Versión para imprimir
Me he topado con este texto en una página de integralistas portugueses. Es una charla que dio José Luis López (alias Josep Lluís Carod Rovira), en la sede de la Fundação Mário Soares de Lisboa, el 20 de enero de 2005.
El texto del Carallod, en catalán, es como se puede esperar un desvarío propio del individuo, pesado y aburrido como pocos.
Pero vale la pena leer el texto de contestación en portugués que sigue al del Carallod.
Carod-Rovira apresenta um projecto Nacional-Socialista para a Península Ibérica
Título:«LA PENÍNSULA INACABADA. UNA PROPOSTA CATALANA.»
Autor: Josep-Lluís Carod-Rovira, Deputado e Presidente do partido «Esquerra Republicana de Catalunya» (ERC)
Local: Fundação Mário Soares, Lisboa, 20 de Janeiro de 2005
Introducció
Senyor president, senyores i senyors,
Vull agrair a la Fundació Mario Soares, en la persona del seu president, la possibilitat que em dóna de poder-los fer conèixer la visió que té el meupartit de les relacions entre les diferents nacions peninsulars, en aquesta etapa de la història. I ja s’adonen que, el fet d’exposar-los el meu punt de vista en portuguès, no és casual sinó que vol ser, des del començament, tota una declaració de principis de com concebem les relacions entre els nostres pobles: des del respecte més absolut a la identitat de cadascú, sense veleïtats hegemonistes. En català, segurament, no tots vostès m’haurien entès i, a més, no és la llengua d’aquí. En espanyol, no només no és la llengua d’aquí, sinó que tampoc no és la meva. Així, doncs, continuarem en la llengua de vostès, que jo admiro, llegeixo i estimo.
Aquesta opció lingüística és evidentment política, ideològica si volen. Però també és personal, d’afecte cap a aquest país, que sento tan lligat a episodis de la meva pròpia vida. En l’informe policial del meu casament - el 1975, quan tenia 23 anys -, hi constava, com a element sospitós, que havíem repartit clavells vermells als convidats! Des d’aleshores, ho faig sempre al final de tots els mítings de campanya electoral. I, quan en una emissora de ràdio, en una entrevista d’aquestes disteses, em fan escollir una cançó que m’hagi marcat per sempre, no dubto a proposar-los la mateixa, cada vegada: “Grandola, vila morena”... Suposo que m’explico.
Som fills d’una generació que va passar de la dictadura a la llibertat, que va patir el desengany de la transició, però que no ha renunciat al somni. A cap somni.
ERC i Catalunya: un partit per a un país
“La paraula Catalunya té per a l’oïda portuguesa una entonació fraterna que ve de lluny...de 1640. La història agermana els dos pobles”.
Aquesta afirmació, feta per Teixeira de Pascoes el 1919, confio, potser ingènuament, que continuï sent vàlida encara avui i que em permeti, per tant, de parlar-los amb una confiança fraternal, ja des del principi.
Vull presentar-los, en poques paraules, el meu partit i el meu país. Esquerra Republicana de Catalunya, el partit que jo presideixo, és el més antic de la política catalana. Partit d’esquerra democràtica i aintiautoritari, recull aspectes tant de la tradició socialista com del moviment llibertari, tan arrelat a la meva terra. ERC creu en les potencialitats transformadores de la societat lliure més que no pas en l’eficàcia de la burocràcia i defensa una Catalunya independent en el marc de la Unió Europea. Fundat el març de 1931, va proclamar, un mes després, la República Catalana i, amb el nom de Generalitat de Catalunya, va presidir tots els governs catalans, on era el partit hegemònic, durant tota l’etapa de la República espanyola. Va venir la guerra provocada per l’alçament franquista i la repressió. Molts quadres del meu partit, amb el president Companys al davant, van ser afusellats, d’altres empresonats i molts més encara van emprendre el camí de l’exili. Però, avui, ERC és el segon partit de govern a Catalunya, tant a la Generalitat com als principals municipis del país, començant per la capital nacional, Barcelona. El president del Parlament de Catalunya – segona autoritat civil - i el primer ministre del govern català – càrrec que jo mateix ocupava ara fa un any- són d’ERC, com en són sis dels 16 ministres, per vuit de socialistes i dos d’ex-comunistes. Som el tercer grup parlamentari a la cambra catalana i la quarta força política de tot l’estat espanyol, per davant d’Izquierda Unida, el Partit Nacionalista Basc, Coalició Canària o el Bloque Nacionalista Galego.
