introducció del libro "ultracatalunya"

«¡Defendemos Cataluña, Defendemos España!»
Lema de la Plataforma Adelante Cataluña (2006)

«No ens importa una societat democràtica o totalitària.
Volem, això sí, una societat catalana, ben catalana.»
Nosaltres Sols!, núm. 3 (setembre 1980)

«Tots som conscients del perill que afrontem de perdre
la nostra identitat. Ha arribat l’hora de dir en veu
alta i sense por allò que tots pensem: que ja n’hi ha prou,
que primer som els catalans i no pas els immigrants.»
AUGUST ARMENGOL
Vicepresident de Plataforma per Catalunya

Introducció
UN CICLE HISTÒRIC (1966-2006)
Quina és la situació de la ultradreta avui? Ha estat diferent la ultradreta
espanyola de Catalunya de la de la resta d’Espanya? Per què
aquest sector numèricament irrellevant sempre ha tingut un ressò social
desproporcionat? S’ha desenvolupat també una extrema dreta catalana
separatista? Qui foren els «incontrolats» que protagonitzaren actes
de violència durant els anys seixanta i setanta? Aquest assaig vol
oferir una resposta a aquestes i a altres qüestions mitjançant una reconstrucció
de l’evolució de l’extrema dreta a Catalunya durant els darrers
quaranta anys, sense tòpics i defugint la denúncia antifeixista.
Així, no pretén oferir una exposició de noms i sigles amb la voluntat de
cridar l’atenció sobre eventuals «trames negres», sinó entendre les dinàmiques
d’un espai polític fragmentat en nombroses capelles ideològiques
i analitzar-ne els elements de canvi i continuïtat. En aquest
sentit, el neologisme Ultracatalunya que dona títol a l’obra vol reflectir
un extremisme dretà que inclou tant la ultradreta espanyola com un
minoritari i estrident independentisme d’extrema dreta sorgit als anys
vuitanta. Finalment, analitza la irrupció d’una nova dreta populista
que representa la Plataforma per Catalunya [PxC], partit d’àmbit municipalista
que reclama «un millor control de la immigració» (especialment
musulmana) i que a les eleccions municipals de maig de 2003
aconseguí regidors a Vic, Manlleu, el Vendrell i Cervera.
L’obra reflecteix com al llarg de quatre dècades s’ha viscut un procés
pel qual l’agressiu neofeixisme dels anys seixanta i el «neofranquisme
» dels anys setanta i vuitanta s’han eclipsat per deixar pas en l’albada
del segle XXI a un populisme dretà que cerca respectabilitat política i el
suport d’un electorat ampli i heterogeni. La limitada presència institucional
aconseguida per la PxC als comicis municipals de 2003 (amb un
31
regidor a les localitats de Cervera, Vic, Manlleu i el Vendrell) tanca un
cicle polític en el si de l’extrema dreta.
En aquest sentit, Catalunya ha estat l’indret d’Espanya en el qual la
ultradreta ha reflectit clarament la transició d’una extrema dreta «tradicional
» —nostàlgica i corporativa— a una dreta populista i radical
de tipus «postindustrial» i homologable a altres realitats europees.1
D’aquí que el marc cronològic de l’estudi agafi des de la irrupció d’una
ultradreta agressiva a mitjan anys seixanta (l’anomenat búnker) fins al
present, en una evolució que apuntem tot seguit.
Del «neofranquisme» al rebuig a la immigració
Durant la darreria del franquisme i la Transició, a Catalunya la ultradreta
espanyola creà alarma social perquè escamots i organitzacions d’aquest
signe protagonitzaren reiteradament episodis de violència. Nombroses
agressions contra persones i entitats (llibreries, editorials, sales d’espectacles)
foren reivindicades des d’aquest àmbit amb diferents rètols (Guerrilleros
de Cristo Rey, Partido Español Nacional-Socialista, Grupo de Acción
Sindicalista) i tingueren una sinistra expressió el setembre de 1977,
quan l’atemptat contra la revista El Papus causà un mort i nombrosos
ferits i marcà una inflexió decisiva del terrorisme d’extrema dreta.
Aquest esquadrisme palesà la voluntat «ofensiva» de la ultradreta d’oposar-
se als canvis polítics, especialment a les demandes autonomistes.
