Tema: Agustí Juandó i Royo. Un fill de puta exemplar

Gairebé vuitanta anys desprès del començament de la “Guerra Civil Espanyola” de 1936 a1939, les esquerres catalanes i els seus còmplices llepaculs del secessionisme burgès, han aconseguit convertir la seva derrota militar, civil i social en una victòria propagandística sense pal·liatius. Els nous garants de la correcció política; funcionaris a sou de la corrupció de l’oasi pestilent, professors i comissaris de la ortodòxia marxista i separatista; no han dubtat en emprar una ingent quantitat de recursos públics, materials i humans per mitificar la desfeta i capgirar les misèries d’una Generalitat comandada per en Companys ic onvertir-la en un miratge paradisíac. El malson republicà i criminal mitificat com a un règim de llibertat i democràcia; la dictadura del proletariat i la sanguinolenta bogeria desfermada pels milicians son evocats com un somni estroncat per la força d’unes armes aixecades de forma il·legal contra la voluntat del poble; els assassins anarquistes i comunistes, que foren els botxins de milers de catalans, excusats de la seva responsabilitat i qualificats de “incontrolats”; la destrucció del patrimoni cultural, arxivístic i religiós de Catalunya titllat de simple accident i en canvi han sabut crear una atmosfera d’histèria col·lectiva, per demanar quatre papers mal contats a l’arxiu de Salamanca. I així fins l’avorriment

Memorials democràtics, documentals de TV3, pel·lícules de pans i veus, museus de“Història Nacional”, teatres, revistes, articles, llibres, exposicions,curtmetratges, conferències, rapsòdies, homenatges, manifestacions, papers, estàtues, premis, xerrades. Tot si val per reblar el clau. Una història de bons i dolents, reescrita pels venjadors dels vençuts. I s’hi han esmerçat força.

Sota el títol de “Memòria històrica” i a l’empara del “Memorial Democràtic”, han desenvolupat una doctrina utòpica, que exonera la Generalitat Republicana de la seva responsabilitat com a factor detonant de la conflagració fratricida, oblida els antecedents criminals de la sublevació de l’octubre de 1934 i converteix la mitificada República en una illa imaginària que acollia una societat harmònica amb perfecte equilibri entre els catalans i els seus dirigents. La teoria vigent dels nous “vencedors morals” de la guerra civil, emfatitza que davant la ferma voluntatpopular que recolzava la República idíl·lica, una minoria d’empestats feixistesprotagonitzà un procés involucionista que acabà de forma tràgica en una confrontació armada.

Agustí Juandó i Royo és el paradigma de la “Memòria històrica” que fèiem referència. Un lladre sense escrúpols, un aprofitat de les penalitats i de les misèries humanes; un cabró mal nascut, una mala persona mereixedor del menyspreu i de l’oblit; que es converteix, mercès a l’adoctrinament mediàtica i per art d’encanteri, en l’heroi defensor del català i símbol etern de la mortificada nació catalana davant dels estralls feixistes.

Segons la dictadura del pensament únic, el personatge que fem esment és definit de lasegüent forma: “Agustí Juandó i Royo vaser un advocat condemnat a mort pel franquisme per promoure l'ús del català.Era secretari de l'Audiència Provincial de Barcelona l'any 1936 quan vac omençar la revolta militar. Després d'un consell de guerra, li van imposar la pena màxima per haver impulsat la catalanització als serveis de justícia”.

El 2004 el “Consell d'Il·lustres Col·legis d'Advocats de Catalunya”, organitzà el “Premi Agustí Juandó i Royo” per retre-li homenatge i alhora per reconèixer la feina de les persones i de les entitats que lluiten per aconseguir que el català sigui una llengua preferent en l'àmbit de la justícia. És a dir, els justiciers de la República, triomfadors retardats de la seva derrota, vengen la seva desfeta en premis i homenatges a un element responsable de sofriment i morts; i a recer dela seva hipòcrita superioritat, tota la patuleia dels autoanomenats “progressistes” al servei de la propaganda política benpensant, han vomitat la seva paranoia de revenja en la reivindicació d’un “Bon Jan” que complís com a mínim tres requisits: Que fos d’esquerres, defensor del català i assassinat pels franquistes.