Ara farà un any que, encapçalant jo la llista electoral després d’uns mesos de gran convulsió política, vam passar d’un sol diputat al parlament espanyol a vuit diputats, grup parlamentari propi i, a més, quatre senadors, convertint-nos en el primer partit d’esquerres a tot l’estat, després del partit socialista. Vam donar el nostre vot favorable a la investidura del president Rodríguez Zapatero i també als pressupostos generals de l’estat, que vam pactar, i que no haurien pogut ser aprovats sense el suport d’ERC, ja que el PSOE no hi té la majoria suficient.. Vam ser els arquitectes del canvi polític a Catalunya, després de 23 anys, i vam contribuir decisivament al canvi a Espanya i al pas del PP a l’oposició.
El nostre és un partit d’àmbit estrictament català. I Catalunya és una nació sense estat – “nacionalitat autònoma”, segons les lleis en vigor -, amb 7 milions d’habitants; un sistema de doble oficialitat lingüística – català i espanyol, si bé la llengua del sistema educatiu, l’administració, el govern i el Parlament és el català-; un cos de policia propi, els “mossos d’esquadra”, que han anat substituint els cossos policials espanyols, 12 universitats, un sistema propi de partits polítics, una de cada tres llars connectada a internet i més del 80% de la població amb telèfon mòbil...
País de llarga i arrelada tradició industrial, tenim una estructura socioeconòmica molt basada en empreses petites i mitjanes – prop de 300 mil de magnitud diversa -, un pes destacat del sector serveis i una oferta turística de primera nivell que ens porta, cada any, 23 milions de turistes. Si ens comparem amb els deu estats amb els quals s’ha ampliat la Unió Europea, veiem com el català té un nombre superior de parlants que nou de les deu noves llengües que són oficials a les institucions comunitàries; com dels deu estats, set són més petits que Catalunya i sis no existien com a estats, el 1990 i, dos més, tampoc no existien a principis dels quaranta. Si fóssim un estat independent, en el marc europeu, formaríem part del grup mitjà d’estats, per sobre, però, no ja de Luxemburg o Malta només, sinó també de Dinamarca, Irlanda o Finlàndia. Sense passar per alt que, ja avui, el català representa el desè grup lingüístic europeu.
Acostumats a viure com a nació sense estat i, generalment, amb l’estat en contra, som un poble que continua fent-se, ell mateix, cada dia, sobre els valors de la cultura emprenedora: l’esforç individual i collectiu, el treball, el risc, la iniciativa personal, la capacitat d’associar-se amb d’altres per a uns fins comuns, amb una xarxa associativa a la societat civil d’una potència extraordinària. Confiem en les nostres potencialitats i no pas en les subvencions, els subsidis o els privilegis que ens puguin venir del govern espanyol de torn, entre altres coses perquè mai no han vingut.
Catalunya és una nació europea, per la història, per la realitat i per convicció. El 90% del nostre turisme és europeu. El 80% de les nostres exportacions van a Europa. El 70% dels productes que importem vénen d’Europa. El 60% de les inversions que es realitzen a Catalunya procedeixen d’Europa. I també van a Europa el 50% de les nostres inversions. Gairebé un 30% de l’exportació “espanyola” té el seu origen a Catalunya, cosa que s’explica perquè el 27% del PIB industrial de l’estat es genera a Catalunya. La internacionalització de l’economia catalana i la vitalitat de la nostra empresa és un fet evident.
Però voldria remarcar, avui, aquí, que mentre la pràctica econòmica espanyola es basa en els grans grups regulats, acostumats a créixer a l’ombra de l’estat i sota la seva protecció, mirant cap a l’aventura de fer novament les Amèriques, amb una mena de neocolonialisme paternalista i prepotent, la manera de fer catalana és tota una altra.
L’àrea dels països de llengua catalana, tanmateix, abasta un territori molt més ampli que el de la simple Catalunya estricta. Prop de 60 mil kms. quadrats i 11 milions de ciutadans europeus comunitaris, repartits en quatre estats – Espanya, França, Andorra i Itàlia - per als quals el català és llengua oficial, dada generalment ben poc coneguda. Aquest espai geogràfic europeu acull un total de 20 universitats. I vuit diaris de quiosc en català, més tres diaris digitals en aquesta llengua, sis televisions i vuit ràdios públiques i més de 150 emissores de televisió privades i locals que emeten, de forma absolutament majoritària, en aquest idioma.
