Búsqueda avanzada de temas en el foro

Resultados 1 al 2 de 2

Tema: introducció del libro "ultracatalunya"

  1. #1
    Avatar de David de l'horta
    David de l'horta está desconectado Miembro graduado
    Fecha de ingreso
    04 mar, 05
    Ubicación
    Catalunya, Las Españas
    Edad
    40
    Mensajes
    732
    Post Thanks / Like

    introducció del libro "ultracatalunya"

    «¡Defendemos Cataluña, Defendemos España!»
    Lema de la Plataforma Adelante Cataluña (2006)

    «No ens importa una societat democràtica o totalitària.
    Volem, això sí, una societat catalana, ben catalana.»
    Nosaltres Sols!, núm. 3 (setembre 1980)

    «Tots som conscients del perill que afrontem de perdre
    la nostra identitat. Ha arribat l’hora de dir en veu
    alta i sense por allò que tots pensem: que ja n’hi ha prou,
    que primer som els catalans i no pas els immigrants.»
    AUGUST ARMENGOL
    Vicepresident de Plataforma per Catalunya

    Introducció
    UN CICLE HISTÒRIC (1966-2006)
    Quina és la situació de la ultradreta avui? Ha estat diferent la ultradreta
    espanyola de Catalunya de la de la resta d’Espanya? Per què
    aquest sector numèricament irrellevant sempre ha tingut un ressò social
    desproporcionat? S’ha desenvolupat també una extrema dreta catalana
    separatista? Qui foren els «incontrolats» que protagonitzaren actes
    de violència durant els anys seixanta i setanta? Aquest assaig vol
    oferir una resposta a aquestes i a altres qüestions mitjançant una reconstrucció
    de l’evolució de l’extrema dreta a Catalunya durant els darrers
    quaranta anys, sense tòpics i defugint la denúncia antifeixista.
    Així, no pretén oferir una exposició de noms i sigles amb la voluntat de
    cridar l’atenció sobre eventuals «trames negres», sinó entendre les dinàmiques
    d’un espai polític fragmentat en nombroses capelles ideològiques
    i analitzar-ne els elements de canvi i continuïtat. En aquest
    sentit, el neologisme Ultracatalunya que dona títol a l’obra vol reflectir
    un extremisme dretà que inclou tant la ultradreta espanyola com un
    minoritari i estrident independentisme d’extrema dreta sorgit als anys
    vuitanta. Finalment, analitza la irrupció d’una nova dreta populista
    que representa la Plataforma per Catalunya [PxC], partit d’àmbit municipalista
    que reclama «un millor control de la immigració» (especialment
    musulmana) i que a les eleccions municipals de maig de 2003
    aconseguí regidors a Vic, Manlleu, el Vendrell i Cervera.
    L’obra reflecteix com al llarg de quatre dècades s’ha viscut un procés
    pel qual l’agressiu neofeixisme dels anys seixanta i el «neofranquisme
    » dels anys setanta i vuitanta s’han eclipsat per deixar pas en l’albada
    del segle XXI a un populisme dretà que cerca respectabilitat política i el
    suport d’un electorat ampli i heterogeni. La limitada presència institucional
    aconseguida per la PxC als comicis municipals de 2003 (amb un
    31
    regidor a les localitats de Cervera, Vic, Manlleu i el Vendrell) tanca un
    cicle polític en el si de l’extrema dreta.
    En aquest sentit, Catalunya ha estat l’indret d’Espanya en el qual la
    ultradreta ha reflectit clarament la transició d’una extrema dreta «tradicional
    » —nostàlgica i corporativa— a una dreta populista i radical
    de tipus «postindustrial» i homologable a altres realitats europees.1
    D’aquí que el marc cronològic de l’estudi agafi des de la irrupció d’una
    ultradreta agressiva a mitjan anys seixanta (l’anomenat búnker) fins al
    present, en una evolució que apuntem tot seguit.
    Del «neofranquisme» al rebuig a la immigració
    Durant la darreria del franquisme i la Transició, a Catalunya la ultradreta
    espanyola creà alarma social perquè escamots i organitzacions d’aquest
    signe protagonitzaren reiteradament episodis de violència. Nombroses
    agressions contra persones i entitats (llibreries, editorials, sales d’espectacles)
    foren reivindicades des d’aquest àmbit amb diferents rètols (Guerrilleros
    de Cristo Rey, Partido Español Nacional-Socialista, Grupo de Acción
    Sindicalista) i tingueren una sinistra expressió el setembre de 1977,
    quan l’atemptat contra la revista El Papus causà un mort i nombrosos
    ferits i marcà una inflexió decisiva del terrorisme d’extrema dreta.