Tant si valiala història i el passat del personatge escollit, tot era embolicar i mentir pe rtal de mostrar la maldat dels espanyols que derrotaren a la immaculada República catalana. L’heroi de la llengua catalana que fou assassinat pels franquistes, un home sant que fou eliminat per la vesània d’uns franquistes pel simple fet de ser i sentir-se català. Un lleial servidor de la legalitat vigentel 1936, occit per una colla de fanàtics agressors anticatalans. Aquest es elmissatge de la nova història que els comissaris del ordre polític català ens enfarfeguen diàriament a través de tots els mitjans al seu abast, amb noticies vilment manipulades que encerclen la guerra civil i les seves conseqüències, tot perjustificar la seva superioritat moral.

Els bons per uncantó; és a dir la gent d’esquerres que mantenien la lleialtat i legalitatrepublicana, els separatistes que s’apropien del concepte de Catalunya, i el fan el seu solar particular i excloent, repartint els carnets de Catalanitat en funció de la radicalitat del discurs. Els dolents per l’altre; tots elsmissaires que feien olor a cera; els dretans que mataven als bons catalans ipersegueixen el català; els militars i els poders fàctics que subjuguen a lanació somiada. Un dolents, que tot i ser molts d’ells catalans no se’ls hireconeixerà mai aquesta condició, pel seu delicte de ser dretans. Un discursplaner, entenedor, senzill, versemblant i contundent.

Però, qui fou realment l’homenatja’t, n´Agustí Juandó i Royo?. Un heroi de la llengua catalana, afusellat pels “dolents franquistes” per la seva aferrissada defensa del català o un vulgar criminal i lladre de vides e hisendes?. Un català assassinat pels repressors i enemics de Catalunya o un col·laborador en l’holocaust que del1936 a 1939 exterminà a la majoria de dirigents dretans, religiosos i opositorsal règim Republicà?. Un màrtir lluitador per la llibertat de Catalunya o un lliberticida de la llibertat dels Catalans?. Una bona persona, amatent o un autèntic fill de puta?.

Doncs contrarianta la propaganda esbombada pels malfactors dirigents de la Catalunya contemporània i desmentint la sacrosanta teoria de que tots els republicans d’esquerra eren bons per naturalesa segons la seva “Memòria Històrica”; en Juandó fou un criminal, lliberticida, assassí i fill de puta alhora. Com la majoria dels “màrtirs Republicans”, començant pel més gran fill de puta de tots, en Lluís Companys i Jover.

Juandó va néixera Barcelona el 1891; fou des de 1921 oficial del jutjat de Manresa i posteriorment de Barcelona del que fou destituït el 1925 per irregularitats en el desenvolupament del seu càrrec. Advocat i militant d´ERC del casal de Drassanes; llicenciat en dret el 1934 i famós després d’aconseguir que elTribunal d’Urgència absolgués Maruja Martínez Sacramento, (una artista delcabaret “La Criolla”, en un judici que va sacsejar l’opinió pública barcelonina just abans de l’inici de la guerra), acusada de matar de tres trets la seva parella, Mariano Rodríguez Gómez, un delinqüent habitual que l’apallissava i amenaçava freqüentment. El seu bagatge professional és limitava doncs a la seva militància política i a la defensa d’una meuca de les sales d’esbarjo i del ascívia que freqüentaven els homenots d´ERC; des de Companys a Badia fins elpresident del Parlament, l’insigne putero en Joan Casanovas i Maristany. Històries de sexe i corrupció de la Catalunya republicana, que acabaren en morts i traïcions, i el local “La Criolla” com focus de conxorxa de pinxos,a narquistes i burgesos republicans.

