Hola a tots.

Necessitem la vostra ajuda. Estem fent una recopilació de personatges i la seva biografia, que han tingut un protagonisme hispànic al llarg de les passades centúries, per tal de rebatre l´argument de la manca de fe hispànica dels catalano parlants i lluitar en contra dels separatistes i dels separadors. A la nostra base de dades disposem de més de 1800 noms (entre principatins, valencians, mallorquins, nord-catalans, gent de la franja o aranesos). Envieu-nos ressenyes de personatges a www.catxhis.com o publique-les en aquesta pàgina www.hispanismo.org.
Us anticipem un breu moix de principatins (ABADAL-ARDERIU).

PRINCIPAT DE CATALUNYA

Ramon d´Abadal (Gurb, 1772 – Vic, 1855) Pagès, militar i hereu de la casa pairal a la mort del seu germà. Es distingí lluitant contra els francesos, tant a la Guerra de la Independència, com a la resistència contra la invasió napoleònica.

Ramon d´Abadal i Calderó. (Vic, 1862 - Rupià, 1945). Polític i advocat. L'any 1899 fou elegit diputat conservador per Vic. Membre directiu de la Lliga Regionalista des de la seva fundació (1901). President de l'Ateneu Barcelonès (1902) i de l'Acadèmia de Jurisprudència i Legislació de Catalunya, i regidor de Barcelona (1903 i 1911). Fou elegit senador per Barcelona (1907-18). El 1917, a Barcelona, presidí l'Assemblea de Parlamentaris i el mateix any ingressà a la comissió d'acció política de la Lliga Regionalista, que presidí des de llavors fins al 1936. El 1924 fou elegit degà del Col·legi d'Advocats de Barcelona, però, el 1926, el govern de Primo de Rivera el destituí, l'empresonà i el confinà a Alcalà de Xivert (Baix Maestrat). Fou diputat a les corts de la República i al parlament de Catalunya, i en ambdós llocs presidí la minoria de la Lliga. Atacà el govern de la República per l'expulsió dels jesuïtes, i el de la Generalitat per la llei de Contractes de Conreu. En esclatar la guerra civil de 1936-39, fou perseguit per les esquerres i emigrà a Itàlia des de on va recolçar als militars sublevats, i d'on va tornar finalitzat el conflicte.

Ramon d’Abadal i de Vinyals, (Vic 1888) Historiador i Polític. Va estudiar dret i fou membre de la Lliga Regionalista, de la qual va ser diputat per Vic (1917 i 1921). Va dirigir ‘‘La Veu de Catalunya’’. Els seus treballs històrics es van centrar en el període comtal català i els seus antecedents. L'any 1913 publicà amb Ferran Valls i Taberner els Usatges. L'any 1914 va dur a terme la tesi sobre Les Partides a Catalunya. De l'obra Catalunya carolíngia, publicà “Els diplomes carolingis a Catalunya” i “Els comtats de Pallars i Ribagorça” (1955) i deixà en curs de publicació avançada “El domini carolingi a Catalunya” (1971). Fugí a Roma durant la República i donà suport als revoltats. Després de la guerra del 1936-1939 formà part del consell privat de Joan de Borbó. També va ser membre de l'Institut d'Estudis Catalans i de l'Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona.

Jaume Abadal i Oller. (Barcelona, XVII –XVIII). Militar austriacista i ciutadà honrat. El seu pare posseîa un gran negoci de revenedoria i li deixà, en morir, una fortuna important. La seva mare, Isabel Oller, es casà en segones núpcies amb el revenedor més important de la capital, Amador Dalmau i Colom. Les dues fortunes s'associaren en la pràctica, ja que Jaume Abadal es relacionà sempre molt cordialment amb el seu padrastre i fou gran company del seu germanastre, el famós Sebastià Dalmau i Oller, tot i que aquest era bastant més jove que ell. En 1697 fou capità de la Coronela de Barcelona, durant el setge que sofrí la ciutat davant les tropes franceses del mariscal Vendôme. Secundà estretament la política austriacista i antiborbònica dels Dalmau. En 1706 comandava la companyia de Confiters al nou setge de Barcelona establert pels borbònics. Guarnia la línia de comunicació amb el fort de Montjuïc el dia que els enemics, tot just arribats al pla de Barcelona, atacaren la muntanya i la fortalesa i foren rebutjats. Durant la guerra de Successió contribuí a les fortes aportacions financeres de la família a favor del rei Carles. També lluità novament amb les armes a la mà. En 1709 fou capità comandant del nou regiment format a Barcelona per combatre l'amenaça francesa al front de Vic. En 1713, com a membre del Braç Popular, fou un dels principals defensors de la tesi de resistència a ultrança contra Felip V. Aquest any i el següent formà part de les juntes del govern provisional català i es destacà en l'organització de la defensa contra els borbònics.

Melchor de Abarca (Tarragona 1680 - Girona, 1760). Militar, baró d´Abarca. La seva carrera militar va començar amb la seva entrada en 1703-quan tenia 23 anys-en el regiment de Reials guàrdies d'infanteria espanyola. Dos anys més tard puja a tinent, en 1711 a capità, el 1721 a capità de granaderos i posteriorment a capità de fusellers. A continuació va ser brigadier d'infanteria, el 1727, mariscal de camp el 1734 i tinent general en aquest mateix any, càrrecs que li van valer el suficient reconeixement com per ser nomenat governador i corregidor de Tarragona en 1745. Aquest pas a la política va ser continuat en 1754, quan va passar a ser el governador i corregidor de Girona. El seu últim ascens de caire polític va ser en 1759, quan va ser nomenat capità general d'Extremadura.

Francesc Abellà i Raldiris. (Vilanova i la Geltrú XIX). Comerciant i traficant d'esclaus xinesos i negres a Cuba.. Durant la dècada del 1850 al 1860 treballà amb el colombià Nicolás Tanco Armero, que es dedicava al comerç de xinesos a Cuba i al Perú. Del 1864 al 1868 exercí com a sotsagent a Macau, i del 1870 al 1872 com a agent principal d'aquest enclavament i del conegut negrer cubà Conde de Ibáñez. Al "Boletín de Colonización", aportà dades i descripcions sobre Macau, on s'assenyala la quantificació dels culis sortits de la Xina i dels supervivents. Publicà el fulletó “Proyecto de inmigración libre de China dirigido a los Sres. hacendados de la isla de Cuba” (1874)

Narcís Abrés. (Cassà de la Selva, XVIII – Tarragona, 1827). Militar i Guerriller Carlista. Anomenat “El Carnisser” o “El Pixola”. Aixecà una nombrosa partida en la primera insurrecció dels agraviats o malcontents (abril de 1827) i intervingué de nou en el segon alçament, denuncià la complicitat de l'alt clergat i del consell d'estat en la rebel·lió. Assetjà Girona durant més d’un mes, però fou capturat pels homes de Carratalà, que el feren executat.

Jaume Agelet i Garriga. (Lleida, 1888 - Madrid, 1980). Diplomàtic espanyol i poeta. Es llicencià en dret a Madrid, i el 1920 ingressà a la carrera diplomàtica, dins la qual exercí funcions a Viena, Mèxic, Washington, l'Haia i París. Publicà, entre altres reculls: Domassos al sol (1924), Hostal de núvols (1931), Rosada i celístia (1949), Pluges a l'erm (1953), Font de lluna (1960), etc. Pòstumament, aparegué el llibre 100 poemes (1993) . La seva poesia, que estableix les "secretes correspondències" pròpies del simbolisme francès, és d'una rica plasticitat.

Joan Agell i Torrents. (Sanaüja, 1809 - Barcelona 1868) Polític conservador i científic. Catedràtic de Química de la Universitat de Barcelona (1845), format a la Junta de Comerç de Barcelona, on estudià física i química. Membre de l'Acadèmia de Ciències i Arts, hi llegí algunes memòries interessants: Memoria sobre las leyes que deben determinarse para elevar a ciencia la dinámica eléctrica (1833), Memoria sobre un nuevo telégrafo eléctrico (1845) i Correlación y transformaciones de las fuerzas físicas (1860). Prohom de la burgesia catalana, formà part del grup conservador de Duran i Bas que després del cop d’estat d’O’Donnell es giraria vers la Unió Liberal. Diputat a Corts Espanyoles a les eleccions de 1840, 1843, 1853 i 1857. El 1857 fou nomenat degà de la Universitat de Barcelona, el 1860 director de la Escola Industrial de Barcelona io el 1863 rector de la Universitat de Barcelona.