Cada any apareixen uns vuit mil títols diferents de llibres en català, aquesta llengua és la desena en la qual més es tradueix a tot el món i ocupa el lloc 17è en el seu ús a internet. No som, doncs, una llengua i una cultura minoritàries. Som una nació sense estat que vol deixar de ser-ne i tenir estat, per fer, directament, sense intermediaris, ni filtres, ni frens, la nostra pròpia contribució al patrimoni cultural de la humanitat. Una contribució insubstituïble, perquè ningú no pot fer-la per nosaltres, ni en el nostre nom. L’Espanya actual i les altres nacions de l’estat: un moment històric Catalunya ha estat tot un segle fent el paper de força regeneradora d’Espanya i ha destinat una gran part de les seves millors energies a “arreglar Espanya”. Després de tants i tants esforços s’han aconseguit els resultats desitjats: Espanya té avui un sistema democràtic homologat i basat en fonaments irreversibles, legalment i culturalment; des de fa 19 anys és un estat integrant de la Unió Europea i, finalment, ha modernitzat la seva economia i la seva imatge davant del món. Ja hem fet, doncs, la feina. Ara ens toca a nosaltres. Ara toca a Catalunya. Perquè si hi ha una qüestió pendent de resoldre’s, des de la transició política iniciada després de la mort del dictador Franco, aquesta és la qüestió nacionalitària. Em refereixo a la necessària articulació d’un sistema de convivència que reconegui, de debò, el caràcter plurinacional, pluricultural i plurilingüístic de l’estat i, en conseqüència, que aquesta realitat plural s’expressi en un espai democràtic igualitari, en drets i en deures, per a la diversitat de pobles, cultures i llengües de l’estat. La plurinacionalitat hauria de formar part intrínseca de la democràcia.
La generalització del model autonòmic a 17 comunitats autònomes i dues ciutats africanes també “autònomes” va tenir, a principis dels 80, l’únic objectiu de frenar, dissimular o disminuir les aspiracions nacionals legítimes de pobles com el català o el basc, amb una consciència nacional diferenciada entre la majoria de la seva població i que, en el cas català, ja comptava amb una intensa experiència d’autogovern, en els anys anteriors al franquisme.
Perquè una simple província no és un poble, ni la suma de dues una nació, ni una sola ciutat un país. Catalunya no admet, no pot, no vol, acceptar com a definitiva i satisfactòria per a la seva situació com a país el que és avui una mala solució. És per això que, ara mateix, en el Parlament de Catalunya, s’ha constituït una ponència on, tots els partits sense excepció, treballen conjuntament per dotar el meu país d’un nou marc institucional que actualitzi i millori el nostre marc de competències i redefineixi les nostres relacions amb Espanya.
No podem suportar per més temps un sistema de finançament basat en un dèficit fiscal escandalós, que l’estat repetidament es nega a quantificar i a divulgar, superior als dotze mil milions d’euros anuals. Aquesta sagnia permanent condiciona absolutament el nostre futur, amenaça la cohesió social i impedeix la modernització permanent del país al ritme que convé a les nostres necessitats. D’altra banda, el fenomen immigratori és avui una realitat davant la qual no disposem dels instruments suficients per afrontarlo de forma adequada. Sobretot si tenim en compte que, amb només el 15,5% de la població de tot l’estat, tenim el 25% del total de la immigració, xifra que puja fins a les 2/3 parts quan es tracta dels nouvinguts d’origen magrebí.
Som, doncs, el primer territori en nombre d’immigrants de tot l’estat espanyol. I necessitem més recursos i més poder polític per incorporar, plenament, tota aquesta població a la nostra societat, sense posar en perill la nostra cohesió, el nostre benestar i la nostra identitat, sense oblidar que les societats són dinàmiques i, doncs, canviants i que, lògicament, tots ens anirem transformant a mesura que entrem en contacte els uns amb els altres, enriquint-nos amb la diferència, sobre la base de la cultura nacional ja existent al nostre territori. El nostre projecte nacional, però, no és ni ha estat mai ètnic, sinó civil, democràtic i integrador, perquè no es basa en el passat sinó en el desig de futur. Ser català, per nosaltres, no és una herència, sinó una elecció, una voluntat, plenament compatible amb la identitat anterior. Catalunya és una nació inclusiva i ho ha estat al llarg de tota la seva història. Al nostre partit està ple de militants que ells o els seus pares no han nascut a Catalunya. Jo mateix en sóc un cas.
Tot i ser els màxims contribuents de l’estat, amb els nostres impostos, sempre figurem a la cua de la inversió pública dels governs espanyols, sobretot en matèria d’infrastructures, malgrat ser el motor econòmic i el primer exportador d’Espanya, un estat acostumat que Catalunya pagui i calli, però que mai no ha tingut la valentia de fer públiques les balances fiscals d’allò que aporta cada territori al fons comú. El nostre país sembla estar condemnat a pagar, fins a l’eternitat, un plus d’hispanitat obligatòria, vestida de solidaritat, a la qual s’han acostumat uns quants cacics de dreta i d’esquerra.