Tanmateix, l’alta visibilitat d’aquestes agressions enfosquí la important
reorganització que experimentà aquest sector ideològic. Així, després
de la mort de Franco van irrompre una vigorosa ultradreta neofranquista
i un neofeixisme extraparlamentari representats a Catalunya,
respectivament, per Fuerza Nueva [FN] i el Frente Nacional de la
Juventud [FNJ]. Aquest dinàmic sector fou actiu fins pràcticament el
fracassat cop d’Estat del 23 de febrer de 1981. Aleshores s’inicià una crisi
profunda d’aquest espectre, agreujada pels resultats de les eleccions
legislatives d’octubre de 1982, amb la victòria del Partido Socialista
Obrero Español [PSOE] i la desfeta simultània de la ultradreta. El no-
32
tari Blas Piñar, màxim dirigent de FN, elegit diputat als comicis celebrats
el 1979, perdé aleshores el seu escó i dissolgué el partit el novembre
de 1982. En aquest marc, la ultradreta esdevingué més marginal que
mai a Catalunya i Espanya.
Als anys vuitanta, amb l’estructura autonòmica de l’Estat ja desenvolupada,
l’extrema dreta defugí la violència i adoptà una actitud «defensiva
» davant del catalanisme i les seves reivindicacions: començà a
assumir críticament la realitat estatutària com a irreversible i centrà els
esforços a Catalunya en defensar els drets de la població de parla castellana
suposadament vulnerats per les polítiques oficials de l’administració
catalana. Paral·lelament, el caràcter esquadrista de la ultradreta
rebrotà a mitjan anys vuitanta entre certs col·lectius skinheads i també
es produïren els darrers episodis de violència, protagonitzats pel grup
terrorista Milicia Catalana (actiu entre 1985-1986 i 1989-1991).
No fou fins al 1995 quan es produí una reorganització important en
el si de l’extrema dreta espanyola amb vocació parlamentària, ja que
aquell any es constituí Democracia Nacional [DN]. Amb aquesta formació
d’àmbit estatal va aparèixer una nova línia de força en l’espectre
ultradretà, caracteritzada per l’abandonament definitiu del discurs
nostàlgic i de les consignes hereves del franquisme, tot adoptant com
a principal referent el Front National francès dirigit per Jean-Marie Le
Pen. Tanmateix, com hem apuntat abans, aquesta tendència d’homologació
de la ultradreta catalana i espanyola amb l’europea tingué a Catalunya
el 2003 una fita clara amb la irrupció de l’esmentada PxC, una
dreta populista que ha trencat la marginalitat dels extremistes defugint
la clivella «Catalunya/Espanya».
En aquest sentit, cal tenir present una realitat poc coneguda: des de final
dels anys setanta la ultradreta espanyola ha assajat expandir-se a Catalunya
trencant les fronteres lingüístiques i culturals que imposaven l’idioma
i la cultura catalana. Així, entre 1978 i 1980 el neonazi Círculo Español
De Amigos De Europa [CEDADE] creà un Partit Nacionalsocialista
Català [PNSC] com a esquer per atraure eventuals ultradretans catalans.
Aquest grupuscle, però, s’esllanguí fins a desaparèixer i fou seguit per
l’esclat mediàtic d’un migrat col·lectiu separatista, Nosaltres Sols! [NS!],
33
actiu entre 1980 i 1982, que llençà la campanya «fora xarnegos». Els seus
propòsits eren oposats als del PNSC: agrupar una ultradreta independentista
en clau xenòfoba contra el nacionalisme espanyol. Per a NS! els
Països Catalans es trobaven sotmesos al domini espanyol a causa d’una
allau migratòria procedent d’arreu de l’Estat. Tot i que la campanya «fora
xarnegos» va semblar agafar cos en termes relatius de mobilització d’alguns
sectors nacionalistes catalans juvenils, NS! desaparegué i deixà un
pòsit ideològic en el separatisme radical antimarxista.