Josep Agramunt i Llecha. Conegut com , "el Capellà de Flix" (Flix, 1826 – Clichy, França, 1887) Sacerdot i guerriller. Fou cap d’una guerrilla de 3.000 voluntaris durant la tercera guerra carlina (1872-76), que es feien dir “Els Pollastres”, i entre les seves files va servir com a volutari, el bandoler carlí “Panxampla”. Amb el grau de coronel participà a la campanya de Navarra (1876) i s’exilià a França, on exercí de sacerdot al cementiri de Clichy. Manà afusellar gran nombre de liberals a la III Guerra Carlina.

Josep d´Aguilar i Alòs, (Balaguer, s. XVII - Itàlia, s. XVIII) Polític i militar. Paer de Balaguer, durant la guerra de Successió lluità per la causa de l'arxiduc Carles d'Àustria. En la defensa de Barcelona (1703) i en la de Lleida tingué una actuació destacada. Fou veguer de Girona i Besalú. Un dels principals dirigents de resistència en les zones ocupades, on obtingué la victòria de Caldes d'Estrac (1713). Tornà a Barcelona, on romangué fins a la caiguda de la ciutat (1714). Anà a Mallorca, on lluità contra els filipistes. S'exilià a Itàlia.

Josep Agulló i Pinòs (Catalunya XVII). Militar. Tinent General de les forces hispanes. Des de 1674 fou mestre de camp del Terç de Barcelona i sargent general el 1687. Va defensar Barcelona del setge dels francesos l´any 1697 i nomenat gobernador de la plaça de Ceuta el 1702.

Ferran Agulló i Vidal (Sant Feliu de Guíxols, 1863) Advocat, escriptor, poeta, gastrònom i polític pertanyent a la Lliga Regionalista de Catalunya. Va estudiar dret i va dirigir les revistes L'Atlàntida i Diario del Comercio. El 1901 va esdevenir secretari general de la Lliga Regionalista, de la qual La Veu de Catalunya n'era l'òrgan. Va ser proclamat mestre en Gai Saber el 1893. A l'Ermita de Sant Elm hauria intuït el nom de la Costa Brava parlant de la "nostra costa brava", i va publicar-lo per a la primera vegada en al seva columna diària a La Veu de Catalunya del 12 de setembre de 1908

Domènec Aguirre. (Catalunya, s. XVII - XVIII) Jurista i polític. Catedràtic a la Universitat de Barcelona a partir del 1691 i magistrat de l'audiència a partir del 1701. Fou desterrat a Mataró, el 1704, perquè es va oposar a les maniobres del virrei Velasco i va ser partidari de l'arxiduc Carles d’Àustria; quan aquest ocupà Barcelona fou nomenat membre de la Junta de València (1705), regent del Consell Suprem d'Aragó (1706) i membre del gabinet de l'arxiduc. L'any 1713 sortí de Barcelona, juntament amb els que partiren amb la reina governadora: primer anà a Nàpols i després a Viena, on fou membre del Consell d'Espanya. Allí publicà les seves obres principals: Tractatus de tacita onerum et condictione repetitione (1723) i Tratado Histórico-Legal del Real Palacio antiguo y su cuarto nuevo de Barcelona (1725).

Josep Llupià Agulló i Pinós, (Catalunya, s. XVII –XVIII) Cavaller i militar. Fou un dels homes més destacats a les guerres contra França. El 1674, a la mort del marquès d'Aitona, ja fou elegit per la Generalitat com a mestre de camp de la guarnició de Girona. El 1684 era sargent major de batalla i comandava un cos important a la Cerdanya, que es mostrà molt combatiu. El dugué a marxes forçades a Girona, poc abans que l'exèrcit francès tanqués el cercle sobre la ciutat, i d'aquesta manera el setge fou rebutjat. Després operà als sectors de Roses i de Cadaqués. El 1689 tornava a ser a la Cerdanya, on ocupà Camprodon. Uns mesos després ajudà a mantenir l'ordre durant els incidents que es produïren a Barcelona. El 1691 fou l'encarregat de guarnir la plaça de la Seu d'Urgell davant l'entrada de 10.000 francesos per Andorra, però després de vuit dies de lluita ben desigual, hagué de capitular. Un cop recuperada la llibertat ascendí en poc temps al grau de general d'artilleria. En 1697 organitzà guerrilles prop de Barcelona per dificultar l'aproximació de les tropes del mariscal Vendôme. Tornat a la ciutat, destacà durant el setge. Després de la capitulació, combaté al pla de Bages. Com a membre del Braç Militar tingué un paper destacat a les Corts de l'any 1700. El 1701 fou ambaixador de Barcelona a Madrid, per a entrevistar-se amb el rei Felip V, arribat de poc. El monarca ordenà la seva detenció a Saragossa, durant uns dies. En 1702 fou nomenat governador de la plaça de Ceuta, on no trigà a obtenir-hi un bon triomf militar que n'alleugerí el bloqueig.

Jeroni Agustí i Albanell. (Catalunya, Segle XVI). Militar i funcionari al servei de Carles V. Cavaller de Santiago. Fou el batlle general de Catalunya, acompanyà a Felip II a les expedicions a Flandes i Alemanya. Freqüentava la tertúlia literària barcelonina de Joan Boscà, i tant aquest com el castellà Diego Hurtado de Mendoza, també contertulià, l'elogiaren en llur correspondència literària.

Manuel Agustí i Mascaró, (Barcelona, 1748 – Veracruz, Mèxic, 1812) Enginyer i militar. Graduat d'alferes d'enginyers a Barcelona (1769), intervingué en la fortificació del castell de Sant Ferran de Figueres, i posteriorment dirigí l'Acadèmia Militar de Matemàtiques d'Orà (1771). Ja tinent, embarcà cap a Amèrica (1778). Projectà el poblat d'Arizpe (a l'actual Sonora), a Ciutat de Mèxic construí el castell de Chapultepec (1785-87) sobre una antiga fortificació asteca i tolteca. També treballà a la fortalesa i el port d'Acapulco i projectà l'ampliació urbanística de Veracruz, regió on ocupà diversos càrrecs militars.

Ignasi Agustí i Peypoch (Lliçà de Vall, 1913). Advocat i escriptor. Va publicà el recull de poesies “El veler” (1932), el drama en vers “L'esfondrada” (1934) i la narració “Benaventurats els lladres” (1935). Militant de la Lliga Regionalista i director del diari dretà “L´Instant”, en esclatar la Guerra Civil fugí de Catalunya per evitar el seu assasinat, i junt amb Josep Vergés i Matas va fundar la revista Destino, portaveu dels catalans de la falange. Fou el president de l'Ateneu Barcelonès. El 1943 va escriure la seva obra més coneguda, “Mariona Rebull”.

Candi Agustí i Trilla. (Castellfollit de la Roca 1875 – Olot 1963). Metge estomatòleg, polític catalanista i escriptor. Membre de la Unió Catalanista i delegat a Girona, amic personal de Francesc Cambó i regidor de la Lliga. Fundador del centre de benestar Olotí “La Caritat”, va patir persecució durant la republica i es va amagar per evitar el seu assassinat. Va escriure “En Josep de Costabella, odissea d´un olotí durant la persecució marxista” de caire autobiogràfic sobre la seva experiencia personal.

Jaume Aiguader i Miró (Reus 1882). Metge i polític. Fou amic de Salvador Seguí i Francesc Layret. Militant de la Unió Socialista de Catalunya. Durant la dictadura de Primo de Rivera fou empresonat i el 1930 participa en el Pacte de Sant Sebastià. El 1931 va fundar amb altres l'Esquerra Republicana de Catalunya i al abril fou elegit regidor per Barcelona i seguidament designat alcalde de la ciutat fins el 1933. També fou diputat a Corts espanyoles a les eleccions de 1931, 1933 i 1936. Durant la guerra civil fou ministre espanyol sense cartera del segon govern de Francisco Largo Caballero (1936), i ministre de Treball i Assistència Social al govern de Juan Negrín López (1937), càrrec que va mantenir a la reorganització del govern de 1938. El 1939 va marxar a l'exili a França, i el 1941 a Mèxic, col·laborant en diverses revistes. Entre les seves obres algunes de caràcter mèdic (Aspecte social de les infeccions sexuals en el matrimoni, 1912); entre les politiques “Amb Catalunya i per Catalunya” 1930; i “Catalunya i la revolució”.