Juandó fou nomenat secretari judicial de l’audiència Territorial el 27 d’agost de 1936, poc desprès de l’assalt “Manu militari” del Palau de Justícia de Barcelona a mans d’anarquistes i republicans comandats per l’inefable Samblancat; e immediatament promogut al càrrec de secretari particular del nou president del“Tribunal de Cassació de Catalunya”, el seu amic i company de fatxenderies en Josep Andreu i Abelló.

Juandóesdevindria peça clau de la justícia de Catalunya, decidia sobre la vida i elsbéns dels enemics polítics del règim de Companys. I jutjava, amb la conxorxa del seu cap i d’altres “honorables” militants d´ERC en benefici pecuniari propi, és a dir és dedicava a omplir la seva butxaca i eliminar de passada a elements sospitosos de fidelitat i lleialtat republicana. Tot molt democràtic, progressista i dins la legalitat vigent. Aquesta legalitat s’aplicava a través de la “Justícia Revolucionaria” dels Escorza i Garcia Oliver que regien la justícia a Catalunya (i que gairebé sempre acabava amb el detingut mort a una cuneta, amb un tret al clatell, disparat pels anomenats “incontrolats”; és a dir els grups de militants esquerrans, perfectament controlats i alliçonats pel govern legalde la Generalitat, que sota l’empara del “Comitè de Milícies Antifeixistes” eliminaren a milers de catalans i actuaven sota el nom de “Patrulles de Control” sembrant el terror i la destrucció al llarg i ample de la Catalunya que volien alliberar).

El 17 d’agost de 1936, sis dies desprès de l’assalt subversiu de l’edifici de Justícia, escreà per ordre de la “Generalitat de Catalunya”, la temible “Oficina Jurídica” dirigida per la CNT i presidida per Samblancat i posteriorment pel lladre i criminal Barriobero. Mentrestant convivia al mateix Palau de Justícia, el “Tribunal de Cassació de Catalunya” governat per homes fidels a ERC i enfrontats en la pugna de poder amb els altres grups que fornien el “Front Popular”.

El “TCC” era l'organització judicial de la Generalitat de Catalunya fundada el 2 de març de 1934. La seva actuació era purament jurídica, i es referia a matèries de dret civil català. El seu president, Santiago Gubern, s’oposà fermament a les persecucions,detencions i crims contra la gent de dretes que dictava la “Oficina Jurídica”, iper aquest motiu fou tirotejat pels anarquistes a les ordres de Barriobero, laseva família detinguda i finalment decidí renuncià al seu càrrec i abandonàCatalunya per evitar ser assassinat. El setembre de 1936, Josep Andreu i Abelló era nomenat president del Tribunal de Cassació amb la benedicció de Companys i de tots els dirigents anarquistes que veien al nou president una peça clau per la pacificació de les pugnes internes i puntal per l’aplicació de la “Justícia revolucionària”, amb l’objectiu de l’extermini de l’oposició i la “Cinquena Columna”.

Juandó tingué les mans lliures per fer i desfer, a la empara del seu càrrec, i amb la conxorxa del’organització del TCC i del seu flamant president. Mentre la “OficinaJurídica” buidava els comptes dels dipòsits dels jutjats i dels tribunals i s’apropiaven dels bens públics per benefici dels Barriobero, Batlle i Devesa i altres dirigents de la CNT; els caps republicans del “TCC” s’embutxacaven diners ambel xantatge als ciutadans de dretes detinguts. Juandó saciava la seva fal·lera lucrativa, extorquint els detinguts i als seus familiars, venia joies i brillants procedents dels robatoris de les “Patrulles de Control” que assolaven Catalunya, i des del seu despatxcoordinava la compra i venda d’articles de luxe que prèviament manava confiscara les botigues dels desafectes al règim. Una organització criminal perfectament coordinada i dirigida des del mateix Palau de la Justícia i amb el vist-i-plaudels prohoms de la Generalitat.