En aquest marc, la PxC hauria superat aquesta dicotomia entre ultranacionalisme
català i espanyol en articular una síntesi ideològica de
«constitucionalisme» i «autonomisme» capaç de recollir el malcontentament
d’un electorat potencialment dual (que es pot autopercebre
eventualment com a catalanista o espanyolista) i per al qual la «qüestió
nacional» ha esdevingut secundària en uns comicis locals davant la dicotomia
entre «autòctons/forans». D’aquesta manera, el rebuig a la immigració
actuaria com l’aglutinador d’un electorat per al qual la «qüestió
nacional» ja no es projecta en termes d’identificació amb un nacionalisme
català o espanyol, sinó en la defensa dels seus drets i la seva cultura
davant dels nouvinguts.
Els objectius i límits d’aquest assaig
Per tal de reconstruir aquesta evolució hem estructurat l’estudi en quatre
parts. La primera mostra la crisi del franquisme (1963-1975); la segona
analitza la inviabiliat del «neofranquisme» (1975-1982); la tercera
estudia l’evolució de la ultradreta des de la marginalitat política fins a
l’«entrisme» en el sistema (1982-2006), la darrera incideix en la conformació
d’una nova dreta populista a Catalunya (1999-2006). Cronològicament,
la segona part és proporcionalment la més extensa, ja
que durant els anys posteriors a la mort de Franco és quan aquest últim
corrent és manifestà més actiu en les seves diverses expressions.
Cal assenyalar que aquest estudi no pretén ser «definitiu» ni «exhaustiu
», en la mesura que al marge de les nostres recerques prèvies sobre la
34
ultradreta i els treballs de Carles Viñas sobre caps rapats i els seguidors
radicals d’equips de futbol,2 manquen recerques extenses i complementàries
sobre l’evolució recent d’àmbits polítics molt diversos,
començant pel falangisme o el carlisme. A més, les fonts escrites no són
fàcils de consultar (sovint només es conserven en arxius privats) i manquen
testimonis publicats de militants o protagonistes destacats. La realització
d’entrevistes per part nostra (una font d’informació a la qual
hem recorregut de manera sistemàtica) no sempre ha pogut cobrir de
manera global l’espectre ideològic de l’extrema dreta però hem intentat
que els testimonis fossin representatius dels diferents sectors, o bé
significatius pel coneixement que en tenien.
En tot cas, sabem que analitzem un sector ideològic del qual és difícil
copsar la importància de grups i grupuscles que han estat extraparlamentaris
o electoralment irrellevants quan s’han presentat a qualsevol
comici. Sóm conscients que correm el risc de sobrevalorar uns grups i
d’infravalorar-ne uns altres, ja que en mancar-ne les dades o els resultats
electorals de certa consistència, ens hem hagut de guiar per una suposada
xifra de militants (sempre difícil d’esbrinar) i, sobretot, pel impacte
eventual que tenen en termes socials o polítics. Per tant, queda
oberta la possibilitat que recerques futures aportin nova llum sobre temes,
col·lectius i personatges aquí apuntats i que alterin els punts de
vista aquí sostinguts. Per aquesta raó, plantegem les nostres tesis i hipòtesis
com a realitats obertes, i la discussió que puguem suscitar en
aquest aspecte serà benvinguda, atès que el coneixement científic es
construeix des del diàleg crític.
Quant a la metodologia emprada, hem intentat combinar la interpretació
històrica amb la politològica i eventualment l’antropològica.
Respecte de les citacions textuals, hem deixat en la llengua original les
que eren en català o castellà i hem fet una traducció lliure de les escrites
en altres idiomes. Pel que fa als errors ortogràfics i sintàctics, únicament
els hem emfasitzat amb un eventual «[sic]» en moments puntuals,
respectant els errors originals de les fonts. Quant a les organitzacions
polítiques esmentades en l’obra, n’hem repetit sovint nom i sigles per
facilitar la lectura. També n’hem reiterat algunes informacions amb
35
aquest objectiu. Igualment, hem remès a estudis nostres anteriors per
evitar reiteracions de qüestions que ja hi havien estat desenvolupades i
n’hem reproduït passatges, ja que considerem que continua essent vàlid
el plantejament d’alguns temes que vam fer aleshores.
Quant als conceptes utilitzats, hem emprat en ocasions com a termes
sinònims «ultradreta» o «extrema dreta», «dreta radical» i «neofeixisme
», tot i que som conscients que aquestes dues darreres expressions
al·ludeixen, en principi, a realitats polítiques diferents. Des d’un punt
de vista abstracte, la noció de «dreta radical» designaria un sector polític
difús que comprendria des de l’ala extremista dels partits de dreta
conservadora fins als sectors moderats de les formacions ultradretanes.
