Catalans e hispans

**Tocagaytes** · 01/08/2009

Hola a tots.

Necessitem la vostra ajuda. Estem fent una recopilació de personatges i la seva biografia, que han tingut un protagonisme hispànic al llarg de les passades centúries, per tal de rebatre l´argument de la manca de fe hispànica dels catalano parlants i lluitar en contra dels separatistes i dels separadors. A la nostra base de dades disposem de més de 1800 noms (entre principatins, valencians, mallorquins, nord-catalans, gent de la franja o aranesos). Envieu-nos ressenyes de personatges a www.catxhis.com o publique-les en aquesta pàgina www.hispanismo.org.
Us anticipem un breu moix de principatins (ABADAL-ARDERIU).

PRINCIPAT DE CATALUNYA

Ramon d´Abadal (Gurb, 1772 – Vic, 1855) Pagès, militar i hereu de la casa pairal a la mort del seu germà. Es distingí lluitant contra els francesos, tant a la Guerra de la Independència, com a la resistència contra la invasió napoleònica.

Ramon d´Abadal i Calderó. (Vic, 1862 - Rupià, 1945). Polític i advocat. L'any 1899 fou elegit diputat conservador per Vic. Membre directiu de la Lliga Regionalista des de la seva fundació (1901). President de l'Ateneu Barcelonès (1902) i de l'Acadèmia de Jurisprudència i Legislació de Catalunya, i regidor de Barcelona (1903 i 1911). Fou elegit senador per Barcelona (1907-18). El 1917, a Barcelona, presidí l'Assemblea de Parlamentaris i el mateix any ingressà a la comissió d'acció política de la Lliga Regionalista, que presidí des de llavors fins al 1936. El 1924 fou elegit degà del Col·legi d'Advocats de Barcelona, però, el 1926, el govern de Primo de Rivera el destituí, l'empresonà i el confinà a Alcalà de Xivert (Baix Maestrat). Fou diputat a les corts de la República i al parlament de Catalunya, i en ambdós llocs presidí la minoria de la Lliga. Atacà el govern de la República per l'expulsió dels jesuïtes, i el de la Generalitat per la llei de Contractes de Conreu. En esclatar la guerra civil de 1936-39, fou perseguit per les esquerres i emigrà a Itàlia des de on va recolçar als militars sublevats, i d'on va tornar finalitzat el conflicte.

Ramon d’Abadal i de Vinyals, (Vic 1888) Historiador i Polític. Va estudiar dret i fou membre de la Lliga Regionalista, de la qual va ser diputat per Vic (1917 i 1921). Va dirigir ‘‘La Veu de Catalunya’’. Els seus treballs històrics es van centrar en el període comtal català i els seus antecedents. L'any 1913 publicà amb Ferran Valls i Taberner els Usatges. L'any 1914 va dur a terme la tesi sobre Les Partides a Catalunya. De l'obra Catalunya carolíngia, publicà “Els diplomes carolingis a Catalunya” i “Els comtats de Pallars i Ribagorça” (1955) i deixà en curs de publicació avançada “El domini carolingi a Catalunya” (1971). Fugí a Roma durant la República i donà suport als revoltats. Després de la guerra del 1936-1939 formà part del consell privat de Joan de Borbó. També va ser membre de l'Institut d'Estudis Catalans i de l'Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona.

Jaume Abadal i Oller. (Barcelona, XVII –XVIII). Militar austriacista i ciutadà honrat. El seu pare posseîa un gran negoci de revenedoria i li deixà, en morir, una fortuna important. La seva mare, Isabel Oller, es casà en segones núpcies amb el revenedor més important de la capital, Amador Dalmau i Colom. Les dues fortunes s'associaren en la pràctica, ja que Jaume Abadal es relacionà sempre molt cordialment amb el seu padrastre i fou gran company del seu germanastre, el famós Sebastià Dalmau i Oller, tot i que aquest era bastant més jove que ell. En 1697 fou capità de la Coronela de Barcelona, durant el setge que sofrí la ciutat davant les tropes franceses del mariscal Vendôme. Secundà estretament la política austriacista i antiborbònica dels Dalmau. En 1706 comandava la companyia de Confiters al nou setge de Barcelona establert pels borbònics. Guarnia la línia de comunicació amb el fort de Montjuïc el dia que els enemics, tot just arribats al pla de Barcelona, atacaren la muntanya i la fortalesa i foren rebutjats. Durant la guerra de Successió contribuí a les fortes aportacions financeres de la família a favor del rei Carles. També lluità novament amb les armes a la mà. En 1709 fou capità comandant del nou regiment format a Barcelona per combatre l'amenaça francesa al front de Vic. En 1713, com a membre del Braç Popular, fou un dels principals defensors de la tesi de resistència a ultrança contra Felip V. Aquest any i el següent formà part de les juntes del govern provisional català i es destacà en l'organització de la defensa contra els borbònics.

Melchor de Abarca (Tarragona 1680 - Girona, 1760). Militar, baró d´Abarca. La seva carrera militar va començar amb la seva entrada en 1703-quan tenia 23 anys-en el regiment de Reials guàrdies d'infanteria espanyola. Dos anys més tard puja a tinent, en 1711 a capità, el 1721 a capità de granaderos i posteriorment a capità de fusellers. A continuació va ser brigadier d'infanteria, el 1727, mariscal de camp el 1734 i tinent general en aquest mateix any, càrrecs que li van valer el suficient reconeixement com per ser nomenat governador i corregidor de Tarragona en 1745. Aquest pas a la política va ser continuat en 1754, quan va passar a ser el governador i corregidor de Girona. El seu últim ascens de caire polític va ser en 1759, quan va ser nomenat capità general d'Extremadura.

Francesc Abellà i Raldiris. (Vilanova i la Geltrú XIX). Comerciant i traficant d'esclaus xinesos i negres a Cuba.. Durant la dècada del 1850 al 1860 treballà amb el colombià Nicolás Tanco Armero, que es dedicava al comerç de xinesos a Cuba i al Perú. Del 1864 al 1868 exercí com a sotsagent a Macau, i del 1870 al 1872 com a agent principal d'aquest enclavament i del conegut negrer cubà Conde de Ibáñez. Al "Boletín de Colonización", aportà dades i descripcions sobre Macau, on s'assenyala la quantificació dels culis sortits de la Xina i dels supervivents. Publicà el fulletó “Proyecto de inmigración libre de China dirigido a los Sres. hacendados de la isla de Cuba” (1874)

Narcís Abrés. (Cassà de la Selva, XVIII – Tarragona, 1827). Militar i Guerriller Carlista. Anomenat “El Carnisser” o “El Pixola”. Aixecà una nombrosa partida en la primera insurrecció dels agraviats o malcontents (abril de 1827) i intervingué de nou en el segon alçament, denuncià la complicitat de l'alt clergat i del consell d'estat en la rebel·lió. Assetjà Girona durant més d’un mes, però fou capturat pels homes de Carratalà, que el feren executat.

