Sant Feliu de Llobregat), va fundar una de les grans famílies de la burgesia catalana. Va constituir una societat que envià vaixells a les colònies espanyoles al golf de Guinea. Dues vegades els britànics van detenir vaixells seus (el Fernando-Poo, 1855 i el Conchita -1856) sota l'acusació de tràfic d'esclaus.
Vidal Quadras, Aleix és catedràtic de Física Atòmica i Nuclear. President del Partit Popular de Catalunya (1991-1996), creà la la Fundación Concordia per reforçar el seu discurs. Actualment és vicepresident primer del Parlament Europeu. Escriu regularment a diversos mitjans de comunicació com el diari La Razón o al seu blog personal, on ha escrit coses com "Por tremendo que suene, un análisis objetivo de la conducta del Presidente del Gobierno en relación al nuevo Estatuto de Cataluña nos conduce a una conclusión pavorosa, pero ineludible: José Luis Rodríguez Zapatero está cometiendo alta traición"
Vidal Quadras, Banca formada a mitjans del segle XIX pels germans Aleix i Manel Vidal-Quadras, que s'havien enriquit a Cuba en els àmbits més ultraespanyolistes i esclavistes.
Weyler, Valerià, nat a Mallorca, no és un col·laboracionista més. Compta amb l'espantós honor de ser un criminal contra la humanitat i un
dels pitjors monstres que ha donat el país. Va ser enviat a Cuba el 1896 com cap de les tropes espanyoles. Va iniciar una repressió salvatge i sense concessions a l'independentisme. Va crear els primers camps de concentració (zonas de reconcentración) on va recloure la població civil del país després d'arrassar-lo. Es calcula que hi va morir la tercera part de la població rural cubana, en especial dones, vells i infants. Va ser capità general de Barcelona durant la Setmana Tràgica. Quan va ser destituït de Cuba per la pressió internacional, va anar a Barcelona, sent aclamat com heroi per un sector de la societat catalana.
Xifré i Casas, Josep nasqué a Arenys i s'enriquí a Cuba amb el comerç i després embargant plantacions a criolls que no havien pogut retornar préstecs. Va ser propietari de la fàbrica de cigars Pertegaz. Fou un especulador immobiliari important a Nova York, L'Havana i Barcelona, ciutat de la qual arribà a ser alcalde gràcies a la seva enorme fortuna i importants amistats (com Joan Güell). Va mantenir tesis proteccionistes i esclavistes. Això sí, de retorn a Arenys, donà 500.000 pessetes per a la construcció d'un gran hospital.
http://catigat.org/col.laboracionistes.htm
Respuesta: "Ja venen los catalans"
Os enlazao una entrada del Batalló de Voluntaris Catalans:
http://ca.wikipedia.org/wiki/Batalló...taris_Catalans
Respuesta: "Ja venen los catalans"
Pero por una mala jugada de la historia, de aquellos grandes hombres y mujeres, ya no queda nada. Bueno, sí, este engendro de hijo de picoleto y ex-seminarista, con más jeta de otra cosa, que se autodenomina patriota.
Carod-Rovira se gastó 40.000 euros en un viaje de dos días a Jordania e Israel
La comitiva estuvo formada por tres altos cargos y siete asistentes
EFE
MARÍA JESÚS CAÑIZARES | BARCELONA Martes, 03-02-09
La diplomacia catalana tiene su coste y aunque su responsable, Josep Lluís Carod-Rovira, se empeñe en ocultarlo -recientemente se encaró con los periodistas que pretendían conocer el gasto que ha supuesto la apertura de la oficina de la Generalitat en Nueva York-, siempre se acaba sabiendo.
El vicepresidente del Ejecutivo autonómico se gastó casi 40.000 euros en un viaje oficial a Jordania que tuvo lugar los días 18 y 19 de noviembre de 2008. El líder republicano aprovechó esa visita para desplazarse a Israel e intensificar la cooperación entre este país y Cataluña en materia de nuevas tecnologías de la comunicación y la gestión del agua. Una cooperación que posteriormente sería censurada por su socia de gobierno ICV tras estallar los conflictos en Gaza.
En respuesta a una pregunta parlamentaria formulada por el presidente del grupo parlamentario del PP, Daniel Sirera, la viceconsejera de Asuntos Exteriores, Roser Clavell -cargo de reciente creación con el que Carod quiso elevar de rango las competencias en esta materia-, explica que los billetes de avión costaron 19.066 euros, mientras que el alojamiento y la manutención ascendieron a 6.644 euros. El desplazamiento interno supuso un gasto de 9.233 euros y los servicios de intérprete, 3.845 euros.
En total, 38.789 euros destinados a un viaje donde la comitiva catalana estaba formada por el vicepresidente, la viceconsejera -entonces secretaria de Asuntos Exteriores- y el director de la Agencia Catalana de Cooperación al Desarrollo y Acción Humanitaria. También viajaron siete personas que ejercían las funciones de protocolo, prensa, intérprete y seguridad.
Carod se entrevistó en Jerusalén con el presidente del Estado de Israel, Simon Peres, con el viceministro de Asuntos Exteriores, Majali Whbee, y el ministro de Ciencia, Cultura y Deporte, Galeb Majadle. Asimismo, el número dos del Gobierno catalán se reunió en Amán con el ministro de Asuntos Exteriores de Jordania, Salaheddin Al-Bashir. En este caso, se firmó la adenda al convenio de colaboración con el Fondo de Población de las Naciones Unidas (UNFPA), que contempla una partida de 556.000 euros para el diseño y desarrollo de políticas de salud sexual y reproductiva en Mozambique, Guatemala y Etiopía.
http://www.abc.es/20090203/nacional-...-20090203.html
Respuesta: "Ja venen los catalans"
Cita:
Iniciado por
Arnau Jara
la, Josep: magnífic prosista i periodista de Palafrugell. Va ser protegit -i adulador- de Cambó durant la República. El 36, veient que les coses es posaven negres va marxar a França amb la seva nòvia Adi Enberg, una noruega espia franquista. Torna a Barcelona amb l'exèrcit vencedor (no va tenir cap problema en apuntar-se al règim franquista i passejar-se per la Catalunya vençuda sense cap remordiment de consciència) i Manuel Aznar (avi de l'infame) el fa subdirector de La Vanguardia Espanola . Després va renegar del seu feixisme (va a passar a ser un penedit) i diuen va col·laborar amb la resistència cultural antifranquista.
(Falta la P)
¿Es cierto lo que dicen en la última frase del de tu avatar, Arnau?