El terme «neofeixisme», també en sentit abstracte, designaria les formacions
polítiques aparegudes en l’àmbit de l’extrema dreta durant la
segona meitat dels anys seixanta, quan en aquest espectre polític es
produïren canvis substancials de discurs i d’iconografia respecte a l’extrema
dreta de la postguerra. Tanmateix, l’univers real de la ultradreta
no valida aquestes distincions conceptuals: els sectors de dreta radical es
confonen amb l’extrema dreta i les formacions ultradretanes satel·litzen
sovint sectors neofexistes. D’aquesta manera, els conceptes de «dreta
radical», «neofexisme» i «extrema dreta» únicament permeten distingir
una realitat sense límits interns precisos entre els sectors que la integren.
En tot cas, la definició d’aquests termes no és fàcil ni existeix un
consens entre investigadors: un estudi de 1996, per exemple, comptà
vint-i-vuit definicions de l’extrema dreta contemporània.3
Finalment, volem destacar que el fet d’obviar judicis de valor sobre
personatges o fets descrits no reflecteix una absència de criteris per la
nostra part, sinó que obeeix a la voluntat d’aportar anàlisis exemptes
d’apriorismes ideològics. En aquest sentit compartim l’observació de
l’historiador Walter Laqueur: «La història no és el tribunal de la història
».4 La funció d’Ultracatalunya és oferir informació i elements d’anàlisi
per tal de comprendre les dinàmiques històriques, polítiques i socials
que han marcat un espectre ideològic. Demonitzar-lo, com assenyala
el politòleg Pierre-André Taguieff, suposa un ajut més que limitat pel
que fa a aquest propòsit: «L’anatema, per criminalització o bestialitza-
36
ció de l’adversari, és un acte autosuficient; però que, assumit com un
argument en una argumentació, la destrueix de manera infal·lible i redueix
el seu efecte al no res. [...] Cal escollir entre l’anàlisi i l’anatema,
entre l’argumentació i la injúria».5 No escrivim, doncs, contra ningú,
però tampoc per agradar ningú, ja que considerem que si l’historiador
ha de tenir algun compromís en l’exercici de la seva professió no ha de
ser amb una causa política, sinó amb la pretensió d’establir allò que realment
va succeir en el passat i analitzar-ho en conseqüència, tot defugint
mites i tòpics i evitant cotilles ideològiques.
Ultracatalunya tampoc no és un llibre taumatúrgic, que aporta «respostes
» per afrontar els eventuals «problemes» que poden suposar la
irrupció de grups, formacions i estats d’opinió de caràcter xenòfob o
racista. Aquest plantejament és deliberadament cercat: davant de «llibres-
denúncia» o interpretacions «codificades» de l’extrema dreta, hem
optat perquè sigui el lector o lectora qui elabori les seves respostes o,
millor, qui es plantegi les preguntes. Si ho aconseguim, haurem acomplert
amb escreix les nostres fites.
Per últim, volem apuntar que Ultracatalunya tanca una llarga recerca
sobre la ultradreta endegada fa dues dècades. Iniciada amb la
nostra tesi doctoral sobre el neonazisme espanyol —publicada el 1995
amb el títol Neonazis en España. De las audiciones wagnerianas a los skinheads
(1966-1995)—, va continuar amb La tentación neofascista en España
(1998), que estudiava les raons de l’absència d’una ultradreta parlamentària
a Espanya, i l’hem continuada amb estudis de marc cronològic
i geogràfic molt ampli: Ultrapatriotas. Extrema derecha y nacionalismo de
la guerra fría a la era de la globalización (2003) i, com a editor, Political survival
on the extreme right. European movements between the inherited past
and the need to adapt to the future (2005).6 Aquest nou treball vol tancar
aquesta investigació amb l’estudi d’aquest espectre a Catalunya, del qual
hem aplegat nombrosos testimonis i documents. Ens donaríem por molt
satisfets si aquesta obra i les anteriors contribuïssin a obrir perspectives
interessants que permetessin entendre un espai ideològic més estigmatitzat
que investigat i si arribessin a apuntar vies profitoses per a futures
recerques