No cal dir que aquest fet econòmic, al costat d’altres factors de caràcter cultural, està contribuint, decisivament, al creixement del sentiment independentista entre la població catalana, al marge dels seus orígens geogràfics, socials o lingüístics. I no sols a la Catalunya interior, rural o demuntanya, on la majoria de la població és autòctona, catalanoparlant, sinó, molt particularment, en l’àmbit urbà, industrial, metropolità, allà on es concentren la majoria de “nous catalans”, de catalans de primera generació, castellanoparlants en família, els pares i mares dels quals van arribar procedents de diverses regions d’Espanya o també de Galícia. Aquests dies hem conegut l’anunci d’un acord entre PSOE i PP, les bases reals del qual encara no se saben. Seria molt greu que el PSOE caigués, obertament, en el nacionalisme més potent de tots i del qual mai no es parla: el nacionalisme espanyol, al costat del PP. De fet, haurà de triar què pesa més en el seu patrimoni ideològic: si la cultura i la tradició democràtica que comparteix amb tots els partits de la perifèria plurinacional de l’estat o bé, en canvi, la cultura del centralisme i l’uniformisme que una part dels seus comparteixen amb tot el PP. Haurà d’escollir entre un “Front Espanyol pel centralisme” o una “Aliança Democràtica per la pluralitat, nacional, cultural i lingüística”. Una cosa és un diàleg fluïd amb el primer partit de l’oposició i una altra un pacte permanent al Parlament. Però no hi pot haver dos pactes parlamentaris simultanis, amb socis diferents i antagònics, sobre temes diferents. Des de Lisboa vull anunciar que si opta per l’Aliança Democràtica per la pluralitat”, si es decideix d’una vegada a donar contingut a la fins ara pura retòrica federal, si accepta el text de l’Estatut de Catalunya aprovat pel nostre Parlament i ratificat pels ajuntaments catalans, així com un sistema de finançament just i no discriminatori per al meu país, ERC donarà no pas un suport puntual, sinó estable, al govern espanyol, durant tota la legislatura. Ara és l’hora del federalisme plurinacional en un nou procés constituent. Una reforma federal de l’estat del benestar, amb plurilingüisme real, és la superació final del franquisme i això és el que volem, ara. Amb ERC pactant amb el PSOE, amb complicitat amb les diferents esquerres nacionals, obert el pacte a CiU i PNB, i dialogant amb tothom, des del PP a Batasuna. Però una cosa és el diàleg i l’altra un pacte de legislatura. En tot cas, a Espanya la democràcia serà plurinacional o no serà una democràcia plena. Per a ERC, la confecció del Govern de Catalunya i el seu suport a la investidura de Rodríguez Zapatero, significa un oferta de compromís en collaborar amb el PSOE i les esquerres estatals en un procés de transformació de l’estat que accepti definitivament la seva naturalesa plurinacional i el respecte equitatiu a les diverses identitats nacionals. Ara bé la reciprocitat que ERC exigeix al PSOE es que rebutgi, sigui quina sigui la circumstància, pactes amb el PP que signifiquin el bloqueig, la dilació o la dilució d’aquest procés.
El PSOE, doncs, és qui té el dilema. Per mantenir un estat que continuï sent l’expressió del tradicional nacionalisme espanyolista únic, que nega i vol anihilar les altres identitats nacionals, ja sabem que en el PP hi trobarà un pèrfid aliat. Pel contrari, si d’una vegada el PSOE vol donar contingut a la seva retòrica federal, en ERC hi trobarà un aliat lleial.
És cert que ells parlen d’”Espanya plural” i que nosaltres preferim el terme “estat plurinacional”, però, deixin-me dir que si ara que governen els que fan aquest discurs, aquesta concepció plural d’Espanya no pot ser, voldrà dir, senzillament, que és impossible. I que, per desgràcia, continuen sent-hi hegemònics aquells factors que ja denunciava, el 1952, l’escriptor català Gaziel, en el seu llibre “Portugal enfora”: “procediments guerrers, el dogmatisme aferrissat i el tancament idiomàtic, característic de Castella”... I, aleshores, se’ns donarà la raó als que sempre hem cregut que Catalunya necessita estat, el seu propi estat, i desvincular-se de la tutela espanyola, veritable fre per al seu progrés, benestar i accés directe al món, amb interlocució amb la Unió Europea sense intermediaris. No tenir estat ens comporta un pèrdua alarmant d’oportunitats de creixement com a societat moderna i amb igualtat d’oportunitats. Perquè si un estat serveix, bàsicament, per a dues coses –assegurar un benestar material essencial i garantir l’expressió nacional de la cultura-, Espanya, com a estat, ni ens serveix plenament ara, per als nostres interessos col·lectius, ni ens ha servit mai per a una cosa ni per a l’altra. No tindria sentit, doncs, continuar mantenint-nos, en clau de futur, en un estat així. Per això creiem que ha arribat l’hora de treballar obertament, democràticament, pacíficament, per posar fi a la dependència. I estic convençut que, en deu anys, ni Catalunya ni el País Basc estaran com estan ara. Estaran millor, molt millor, amb molt més poder polític i un reconeixement internacional superior. Com a subjectes polítics hauran fet un pas endavant molt i molt significatiu.