Jaume Agelet i Garriga. (Lleida, 1888 - Madrid, 1980). Diplomàtic espanyol i poeta. Es llicencià en dret a Madrid, i el 1920 ingressà a la carrera diplomàtica, dins la qual exercí funcions a Viena, Mèxic, Washington, l'Haia i París. Publicà, entre altres reculls: Domassos al sol (1924), Hostal de núvols (1931), Rosada i celístia (1949), Pluges a l'erm (1953), Font de lluna (1960), etc. Pòstumament, aparegué el llibre 100 poemes (1993) . La seva poesia, que estableix les "secretes correspondències" pròpies del simbolisme francès, és d'una rica plasticitat.

Joan Agell i Torrents. (Sanaüja, 1809 - Barcelona 1868) Polític conservador i científic. Catedràtic de Química de la Universitat de Barcelona (1845), format a la Junta de Comerç de Barcelona, on estudià física i química. Membre de l'Acadèmia de Ciències i Arts, hi llegí algunes memòries interessants: Memoria sobre las leyes que deben determinarse para elevar a ciencia la dinámica eléctrica (1833), Memoria sobre un nuevo telégrafo eléctrico (1845) i Correlación y transformaciones de las fuerzas físicas (1860). Prohom de la burgesia catalana, formà part del grup conservador de Duran i Bas que després del cop d’estat d’O’Donnell es giraria vers la Unió Liberal. Diputat a Corts Espanyoles a les eleccions de 1840, 1843, 1853 i 1857. El 1857 fou nomenat degà de la Universitat de Barcelona, el 1860 director de la Escola Industrial de Barcelona io el 1863 rector de la Universitat de Barcelona.

Josep Agramunt i Llecha. Conegut com , "el Capellà de Flix" (Flix, 1826 – Clichy, França, 1887) Sacerdot i guerriller. Fou cap d’una guerrilla de 3.000 voluntaris durant la tercera guerra carlina (1872-76), que es feien dir “Els Pollastres”, i entre les seves files va servir com a volutari, el bandoler carlí “Panxampla”. Amb el grau de coronel participà a la campanya de Navarra (1876) i s’exilià a França, on exercí de sacerdot al cementiri de Clichy. Manà afusellar gran nombre de liberals a la III Guerra Carlina.

Josep d´Aguilar i Alòs, (Balaguer, s. XVII - Itàlia, s. XVIII) Polític i militar. Paer de Balaguer, durant la guerra de Successió lluità per la causa de l'arxiduc Carles d'Àustria. En la defensa de Barcelona (1703) i en la de Lleida tingué una actuació destacada. Fou veguer de Girona i Besalú. Un dels principals dirigents de resistència en les zones ocupades, on obtingué la victòria de Caldes d'Estrac (1713). Tornà a Barcelona, on romangué fins a la caiguda de la ciutat (1714). Anà a Mallorca, on lluità contra els filipistes. S'exilià a Itàlia.

Josep Agulló i Pinòs (Catalunya XVII). Militar. Tinent General de les forces hispanes. Des de 1674 fou mestre de camp del Terç de Barcelona i sargent general el 1687. Va defensar Barcelona del setge dels francesos l´any 1697 i nomenat gobernador de la plaça de Ceuta el 1702.

Ferran Agulló i Vidal (Sant Feliu de Guíxols, 1863) Advocat, escriptor, poeta, gastrònom i polític pertanyent a la Lliga Regionalista de Catalunya. Va estudiar dret i va dirigir les revistes L'Atlàntida i Diario del Comercio. El 1901 va esdevenir secretari general de la Lliga Regionalista, de la qual La Veu de Catalunya n'era l'òrgan. Va ser proclamat mestre en Gai Saber el 1893. A l'Ermita de Sant Elm hauria intuït el nom de la Costa Brava parlant de la "nostra costa brava", i va publicar-lo per a la primera vegada en al seva columna diària a La Veu de Catalunya del 12 de setembre de 1908

Domènec Aguirre. (Catalunya, s. XVII - XVIII) Jurista i polític. Catedràtic a la Universitat de Barcelona a partir del 1691 i magistrat de l'audiència a partir del 1701. Fou desterrat a Mataró, el 1704, perquè es va oposar a les maniobres del virrei Velasco i va ser partidari de l'arxiduc Carles d’Àustria; quan aquest ocupà Barcelona fou nomenat membre de la Junta de València (1705), regent del Consell Suprem d'Aragó (1706) i membre del gabinet de l'arxiduc. L'any 1713 sortí de Barcelona, juntament amb els que partiren amb la reina governadora: primer anà a Nàpols i després a Viena, on fou membre del Consell d'Espanya. Allí publicà les seves obres principals: Tractatus de tacita onerum et condictione repetitione (1723) i Tratado Histórico-Legal del Real Palacio antiguo y su cuarto nuevo de Barcelona (1725).

Josep Llupià Agulló i Pinós, (Catalunya, s. XVII –XVIII) Cavaller i militar. Fou un dels homes més destacats a les guerres contra França. El 1674, a la mort del marquès d'Aitona, ja fou elegit per la Generalitat com a mestre de camp de la guarnició de Girona. El 1684 era sargent major de batalla i comandava un cos important a la Cerdanya, que es mostrà molt combatiu. El dugué a marxes forçades a Girona, poc abans que l'exèrcit francès tanqués el cercle sobre la ciutat, i d'aquesta manera el setge fou rebutjat. Després operà als sectors de Roses i de Cadaqués. El 1689 tornava a ser a la Cerdanya, on ocupà Camprodon. Uns mesos després ajudà a mantenir l'ordre durant els incidents que es produïren a Barcelona. El 1691 fou l'encarregat de guarnir la plaça de la Seu d'Urgell davant l'entrada de 10.000 francesos per Andorra, però després de vuit dies de lluita ben desigual, hagué de capitular. Un cop recuperada la llibertat ascendí en poc temps al grau de general d'artilleria. En 1697 organitzà guerrilles prop de Barcelona per dificultar l'aproximació de les tropes del mariscal Vendôme. Tornat a la ciutat, destacà durant el setge. Després de la capitulació, combaté al pla de Bages. Com a membre del Braç Militar tingué un paper destacat a les Corts de l'any 1700. El 1701 fou ambaixador de Barcelona a Madrid, per a entrevistar-se amb el rei Felip V, arribat de poc. El monarca ordenà la seva detenció a Saragossa, durant uns dies. En 1702 fou nomenat governador de la plaça de Ceuta, on no trigà a obtenir-hi un bon triomf militar que n'alleugerí el bloqueig.