    Aquest esquadrisme palesà la voluntat «ofensiva» de la ultradreta d’oposar-
    se als canvis polítics, especialment a les demandes autonomistes.
    Tanmateix, l’alta visibilitat d’aquestes agressions enfosquí la important
    reorganització que experimentà aquest sector ideològic. Així, després
    de la mort de Franco van irrompre una vigorosa ultradreta neofranquista
    i un neofeixisme extraparlamentari representats a Catalunya,
    respectivament, per Fuerza Nueva [FN] i el Frente Nacional de la
    Juventud [FNJ]. Aquest dinàmic sector fou actiu fins pràcticament el
    fracassat cop d’Estat del 23 de febrer de 1981. Aleshores s’inicià una crisi
    profunda d’aquest espectre, agreujada pels resultats de les eleccions
    legislatives d’octubre de 1982, amb la victòria del Partido Socialista
    Obrero Español [PSOE] i la desfeta simultània de la ultradreta. El no-
    32
    tari Blas Piñar, màxim dirigent de FN, elegit diputat als comicis celebrats
    el 1979, perdé aleshores el seu escó i dissolgué el partit el novembre
    de 1982. En aquest marc, la ultradreta esdevingué més marginal que
    mai a Catalunya i Espanya.
    Als anys vuitanta, amb l’estructura autonòmica de l’Estat ja desenvolupada,
    l’extrema dreta defugí la violència i adoptà una actitud «defensiva
    » davant del catalanisme i les seves reivindicacions: començà a
    assumir críticament la realitat estatutària com a irreversible i centrà els
    esforços a Catalunya en defensar els drets de la població de parla castellana
    suposadament vulnerats per les polítiques oficials de l’administració
    catalana. Paral·lelament, el caràcter esquadrista de la ultradreta
    rebrotà a mitjan anys vuitanta entre certs col·lectius skinheads i també
    es produïren els darrers episodis de violència, protagonitzats pel grup
    terrorista Milicia Catalana (actiu entre 1985-1986 i 1989-1991).
    No fou fins al 1995 quan es produí una reorganització important en
    el si de l’extrema dreta espanyola amb vocació parlamentària, ja que
    aquell any es constituí Democracia Nacional [DN]. Amb aquesta formació
    d’àmbit estatal va aparèixer una nova línia de força en l’espectre
    ultradretà, caracteritzada per l’abandonament definitiu del discurs
    nostàlgic i de les consignes hereves del franquisme, tot adoptant com
    a principal referent el Front National francès dirigit per Jean-Marie Le
    Pen. Tanmateix, com hem apuntat abans, aquesta tendència d’homologació
    de la ultradreta catalana i espanyola amb l’europea tingué a Catalunya
    el 2003 una fita clara amb la irrupció de l’esmentada PxC, una
    dreta populista que ha trencat la marginalitat dels extremistes defugint
    la clivella «Catalunya/Espanya».
    En aquest sentit, cal tenir present una realitat poc coneguda: des de final
    dels anys setanta la ultradreta espanyola ha assajat expandir-se a Catalunya
    trencant les fronteres lingüístiques i culturals que imposaven l’idioma
    i la cultura catalana. Així, entre 1978 i 1980 el neonazi Círculo Español
    De Amigos De Europa [CEDADE] creà un Partit Nacionalsocialista
    Català [PNSC] com a esquer per atraure eventuals ultradretans catalans.
    Aquest grupuscle, però, s’esllanguí fins a desaparèixer i fou seguit per
    l’esclat mediàtic d’un migrat col·lectiu separatista, Nosaltres Sols! [NS!],
    33
    actiu entre 1980 i 1982, que llençà la campanya «fora xarnegos». Els seus
    propòsits eren oposats als del PNSC: agrupar una ultradreta independentista
    en clau xenòfoba contra el nacionalisme espanyol. Per a NS! els
    Països Catalans es trobaven sotmesos al domini espanyol a causa d’una
    allau migratòria procedent d’arreu de l’Estat. Tot i que la campanya «fora
    xarnegos» va semblar agafar cos en termes relatius de mobilització d’alguns
    sectors nacionalistes catalans juvenils, NS! desaparegué i deixà un
    pòsit ideològic en el separatisme radical antimarxista.
    En aquest marc, la PxC hauria superat aquesta dicotomia entre ultranacionalisme
    català i espanyol en articular una síntesi ideològica de
    «constitucionalisme» i «autonomisme» capaç de recollir el malcontentament
    d’un electorat potencialment dual (que es pot autopercebre
    eventualment com a catalanista o espanyolista) i per al qual la «qüestió