Catalunya i Portugal, dos pobles ibèrics
Al marge dels lligams històrics ja coneguts entre els dos països i també les relacions personals entre destacats intel·lectuals d’un banda i l’altra, voldria fer notar com la tradició del federalisme republicà català és ben diferent de l’espanyol. En el nostre cas, com a voluntat permanent d’anar més enllà d’Espanya, però també com a expressió d’una concepció de l’espai ibèric com un tot sense excepcions, equilibrat i harmònic, sense hegemonies prèvies inqüestionables, cal recordar que, al segle XIX, eren precisament sectors republicans i progressistes catalans els que defensaven una federació de nacions ibèriques, des del respecte absolut a la identitat nacional i a la sobirania política de cadascuna d’elles. Contràriament, des dels orígens, el federalisme espanyol ha estat sempre només espanyol – potser fins i tot més espanyol que federalista...-, mentre el català sempre ha estat ibèric i conscientment plurinacional. Joan Maragall, Ribera i Rovira o Fèlix Cucurull en són exemples clars
Això és el passat, però. Avui, Catalunya és el principal proveïdor i el primer inversor ibèric a Portugal. És de Catalunya d’on vénen productes de tecnologia mitjana i alta, com ara components de l’automòbil i electrònica. I tenen més importància les vendes de productes catalans a Portugal que no pas les d’estats europeus com la Gran Bretanya o bé Itàlia, de manera que pràcticament una tercera part de les inversions originàries de l’estat espanyol, a Portugal, són inversions catalanes. Però, a més, resulta que Catalunya és la tercera destinació peninsular dels productes portuguesos, a molt poca distància de Madrid i de Galícia. Sorprenentment, o potser no, la realitat és que la nació peninsular més allunyada de la geografia portuguesa és la més pròxima en l’activitat mercantil i les relacions econòmiques.
Si, com hem vist, Catalunya és el primer partenaire comercial i inversor directe a Portugal, entre els països ibèrics, el futur de Catalunya ha d’interessar, necessàriament, Portugal. Potser no tothom és prou conscient que qualsevol canvi, a millor, en l’estatus institucional de Catalunya afectarà també, de manera positiva, Portugal, perquè ja no hi haurà tants obstacles a vèncer per establir una relació més directa i més intensament beneficiosa per a les dues parts. Una altra Catalunya, més forta, més lliure, amb més capacitat de decisió econòmica, més pes cultural i més poder polític, en la qual el meu país es pugui moure amb les mans més lliures, en un escenari millor per als seus interessos, això tindrà conseqüències materials concretes també favorables per al seu país.
En aquest context nou, amb una visió moderna i no una lògica antiquada, de segle XIX o XX, de les relacions intrapeninsulars i també europees, ja no pesa tant la proximitat geogràfica, fins i tot el simple veïnatge, com els interessos estratègics que avui, amb les noves tecnologies, ja no coneixen fronteres. I si volem superar barreres, Catalunya no pot renunciar a mantenir una relació directa amb Portugal, sense necessitat d’intermediaris, i establir un marc preferent d’intercanvis en tots els àmbits, amb la màxima fluïdesa possible. I això vol dir sense tants obstacles burocràtics a l’establiment, reconeixement o ampliació d’empreses, societats o filials, per exemple...O el reconeixement de llicenciatures universitàries, en el marc del procés de Bolonia, per a donar una resposta efectiva al que avui ja és una realitat palpable entre els nostres dos països.
Portugal té una entrada privilegiada a certs mercats africans com Angola i Moçambic, però també al gran mercat brasiler. Catalunya la hi té al Mediterrani, al nord del Magreb i la hi comença a tenir en alguns països de l’est. Per què no podrien arribar a acords de cooperació el COPCA català amb l’ICEP – l’Institut de Comerç Exterior Portuguès, per explorar nous mercats i obrir-ne conjuntament, fent operacions en comú empreses catalanes i portugueses? D’acord amb alguns estudis econòmics, en alguns sectors, les nostres empreses son complementaris, tenen més o menys la mateixa dimensió e necessiten internacionalitzar-se. Només cal posar a la seva disposició un marc adequat i mecanismes que donin forma a aquestes potencials sinergies.
D’altra banda, fora important que l’economia portuguesa, les empreses portugueses tinguessin una presència més destacada a Catalunya, una més gran visibilitat. Que impedeix a Portugal d’establir una base important a Barcelona, un centre de negocis potent i capaç de donar un suport efectiu à la presència portuguesa a Catalunya? Fer de Catalunya la seva base privilegiada d’accés al mercat espanyol i als mercats amb els que Catalunya ja manté importants relacions econòmiques?
I per quins motius, dues llengües tan i tan pròximes, com la portuguesa i la catalana, amb les seves corresponents literatures, no podrien estrènyer més els vincles de relació i col·laborar, a l’estranger, en la seva mútua projecció exterior?