Jeroni Agustí i Albanell. (Catalunya, Segle XVI). Militar i funcionari al servei de Carles V. Cavaller de Santiago. Fou el batlle general de Catalunya, acompanyà a Felip II a les expedicions a Flandes i Alemanya. Freqüentava la tertúlia literària barcelonina de Joan Boscà, i tant aquest com el castellà Diego Hurtado de Mendoza, també contertulià, l'elogiaren en llur correspondència literària.

Manuel Agustí i Mascaró, (Barcelona, 1748 – Veracruz, Mèxic, 1812) Enginyer i militar. Graduat d'alferes d'enginyers a Barcelona (1769), intervingué en la fortificació del castell de Sant Ferran de Figueres, i posteriorment dirigí l'Acadèmia Militar de Matemàtiques d'Orà (1771). Ja tinent, embarcà cap a Amèrica (1778). Projectà el poblat d'Arizpe (a l'actual Sonora), a Ciutat de Mèxic construí el castell de Chapultepec (1785-87) sobre una antiga fortificació asteca i tolteca. També treballà a la fortalesa i el port d'Acapulco i projectà l'ampliació urbanística de Veracruz, regió on ocupà diversos càrrecs militars.

Ignasi Agustí i Peypoch (Lliçà de Vall, 1913). Advocat i escriptor. Va publicà el recull de poesies “El veler” (1932), el drama en vers “L'esfondrada” (1934) i la narració “Benaventurats els lladres” (1935). Militant de la Lliga Regionalista i director del diari dretà “L´Instant”, en esclatar la Guerra Civil fugí de Catalunya per evitar el seu assasinat, i junt amb Josep Vergés i Matas va fundar la revista Destino, portaveu dels catalans de la falange. Fou el president de l'Ateneu Barcelonès. El 1943 va escriure la seva obra més coneguda, “Mariona Rebull”.

Candi Agustí i Trilla. (Castellfollit de la Roca 1875 – Olot 1963). Metge estomatòleg, polític catalanista i escriptor. Membre de la Unió Catalanista i delegat a Girona, amic personal de Francesc Cambó i regidor de la Lliga. Fundador del centre de benestar Olotí “La Caritat”, va patir persecució durant la republica i es va amagar per evitar el seu assassinat. Va escriure “En Josep de Costabella, odissea d´un olotí durant la persecució marxista” de caire autobiogràfic sobre la seva experiencia personal.

Jaume Aiguader i Miró (Reus 1882). Metge i polític. Fou amic de Salvador Seguí i Francesc Layret. Militant de la Unió Socialista de Catalunya. Durant la dictadura de Primo de Rivera fou empresonat i el 1930 participa en el Pacte de Sant Sebastià. El 1931 va fundar amb altres l'Esquerra Republicana de Catalunya i al abril fou elegit regidor per Barcelona i seguidament designat alcalde de la ciutat fins el 1933. També fou diputat a Corts espanyoles a les eleccions de 1931, 1933 i 1936. Durant la guerra civil fou ministre espanyol sense cartera del segon govern de Francisco Largo Caballero (1936), i ministre de Treball i Assistència Social al govern de Juan Negrín López (1937), càrrec que va mantenir a la reorganització del govern de 1938. El 1939 va marxar a l'exili a França, i el 1941 a Mèxic, col·laborant en diverses revistes. Entre les seves obres algunes de caràcter mèdic (Aspecte social de les infeccions sexuals en el matrimoni, 1912); entre les politiques “Amb Catalunya i per Catalunya” 1930; i “Catalunya i la revolució”.

Bernat Aimerich i Cruïlles. (Barcelona, XVII –XVIII) Cavaller. Col·laborà amb Narcís Feliu de la Penya als seus esforços per afavorir la millora de la producció de la indústria tèxtil catalana. El 1670 era diputat militar de la Generalitat. El 1701 fou agregat a la junta especial encarregada de vigilar la recta aplicació dels privilegis del Principat. El mateix any, durant les Corts de Barcelona presidides per Felip V, actuà d'intermediari del virrei prop dels parlamentaris que havien formulat un dissentiment públic, i bloquejaven així la marxa normal de les sessions. El 1702, a la darreria de les mateixes Corts, rebé el títol de marquès.

Rafael Aixada (Sant Feliu de Guíxols, XVI) Militar hispà, Tinent general de les galeres de l'emperador Carles I. Fou notable la seva actuació a l'Alguer, salvant al rei de greu perill en el moment de la derrota de les tropes espanyoles que assaltaren la plaça el 13 d'octubre de 1541, amb dues-centes naus i vint mil homes.

Nicolau Aixandri, (Llagostera, s. XVIII - Viena 1726) Militar. Actuà eficaçment a la lluita contra les forces borbòniques. Essent tinent coronel del regiment de la Diputació es trobà al setge de Barcelona de 1713-14. Les seves actuacions més destacades en aquella defensa foren la direcció de l'atac per sorpresa contra la gran guàrdia de cavalleria enemiga de la part del Llobregat, el juny de 1714, i l'heroic comandament, l'11 de setembre, de l'atrinxerament improvisat que anava de la cortina del Portal Nou al convent de Sant Pere. Contra aquesta posició s'estavellaren els darrers esforços dels assetjants per decidir en l'aspecte militar la terrible batalla d'aquella jornada. Després de la capitulació, fou detingut amb traïdoria, com la majoria dels caps superiors de la guarnició, el dia 22 de setembre. Dut per mar a Alacant, en companyia dels altres presos, fou ajuntat al grup que traslladaren al castell de Fuenterrabia. En 1719, a causa de la guerra entre Espanya i França, els reclusos foren portats a l'alcàsser de Segòvia, presó que no abandonaren fins al 1723. En aquest any els féu permès de seguir la condemna confinats a la susdita ciutat. El posaren en llibertat el 1726, en ocasió d'establir-se la pau entre Espanya i l'Imperi.

Isidre Alabern i Vinyals (Manresa XIX- 1936). Metge. President de l’Associació Catòlica de Pares de Família. L’estiu del 1936 el batlle de Manresa d´ERC, Francesc Marcet el cesà de la seva tasca com a metge del diposit municipal i el delatà al comité antifeixista, fou assassinat per membres de la CNT-FAI i d´ERC de Manresa a causa de les seves conviccions catòliques i polítiques (era membre de la CEDA). Tot plegat, malgrat les quantitats econòmiques que la seva família pagava al Comitè Antifeixista de Manresa per, en principi, preservar-li la vida.

