Posicio del valencià dins de les llengües de la peninsula

Encara que llingüisticament el valencià no li sembla gens al portugues, des d’un punt de vista historic, el paralelisme en la formacio d’abdos llengües es ben evident.

En el segle XII les terres portugueses de Coimbra i Lisboa, someses fins al moment a la dominacio islamica, van ser conquistades per les tropes cristianes i se va produir una repoblacio a base de gallecs. La llengua portuguesa naix, en definitiva, com a conseqüencia de l’adaptacio del gallec dels conquistadors a la llengua romanica que parlaven les importants comunitats mossaraps de Coimbra i Portugal. De fet, pareix que algunes de les caracteristiques del portugues estaven ya presents en la llengua parlada pels mossaraps portuguesos, pero no en la dels repobladors gallecs.

En la part oriental de la peninsula va ocorrer un proces semblant, encara que no identic: en el segle XIII, el rei Jaime I arrepunyà als musulmans Valencia, que fon repoblada per gent de molt diversa procedencia, entre la qual predominaven els aragonesos i els catalans (encara que estos vingueren en una proporcio una miqueta inferior a la dels aragonesos).

Com en el cas de les terres portugueses, les valencianes conservaven, en el moment de la conquista, una llengua mossarap dotada d’una gran vitalitat, la qual, segons demostren de manera inequivoca els ultims estudis, presentava caracteristiques identiques a les del valencià que s’impongue en Valencia a partir del segle XIII. D’esta forma, a causa de la conquista cristiana, entraren en contacte en Valencia l’aragones, el catala (en les seues dos variants: oriental i occidental) i el mossarap autocton valencià, molt similar a la modalitat catalana occidental.

Evidentment, i com en el cas del portugues, el contacte en les noves modalitats llingüistiques hague d’influir en la conformacio de les caracteristiques de la llengua valenciana migeval immediatament posterior a la conquista, pero a hores d’ara sabem que les caracteristiques del valencià migeval estaven ya presents en el mossarap valencià anterior a la reconquista cristiana.

Per tant, no es pot parlar d’una substitucio de llengües en Valencia, aço es, el mossarap autocton valencià no va ser substituit per cap modalitat llingüistica duta pels conquistadors. Aixina, el valencià se pot considerar, en llinies generals, un dialecto constitutiu del llati (derivat directament del llati que dugueren els romans a terres valencianes), puix no es producte de cap importacio llingïstica, per mes que patira la llogica influencia de les llengües veïnes dels repobladors.

Despres de la conquista cristiana, Portugal i Galicia pasaren a formar part d’una unica entitat politica. Esta unitat fon, no obstant, breu, de manera que l’independencia de Portugal respecte de Galicia, aixina com la perdua d’autonomia d’esta respecte de Castella afavoriren el desenroll independent de les llengües d’abdos territoris.

En el cas de Valencia, el territori valencià passà a constituir, immediatement despres de la conquista, un regne autonom (que fruia d’un govern i d’uns furs propis) confederat en els atres territoris de la Corona d’Arago. No obstant l’impressio d’unitat llingüistica que poguera crear inicialment la Cancelleria Real com a organisme encarregat de redactar la documentacio del rei per a tots els membres de la confederacio, la realitat es que el valencià, potser favorit per l’autonomia del Regne de Valencia i per l’esplendor social i economic que el dit Regne alcançà en el segle XV, pronte feu palesa una evolucio de carácter autonom, en que la tria de formes i de solucions dins del proces evolutiu de la llengua se feya independentment de les solucions triades per les atres modalitats llingüistiques (i encara de la catalana, la mes proxima a la valenciana).

El valencià es, ya en el segle XV, i fins a les ultimes decades del segle XVII, un idioma en activa evolucio, que va patint una serie de canvis i que va triant entre diverses opcions i solucions llingüistiques. Esta evolucio continuada no provocà la modificacio aïllada d’alguns aspectes de la llengua, ans la va dotar d’un carácter organic i d’una estructura coherent. Este proces de seleccio i evolucio desenrollat a lo llarc de mes de dos segles afectà tant al valencià lliterari com al valencià coloquial i encara al dels documents. Segons senyala el professor Penyarroja, esta rao d’historia interna de la llengua i nomes l’esplendor social i cultural del Regne de Valencia en el segle XV explica la consciencia llingüistica autonoma dels escritors del moment al calificar la llengua de les seues obres lliteraries com a llengua valenciana.


Text tret del llibre “El Valencià, Una Llengua Del Segle XXI”. Editorial L’Oronella