Què ho impedeix? Tinc constància que l’Instituto Camões i l’Institut Ramon Llull van signar un acord de cooperació. Perquè no es dona un impuls de debò a aquest acord? Si hi ha hagut voluntat per a signar-lo no hauria de ser difícil de posar-lo en marxa.
Ens interessa Portugal, per molts motius, i no tan sols econòmics. També culturals. També polítics.
En una península multipolar, que ni comenci ni s’aturi a Madrid, els nostres dos països, Portugal i Catalunya, hi tenim un paper clau a jugar. Precisament per aquest motiu, Portugal hauria de seguir amb una atenció privilegiada l’evolució de la situació institucional a Espanya. Com “un espectador de primera fila” – com va dir Eduardo Lourenço. Perquè quan hi hagi un altre model d’estat espanyol això afectarà, sens dubte, el present i el futur de Portugal. I amb un estat veí més plural de debò, com més plural millor, Portugal es trobarà més còmode a la península i menys amenaçat en els seus interessos nacionals, més tranquil, sòlid i segur en el seu ésser nacional. Amb una Espanya més uniforme, més centralista, girant tan sols, en exclusiva, a l’entorn del pol políticoeconòmic de Madrid, Portugal hi sortirà perdent.
A tots ens convé passar del pol únic de Madrid o d’Espanya, a l’espai multipolar de Lisboa i Madrid i Barcelona i Bilbao i... El seu país necessita socis, còmplices, aliats, a la península, per defensar els seus interessos. I el meu país també. Catalunya pot ser aquest soci, aquest aliat, aquest còmplice lleial, però amb una concepció totalment nova d’allò que han de ser les relacions entre els diferents pobles de la península. No és de Catalunya de qui ha de desconfiar o tenir por Portugal, precisament... Vostès són la façana oest de la península ibèrica i miren l’Atlàntic.
Nosaltres, la façana est de la mateixa península i mirem el Mediterrani. I, uns i altres, també nosaltres, sempre hem viscut girats d’esquena a l’interior de la península que compartim com a espai físic. El problema, com ja apuntava Gaziel el mateix 1952 en què vaig néixer, no és tan sols que els ibèrics de la perifèria hàgim viscut girats d’esquena només a l’interior, sinó també que ho hàgim fet d’esquena a nosaltres mateixos, d’esquena els uns als altres. Per què mai no ens hem relacionat, interessat, conegut i estimat prou? Per què aquest desconeixement tan gran entre uns i altres? Per què aquesta ignorància tan colossal que Catalunya té de Portugal i Portugal de Catalunya?
Si, com hem vist, tenim interessos comuns, hem de ser capaços de construir l’edifici de la nostra relació, sobre uns nous fonaments econòmics, culturals i polítics, amb uns plantejaments clars de futur.
Catalunya necessita Portugal i Portugal, n’estic convençut, necessita Catalunya. Existeix tot un capital de simpatia latent, tot un corrent d’afecte subterrani, tot un sentiment de proximitat mútua, poc elaborat potser, que hem de ser capaços de desplegar en tots els camps, perquè uns i altres en traguem beneficis i posem fi a la distància i a la incomunicació seculars.
Tinguin la certesa que una Catalunya independent, un estat català de la Unió Europea, estaria bé i molt bé amb Portugal. Però no ens cal esperar aquest dia per començar a actuar junts en àmbits que pertanyen tant al domini privat com també al públic. I, segurament, un bon inici fóra disposar d’un accés més fàcil a la realitat portuguesa i catalana, a una quotidianitat percebuda com a normal i propera, però que els mitjans de comunicació mai no ens acosten, sinó en casos excepcionals, fent-nos sentir més pròxim allò que passa a milers de quilòmetres de casa, que no pas el que ocorre a la mateixa geografia peninsular. La incomunicació provoca desconeixement i no és mai útil per a construir en clau positiva. En aquest sentit, la Fundació Catalunya-Portugal exerceix una funció clarament elogiable, potenciant els lligams entre ambdós països.
Per unes noves relacions entre els pobles peninsulars
Som al segle XXI i no podem ajornar, per més temps, l’adopció d’una altra mirada sobre l’espai ibèric i plantejar les relacions entre els diferents pobles des d’una perspectiva distinta. Per a això hem de superar la concepció totalment inútil i desfasada d’entendre la península com un tot ja acabat i amb un centre inamovible i un referent indiscutible que és Madrid i els interessos de l’Espanya castellana. Ens cal una visió de futur agosarada per anar construint, des del diàleg entre els pobles, un altre model de península, amb capacitat real de crear riquesa i benestar per als seus habitants i plenitud creativa i llibertat d’acció per a les seves cultures i llengües.