Bernat Aimerich i Cruïlles. (Barcelona, XVII –XVIII) Cavaller. Col·laborà amb Narcís Feliu de la Penya als seus esforços per afavorir la millora de la producció de la indústria tèxtil catalana. El 1670 era diputat militar de la Generalitat. El 1701 fou agregat a la junta especial encarregada de vigilar la recta aplicació dels privilegis del Principat. El mateix any, durant les Corts de Barcelona presidides per Felip V, actuà d'intermediari del virrei prop dels parlamentaris que havien formulat un dissentiment públic, i bloquejaven així la marxa normal de les sessions. El 1702, a la darreria de les mateixes Corts, rebé el títol de marquès.

Rafael Aixada (Sant Feliu de Guíxols, XVI) Militar hispà, Tinent general de les galeres de l'emperador Carles I. Fou notable la seva actuació a l'Alguer, salvant al rei de greu perill en el moment de la derrota de les tropes espanyoles que assaltaren la plaça el 13 d'octubre de 1541, amb dues-centes naus i vint mil homes.

Nicolau Aixandri, (Llagostera, s. XVIII - Viena 1726) Militar. Actuà eficaçment a la lluita contra les forces borbòniques. Essent tinent coronel del regiment de la Diputació es trobà al setge de Barcelona de 1713-14. Les seves actuacions més destacades en aquella defensa foren la direcció de l'atac per sorpresa contra la gran guàrdia de cavalleria enemiga de la part del Llobregat, el juny de 1714, i l'heroic comandament, l'11 de setembre, de l'atrinxerament improvisat que anava de la cortina del Portal Nou al convent de Sant Pere. Contra aquesta posició s'estavellaren els darrers esforços dels assetjants per decidir en l'aspecte militar la terrible batalla d'aquella jornada. Després de la capitulació, fou detingut amb traïdoria, com la majoria dels caps superiors de la guarnició, el dia 22 de setembre. Dut per mar a Alacant, en companyia dels altres presos, fou ajuntat al grup que traslladaren al castell de Fuenterrabia. En 1719, a causa de la guerra entre Espanya i França, els reclusos foren portats a l'alcàsser de Segòvia, presó que no abandonaren fins al 1723. En aquest any els féu permès de seguir la condemna confinats a la susdita ciutat. El posaren en llibertat el 1726, en ocasió d'establir-se la pau entre Espanya i l'Imperi.

Isidre Alabern i Vinyals (Manresa XIX- 1936). Metge. President de l’Associació Catòlica de Pares de Família. L’estiu del 1936 el batlle de Manresa d´ERC, Francesc Marcet el cesà de la seva tasca com a metge del diposit municipal i el delatà al comité antifeixista, fou assassinat per membres de la CNT-FAI i d´ERC de Manresa a causa de les seves conviccions catòliques i polítiques (era membre de la CEDA). Tot plegat, malgrat les quantitats econòmiques que la seva família pagava al Comitè Antifeixista de Manresa per, en principi, preservar-li la vida.

Jeroni Albanell. (Barcelona XV- XVI). Advocat i funcionari reial. Pertanyia a l'estament ciutadà barceloní. Entre el 1480 i el 1491 exercí diverses vegades de jurat de Barcelona i d'advocat agregat de la ciutat. Era, juntament amb Jaume Destorrent, cap del monopoli de l'abastament de carn de Barcelona, i succeí aquest com a advocat de la generalitat. Fidel col·laborador dels Reis Catòlics, entrà a formar part de l'aristocràcia burocràtica constituïda al voltant del rei: el 1491 fou nomenat lloctinent de Mallorca; regent de la cancelleria de Catalunya (1491-94), passà el 1494 a ésser-ho del consell suprem d'Aragó, càrrec que exercí fins a la seva mort (1504). Per la seva doble condició de ciutadà honrat barceloní i de funcionari reial, el 1498 Ferran II li encomanà la redacció, juntament amb Jaume Destorrent, del privilegi d'insaculació.

Galcerà Albanell. (Barcelona, 1561 – Madrid, 1626). Mestre del futur Felip IV. Fou un dels pocs de l'estament militar català de l'època que posseïa una formació humanística i un coneixement de llengües orientals. Arran del seu nomenament com a tutor del príncep Felip (1612) abandonà Barcelona per la cort. Figurà des d'aleshores entre els personatges influents als quals els consellers barcelonins recorrien per tal d'obtenir ajuda. Ordenat sacerdot, rebé l'abadia d'Alcalá la Real i l'administració de l'arquebisbat de Granada. Deixà inèdits entre altres treballs el “Compendio de la Historia General de España”, unes instruccions sobre el govern dirigides al comte-duc d'Olivares i un “Parecer sobre la residencia de obispos”.

Joaquim Albanell i Vila. (Malla, , 1843 - Vic, 1917) Autor dramàtic. Impulsor del teatre catòlic, combaté el liberalisme i les tendències que intentaven impulsar una evolució social, Va escriure: Misèries humanes (1886), Víctima del maçonisme (1888), Lo sufragi universal (1891), Fruïts anàrquics (1892), L'oncle Geroni (1910), entre d´altres.

Jaume Albareda i Camprubí (Sant Joan Despí 1875 –Barcelona 1955). Polític i dirigent pagès. Propietari de cal Jaume Bo, president de la Mútua Regional Agropecuària i també, durant molts anys, de l’Ateneu Santfeliuenc. Alcalde de Sant Feliu de Llobregat des de el 1929 i diritgent de l´IACSI i dinamitzador de las pagesia al Baix Llobregat. Fou perseguit per les esquerres l´any 1936, i fou empresonat durant els 3 anys de la contenda a Sant Feliu (salvà la seva vida, però no la dels vinti-dos propietaris i companys d´Albareda de Sant feliu de Llobregat que foren assassinats). Desprès de la guerra fou el delegat provincial dels agricultors i membre de la Cambra Oficial Agrícola de Barcelona.

Isaac Albéniz i Pascual. (Camprodon, 1860 - Cambo-les-Bains, 1909). Compositor i intèrpret de piano. Fill d´un funcionari espanyol de duanes, Albéniz fou un gran pianista i un prodigi infantil, era un entusiasta de la cultura andalusa, mai renegant de la seva catalanitat, però entenia que els llaços d’unió entre les diferents cultures hispanes ens enfortien com a poble, ja que tingué la sort de viure a moltes contrades diferents d´Espanya des de la seva infantessa. Pensionat pel Rei Alfons XII va poder viatjar per Europa per millorar els seu prodigiós coneixement del piano i el solfeig. La obra mestre d´Albèniz, “Iberia” obra polifònica d’arrels del sud d´Espanya, i cal destacar també “Rapsòdia Española”, “Catalonia” y “Suite Española”, fou també escriptor de sarsueles, avui desaparegudes. Defensor de la Catalanitat com una relació d’agermanament sincer amb les altres contrades hispanes son famoses les seves paraules a París l’octubre de 1907, en referència als mestres Turina i Falla: “No escribais música a lo alemán o a lo francés. Hay que hacer música española, con acento universal, es decir para que pueda ser oída y entendida en todo el orbe musical”.

Josep Alberic i Casas (Reus 1824). Escriptor i científic. Fou fundador del “Diari de Reus”, i després fou un dels directors de “La Abeja Médica Española”. Va ser també diputat a Corts pel districte electoral de Reus. Publicà dos llibres: Instrucción popular acerca del cólera morbo asiático (1854) i El Instituto Agrícola catalán y la subdelegación de Reus (1858). Estava interessat en la física i la química, i per això a més a més va traduir un tractat de galvanoplàstia.