    nacional» ha esdevingut secundària en uns comicis locals davant la dicotomia
    entre «autòctons/forans». D’aquesta manera, el rebuig a la immigració
    actuaria com l’aglutinador d’un electorat per al qual la «qüestió
    nacional» ja no es projecta en termes d’identificació amb un nacionalisme
    català o espanyol, sinó en la defensa dels seus drets i la seva cultura
    davant dels nouvinguts.
    Els objectius i límits d’aquest assaig
    Per tal de reconstruir aquesta evolució hem estructurat l’estudi en quatre
    parts. La primera mostra la crisi del franquisme (1963-1975); la segona
    analitza la inviabiliat del «neofranquisme» (1975-1982); la tercera
    estudia l’evolució de la ultradreta des de la marginalitat política fins a
    l’«entrisme» en el sistema (1982-2006), la darrera incideix en la conformació
    d’una nova dreta populista a Catalunya (1999-2006). Cronològicament,
    la segona part és proporcionalment la més extensa, ja
    que durant els anys posteriors a la mort de Franco és quan aquest últim
    corrent és manifestà més actiu en les seves diverses expressions.
    Cal assenyalar que aquest estudi no pretén ser «definitiu» ni «exhaustiu
    », en la mesura que al marge de les nostres recerques prèvies sobre la
    34
    ultradreta i els treballs de Carles Viñas sobre caps rapats i els seguidors
    radicals d’equips de futbol,2 manquen recerques extenses i complementàries
    sobre l’evolució recent d’àmbits polítics molt diversos,
    començant pel falangisme o el carlisme. A més, les fonts escrites no són
    fàcils de consultar (sovint només es conserven en arxius privats) i manquen
    testimonis publicats de militants o protagonistes destacats. La realització
    d’entrevistes per part nostra (una font d’informació a la qual
    hem recorregut de manera sistemàtica) no sempre ha pogut cobrir de
    manera global l’espectre ideològic de l’extrema dreta però hem intentat
    que els testimonis fossin representatius dels diferents sectors, o bé
    significatius pel coneixement que en tenien.
    En tot cas, sabem que analitzem un sector ideològic del qual és difícil
    copsar la importància de grups i grupuscles que han estat extraparlamentaris
    o electoralment irrellevants quan s’han presentat a qualsevol
    comici. Sóm conscients que correm el risc de sobrevalorar uns grups i
    d’infravalorar-ne uns altres, ja que en mancar-ne les dades o els resultats
    electorals de certa consistència, ens hem hagut de guiar per una suposada
    xifra de militants (sempre difícil d’esbrinar) i, sobretot, pel impacte
    eventual que tenen en termes socials o polítics. Per tant, queda
    oberta la possibilitat que recerques futures aportin nova llum sobre temes,
    col·lectius i personatges aquí apuntats i que alterin els punts de
    vista aquí sostinguts. Per aquesta raó, plantegem les nostres tesis i hipòtesis
    com a realitats obertes, i la discussió que puguem suscitar en
    aquest aspecte serà benvinguda, atès que el coneixement científic es
    construeix des del diàleg crític.
    Quant a la metodologia emprada, hem intentat combinar la interpretació
    històrica amb la politològica i eventualment l’antropològica.
    Respecte de les citacions textuals, hem deixat en la llengua original les
    que eren en català o castellà i hem fet una traducció lliure de les escrites
    en altres idiomes. Pel que fa als errors ortogràfics i sintàctics, únicament
    els hem emfasitzat amb un eventual «[sic]» en moments puntuals,
    respectant els errors originals de les fonts. Quant a les organitzacions
    polítiques esmentades en l’obra, n’hem repetit sovint nom i sigles per
    facilitar la lectura. També n’hem reiterat algunes informacions amb
    35
    aquest objectiu. Igualment, hem remès a estudis nostres anteriors per
    evitar reiteracions de qüestions que ja hi havien estat desenvolupades i
    n’hem reproduït passatges, ja que considerem que continua essent vàlid
    el plantejament d’alguns temes que vam fer aleshores.
    Quant als conceptes utilitzats, hem emprat en ocasions com a termes
    sinònims «ultradreta» o «extrema dreta», «dreta radical» i «neofeixisme
    », tot i que som conscients que aquestes dues darreres expressions
    al·ludeixen, en principi, a realitats polítiques diferents. Des d’un punt
    de vista abstracte, la noció de «dreta radical» designaria un sector polític