Jeroni Albanell. (Barcelona XV- XVI). Advocat i funcionari reial. Pertanyia a l'estament ciutadà barceloní. Entre el 1480 i el 1491 exercí diverses vegades de jurat de Barcelona i d'advocat agregat de la ciutat. Era, juntament amb Jaume Destorrent, cap del monopoli de l'abastament de carn de Barcelona, i succeí aquest com a advocat de la generalitat. Fidel col·laborador dels Reis Catòlics, entrà a formar part de l'aristocràcia burocràtica constituïda al voltant del rei: el 1491 fou nomenat lloctinent de Mallorca; regent de la cancelleria de Catalunya (1491-94), passà el 1494 a ésser-ho del consell suprem d'Aragó, càrrec que exercí fins a la seva mort (1504). Per la seva doble condició de ciutadà honrat barceloní i de funcionari reial, el 1498 Ferran II li encomanà la redacció, juntament amb Jaume Destorrent, del privilegi d'insaculació.

Galcerà Albanell. (Barcelona, 1561 – Madrid, 1626). Mestre del futur Felip IV. Fou un dels pocs de l'estament militar català de l'època que posseïa una formació humanística i un coneixement de llengües orientals. Arran del seu nomenament com a tutor del príncep Felip (1612) abandonà Barcelona per la cort. Figurà des d'aleshores entre els personatges influents als quals els consellers barcelonins recorrien per tal d'obtenir ajuda. Ordenat sacerdot, rebé l'abadia d'Alcalá la Real i l'administració de l'arquebisbat de Granada. Deixà inèdits entre altres treballs el “Compendio de la Historia General de España”, unes instruccions sobre el govern dirigides al comte-duc d'Olivares i un “Parecer sobre la residencia de obispos”.

Joaquim Albanell i Vila. (Malla, , 1843 - Vic, 1917) Autor dramàtic. Impulsor del teatre catòlic, combaté el liberalisme i les tendències que intentaven impulsar una evolució social, Va escriure: Misèries humanes (1886), Víctima del maçonisme (1888), Lo sufragi universal (1891), Fruïts anàrquics (1892), L'oncle Geroni (1910), entre d´altres.

Jaume Albareda i Camprubí (Sant Joan Despí 1875 –Barcelona 1955). Polític i dirigent pagès. Propietari de cal Jaume Bo, president de la Mútua Regional Agropecuària i també, durant molts anys, de l’Ateneu Santfeliuenc. Alcalde de Sant Feliu de Llobregat des de el 1929 i diritgent de l´IACSI i dinamitzador de las pagesia al Baix Llobregat. Fou perseguit per les esquerres l´any 1936, i fou empresonat durant els 3 anys de la contenda a Sant Feliu (salvà la seva vida, però no la dels vinti-dos propietaris i companys d´Albareda de Sant feliu de Llobregat que foren assassinats). Desprès de la guerra fou el delegat provincial dels agricultors i membre de la Cambra Oficial Agrícola de Barcelona.

Isaac Albéniz i Pascual. (Camprodon, 1860 - Cambo-les-Bains, 1909). Compositor i intèrpret de piano. Fill d´un funcionari espanyol de duanes, Albéniz fou un gran pianista i un prodigi infantil, era un entusiasta de la cultura andalusa, mai renegant de la seva catalanitat, però entenia que els llaços d’unió entre les diferents cultures hispanes ens enfortien com a poble, ja que tingué la sort de viure a moltes contrades diferents d´Espanya des de la seva infantessa. Pensionat pel Rei Alfons XII va poder viatjar per Europa per millorar els seu prodigiós coneixement del piano i el solfeig. La obra mestre d´Albèniz, “Iberia” obra polifònica d’arrels del sud d´Espanya, i cal destacar també “Rapsòdia Española”, “Catalonia” y “Suite Española”, fou també escriptor de sarsueles, avui desaparegudes. Defensor de la Catalanitat com una relació d’agermanament sincer amb les altres contrades hispanes son famoses les seves paraules a París l’octubre de 1907, en referència als mestres Turina i Falla: “No escribais música a lo alemán o a lo francés. Hay que hacer música española, con acento universal, es decir para que pueda ser oída y entendida en todo el orbe musical”.

Josep Alberic i Casas (Reus 1824). Escriptor i científic. Fou fundador del “Diari de Reus”, i després fou un dels directors de “La Abeja Médica Española”. Va ser també diputat a Corts pel districte electoral de Reus. Publicà dos llibres: Instrucción popular acerca del cólera morbo asiático (1854) i El Instituto Agrícola catalán y la subdelegación de Reus (1858). Estava interessat en la física i la química, i per això a més a més va traduir un tractat de galvanoplàstia.

Pere d'Alberní i Teixidor (Tortosa 1747 - Monterrey, Nova Espanya, 1802) Militar hispà. Va desenvolupar la major part de la carrera militar al virregne de Nova Espanya. És especialment notable el seu paper en la història militar de Nova Espanya, en la conquesta espanyola i la colonització del Pacífic Nord-Oest durant els anys 1790 i la seua proclamació posterior com governador interí de Califòrnia el 1800. Membre de la Companyia Franca de Voluntaris de Catalunya, una unitat militar independent composta de Miquelets (tropes irregulars catalanes). El 2 de maig, de 1767, la Companyia navegà de Cadis a Cuba i després a Veracruz (Nova Espanya). Formada per 98 soldats sota el comandament del capità Agustí Callis i de tres oficials més, Pere Fages, Esteban de Vilaseca i el propi Alberní, arribaven a destinació l'agost d'aquell mateix any. Després de Veracruz, la Companyia es va traslladar a Guaymas (Sonora) on van arribar l'abril de 1768, després d'haver travessat Ciutat de Mèxic, Tepic i San Blas. El viatge va costar gairebé un any des de Barcelona, des d’on havien marxat, fins a Guaymas.

Josep Maria Albert i Despujol (Barcelona, 1886). Polític i industrial. Fill d’una família d'industrials molt relacionada amb el rei Alfons XIII, el 1921 li fou atorgat el títol de baró de Terrades. Es casà amb una membre de la família Muntades i esdevingué director de L'Espanya Industrial. Durant la Segona República Espanyola milità en el moviment monàrquic i simpatitzant de Renovación Española. En començar la Guerra Civil Espanyola, s’exilià a Itàlia i després passà a Sevilla, ja dominada per les tropes franquistes. El 1945 fou nomenat alcalde de Barcelona en substitució de Miquel Mateu i Pla, càrrec que combinà amb el de procurador en corts fins a la seva destitució fulminant arran de la vaga de tramvies del 1951.