A partir d’octubre del 36 Juandó començà a fer nombrosos viatges a França per vendre elsobjectes més cars, en companyia deJoaquim Hivern i Martínez, militant d´ERC, ajudant de Josep Andreu i alhora amic del conseller de seguretat de la Generalitat, n´Artemi Aiguader i Miró. La connexió dels amics de Reus (n´Andreu i Aiguader), units per Joaquim Hivern i coordinant esforços per robar a les persones que ells mateixos ordenaven detenir. La simbiosis diabòlica perfecte, la justícia i la policia unida pera ssassinar i robar.

En JoaquimHivern, conegut com “Quimet”, és definit a la “Causa General” com un amic íntim de Juandó: “era su peón de confianza que con pistola siempre en el cinto le acompañaba en su despacho y a todas partes, ofreciendo en venta brillantes, pendientes y diversas clases de alhajas usadas que daban la sensación que todo aquello procedía del robo, este sujeto le acompañó varias veces en viajes a Francia”. Aquest text íntegre es troba al llibre de Federico Vázquez Osuna,“La Justícia durant la Guerra Civil”, pàgina 215.

Tants viatges a França, tants diners remenats, tanta gent ultratjada i violentada; ocasionà denúncies contra les malifetes organitzades des del TCC i en contra de Juandó.E ll argüí que tot corresponia a ordres rebudes d’instàncies superiors i a viatges oficials. Atemorit pel rebombori, el 25 d’octubre de 1937 va presentà la seva excedència voluntària. Però els comunistes victoriosos desprès dels“Fets de Maig del 37” no volien deixar passar la oportunitat de desqualificaral seus rivals polítics, i Juandó és convertí en un personatge incòmode per ERC, i decidí abandonar-lo a la seva sort. Emprant la sinistre organització del“SIM” van fer detenir a Juandó el 29 d’octubre del 37 a la “Oficina de Passaports” del carrer Còrsega, quan sortia de renovar-se la documentació per fugir definitivament de Catalunya.

Detingut i torturat pels agents soviètics a la “Txeca del carrer Vallmajor” –famós centrede tortura i de barrabassades marxistes -, a finals de l’any 1937 fou traslladat greument malalt a l´”Hospital General de Catalunya”. A principis de 1938 i mercès a les gestions del seu ex-cap i confident Andreu, fou alliberat.

El 25 de Febrer fou novament detingut i engarjolat al “Vaixell Uruguai” i finalment destinat al“Camp de Treball de Falset”, un dels nombrosos camps de càstig i extermini que les diferents organitzacions d’esquerra tenien arreu de Catalunya. Acusat per la policia política del règim i pels militants comunistes d’evasió de capitals i de conxorxa amb els franquistes fou condemnat a la pena de mort l´11 de Generde 1939 pel “Tribunal Central d’espionatge i Alta Traïció”.

Detingut a la presó Model de Barcelona, esperà la execució de la seva sentència, però les autoritats republicanes fugiren de la ciutat el 26 de Gener sense executar al detingut.

Juandó, el màrtir del catalanisme secessionista, l’heroi de les esquerres marxistes, l’exemplede la defensa del català... detingut i condemnat a mort per lladre i corrupte pels mateixos capsigranys que vuitanta anys desprès de la seva mort l’idealitzen com a personatge admirat. Quins collons¡¡¡

El febrer de1939 en Juandó fou arrestat per les noves autoritats franquistes, jutjat i condemnat a mort per les seves malifetes com secretari de govern a l’audiència. Va rebre avals de molts dirigents franquistes, entre d’altres del Tinent General Ignasi Despujol i Sabater, del metge Carmel Sáenz de Cabezón i Capdet i molt especialment de l’oficial de la Guàrdia Civil i cap del “Rondin Antimarxista”, el temut Manuel Bravo Montero. Avals poderosos que no ellliuraren de la seva mort.

Executat al camp de la Bota de Barcelona el 9 de Juliol de 1939. Ni paraula de que hagués defensat mai el català als tribunals de Justícia.

Catalanitat és Hispanitat