    difús que comprendria des de l’ala extremista dels partits de dreta
    conservadora fins als sectors moderats de les formacions ultradretanes.
    El terme «neofeixisme», també en sentit abstracte, designaria les formacions
    polítiques aparegudes en l’àmbit de l’extrema dreta durant la
    segona meitat dels anys seixanta, quan en aquest espectre polític es
    produïren canvis substancials de discurs i d’iconografia respecte a l’extrema
    dreta de la postguerra. Tanmateix, l’univers real de la ultradreta
    no valida aquestes distincions conceptuals: els sectors de dreta radical es
    confonen amb l’extrema dreta i les formacions ultradretanes satel·litzen
    sovint sectors neofexistes. D’aquesta manera, els conceptes de «dreta
    radical», «neofexisme» i «extrema dreta» únicament permeten distingir
    una realitat sense límits interns precisos entre els sectors que la integren.
    En tot cas, la definició d’aquests termes no és fàcil ni existeix un
    consens entre investigadors: un estudi de 1996, per exemple, comptà
    vint-i-vuit definicions de l’extrema dreta contemporània.3
    Finalment, volem destacar que el fet d’obviar judicis de valor sobre
    personatges o fets descrits no reflecteix una absència de criteris per la
    nostra part, sinó que obeeix a la voluntat d’aportar anàlisis exemptes
    d’apriorismes ideològics. En aquest sentit compartim l’observació de
    l’historiador Walter Laqueur: «La història no és el tribunal de la història
    ».4 La funció d’Ultracatalunya és oferir informació i elements d’anàlisi
    per tal de comprendre les dinàmiques històriques, polítiques i socials
    que han marcat un espectre ideològic. Demonitzar-lo, com assenyala
    el politòleg Pierre-André Taguieff, suposa un ajut més que limitat pel
    que fa a aquest propòsit: «L’anatema, per criminalització o bestialitza-
    36
    ció de l’adversari, és un acte autosuficient; però que, assumit com un
    argument en una argumentació, la destrueix de manera infal·lible i redueix
    el seu efecte al no res. [...] Cal escollir entre l’anàlisi i l’anatema,
    entre l’argumentació i la injúria».5 No escrivim, doncs, contra ningú,
    però tampoc per agradar ningú, ja que considerem que si l’historiador
    ha de tenir algun compromís en l’exercici de la seva professió no ha de
    ser amb una causa política, sinó amb la pretensió d’establir allò que realment
    va succeir en el passat i analitzar-ho en conseqüència, tot defugint
    mites i tòpics i evitant cotilles ideològiques.
    Ultracatalunya tampoc no és un llibre taumatúrgic, que aporta «respostes
    » per afrontar els eventuals «problemes» que poden suposar la
    irrupció de grups, formacions i estats d’opinió de caràcter xenòfob o
    racista. Aquest plantejament és deliberadament cercat: davant de «llibres-
    denúncia» o interpretacions «codificades» de l’extrema dreta, hem
    optat perquè sigui el lector o lectora qui elabori les seves respostes o,
    millor, qui es plantegi les preguntes. Si ho aconseguim, haurem acomplert
    amb escreix les nostres fites.
    Per últim, volem apuntar que Ultracatalunya tanca una llarga recerca
    sobre la ultradreta endegada fa dues dècades. Iniciada amb la
    nostra tesi doctoral sobre el neonazisme espanyol —publicada el 1995
    amb el títol Neonazis en España. De las audiciones wagnerianas a los skinheads
    (1966-1995)—, va continuar amb La tentación neofascista en España
    (1998), que estudiava les raons de l’absència d’una ultradreta parlamentària
    a Espanya, i l’hem continuada amb estudis de marc cronològic
    i geogràfic molt ampli: Ultrapatriotas. Extrema derecha y nacionalismo de
    la guerra fría a la era de la globalización (2003) i, com a editor, Political survival
    on the extreme right. European movements between the inherited past
    and the need to adapt to the future (2005).6 Aquest nou treball vol tancar
    aquesta investigació amb l’estudi d’aquest espectre a Catalunya, del qual
    hem aplegat nombrosos testimonis i documents. Ens donaríem por molt
    satisfets si aquesta obra i les anteriors contribuïssin a obrir perspectives
    interessants que permetessin entendre un espai ideològic més estigmatitzat
    que investigat i si arribessin a apuntar vies profitoses per a futures
    recerques