Caterina Albert i Paradís (l'Escala, 1869-1966) coneguda amb el sobrenom de Víctor Català. Escriptora que participà en el moviment del Modernisme i fou autora d'una de les obres literàries en català cabdals “Solitud”. De formació autodidacta i dotada de gran sensibilitat, va ser una gran lectora. Els coneixements que tenia de l'italià i el francès li van permetre ampliar les seves lectures. Va viatjar per Europa, sobretot per Itàlia. Es dóna a conèixer el 1898 amb el monòleg La infanticida i el poema El llibre nou. Com a poeta publica El cant dels mesos (1901) i El llibre blanc (1905). Com a autora de teatre escriu peces tràgiques, recollides als volums Quatre monòlegs (1902) i Teatre inèdit (1967). On realment va destacar va ser en el terreny de la narrativa, Drames rurals (1902), sota el pseudònim de Víctor Català, cosa que provoca certa polèmica sobre la seva literatura massa crua, que es va agreujar quan es va descobrir que sota aquest pseudònim s'amagava una dona. De 1902 a 1907, publica Drames rurals (1902), Ombrívoles (1904), Caires vius (1907), i la novel la Solitud (1905). Després dels atacs dels noucentistes contra els modernistes, reprèn la seva producció amb la novel la Un film (3.000 metres) del 1918, La mare Balena (1920), Marines (1928) i Contrallums (1930). Superada la guerra i la mort de la seva mare publicà “Vida mòlta” (1950) i “Jubileu” (1951). El conjunt de la seva obra narrativa correspon a temes rurals. Va recolçaral règim franquista degut a la vivència traumàtica que patir amb la República i la Generalitat d´ERC. Des de 1953 s´otorgà el premi “Victor Català”.

Francesc Albó i Martí (Barcelona, 1874 – Puigcerdà, 1918) Polític i advocat. Procedent del carlisme, fou regidor de Barcelona (1901). Membre de la Lliga Catalana, fou diputat (1903 i 1905) per Olot i dirigent de Solidaritat Catalana. Autor d'obres històriques i jurídiques.

Ramon Albó i Martí (Barcelona, 1872 - 1955). Polític conservador, sociòleg i advocat. Llicenciat en dret, quan era estudiant visitava les presons de Barcelona per a interessar-se per la qüestió carcelària. El 1895 fou nomenat cap del Patronat de Nens i Adolescents Presos, i així el 1905 va escriure “Corrección de la infancia delincuente”. El 1907 va dirigir la revista “Aurora Social”, des d'on defensava el sindicalisme amb conviccions fortament catòliques. Militant de la Lliga Regionalista, el 1908 va substituir Ildefons Sunyol i Casanovas, diputat escollit a les eleccions generals espanyoles de 1907, escó que va repetir a les eleccions de 1923. Des del 1922 fou president del Tribunal tutelar de Menors (on hi col·laborà Josep Maria Folch i Torres) i Director General de Presons, des d'on intentà reformar el sistema penitenciari i rehabilitar els joves delinqüents.

Santiago Alcobé i Noguer. (Barcelona, 1903 – 1977). Antropòleg. El 1936 va fugir amb tota la seva familia a Itàlia per la persecució a la que foren sotmessos. Catedràtic d'antropologia a la Universitat de Barcelona des del 1941, i rector des del 1963 al 1965. Director del Centre de Genètica Animal i Humana del Consejo Superior de Investigaciones Científicas. Entre els seus treballs cal citar els estudis bioantropològics de les poblacions aïllades de les valls pirinenques i de les del Sàhara Occidental i de la Guinea Equatorial.

Joan de Aldana (Tortosa, XV-XVI). Militar al servei de Ferran II de Catalunya-Aragó , el catòlic, i de Carles I d'Espanya. A la Batalla de Pavia (1525), féu personalment presoner el rei de França Francesc I. Coronel major del terç espanyol dels italians. Es va casar el 1527 amb Magdalena Amic, procedent d'una família de juristes tortosins. La padrina del casament va ser Mariana Curto, futura muller de Cristòfor Despuig (l´hispanista que va escriure “Els Col.loquis de la insigne ciutat de Tortosa”).

Francesc de Aldana, (Tortosa, 1537 - el Qsar el Kebîr, Marroc, 1578). Militar i poeta en castellà. Escriví, entre altres obres, els opuscles “Del Santísimo Sacramento, De amor platónico i Epístolas de Ovidio”, així com una sèrie de poemes que foren publicats en edició pòstuma, a Madrid, l'any 1593. Per ordre del rei Felip II d'Espanya acompanyà el rei Sebastià de Portugal a la seva dissortada expedició a Àfrica. Morí a la desastrosa batalla del Qsar el Kebir.

Marià d'Alegre i d'Aparici. (Barcelona, 1756 -1831). Baró de Castellet, senyor del castell de Sant Vicenç de Castellet (Bages), creat baró el 1797 per Carles IV d'Espanya. El 1793, durant la Guerra Gran, fou capità del gremi de sabaters de la Coronela; d'una posició econòmica benestant, gràcies al negoci familiar de cuirs i importacions, col·laborà en la creació i el sosteniment del batalló de voluntaris de Barcelona i dels cossos de miquelets (1794). Presidí la Junta de Comerç (1807) i pronuncià el discurs inaugural de la primera càtedra d'economia a Barcelona. Residí a Sevilla, a Madrid i a Barcelona, al carrer de Montcada, on construí un palau que des del 1970 forma part del Museu Picasso.

Antoni de Paula Aleu. (Barcelona, 1847 - oceà Atlàntic, 1926). Periodista i advocat. Emigrà a Amèrica i s'establí a Buenos Aires, on estudià la carrera de dret. Posterioment hi fundà el Centre Català, del qual fou president. Dirigí el "Diario Español" i fundà (1876) "L'Aureneta", primera revista en català que apareixia a l'Amèrica del Sud. Ocupà diversos càrrecs públics a l'Argentina, on fundà la Creu Roja. Integrat a l'ideari regionalista, fou el que lliurà a la Mancomunitat de Catalunya la bandera regalada pels catalans d'Amèrica. Publicà escrits apart dels periodístics. Morí a bord del transatlàntic 'Washington', tornant d'una estada a Catalunya.

Felip Alfau. (Barcelona 1902- Nova York 1999). Escriptor, emigrat a Estats Units, que va escriure la majoria de les seves obres en anglès sobre temes hispànics. Va emigrar a Estats Units amb la seva família quan tenia només catorze anys, el 1916, i va viure durant la resta de la seva vida. Va estudiar música i durant un temps va ser crític musical de La Premsa, diari novaiorquès en llengua espanyola. Més endavant va treballar com a traductor al Morgan Bank, a Wall Street, i va deixar d'escriure. Va escriure dues novel les en anglès: Bojos: Una comèdia de gestos ( "Bojos: A Comedy of Gestures", 1936) relats situats a Madrid i Toledo; i "Cromos" escrita el 1948, sobre imatges tòpiques d´Espanya. Alfau escriure un llibre de poesia en espanyol, “La poesia cursi”, escrit entre 1923 i 1987, i publicat en 1992; i un llibre de relats infantils, en anglès, “Old Tales from Spain”, escrit el 1929, on es reuneixen deu relats inspirats en llegendes tradicionals espanyoles.