Europa i el procés d’integració europea són el nostre marc polític de referència. Des d’aquest macro-marc polític, la Península Ibèrica forma un espai ben definit per la geografia, per la Història, per la cultura, pels lligams que tenim arreu del món, per la seva arquitectura plurinacional específica i única. Una Península que el procés d’integració europea, per les seves característiques, va transformar en un sub-mercat regional europeu. Un mercat on estan assegurades la lliure circulació de tots els factors de producció, on l’aplicació d’algunes polítiques comunitàries podrà i haurà de ser anticipada, com ho està sent, ja, la política energètica.
Aquest fet exigirà de tots nosaltres una gran capacitat, imaginació i generositat pel que fa a la gestió en comú dels interessos que coexisteixen a la Península.
És, doncs, degut a aquest procés d’integració dinàmic que avui ja se’ns planteja la necessitat d’afrontar de forma conjunta qüestions tan importants com la gestió dels recursos naturals, de les infraestructures terrestres i aèries, dels mercats financers, de la mobilitat laboral, de l’immigració, del terrorisme internacional, de la seguretat social, de la lliure circulació de professionals, de la fusió entre empreses, etc. És cert que la nostra participació conjunta a la Unió Europea així com les Cimeres bilaterals que van ser instituïdes, van normalitzar les nostres relacions, criant un marc de diàleg fluid i positiu. Però això no és suficient.
Hem de donar un salt qualitatiu en les nostres relacions. I hi ha d’altres aspectes a tenir en compte. És cert que la Península podrà ser considerada com a perifèrica en relació a la geografia europea. Europa que, amb l’ampliació a l’est – encara inacabada – es empenya sense remei cap a un dels seus extrems. Però no és menys cert que si mirem el mon com un tot – en aquesta visió global a la que ja no podem defugir – la Península no només està – en termes geogràfics – més a prop de la resta del mon sinó que culturalment disposa de lligams històrics i culturals arreu del mon. Son més de 500 milions de persones les que parlen i entenen les llengües peninsulars! Aquesta dada, per si sola, hauria de justificar una acció molt més contundent i valent per part dels que fins ara han estat els responsables polítics peninsulars.
Aquesta necessitat de gestionar en comú el nostre espai vital peninsular i la possibilitat de desenvolupar els lligams que ens uneixen a territoris i pobles distribuïts una mica per tota la geografia mundial, ens obliguen a re-plantejar, a reestructurar i a redibuixar l’edifici de les nostres relacions peninsulars. És una tasca complexa, sense cap dubte, però també un dels reptes polítics més engrescadors i apassionants que mai se’ns ha presentat.
Els pobles peninsulars tenen davant seu la gran oportunitat de fer de la Península Ibèrica un dels espais econòmics, culturals i polítics més importants i potents d’Europa. Una oportunitat que la Història, amb els seus alts i baixos, sempre ens la ha negat. Una oportunitat que els polítics, fins ara, han passat per alt, probablement perquè no estaven reunides les condicions per donar aquest pas.
I si el fem, aquest projecte polític comú, hem de fer-lo des de la igualtat i del respecte per la identitat de cadascú, sense prejudicis ni pretensions hegemòniques de ningú, amb regles clares, equilibrades i justes que creïn valor afegit pels seus ciutadans. Amb base d’aquestes premises, entenc l’espai ibèric com un espai multipolar, amb interessos i projectes que podem i hem de compartir i en els que som complementaris. La multipolaritat serà la base de la nostra força a Europa i al món.
Fins que no arribem a aquesta estació final peninsular, nosaltres, els polítics, hem d’anar fent passos – petits i grans – en la seva direcció.
Tenint en compte el que he dit abans sobre les relacions espacials que ja existeixen entre Portugal i Catalunya – en l’àmbit econòmic i cultural – i sobretot davant el nou marc de relacions que va ser estrenat en la darrere Cimera bilateral luso-espanyola, m’agradaria suggerir, i sense cap dubte ho faré personalment al President del Govern espanyol quan ens reunim d’aquí a uns dies, que Catalunya pugui participar, en el seu interès i en l’interès de Portugal, en les properes Cimeres bilaterals luso-espanyoles.
Aquest seria, sense cap dubte, un primer pas, tan simbòlic com real i pragmàtic en aquesta nova visió multipolar d’una Península que haurà de ser construïda en atenció a la necessitat d’interconnectar i de donar continuïtat als diferents pols ja existents i de potenciar els interessos comuns i les complementaritats ja existents sobre el terreny.
Reafirmo, doncs, la meva voluntat que aquesta nova etapa constitucional en la que Espanya ja ha entrat, no ens limitem a construir l’Espanya plurinacional que molts reclamem des de fa molt de temps, sinó que tinguem en compte l’espai peninsular com un tot. No es tracta d’un ideal sinó d’una veritable necessitat, d’un repte ineludible per tothom. Portugal pot i ha de participar en aquest projecte.