Pere d'Alberní i Teixidor (Tortosa 1747 - Monterrey, Nova Espanya, 1802) Militar hispà. Va desenvolupar la major part de la carrera militar al virregne de Nova Espanya. És especialment notable el seu paper en la història militar de Nova Espanya, en la conquesta espanyola i la colonització del Pacífic Nord-Oest durant els anys 1790 i la seua proclamació posterior com governador interí de Califòrnia el 1800. Membre de la Companyia Franca de Voluntaris de Catalunya, una unitat militar independent composta de Miquelets (tropes irregulars catalanes). El 2 de maig, de 1767, la Companyia navegà de Cadis a Cuba i després a Veracruz (Nova Espanya). Formada per 98 soldats sota el comandament del capità Agustí Callis i de tres oficials més, Pere Fages, Esteban de Vilaseca i el propi Alberní, arribaven a destinació l'agost d'aquell mateix any. Després de Veracruz, la Companyia es va traslladar a Guaymas (Sonora) on van arribar l'abril de 1768, després d'haver travessat Ciutat de Mèxic, Tepic i San Blas. El viatge va costar gairebé un any des de Barcelona, des d’on havien marxat, fins a Guaymas.

Josep Maria Albert i Despujol (Barcelona, 1886). Polític i industrial. Fill d’una família d'industrials molt relacionada amb el rei Alfons XIII, el 1921 li fou atorgat el títol de baró de Terrades. Es casà amb una membre de la família Muntades i esdevingué director de L'Espanya Industrial. Durant la Segona República Espanyola milità en el moviment monàrquic i simpatitzant de Renovación Española. En començar la Guerra Civil Espanyola, s’exilià a Itàlia i després passà a Sevilla, ja dominada per les tropes franquistes. El 1945 fou nomenat alcalde de Barcelona en substitució de Miquel Mateu i Pla, càrrec que combinà amb el de procurador en corts fins a la seva destitució fulminant arran de la vaga de tramvies del 1951.

Caterina Albert i Paradís (l'Escala, 1869-1966) coneguda amb el sobrenom de Víctor Català. Escriptora que participà en el moviment del Modernisme i fou autora d'una de les obres literàries en català cabdals “Solitud”. De formació autodidacta i dotada de gran sensibilitat, va ser una gran lectora. Els coneixements que tenia de l'italià i el francès li van permetre ampliar les seves lectures. Va viatjar per Europa, sobretot per Itàlia. Es dóna a conèixer el 1898 amb el monòleg La infanticida i el poema El llibre nou. Com a poeta publica El cant dels mesos (1901) i El llibre blanc (1905). Com a autora de teatre escriu peces tràgiques, recollides als volums Quatre monòlegs (1902) i Teatre inèdit (1967). On realment va destacar va ser en el terreny de la narrativa, Drames rurals (1902), sota el pseudònim de Víctor Català, cosa que provoca certa polèmica sobre la seva literatura massa crua, que es va agreujar quan es va descobrir que sota aquest pseudònim s'amagava una dona. De 1902 a 1907, publica Drames rurals (1902), Ombrívoles (1904), Caires vius (1907), i la novel la Solitud (1905). Després dels atacs dels noucentistes contra els modernistes, reprèn la seva producció amb la novel la Un film (3.000 metres) del 1918, La mare Balena (1920), Marines (1928) i Contrallums (1930). Superada la guerra i la mort de la seva mare publicà “Vida mòlta” (1950) i “Jubileu” (1951). El conjunt de la seva obra narrativa correspon a temes rurals. Va recolçaral règim franquista degut a la vivència traumàtica que patir amb la República i la Generalitat d´ERC. Des de 1953 s´otorgà el premi “Victor Català”.

Francesc Albó i Martí (Barcelona, 1874 – Puigcerdà, 1918) Polític i advocat. Procedent del carlisme, fou regidor de Barcelona (1901). Membre de la Lliga Catalana, fou diputat (1903 i 1905) per Olot i dirigent de Solidaritat Catalana. Autor d'obres històriques i jurídiques.

Ramon Albó i Martí (Barcelona, 1872 - 1955). Polític conservador, sociòleg i advocat. Llicenciat en dret, quan era estudiant visitava les presons de Barcelona per a interessar-se per la qüestió carcelària. El 1895 fou nomenat cap del Patronat de Nens i Adolescents Presos, i així el 1905 va escriure “Corrección de la infancia delincuente”. El 1907 va dirigir la revista “Aurora Social”, des d'on defensava el sindicalisme amb conviccions fortament catòliques. Militant de la Lliga Regionalista, el 1908 va substituir Ildefons Sunyol i Casanovas, diputat escollit a les eleccions generals espanyoles de 1907, escó que va repetir a les eleccions de 1923. Des del 1922 fou president del Tribunal tutelar de Menors (on hi col·laborà Josep Maria Folch i Torres) i Director General de Presons, des d'on intentà reformar el sistema penitenciari i rehabilitar els joves delinqüents.

Santiago Alcobé i Noguer. (Barcelona, 1903 – 1977). Antropòleg. El 1936 va fugir amb tota la seva familia a Itàlia per la persecució a la que foren sotmessos. Catedràtic d'antropologia a la Universitat de Barcelona des del 1941, i rector des del 1963 al 1965. Director del Centre de Genètica Animal i Humana del Consejo Superior de Investigaciones Científicas. Entre els seus treballs cal citar els estudis bioantropològics de les poblacions aïllades de les valls pirinenques i de les del Sàhara Occidental i de la Guinea Equatorial.

Joan de Aldana (Tortosa, XV-XVI). Militar al servei de Ferran II de Catalunya-Aragó , el catòlic, i de Carles I d'Espanya. A la Batalla de Pavia (1525), féu personalment presoner el rei de França Francesc I. Coronel major del terç espanyol dels italians. Es va casar el 1527 amb Magdalena Amic, procedent d'una família de juristes tortosins. La padrina del casament va ser Mariana Curto, futura muller de Cristòfor Despuig (l´hispanista que va escriure “Els Col.loquis de la insigne ciutat de Tortosa”).

Francesc de Aldana, (Tortosa, 1537 - el Qsar el Kebîr, Marroc, 1578). Militar i poeta en castellà. Escriví, entre altres obres, els opuscles “Del Santísimo Sacramento, De amor platónico i Epístolas de Ovidio”, així com una sèrie de poemes que foren publicats en edició pòstuma, a Madrid, l'any 1593. Per ordre del rei Felip II d'Espanya acompanyà el rei Sebastià de Portugal a la seva dissortada expedició a Àfrica. Morí a la desastrosa batalla del Qsar el Kebir.

Marià d'Alegre i d'Aparici. (Barcelona, 1756 -1831). Baró de Castellet, senyor del castell de Sant Vicenç de Castellet (Bages), creat baró el 1797 per Carles IV d'Espanya. El 1793, durant la Guerra Gran, fou capità del gremi de sabaters de la Coronela; d'una posició econòmica benestant, gràcies al negoci familiar de cuirs i importacions, col·laborà en la creació i el sosteniment del batalló de voluntaris de Barcelona i dels cossos de miquelets (1794). Presidí la Junta de Comerç (1807) i pronuncià el discurs inaugural de la primera càtedra d'economia a Barcelona. Residí a Sevilla, a Madrid i a Barcelona, al carrer de Montcada, on construí un palau que des del 1970 forma part del Museu Picasso.

Antoni de Paula Aleu. (Barcelona, 1847 - oceà Atlàntic, 1926). Periodista i advocat. Emigrà a Amèrica i s'establí a Buenos Aires, on estudià la carrera de dret. Posterioment hi fundà el Centre Català, del qual fou president. Dirigí el "Diario Español" i fundà (1876) "L'Aureneta", primera revista en català que apareixia a l'Amèrica del Sud. Ocupà diversos càrrecs públics a l'Argentina, on fundà la Creu Roja. Integrat a l'ideari regionalista, fou el que lliurà a la Mancomunitat de Catalunya la bandera regalada pels catalans d'Amèrica. Publicà escrits apart dels periodístics. Morí a bord del transatlàntic 'Washington', tornant d'una estada a Catalunya.