Alfons d'Empúries (Castelló d'Empúries, XVI - 1572). Fill de l'infant Enric "Fortuna" i de Guiomar de Portugal. Es casà amb Joana Folc de Cardona, pubilla del duc Ferran de Cardona. A la mort del seu pare, en 1522, n'heretà el comtat d'Empúries i el ducat de Sogorb. En traspassar el seu sogre (1543), la seva muller i ell com a consort, posseïren els títols de la branca principal dels Cardona: ducat d'aquest nom, marquesat de Pallars, comtat de Prades i vescomtat de Vilamur. Fou "grande" d'Espanya, i gran amic de Diego Hurtado de Mendoza, príncep de Mèlito. Per recomanació d'aquest fou nomenat virrei de València. Més tard, una filla d'Alfons, Magdalena, seria la segona muller del príncep esmentat. Féu algunes estades a les possessions que tenia a Lucena (Andalusia). Tot i la seva alta possició, sofrí un procés per especulació en queviures en temps d'escassetat.

Carles Algarra. (Barcelona, 1817 – París, França, 1886) Militar i polític. Destacat cap carlí, fou de l'estat major de Cabrera. Derrotada la seva causa, emigrà a París. Hi féu fortuna amb una empresa de publicitat. Escriví algunes obres de teatre.

Josep Mª Algué. (Manresa 1856). Sacerdot i Metereòleg, destinat a la Illa espanyola de Filipines a l´observatori de Manila. Representà a Espanya als congresos internacionals. Inventor d'un tipus especial de microsismògraf. Publicà diverses obres de meteorologia i de sismografia, entre les quals sobresurten El Archipiélago Filipino (1900) i The Ciclons of the Far East (1904) i l'edició de l'Atlas de Filipinas (1900).

Valentí Almirall i Llozer (Barcelona, 1841 1904). Polític catalanista e hispanista i escriptor. El 1868 participà en la preparació i en els fets de la revolució de setembre a Barcelona. El mateix any intervingué en la fundació del Partit Republicà Democràtic Federal al Principat, fou elegit primer president del Club dels Federalistes, dirigí "El Federalista", i col·laborà, entre d'altres periòdics, a la "Revista Republicano-Federal"; publicà també diversos fulls i opuscles teòrics i de propaganda, com Guerra a Madrid! i Bases para la Constitución federal de la Nación Española y para la del Estado de Cataluña. Observaciones sobre el modo de plantear la confederación en España. Republicà federal intransigent, es declarà hostil a tota mena d'entesa amb els monàrquics. Prengué part important en el pacte de Tortosa (18 de maig de 1869), signat entre representants d'entitats republicanes del Principat, el País Valencià, les Balears i Aragó. Pel juliol del mateix any, fundà a Barcelona el diari "El Estado Catalán", que dirigí fins a la seva desaparició el 1873. A la fi del 1869 va publicar “Idea exacta de la Federación. Datos para la organización de la República federal Española. Proclamada la Primera República Espanyola”. Durant els primers cinc anys de la restauració monàrquica, es mantingué en la inactivitat política. Tanmateix, el 1878, publicà a Barcelona dues novel·les polítiques, El alma al diablo i Una autoridad modelo. Historia de un gobernador de orden, signades amb les inicials A.Z.Sota el mateix pseudònim publicà Escritos catalanistas. El Renacimiento catalán, las leyes forales y el carlismo en Cataluña. El 4 de maig de 1879, festa dels Jocs Florals de Barcelona, inicià la publicació del primer diari en llengua catalana, "El Diari Català". El 1880, organitzà el I Congrés Catalanista, i en fou elegit president per la majoria dels mil dos-cents congressistes. El 1885 fou redactor ponent de la Memòria en defensa dels interessos morals i materials de Catalunya, anomenada Memorial de Greuges, i es traslladà a Madrid integrat en la comissió que la lliurà al monarca. Publicà uns articles que es feren famosos a L'Arch de Sant Martí (1885) i La Revue de Monde Latin (1886), aplegats a l'opuscle L'Espagne telle qu'elle est (Montpeller, 1886), traduïts al castellà per Cels Gomis, España tal cual es (Barcelona, 1886). El 1886 fou designat president dels Jocs Florals de Barcelona, i publicà la seva obra cabdal: Lo Catalanisme. Motius que el legitimen, fonaments científics i solucions pràctiques , primera exposició sistemàtica de la doctrina catalanista en el període regionalista del moviment. Fou el moment del màxim apogeu de la seva personalitat. El 1887 fou elegit president del Centre Català, però es produí una escissió, i els dissidents, com Àngel Guimerà i Lluís Domènech i Montaner, fundaren la Lliga de Catalunya.

Joaquim d´Alós i Bru (Barcelona 1746), Militar d´alta graduació i corregidor de Bolivia (1775), de Paraguai (1783) i Brigadier de l´exèrcit espanyol a Xile el 1810.

Josep d´Alòs i Bru. (Calella 1730). Marqués d´Alós i Tinent General de l´exèrcit. Intervingué en la defensa d´Orà i en la conquesta de Menorca i de Gibraltar. Governador de Jaca i d´Alacant, fou el capità general d´Aragó

Josep d´Alòs i de Ferrer. (Barcelona, 1653 – 1720) Jurista. Doctor en dret, fou catedràtic de dret civil a l'antiga Universitat de Barcelona. Partidari de Felip V, l'arxiduc li confiscà els béns (1707), però pogué fugir a Castella i fou nomenat magistrat de la Cancelleria de Valladolid. Tornà a Barcelona, amb les tropes filipistes, fou membre de la Real Junta de Justicia y Gobierno (1714), que governà Catalunya després de l'ocupació borbònica, i posteriorment s'incorporà a la nova Reial Audiència. Va fer un estudi sistemàtic dels oficis municipals i dels sistemes de provisió i remuneració d'aquests, per tal d'adaptar-los a les noves estructures administratives que havia d'imposar el decret de Nova Planta.

Antoni d´Alós i de Rius (Moià 1693). Marquès de Alòs. Militar Filipista i ajudant del Duc de Berwick en l´entrada a Barcelona de les tropes filipistes. Arribà al grau de Tinent General dels reials Exèrcits i Capità General de Mallorca. El seu pare fou el doctor Josep Alós i de Ferrer (Barcelona 1653) que fou qui diritgí les operacions filipistes abans i desprès de la caiguda de Barcelona, on fou membre del govern provisional, membre de l´audiència i perseguidor de maulets. L´avi fou en Joan Alós i Serradora (Moià 1617), metge i ciutadà honrat de Barcelona, catedràtic de medecina e introductor a Espanya de les idees de la circulació de la sang.