  2. #2
    Avatar de David de l'horta
    David de l'horta está desconectado Miembro graduado
    Fecha de ingreso
    04 mar, 05
    Ubicación
    Catalunya, Las Españas
    Edad
    40
    Mensajes
    732
    Post Thanks / Like

    Re: introducció del libro "ultracatalunya"

    Libros antiguos y de colección en IberLibro
    Adjunto un enlace dónde descargarse un artículo que salió en el diario AVUI sobre el tema.

    PDF AVUI. click aquí>>>

Información de tema

Usuarios viendo este tema

Actualmente hay 1 usuarios viendo este tema. (0 miembros y 1 visitantes)

Temas similares

  1. El liberalismo es pecado
    Por Ordóñez en el foro Política y Sociedad
    Respuestas: 74
    Último mensaje: Hace 13 Horas, 19:08
  2. Los marranos: ¿víctimas o victimarios de España?
    Por Erasmus en el foro Historia y Antropología
    Respuestas: 197
    Último mensaje: 13/07/2021, 02:04
  3. Apuntes Socieconómicos Hispanoamérica XVIII
    Por Ordóñez en el foro Hispanoamérica
    Respuestas: 4
    Último mensaje: 27/05/2011, 21:25
  4. Del Sudoeste Español a la Conquista de los Andes
    Por Ordóñez en el foro Hispanoamérica
    Respuestas: 2
    Último mensaje: 22/11/2009, 01:12

Permisos de publicación

  • No puedes crear nuevos temas
  • No puedes responder temas
  • No puedes subir archivos adjuntos
  • No puedes editar tus mensajes
  •