Sense necessitat d’abdicar de la seva circumstància històrica, cultural i política. Si Espanya finalment – com tots desitgem i esperem – s’estructura en el respecte, la tolerància i en l’acceptació de les legítimes aspiracions de tots els seus pobles res no impedeix que Portugal adhereixi a aquest projecte, un projecte on tots ens sentirem còmodes, que ens motivi i doni sentit a la vida i a les aspiracions de tots i de cadascú de nosaltres.
Si això passa, res no impedeix que el segle XXI sigui l’autèntic segle d’or de la Península Ibèrica! Finalment, la Península acabada!
Helena Matos, "A Natureza do Mal", Público, 29 de Janeiro de 2005.
1. É verdadeiramente assombrosa a capacidade que temos de nos distrair do essencial e perdermo-nos com o acessório. O nosso ainda primeiro-ministro, furioso com os resultados das sondagens, propõe-se processar as empresas que as efectuam. Do mais que provável futuro primeiro-ministro, José Sócrates, cada vez se sabe menos o que pensa. E, contudo, ela move-se. Ou seja a política.
No passado fim-de-semana, esteve em Lisboa Josep Carod-Rovira, o líder da Esquerda Republicana da Catalunha (ERC). O senhor Rovira veio a Portugal falar-nos da Ibéria. Nem mais nem menos. Como o mesmo Rovira declarou ao semanário "Expresso", também na passada semana: "Devemos passar de uma concepção unipolar do Estado para uma outra multipolar, que passe por Lisboa, Barcelona, Bilbau, certamente por Sevilha, e juntos poderemos acabar de alguma forma esta península que nunca foi concluída."
E assim de uma assentada, Lisboa, capital de um Estado independente, foi colocada, pelo senhor Rovira, ao nível das capitais das regiões e comunidades espanholas. É de uma inconsciência assombrosa a bonomia com que em Portugal se escutam este tipo de afirmações. Duvido, aliás, que sejam escutadas. O "Jornal de Notícias", no artigo que dedicou à conferência de Rovira, em Lisboa, fez um título que deve ter ido buscar aos tempos em que o generalíssimo Franco era vivo - "Rovira diz que chegou a hora da Catalunha livre". Quem oprime a Catalunha nesta ano da graça de 2005? Não só a Catalunha é livre como o que de facto Rovira disse é que chegou a hora de Portugal se tornar uma região da Ibéria.
E note-se que o senhor Rovira não estava a discursar num encontro obscuro ou na sede dum movimento extremista. O senhor Rovira veio a Portugal a convite da Fundação Mário Soares, que, como se sabe, foi Presidente da República deste país que Rovira trata como uma região da Ibéria. Nada disto mereceu destaque na nossa campanha eleitoral. O que pensam, por exemplo, os nossos candidatos a chefes de governo do anúncio feito por Rovira, na Fundação Mário Soares, de que vai propor a Zapatero que a Catalunha participe nas próximas cimeiras luso-espanholas? Sócrates vai dar o estatuto de chefe de Estado aos governantes da Catalunha? E do País Basco? E da Galiza? E vai fazê-lo enquanto a Espanha discute este assunto?
Sobre Santana Lopes não vale a pena perguntar o que fará: não só não vai ser primeiro-ministro como, quando da cimeira luso-espanhola em que representou Portugal, aceitou ser colocado ao nível dos presidentes das comunidades autónomas da Espanha. A presente situação espanhola diz-nos respeito: porque os líderes independentistas procuram obter em Portugal o reconhecimento tácito do seu estatuto de chefes de Estado. Porque uma Península com três ou quatro Estados independentes é política e economicamente diferente para Portugal. Porque o processo de desgaste das instituições democráticas fomentado pelos independentistas em Espanha é exemplar dos logros em que as democracias caem.
Começou por se fazer equivaler antifascista a democrático, o que está longe de ser verdade. Movimentos como a ETA são profundamente reaccionários, mas o facto de os seus membros terem combatido Franco serviu-lhes de capa de legitimidade para continuarem a matar em plena democracia. À extorsão que praticam chama-se imposto revolucionário. Simultaneamente, pactuou-se com o culto dos mortos em que os nacionalismos e os terrorismos são férteis. O corpo de cada vítima dos nacionalistas, nos anos 70, 80 e 90 do século XX, valia sempre menos que os independentistas mortos pela Falange ou pelas tropas de Isabel, a Católica. Durante anos, olhou-se para o fenómeno da violência de rua e perseguições a não nacionalistas com a mesma tolerância com que os burgueses enfrentam os desmandos dos filhos: aquilo passa-lhes. Não passou. Em Espanha, agora, na urgência do inevitável, arranjam-se argumentos que visem impedir os bascos de organizar um referendo sobre o seu futuro estatuto. Em Portugal, nós já escutámos Rovira dizer-nos qual é o nosso futuro estatuto. Esperemos que não seja demasiado tarde quando tivermos percebido o que ele, de facto, disse. Não sobre a Espanha. Mas sobre Portugal.