Felip Alfau. (Barcelona 1902- Nova York 1999). Escriptor, emigrat a Estats Units, que va escriure la majoria de les seves obres en anglès sobre temes hispànics. Va emigrar a Estats Units amb la seva família quan tenia només catorze anys, el 1916, i va viure durant la resta de la seva vida. Va estudiar música i durant un temps va ser crític musical de La Premsa, diari novaiorquès en llengua espanyola. Més endavant va treballar com a traductor al Morgan Bank, a Wall Street, i va deixar d'escriure. Va escriure dues novel les en anglès: Bojos: Una comèdia de gestos ( "Bojos: A Comedy of Gestures", 1936) relats situats a Madrid i Toledo; i "Cromos" escrita el 1948, sobre imatges tòpiques d´Espanya. Alfau escriure un llibre de poesia en espanyol, “La poesia cursi”, escrit entre 1923 i 1987, i publicat en 1992; i un llibre de relats infantils, en anglès, “Old Tales from Spain”, escrit el 1929, on es reuneixen deu relats inspirats en llegendes tradicionals espanyoles.

Alfons d'Empúries (Castelló d'Empúries, XVI - 1572). Fill de l'infant Enric "Fortuna" i de Guiomar de Portugal. Es casà amb Joana Folc de Cardona, pubilla del duc Ferran de Cardona. A la mort del seu pare, en 1522, n'heretà el comtat d'Empúries i el ducat de Sogorb. En traspassar el seu sogre (1543), la seva muller i ell com a consort, posseïren els títols de la branca principal dels Cardona: ducat d'aquest nom, marquesat de Pallars, comtat de Prades i vescomtat de Vilamur. Fou "grande" d'Espanya, i gran amic de Diego Hurtado de Mendoza, príncep de Mèlito. Per recomanació d'aquest fou nomenat virrei de València. Més tard, una filla d'Alfons, Magdalena, seria la segona muller del príncep esmentat. Féu algunes estades a les possessions que tenia a Lucena (Andalusia). Tot i la seva alta possició, sofrí un procés per especulació en queviures en temps d'escassetat.

Carles Algarra. (Barcelona, 1817 – París, França, 1886) Militar i polític. Destacat cap carlí, fou de l'estat major de Cabrera. Derrotada la seva causa, emigrà a París. Hi féu fortuna amb una empresa de publicitat. Escriví algunes obres de teatre.

Josep Mª Algué. (Manresa 1856). Sacerdot i Metereòleg, destinat a la Illa espanyola de Filipines a l´observatori de Manila. Representà a Espanya als congresos internacionals. Inventor d'un tipus especial de microsismògraf. Publicà diverses obres de meteorologia i de sismografia, entre les quals sobresurten El Archipiélago Filipino (1900) i The Ciclons of the Far East (1904) i l'edició de l'Atlas de Filipinas (1900).

Valentí Almirall i Llozer (Barcelona, 1841 1904). Polític catalanista e hispanista i escriptor. El 1868 participà en la preparació i en els fets de la revolució de setembre a Barcelona. El mateix any intervingué en la fundació del Partit Republicà Democràtic Federal al Principat, fou elegit primer president del Club dels Federalistes, dirigí "El Federalista", i col·laborà, entre d'altres periòdics, a la "Revista Republicano-Federal"; publicà també diversos fulls i opuscles teòrics i de propaganda, com Guerra a Madrid! i Bases para la Constitución federal de la Nación Española y para la del Estado de Cataluña. Observaciones sobre el modo de plantear la confederación en España. Republicà federal intransigent, es declarà hostil a tota mena d'entesa amb els monàrquics. Prengué part important en el pacte de Tortosa (18 de maig de 1869), signat entre representants d'entitats republicanes del Principat, el País Valencià, les Balears i Aragó. Pel juliol del mateix any, fundà a Barcelona el diari "El Estado Catalán", que dirigí fins a la seva desaparició el 1873. A la fi del 1869 va publicar “Idea exacta de la Federación. Datos para la organización de la República federal Española. Proclamada la Primera República Espanyola”. Durant els primers cinc anys de la restauració monàrquica, es mantingué en la inactivitat política. Tanmateix, el 1878, publicà a Barcelona dues novel·les polítiques, El alma al diablo i Una autoridad modelo. Historia de un gobernador de orden, signades amb les inicials A.Z.Sota el mateix pseudònim publicà Escritos catalanistas. El Renacimiento catalán, las leyes forales y el carlismo en Cataluña. El 4 de maig de 1879, festa dels Jocs Florals de Barcelona, inicià la publicació del primer diari en llengua catalana, "El Diari Català". El 1880, organitzà el I Congrés Catalanista, i en fou elegit president per la majoria dels mil dos-cents congressistes. El 1885 fou redactor ponent de la Memòria en defensa dels interessos morals i materials de Catalunya, anomenada Memorial de Greuges, i es traslladà a Madrid integrat en la comissió que la lliurà al monarca. Publicà uns articles que es feren famosos a L'Arch de Sant Martí (1885) i La Revue de Monde Latin (1886), aplegats a l'opuscle L'Espagne telle qu'elle est (Montpeller, 1886), traduïts al castellà per Cels Gomis, España tal cual es (Barcelona, 1886). El 1886 fou designat president dels Jocs Florals de Barcelona, i publicà la seva obra cabdal: Lo Catalanisme. Motius que el legitimen, fonaments científics i solucions pràctiques , primera exposició sistemàtica de la doctrina catalanista en el període regionalista del moviment. Fou el moment del màxim apogeu de la seva personalitat. El 1887 fou elegit president del Centre Català, però es produí una escissió, i els dissidents, com Àngel Guimerà i Lluís Domènech i Montaner, fundaren la Lliga de Catalunya.

Joaquim d´Alós i Bru (Barcelona 1746), Militar d´alta graduació i corregidor de Bolivia (1775), de Paraguai (1783) i Brigadier de l´exèrcit espanyol a Xile el 1810.

Josep d´Alòs i Bru. (Calella 1730). Marqués d´Alós i Tinent General de l´exèrcit. Intervingué en la defensa d´Orà i en la conquesta de Menorca i de Gibraltar. Governador de Jaca i d´Alacant, fou el capità general d´Aragó

Josep d´Alòs i de Ferrer. (Barcelona, 1653 – 1720) Jurista. Doctor en dret, fou catedràtic de dret civil a l'antiga Universitat de Barcelona. Partidari de Felip V, l'arxiduc li confiscà els béns (1707), però pogué fugir a Castella i fou nomenat magistrat de la Cancelleria de Valladolid. Tornà a Barcelona, amb les tropes filipistes, fou membre de la Real Junta de Justicia y Gobierno (1714), que governà Catalunya després de l'ocupació borbònica, i posteriorment s'incorporà a la nova Reial Audiència. Va fer un estudi sistemàtic dels oficis municipals i dels sistemes de provisió i remuneració d'aquests, per tal d'adaptar-los a les noves estructures administratives que havia d'imposar el decret de Nova Planta.

Antoni d´Alós i de Rius (Moià 1693). Marquès de Alòs. Militar Filipista i ajudant del Duc de Berwick en l´entrada a Barcelona de les tropes filipistes. Arribà al grau de Tinent General dels reials Exèrcits i Capità General de Mallorca. El seu pare fou el doctor Josep Alós i de Ferrer (Barcelona 1653) que fou qui diritgí les operacions filipistes abans i desprès de la caiguda de Barcelona, on fou membre del govern provisional, membre de l´audiència i perseguidor de maulets. L´avi fou en Joan Alós i Serradora (Moià 1617), metge i ciutadà honrat de Barcelona, catedràtic de medecina e introductor a Espanya de les idees de la circulació de la sang.

Francesc d´Alòs i de Rius, (Barcelona, 1689 - XVIII) Magistrat i polític. Germà d'Antoni. Marquès de Puerto Nuevo i vescomte de Bellver. Partidari de Felip V, seguí el seu pare i el seu germà a Castella i, després de l'ocupació de Barcelona (1714), ocupà diversos càrrecs com a administrador i regidor, i posteriorment el de president de l'Audiència barcelonina. Fou un dels principals membres fundadors de l'Acadèmia de Bones Lletres.

Ferran Alsina i Parellada (Barcelona 1861 - 1907). Industrial i economista. Va ocupar alts càrrecs a la fàbrica de la família Güell, i se li atribueix el disseny de la fàbrica tèxtil de la colònia Güell, però finalment va fundar la seva pròpia fàbrica, i també va establir a Barcelona el museu de física experimental La Mentora. Enemistat amb Valentí Almirall, fou un dels membres de la escisió conservadora del Centre Català que el 1887 formaren la Lliga de Catalunya. Va desenvolupar un paper important a l'assemblea de la Unió Catalanista de Manresa de 1892, on, com a delegat per Barcelona, va fer un discurs eminentment proteccionista, tot demanant la reforma del sistema tributari

Josep Alsinet (Vilanova de Meià XVIII), Metge reial a Madrid des de 1755, destacà com a escriptor de temes mèdics i publicà un reconegut llibre sobre el tractament de les febres a Espanya “Nuevas utilidades de la Quina”.