Francesc d´Alòs i de Rius, (Barcelona, 1689 - XVIII) Magistrat i polític. Germà d'Antoni. Marquès de Puerto Nuevo i vescomte de Bellver. Partidari de Felip V, seguí el seu pare i el seu germà a Castella i, després de l'ocupació de Barcelona (1714), ocupà diversos càrrecs com a administrador i regidor, i posteriorment el de president de l'Audiència barcelonina. Fou un dels principals membres fundadors de l'Acadèmia de Bones Lletres.

Ferran Alsina i Parellada (Barcelona 1861 - 1907). Industrial i economista. Va ocupar alts càrrecs a la fàbrica de la família Güell, i se li atribueix el disseny de la fàbrica tèxtil de la colònia Güell, però finalment va fundar la seva pròpia fàbrica, i també va establir a Barcelona el museu de física experimental La Mentora. Enemistat amb Valentí Almirall, fou un dels membres de la escisió conservadora del Centre Català que el 1887 formaren la Lliga de Catalunya. Va desenvolupar un paper important a l'assemblea de la Unió Catalanista de Manresa de 1892, on, com a delegat per Barcelona, va fer un discurs eminentment proteccionista, tot demanant la reforma del sistema tributari

Josep Alsinet (Vilanova de Meià XVIII), Metge reial a Madrid des de 1755, destacà com a escriptor de temes mèdics i publicà un reconegut llibre sobre el tractament de les febres a Espanya “Nuevas utilidades de la Quina”.

Antoni Altadill. (Tortosa, 1828 - Barcelona, 1880). Novel·lista, dramaturg i periodista en llengua castellana que utilitzà el pseudònim Antonio de Padua. Inicià la carrera de dret. A Madrid fundà el periòdic democràtic "El Pueblo", i a Barcelona fou redactor de "La Discusión" i "El Estado Catalán". Amb la República fou governador civil de Guadalajara i de Múrcia. Escriví amb èxit novel·les socials i de costums, com Barcelona y sus misterios (1860), una sèrie comercial, també novel·lística, de temes bíblics, i alguns drames (Don Jaime el Conquistador) i textos polítics (La monarquía sin monarca, 1869).

García Álvarez de Toledo-Osorio y de Mendoza (Barcelona, segle XVI). Militar, de familia castellana i fill de Pedro álvarez de Toledo. Fou cap de les galeres de Felip III i Felip IV en la lluita contra els pirates turcs i barbarescos. Intervingué sempre a favor dels catalans davant dels reis, i fou molt apreciat a Catalunya.

Joan Amades i Gelat (Barcelona 1890). Folklorista i costumbrista, autor del “Costumari Català”. Entre les seves moltes obre va escriure “Les cent millors cançons populars catalanes” o “Les diades populars catalanes”. El 1936 fugí de Catalunya a París, i tornà acabada la guerra civil on fou nomenat conservador del museu del Poble Espanyol de Montjuic.

Bartomeu Amat (Barcelona finals del segle XVII). Militar i escriptor. Participà en les campanyes de la guerra de la Independència, i dirigí vàries academies militars. Fundà i dirigí el “Colegio General Militar” i fou un especialista en sistemes de fortificació i defensa, i escriví diverses obres sobre aquest tema.

Feliu d´Amat i de Cortada (Barcelona 1754). Noble, científic i professor de l´escola d´enginyers de Barcelona. Fou secretari d´Estat espanyol d´educació i representant hispànic a diverses missions a l´estranger.

Manuel d'Amat i de Junyent (Vacarisses, 1704 — Barcelona, 1782). Militar hispanista i virrei del Perú. Pertanyia a una família nobiliària borbònica. Fill de Josep d'Amat i de Planella, primer marquès de Castellbell, i de Marianna de Junyent, filla del primer marquès de Castellmeià. Va participar en les campanyes d'Àfrica (1724-27), i en el regne de Nàpols a la batalla de Bitonto (1734). Desprès de viure a Barcelona i a Mallorca, va ser nomenat governador i president de l'Audiència de Xile (1755-61). El rei Carles III el va designar virrei del Perú i president de l'Audiència de Lima (1761-76). Durant el seu virregnat va modernitzar les defenses militars del Pacífic i va fundar el cos armat de la Mare de Déu de Montserrat. Va promoure l'exploració de l'illa de Pasqua (1770) i les tres expedicions de l'Águila (1772-5, amb Domingo de Bonechea) a Tahití que van reanomenar com a illa d'Amat. La seva vida privada i, especialment, els afers amb la seva amant, l'actriu criolla Micaela Villegas coneguda com «la Perricholi», van inspirar a Prosper de Merimée l'obra “La Carrosse du Saint-Sacrement” (1829), i a Jacques Offenbach l'òpera “La Périchole” (1868). El 1777, simultàniament al judici sobre la seva gestió al virregnat del Perú que els seus enemics li van incoar i del que en resultaria absolt, va tornar a Barcelona, on ja des del 1773 s'havia fet construir un palau a la Rambla, avui anomenat Palau de la Virreina i una torre d'estiueig a Gràcia que no s'ha conservat. Un nebot seu fou el noble Rafael d'Amat i de Cortada, baró de Maldà, autor de la coneguda obra costumista Calaix de sastre.

Rafael d'Amat i de Cortada (Barcelona, 1746 - Barcelona, 1818). Baró de Maldà. Escriptor. Cinquè baró de Maldà, estudià al col·legi de Cordelles com la majoria, dels joves aristòcrates. Personatge de vida més aviat grisa i reclosa, no gaudí, com el seu oncle el virrei Manuel d'Amat i de Junyent, ni de grans riqueses, ni de massa prestigi, ni de poder. El 1816 ingressà a l'Acadèmia de Bones Lletres, la seva relació amb els cercles intellectuals barcelonins no fou massa estreta, i mai no pretengué d'exhibir les seves habilitats literàries d'altra manera que com a esbargiment per a ell i alguns amics. Escriví un immens dietari en 60 volums —mantingut pràcticament sense interrupció des del 1769 fins al 1816— que duu el títol de “Calaix de sastre” i del qual només han estat publicats alguns fragments dispersos. Amat no es limità a consignar-hi els fets més o menys fredament, ans els elaborà en forma de narració viva i pintoresca, gairebé sempre humorística, en una llengua directa i col·loquial, circumstàncies que atorguen al Calaix de sastre, ultra el seu valor documental de dietari, el mèrit d'ésser una de les obres més importants de la narrativa en llengua catalana produïda entre el s XV i el s XIX.

Fèlix Amat de Palou i Pont (Sabadell 1750) Filòsef i teòleg, membre de la Academia de les Bones lletres i de la Societat d´Amics de Pais. Fou nomenat pel Rei Carles IV abat de San Ildefonso de la Granja, confessor reial i Arquebisbe i conseller del primat d´Espanya. Com a polemista religiós el.laborà la ideologia d´ascetisme auster i escriví gran cantitat d´obres sobre aquest tema.

