és un article d'avans d'ahir.



El futur serà sarkozià o no serà


Els periodistes de la televisió fancesa, pública i privada, són tan delerosos de no mancar res del que sembla important que serien capaços de dedicar un reportatge sobre el fet que Nicolas Sarkozy tingués el nus de la corbata una mica de gairell. I és que res no sembla tan important com l'evidència, la fatalitat, l'inexorabilitat del fet que el destí col·lectiu dels francesos és d'elegir Nicolas Sarkozy a la presidència de la República el 2007.


S'ha parlat ja sovint de Sarkozy en el marc d'aquesta crònica i més d'un lector podria pensar que és exagerat. Lamentablement, no és exagerat. Sarkozy, avui ministre d'Interior, ja ha començat la seva campanya electoral. Els seus amics no ho amaguen, com ell, no amaguen que deixarà el govern com més tard a finals de 2006 per tenir les mans lliures i poder atacar Chirac i Villepin que, avui, l'allotgen al govern. Darrerament s'ha parlat molt de Sarkozy a la premsa. Amb un matís, però, ja que molts comentaristes han insinuat que, per un cop, havia comès un error, o potser dos. Fa uns dies, comentant la mort per una bala perduda d'una nina d'onze anys en un suburbi de Lió, va dir que calia "netejar el barri", utilitzant un vocabulari que recorda la fraseologia racista més habitual. Poc més tard, evocant l'assassinat d'una dona per un homa ja condemnat per assassinat però que s'havia beneficiat d'una llibertat condicional després de quinze anys de presó, va dir que el jutge que havia autoritzat aquest alliberament "havia de pagar". Tota l'esquerra en pes i una part de la dreta moderada han atacat Sarkozy sobre aquestes dues consideracions "indignes d'un ministre". S'ha parlat del seu "primer error polític greu", però, és clar, tot això son collonades. No es tracta de cap error sinó de la posada en pràctica d'un pla de captació de vots del Front Nacional. Sarkozy, aquesta meteixa setmana, afirmava que la seva ambició era "reduir l'extrema dreta, la pobresa i l'atur". Un programa modest per a un home modest. De la pobresa i l'atur se n'ocuparà quan sigui president. De l'extrema dreta, en canvi, ja se n'ocupa ara i és, efectivament, capaç de reduir la seva infuència, mostrant-se prou demagog quan calgui, atiant les pors que calgui i vituperant tant com calgui sobre el sistema que-no-funciona-perquè-està-podrit-per-dintre.

El vell Le Pen ja només pot ensenyar dents corcades que no poden mossegar sense fer-li sagnar les genives i li serà molt difícil aguantar les envestides de Sarkozy, que en els últims vint anys ha estat un dels pocs polítics a haver acceptat de debatre amb ell i sobretot a haver aconseguit dominar-lo. Le Pen mai no s'ha declarat vençut i els propers anys, doncs, podríen ser propensos a una cursa verbal intentsa entre els dos homes.


La crónica de França, Joan Lluís Lluís. EL PUNT