Antoni Altadill. (Tortosa, 1828 - Barcelona, 1880). Novel·lista, dramaturg i periodista en llengua castellana que utilitzà el pseudònim Antonio de Padua. Inicià la carrera de dret. A Madrid fundà el periòdic democràtic "El Pueblo", i a Barcelona fou redactor de "La Discusión" i "El Estado Catalán". Amb la República fou governador civil de Guadalajara i de Múrcia. Escriví amb èxit novel·les socials i de costums, com Barcelona y sus misterios (1860), una sèrie comercial, també novel·lística, de temes bíblics, i alguns drames (Don Jaime el Conquistador) i textos polítics (La monarquía sin monarca, 1869).

García Álvarez de Toledo-Osorio y de Mendoza (Barcelona, segle XVI). Militar, de familia castellana i fill de Pedro álvarez de Toledo. Fou cap de les galeres de Felip III i Felip IV en la lluita contra els pirates turcs i barbarescos. Intervingué sempre a favor dels catalans davant dels reis, i fou molt apreciat a Catalunya.

Joan Amades i Gelat (Barcelona 1890). Folklorista i costumbrista, autor del “Costumari Català”. Entre les seves moltes obre va escriure “Les cent millors cançons populars catalanes” o “Les diades populars catalanes”. El 1936 fugí de Catalunya a París, i tornà acabada la guerra civil on fou nomenat conservador del museu del Poble Espanyol de Montjuic.

Bartomeu Amat (Barcelona finals del segle XVII). Militar i escriptor. Participà en les campanyes de la guerra de la Independència, i dirigí vàries academies militars. Fundà i dirigí el “Colegio General Militar” i fou un especialista en sistemes de fortificació i defensa, i escriví diverses obres sobre aquest tema.

Feliu d´Amat i de Cortada (Barcelona 1754). Noble, científic i professor de l´escola d´enginyers de Barcelona. Fou secretari d´Estat espanyol d´educació i representant hispànic a diverses missions a l´estranger.

Manuel d'Amat i de Junyent (Vacarisses, 1704 — Barcelona, 1782). Militar hispanista i virrei del Perú. Pertanyia a una família nobiliària borbònica. Fill de Josep d'Amat i de Planella, primer marquès de Castellbell, i de Marianna de Junyent, filla del primer marquès de Castellmeià. Va participar en les campanyes d'Àfrica (1724-27), i en el regne de Nàpols a la batalla de Bitonto (1734). Desprès de viure a Barcelona i a Mallorca, va ser nomenat governador i president de l'Audiència de Xile (1755-61). El rei Carles III el va designar virrei del Perú i president de l'Audiència de Lima (1761-76). Durant el seu virregnat va modernitzar les defenses militars del Pacífic i va fundar el cos armat de la Mare de Déu de Montserrat. Va promoure l'exploració de l'illa de Pasqua (1770) i les tres expedicions de l'Águila (1772-5, amb Domingo de Bonechea) a Tahití que van reanomenar com a illa d'Amat. La seva vida privada i, especialment, els afers amb la seva amant, l'actriu criolla Micaela Villegas coneguda com «la Perricholi», van inspirar a Prosper de Merimée l'obra “La Carrosse du Saint-Sacrement” (1829), i a Jacques Offenbach l'òpera “La Périchole” (1868). El 1777, simultàniament al judici sobre la seva gestió al virregnat del Perú que els seus enemics li van incoar i del que en resultaria absolt, va tornar a Barcelona, on ja des del 1773 s'havia fet construir un palau a la Rambla, avui anomenat Palau de la Virreina i una torre d'estiueig a Gràcia que no s'ha conservat. Un nebot seu fou el noble Rafael d'Amat i de Cortada, baró de Maldà, autor de la coneguda obra costumista Calaix de sastre.

Rafael d'Amat i de Cortada (Barcelona, 1746 - Barcelona, 1818). Baró de Maldà. Escriptor. Cinquè baró de Maldà, estudià al col·legi de Cordelles com la majoria, dels joves aristòcrates. Personatge de vida més aviat grisa i reclosa, no gaudí, com el seu oncle el virrei Manuel d'Amat i de Junyent, ni de grans riqueses, ni de massa prestigi, ni de poder. El 1816 ingressà a l'Acadèmia de Bones Lletres, la seva relació amb els cercles intellectuals barcelonins no fou massa estreta, i mai no pretengué d'exhibir les seves habilitats literàries d'altra manera que com a esbargiment per a ell i alguns amics. Escriví un immens dietari en 60 volums —mantingut pràcticament sense interrupció des del 1769 fins al 1816— que duu el títol de “Calaix de sastre” i del qual només han estat publicats alguns fragments dispersos. Amat no es limità a consignar-hi els fets més o menys fredament, ans els elaborà en forma de narració viva i pintoresca, gairebé sempre humorística, en una llengua directa i col·loquial, circumstàncies que atorguen al Calaix de sastre, ultra el seu valor documental de dietari, el mèrit d'ésser una de les obres més importants de la narrativa en llengua catalana produïda entre el s XV i el s XIX.

Fèlix Amat de Palou i Pont (Sabadell 1750) Filòsef i teòleg, membre de la Academia de les Bones lletres i de la Societat d´Amics de Pais. Fou nomenat pel Rei Carles IV abat de San Ildefonso de la Granja, confessor reial i Arquebisbe i conseller del primat d´Espanya. Com a polemista religiós el.laborà la ideologia d´ascetisme auster i escriví gran cantitat d´obres sobre aquest tema.

Josep d'Amat i de Planella. (Barcelona, 1670 -1715). Primer marquès de Castellbell. Participà en la defensa de la ciutat com a capità de la coronela el 1697, fet que, ensems amb la seva adhesió a Felip V durant la guerra de successió espanyola, li valgué la concessió del títol de marquès. Fou un dels fundadors de l'Acadèmia dels Desconfiats (1700), i com a secretari d'aquesta corporació, s'encarregà de l'edició de Nenias reales y lágrimas obsequiosas a la memoria del gran Carlos II (1701), col·lecció poètica a la qual aportà també la seva col·laboració, en català i castellà.

Maria Teresa Amatller. (Barcelona 1867-1960). Filàntropa. Filla del mestre xocolater i fotògraf, n´Antoni Amatler, propietaris de la casa Amatller, filàntropa i fundadora de “l´Institut Amatller d´Art Hispànic” (1941), avui propietat de l´ajuntament de Barcelona. Durant la guerra civil va fugir de Catalunya per la persecució a la que fou sotmesa per part d´elements d´esquerra i es refugià a Gènova, des de on va fer importants donatius a la causa dels franquistes (el 17 d´Octubre de 1936 va donar 500.000 pesetes de l´època).

Narcís d´Ametller i Cabrera (Banyoles 1810). Escriptor, guitarrista i militar. Com a Coronel espanyol es revoltà en contra d´Espartero, i partidari de la democratització les estructures politiques hispanes. Fou cap militar de Catalunya durant la revolta de la Jamància, publicà novel.les com “Los catalanes y aragoneses en Oriente Medio” i composà òperes com “El guerrillero”.

Victorià Ametller i Claramunt (Banyoles 1818). Militar i polític, lluità al costat dels carlins com a Brigadier des de una ideologia republicana. Fou diputat a les corts hispanes i escriví molts llibre d´història militar, com “Los mártires de la libertad española” o “Un ejército para el rey o para el pueblo?”.

Carles Francesc Ametller i Clot. (Barcelona, 1753 – 1835) Metge. Estudià medicina a Cadis i fou metge militar de marina i, més tard, professor del Col·legi de Cirurgia de Cadis, el qual arribà a dirigir. Entre les seves obres, i els discursos inaugurals dels anys 1790 i 1798, cal citar “Elementos de geometría y física experimental” (1788) i “Memoria descriptiva de la fiebre amarilla que en 1800 se padeció en Cádiz”.

