Els catalans de Hitler
P.M.
Els lligams entre el franquisme i el nazisme és un tema que encara està per esgotar en el camp de la recerca. El llibre de l’historiador Xavier Deulonder Els nazis a Catalunya (Llibres de l’Índex) dóna molta informació sobre un aspecte escabrós que esquitxa figures intocables de la cultura catalana, segons El Triangle.

Segons l’autor, «Franco va ser una creació de Hitler. Sense el suport alemany no s’entén la victòria franquista, però tampoc la consolidació de Franco dins del seu bàndol». Deulonder creu que «s’ha volgut presentar Franco com un aliat forçat de Hitler. Alguns franquistes fins i tot han volgut presentar-se com aliadòfils en els anys de la Segona Guerra Mundial. La realitat és que parlar de franquistes aliadòfils és com fer-ho de cercles quadrats».

La recerca de Deulonder inclou una anàlisi del tractament que feia la premsa catalana dels moments més importants de l’ascens dels nazis al poder, l’estudi de les associacions progermàniques que van proliferar a l’Estat espanyol després del triomf franquista, i de la trajectòria de diversos personatges afins a l’ideari nazifeixista.

El cas de Vicens
Una de les figures més sorprenents entre les que es van alinear amb el III Reich va ser Jaume Vicens Vives (Girona, 1910 - Lió, 1960), segons Xavier Deulonder. Qui després seria un dels grans noms de la nostra historiografia i una figura referencial del catalanisme, va cedir a l’ambient filonazi del començament dels anys quaranta.

Deulonder aporta moltes dades de Vicens Vives, de qui recorda que fou expedientat pels franquistes el 1939. Molt aviat, però, Vicens es va integrar en l’ambient oficial. L’historiador va col•laborar a la revista Destino amb el pseudònim Lorenzo Guillén i és autor també del llibre España. Geopolítica del Estado y del Imperio, on són evidents les seves simpaties per la causa alemanya.

Vicens es va integrar plenament en tota una colla d’intel•lectuals, opinadors i periodistes que van triomfar a la Barcelona de 1940. Eren entusiastes del règim franquista, tot i ser de procedències ideològiques diferents: excatalanistes com Carles Sentís, Manuel Brunet, Ramon Garriga, Ignasi Agustí, o monàrquics espanyolistes com Santiago Nadal, integristes com Jaume Ruiz Manent o falangistes com Joan Ramon Masoliver. Entre ells, alguns es van decantar, a més, per aplaudir les victòries del II Reich. Vicens era un d’aquests.

Quan la guerra a Europa era més que una amenaça, el 15 de juliol de 1939, Vicens va escriure a Destino l’article Teoría del espacio vital, on donava arguments per a l’annexió del passadís de Danzig per part de la Wehrmacht.

Vicens - Lorenzo Guillén va escriure vint-i-set articles a Destino sobre qüestions geopolítiques, un tema que l’apassionava. Hi denunciava la política d'Stalin, la diplomàcia dels Estats Units, elogiava la política d’Hongria d’acostar-se a Berlín i lloava una suposada superioritat alemanya i italiana en la tasca de colonitzar l’Àfrica.
En la nova Europa que es construïa, Vicens hi veia un gran eix Espanya-Alemanya-Itàlia que lideraria el continent. La revista alemanya Zeitschrift für Geopolitik li va publicar un article en què Vicens afirmava: «Tercer Reich i Imperi [referint-se a l’espanyol]. Novament l’harmonia d’aquests noms mostra el creixent canvi espiritual i polític de l’Europa contemporània, el resultat del qual no pot ser cap altre que l’abandó dels sistemes politicoculturals que van triomfar el 1648 [amb la pau de Westfàlia]».

En la mateixa línia, Vicens elogiarà un dels viatges de Serrano Suñer a Berlín: «El viaje triunfal a Alemania ha sido la ratificación rotunda de ese propósito y este deseo de la nación española, fiel exponente de un país dispuesto a recobrar en el mundo el puesto que por su historia le corresponde». Els seus articles en aquell temps eren d’un fanatisme que costa de creure, com quan escriu: «El Estado, ha dicho el mismo Führer de Alemania, no es más que una arma del pueblo; su coraza de protección; su espejo».

Vicens, però, no va ser l’únic català destacat que es va adherir a la causa hitleriana. L’historiador Ferran Valls Taberner, que havia estat un dels grans intel•lectuals de la Lliga, també ho va fer. És conegut el seu article «La falsa ruta», de 15 de febrer de 1939, en què va abjurar del seu passat catalanista. Valls, però, va mostrar la seva fília progermànica fins a la seva mort, el 1942. Poc abans de morir, va visitar Alemanya, convidat pel Govern per fer conferències en diverses universitats. Després, va ser nomenat bibliotecari de l’Associació Hispanogermana, un niu de simpatitzants nazis.

Eugeni d’Ors és un altre dels filonazis catalans destacats a l’igual que Martí de Riquer, l’únic d’aquestes persones que encara viu.

Aunós, Bertran, Ungría...
L’obra de Deulonder recorda molts altres catalans que van adherir-se al nazifeixisme. Alguns són poc coneguts, com Josep Ungría (Sant Gervasi de Cassoles, 1890 - Sant Sebastià, 1968). Ungría fou enviat a inspeccionar el front durant la Guerra Mundial per veure de prop els avenços dels seus amics nazis. Cap del Servei d’Informació Militar (el tenebrós SIM), una de les seves proeses va ser obrir durant la Guerra Civil la valisa diplomàtica del Regne Unit per comprovar si era usada per enviar informació al bàndol republicà.

Josep Bertran i Musitu (Montpeller, 1875 - Barcelona, 1957), un dels principals col•laboradors de Francesc Cambó, va crear una xarxa d’espionatge durant la Guerra Civil. Va establir un lligam amb l’almirall Canaris, cap de l’espionatge alemany, que li va aportar l’ajut d’un equip de tècnics que realitzaven tasques de cartografia. Una feina, aquesta, molt útil per dur a terme bombardejos, com foren els casos del de Gernika i dels perpetrats contra Catalunya per l’aviació hitleriana. Amb el pas dels anys, es va distanciar del règim.

El cas d’Eduard Aunós (Lleida, 1894 - Lausana, 1967) és semblant al de Valls i Taberner. Antic membre de la Lliga, on exercí de secretari de Cambó, Aunós se’n va distanciar, va trencar amb el catalanisme i finalment va arribar a ser ministre de Primo de Rivera i després de Franco. Aquest el va fer també ambaixador.

Tot plegat, una colla poc recomanable en un capítol tràgic de la nostra història que donarà lloc a més recerca i que, gràcies a l’aportació de Xavier Deulonder, ara coneixem molt millor.