Francesc d´Ametller i Ferrer (Barcelona 1653). Jurista i politic filipista, hereu de la nissaga Ametller de Terrassa. Fidel al monarca Borbó, es refugià a Madrid on fou nomenat membre del consell de Castella. Mà dreta del Duc de Pòpuli i de Berwick en la guerra de 1714, fou membre de la junta de govern del Principat. Fou l´home clau en la situació posterior a la desfeta de la guerra de successió, i tot i residint a Madrid dirigia els afers interns de Catalunya.

Francesc d´Ametller i Perer, (Barcelona, 1653 – Madrid, 1726) Jurista i polític filipista. Va ésser fiscal a l'Audiència de Catalunya el 1701 i després magistrat del criminal des del 1702 fins al 1705. Quan les tropes de l'arxiduc entraren a Barcelona marxà a Castella, on Felip V el féu ministre del Consejo de Castilla. Tornà a Catalunya amb l'exèrcit borbònic, com a assessor civil del duc de Pópuli i després del duc de Berwick. Destituí l'abat de Montserrat i l'empresonà, i desterrà el de Santes Creus el 1713. Formà part de la "Junta de Justicia y Gobierno" del Principat i féu, com també Patiño, un informe sobre les característiques de Catalunya per tal d'adaptar-hi el règim de monarquia absoluta. El seu fou la base del Decret de Nova Planta, si bé era contrari al trasllat de la Universitat de Barcelona a Cervera. Ametller tornà després a Madrid, on continuà essent membre del Consejo de Castilla, fins a la seva mort.

Oleguer d´Ametller i Pescio (Barcelona, segle XVIII). Alt funcionari. Fill de Francesc Ametller, advocat i membre de l´administració borbónica a Catalunya. El mariscal duc de Berwick, i el capità general de Catalunya, príncep Pio, l'elegiren com a assessor del tribunal de la vegueria del darrer veguer de Barcelona Josep Viladomar. Abans de l'establiment del règim corregimental a Catalunya sol·licitava la tinència de corregidor de Barcelona, i poc temps després (1718) li era atorgada una regidoria del primer ajuntament de Barcelona.

Ignasi d´Ametller i Ros (Barcelona 1769). Metge i militar, participà en la guerra de la Independència, director dels hospitals de Girona i posteriorment de Castella, escriví moltes obres de medecina.

Victorià Ametller i Vilademunt. (Banyoles, 1818 - Alcalá de Henares, 1884). Militar i polític. Obtingué el grau de brigadier. El 1848-49, durant la Guerra dels Matiners fou el principal cap militar de les petites partides més o menys republicanes que lluitaren al Principat al costat dels carlins. Més endavant fou elegit diputat a Corts. Com a escriptor publicà “Los mártires de la libertad española” (1855), “Juicio crítico de la guerra de África” (1861), “Ideas sobre la reforma de las fuerzas armadas en España” (1870), “Un ejército para el rey o un ejército para la patria” (1887).

Josep d'Amigant i Carreres. (Catalunya segle XVI - Barcelona, 1645). Diputat militar i assessor de la generalitat de Catalunya durant la Guerra dels Segadors. Era baró de Castellgalí. L'any 1643, la generalitat li encomanà, ensems amb Joan Fontanella, una ambaixada prop del virrei mariscal La Mothe per demanar la revocació d'un edicte d'expulsió contra diverses persones suspectes d'actuar contra el govern francès a Catalunya. El 1645 participà en la conjuració antifrancesa dirigida, entre d'altres, per Hipòlita d'Aragó, els abats de Sant Pau del Camp i de Galligants i Gispert d'Amat, president de la generalitat. Aquell mateix any era detingut i executat. Els seus béns foren confiscats pel comte d'Harcourt, Enric de Lorena

Ermengol Amill (Bonestarre 1665). Militar durant la Guerra de Successió Espanyola. Després de l'Aixecament Militar Austriacista esdevingué Coronel d'un regiment de Fusellers Voluntaris Miquelets, batejat després com Regiment de Fusellers Voluntaris "Sant Raimon de Penyafort". Fou un dels principals caps militars del Front Exterior. Home dotat d'una gran capacitat d'organització i lideratge, es destacà en la guerra irregular i les tasques d'espionatge i contraespiontage. Capitulà el 18 de setembre del 1714 a Cardona es pogué escapar a l'Arxiducat d'Àustria on va continuar al servei Carles III lluitant contra els turcs.

Joan Amorós. Conegut com “Janet de Pira" (Pira, Conca XVIII -XVIII) Guerriller. Prengué les armes durant la guerra franco-espanyola de 1718-20, lluitant contra Felip V, atret per la promesa francesa de restituir al Principat les llibertats derogades poc abans. Tingué una actuació molt coratjosa. Arribà a entrar a Montblanc amb la seva partida i hi cremà els arxius on constaven les dades comprometedores dels desafectes al règim. Finida la guerra i proscrit per les autoritats, es refugià a França. En tornà, encara, amb les armes a la mà, com a lloctinent del vallenc Ramon Guardiola, amb el qual féu una nova campanya. A la fi hagué d'acollir-se a una amnistia, sobre la base de ser perdonat després de cinc anys de proscripció de Catalunya.

Jacint Andreu. (Hostalric, 1630). Catedràtic de medicina a la universitat de Barcelona i metge de cambra de Joan d'Àustria. Fou també autor del compendi de medicina pràctica titulat: “Practicae gotholanorum procurandis humani corporis morbis, descriptae juxta medicinae rationalis leges, quas posteris commendatas reliquerunt lucidiora antiquitatis luminaria Hyppocrates et Galenus” (1678). Aquest compendi només consta d'un volum, bé que, segons el pròleg, l'obra n'havia de tenir dos o més.

Salvador Andreu i Grau (Barcelona 1841-1928). Farmacèutic i filàntrop. Doctor en Farmàcia, fundà uns laboratoris de productes farmacèutics (Laboratoris del Doctor Andreu). Fou el creador d'unes pastilles per a la tos ("Pastilles del Doctor Andreu"), molt populars a la seva època. Com a filàntrop, fou el principal impulsor de la urbanització de la muntanya del Tibidabo, així com del Parc d'Atraccions del Tibidabo, fundat el 1899 com a "Tibidabo S.A.". President honorari dels coŀlegis farmacèutics de tota Espanya

Francesc Andreví (Sanaüja 1786). Compositor i mestre de capelles a les catedrals de Barcelona, València i Sevilla. Fou nomenat mestre de la capella reial de Madrid, i compongué diferents oratoris, un d´ells molt cel.lebre “El Juicio Final”, un requiem a la mort del Rei espanyol Ferran VII.

Lluís Maria Andriani. (Barcelona, 1773 – 1856). Militar. La seva participació en la defensa de Tudela, durant la Guerra de la Independència, li valgué el grau de coronel; l'agost de 1811 fou nomenat governador del castell de Sagunt. Assetjat per Suchet, pogué resistir el primer assalt (28 de setembre) i fou ascendit a brigadier, però després d'un segon assalt, hagué de rendir la fortalesa (26 d'octubre). Restà presoner a França fins el 1814. Fou acusat d'haver rendit massa fàcilment Sagunt (acusació a la qual contribuïren les memòries del mateix Suchet) i es defensà amb una Memoria sobre la defensa de Sagunto en 1811 (1838

Manuel Angelon i Broquetas (Lleida 1831). Hitoriador i politic, membre del partit republicà de Castelar; organitzà el rebement dels voluntaris catalans d´àfrica. Va escriure en castellà obres históriques com “Los misterios del pueblo español durante veinte siglos” o “El pendón de Santa Eulalia” i en català va compondre sarsueles com “Els setze jutges”. Participà activament en els Jocs Florals.

Higini Anglès i Pàmies (Maspujols - Reus el 1888). Capellà i músic. El 1917 va ser nomenat cap del departament de música de la Biblioteca de Catalunya (càrrec que exercirà fins el 1957) i des del 1919 va començar a estudiar els arxius espanyols de música. El 1923 va anar a estudiar a Alemanya. El 1936 va fugir de Catalunya i s´establí a Munic per evitar la seva mort a mans dels anarquistes. El 1943 va ser nomenat director del Institut Espanyol de Musicologia del Consell Superior d'Investigacions Científiques, i el 1947 fou designat director de l'Institut Pontifici de Música Sacra a Roma. Entre les seves obres musicals destaquen: "La música a Catalunya fins al segle XIII", "La música de las Cantigas de Santa María del Rey Alfonso el Sabio", "Antología de organistas españoles del siglo XVII", "El Còdex musical de Las Huelgas", "Opera omnia" (de Joan Baptista Cabanilles), "Opera omnia" (de Joan Pujol), "Las canciones del rey Teobaldo" (ISBN 84-500-5866-X), "Els Madrigals i la Missa de difunts d'en Brudieu", l'edició de diverses ensalades de Mateu Fletxa el Vell i l'edició de nombrosos volums de "Monumentos de la música española”.

Oriol Anguera de Sojo (Barcelona 1879), Politic i jurista especialista en dret canònic. Començà la seva carrera politica milità al Partit Catalanista Republicà. En proclarmar-se la Segona República Espanyola ocupà el palau de justícia de Barcelona, i fou nomenat president de l'audiència territorial de Catalunya. Va ser escollit de forma provisional Governador civil de Barcelona en substitució de Carlos Esplá Rizo, però va dimitir el 1932 a causa de la seva disconformitat amb la política d'ERC i per pressions de CNT i FAI. Va ocupar en 1933 el càrrec de Fiscal General de la República contra els sublevats de Sanjurjo de 1932. S´afilià a la dretana CEDA de Gil-Robles. Ministre espanyol de treball en el govern Lerroux de 1934-1935, els últims anys de la seva vida els dedicà a treballs i conferències de caire jurídic.

Josep Aparici i Mercader (Caldes de Montbui 1653), Geógraf i funcionari real, fou membre de la Acadèmia dels desconfiats i serví a Carles II com a tresorer i nombrat conseller de Barcelona. Gràcies a la influència reial aconseguí d'ésser elegit conseller quart de Barcelona el 1699. Serví després la dinastia borbònica i intervingué eficaçment en el repartiment del donatiu de les corts del Principat del 1701. En els seus escrits de geografia i economia aspirà a un perfeccionament de la gestió financera dels organismes catalans, en especial de la generalitat, la insolvència de la qual criticà, i d'un major aprofitament de l'impost de la bolla. Propugnà la creació d'un port franc a Barcelona; proposà diferents millores per a la irrigació i la industria lització del país, així com la conquesta de la ribera de l'Amazones pels catalans. Carles d'Àustria el desinsaculà de la generalitat i del Consell de Cent, però ben aviat li hagué d'encarregar el repartiment del donatiu de les corts del 1706. Com a resultat dels viatges que llavors hagué de fer per tot el Principat de Catalunya, elaborà un mapa, que, anys després, el 1720, dedicà a Felip V, on inscriví ja les fronteres dels corregiments damunt les demarcacions de vegueries. El 1713, Aparici, com molts d'altres barcelonins, es retirà a Mataró per tal de fugir del setge filipista. Requerit llavors per Patiño, s'embarcà en una fragata i es presentà al camp assetjador, on immediatament fou plaçat a la junta patrimonial o d'intendència. Sotmesa Barcelona (1714), intervingué en les operacions de la contribució del cadastre, coneguda la seva experiència en aquests afers. Això no obstant, aviat fou destinat a la comptadoria de confiscacions, i acabà la seva carrera burocràtica en un càrrec subaltern de la taula de comuns dipòsits de Barcelona.

Alfons d´Aragó i de Portugal (Barcelona 1489), Duc de Sogorb i Comte d´Empúries, militar i lloctinent del Regne de València. El 1516 es casà amb Joana de Cardona, filla i hereva del segon duc de Cardona. Es destacà en la lluita contra els agermanats valencians i aconseguí de derrotar-los a la batalla d'Almenara (1521). La seva actitud fou elegiada pel poeta i teòleg Joan Baptista Anyes, i Juan de Molina li dedicà la seva versió castellana de la història del regnat d'Alfons el Magnànim del Panormita (1527). El 1526 derrotà, com a general de l'exèrcit organitzat per la ciutat de València, els moriscs revoltats a la serra d'Espadà. Nomenat lloctinent del regne de València (1558-63), promulgà, entre d'altres, una pragmàtica reial que ordenava el desarmament dels moriscs (1563).

Enric d´Aragó-Cardona-Córdoba i Enríquez de Cabrera (Barcelona 1588). Lloctinent de Catalunya de 1630 fins el 1638, fidel al comte-duc d´Olivares intentà de forma diplomàtica guanyar-se la voluntat dels catalans. Perseguí als bandolers que assolaven Catalunya, prengué i executà a Joan Sala i Serrallonga. El 1637 marxà a combatre al Rosselló on morí al intentar frenar els excessos dels soldats castellans sobre la població civil.

Pasqual d'Aragó-Cardona-Córdoba i Fernández de Córdoba (Mataró, Maresme, 1626 - Madrid, 1677). President del consell d'Aragó i eclesiàstic. Fill del cinquè duc de Sogorb i sisè de Cardona, Enric d'Aragó. Format a Salamanca, on ocupà la càtedra d'institucions canòniques (1649), des del 1647 fou canonge de Toledo i ardiaca de Talavera. El 1651 fou promotor fiscal de la inquisició, i, dos anys després, regent de Catalunya al consell d'Aragó. Ordenat sacerdot (1655), fou creat cardenal de la corona (1660), i a Roma hagué d'intervenir en l'enfrontament entre Lluís XIV i el papa, per la qüestió de la immunitat diplomàtica. Nomenat virrei de Nàpols (1664-66), bé que interí, procurà de refer la ciutat de la passada revolta de Tommaso Aniello. El 1665 fou nomenat inquisidor general d'Espanya, i, un any més tard, arquebisbe de Toledo (1666-77), on dedicà especial atenció a les monges i als pobres vergonyants i procurà la difusió del catecisme i les missions populars. Del 1667 fins a la seva mort es veié implicat en les qüestions de Johann Eberhard Nithard, a qui ell mateix comunicà l'ordre de sortir de Madrid, i en les de Joan Josep d'Àustria i el privat Valenzuela, als quals hagué de fer cara en nom de la reina Marianna. Es retirà a Aranjuez. Fou conegut també amb el nom de Pasqual Fernández de Córdoba i Aragó.

Francesc Aragonès (Duesaigües, 1764 - Barcelona, 1835). Religiós franciscà i escriptor. D'ideologia absolutista lluità contra la política liberal, especialment a través d'escrits: “Es absolutamente ilícito el juramento de fidelidad exigido a los españoles” del 1811, “Representación de la Iglesia a la Cortes de Cádiz” el 1813, i el “Diccionario crítico-serio” (1813), en oposició al “Diccionario crítico-burlesco” de Bartolomé Gallardo. El 1822 fou processat per conspirar a favor de la restauració del govern absolutista, però fugí a França, bé que en tornà poc temps després. En aquest període publicà, amb el pseudònim d'El Filósofo Arrinconado, una col.lecció de Cartas (1822-1823), en defensa de la potestat eclesiàstica, dels ordes regulars.

Joan Arderiu i Banjol (Figueres 1841), Veterinari i polític federal. Escollit batlle de Figueres e 1872, dirigí semanaris i publicacions politiques. Fou el creador de la “Liga Nacional de Veterinarios Españoles” el 1883.

Jaume Ardevol i Cabrer (Vilella Alta 1775), Metge i militar durant la guerra de la Independència, inventor d´aparells per la geologia e introductor de tècniques pel conreu i per la industria tèxtil; dedicà bona part de la seva vida a la politica com a liberal i constitucionalista a la vila de Reus.

Antoni Arderiu i Pascual (Manresa, 1892 - Barcelona 1966). Advocat, polític i empresari. Era fill de Pere Arderiu i Brugués, cap del Partit Conservador a Manresa. Es llicencià en dret per la Universitat de Barcelona. Fou escollit diputat per la Lliga Regionalista pel districte de Manresa a les eleccions generals espanyoles de 1919. El 1921 va fundar a Manresa l'empresa Manufactures de la Pell (Pielsa) amb Lluís Plana i Roca i Jaume Castells i Lastortras, que proporcionava pells per a fabricar soles de sabata. També fou membre de la Reial Acadèmia de Jurisprudència i Legislació de Catalunya i degà del Il·lustre Col·legi d'Advocats de Manresa de 1934 a 1966.