Josep d'Amat i de Planella. (Barcelona, 1670 -1715). Primer marquès de Castellbell. Participà en la defensa de la ciutat com a capità de la coronela el 1697, fet que, ensems amb la seva adhesió a Felip V durant la guerra de successió espanyola, li valgué la concessió del títol de marquès. Fou un dels fundadors de l'Acadèmia dels Desconfiats (1700), i com a secretari d'aquesta corporació, s'encarregà de l'edició de Nenias reales y lágrimas obsequiosas a la memoria del gran Carlos II (1701), col·lecció poètica a la qual aportà també la seva col·laboració, en català i castellà.

Maria Teresa Amatller. (Barcelona 1867-1960). Filàntropa. Filla del mestre xocolater i fotògraf, n´Antoni Amatler, propietaris de la casa Amatller, filàntropa i fundadora de “l´Institut Amatller d´Art Hispànic” (1941), avui propietat de l´ajuntament de Barcelona. Durant la guerra civil va fugir de Catalunya per la persecució a la que fou sotmesa per part d´elements d´esquerra i es refugià a Gènova, des de on va fer importants donatius a la causa dels franquistes (el 17 d´Octubre de 1936 va donar 500.000 pesetes de l´època).

Narcís d´Ametller i Cabrera (Banyoles 1810). Escriptor, guitarrista i militar. Com a Coronel espanyol es revoltà en contra d´Espartero, i partidari de la democratització les estructures politiques hispanes. Fou cap militar de Catalunya durant la revolta de la Jamància, publicà novel.les com “Los catalanes y aragoneses en Oriente Medio” i composà òperes com “El guerrillero”.

Victorià Ametller i Claramunt (Banyoles 1818). Militar i polític, lluità al costat dels carlins com a Brigadier des de una ideologia republicana. Fou diputat a les corts hispanes i escriví molts llibre d´història militar, com “Los mártires de la libertad española” o “Un ejército para el rey o para el pueblo?”.

Carles Francesc Ametller i Clot. (Barcelona, 1753 – 1835) Metge. Estudià medicina a Cadis i fou metge militar de marina i, més tard, professor del Col·legi de Cirurgia de Cadis, el qual arribà a dirigir. Entre les seves obres, i els discursos inaugurals dels anys 1790 i 1798, cal citar “Elementos de geometría y física experimental” (1788) i “Memoria descriptiva de la fiebre amarilla que en 1800 se padeció en Cádiz”.

Francesc d´Ametller i Ferrer (Barcelona 1653). Jurista i politic filipista, hereu de la nissaga Ametller de Terrassa. Fidel al monarca Borbó, es refugià a Madrid on fou nomenat membre del consell de Castella. Mà dreta del Duc de Pòpuli i de Berwick en la guerra de 1714, fou membre de la junta de govern del Principat. Fou l´home clau en la situació posterior a la desfeta de la guerra de successió, i tot i residint a Madrid dirigia els afers interns de Catalunya.

Francesc d´Ametller i Perer, (Barcelona, 1653 – Madrid, 1726) Jurista i polític filipista. Va ésser fiscal a l'Audiència de Catalunya el 1701 i després magistrat del criminal des del 1702 fins al 1705. Quan les tropes de l'arxiduc entraren a Barcelona marxà a Castella, on Felip V el féu ministre del Consejo de Castilla. Tornà a Catalunya amb l'exèrcit borbònic, com a assessor civil del duc de Pópuli i després del duc de Berwick. Destituí l'abat de Montserrat i l'empresonà, i desterrà el de Santes Creus el 1713. Formà part de la "Junta de Justicia y Gobierno" del Principat i féu, com també Patiño, un informe sobre les característiques de Catalunya per tal d'adaptar-hi el règim de monarquia absoluta. El seu fou la base del Decret de Nova Planta, si bé era contrari al trasllat de la Universitat de Barcelona a Cervera. Ametller tornà després a Madrid, on continuà essent membre del Consejo de Castilla, fins a la seva mort.

Oleguer d´Ametller i Pescio (Barcelona, segle XVIII). Alt funcionari. Fill de Francesc Ametller, advocat i membre de l´administració borbónica a Catalunya. El mariscal duc de Berwick, i el capità general de Catalunya, príncep Pio, l'elegiren com a assessor del tribunal de la vegueria del darrer veguer de Barcelona Josep Viladomar. Abans de l'establiment del règim corregimental a Catalunya sol·licitava la tinència de corregidor de Barcelona, i poc temps després (1718) li era atorgada una regidoria del primer ajuntament de Barcelona.

Ignasi d´Ametller i Ros (Barcelona 1769). Metge i militar, participà en la guerra de la Independència, director dels hospitals de Girona i posteriorment de Castella, escriví moltes obres de medecina.

Victorià Ametller i Vilademunt. (Banyoles, 1818 - Alcalá de Henares, 1884). Militar i polític. Obtingué el grau de brigadier. El 1848-49, durant la Guerra dels Matiners fou el principal cap militar de les petites partides més o menys republicanes que lluitaren al Principat al costat dels carlins. Més endavant fou elegit diputat a Corts. Com a escriptor publicà “Los mártires de la libertad española” (1855), “Juicio crítico de la guerra de África” (1861), “Ideas sobre la reforma de las fuerzas armadas en España” (1870), “Un ejército para el rey o un ejército para la patria” (1887).

Josep d'Amigant i Carreres. (Catalunya segle XVI - Barcelona, 1645). Diputat militar i assessor de la generalitat de Catalunya durant la Guerra dels Segadors. Era baró de Castellgalí. L'any 1643, la generalitat li encomanà, ensems amb Joan Fontanella, una ambaixada prop del virrei mariscal La Mothe per demanar la revocació d'un edicte d'expulsió contra diverses persones suspectes d'actuar contra el govern francès a Catalunya. El 1645 participà en la conjuració antifrancesa dirigida, entre d'altres, per Hipòlita d'Aragó, els abats de Sant Pau del Camp i de Galligants i Gispert d'Amat, president de la generalitat. Aquell mateix any era detingut i executat. Els seus béns foren confiscats pel comte d'Harcourt, Enric de Lorena

Ermengol Amill (Bonestarre 1665). Militar durant la Guerra de Successió Espanyola. Després de l'Aixecament Militar Austriacista esdevingué Coronel d'un regiment de Fusellers Voluntaris Miquelets, batejat després com Regiment de Fusellers Voluntaris "Sant Raimon de Penyafort". Fou un dels principals caps militars del Front Exterior. Home dotat d'una gran capacitat d'organització i lideratge, es destacà en la guerra irregular i les tasques d'espionatge i contraespiontage. Capitulà el 18 de setembre del 1714 a Cardona es pogué escapar a l'Arxiducat d'Àustria on va continuar al servei Carles III lluitant contra els turcs.

Joan Amorós. Conegut com “Janet de Pira" (Pira, Conca XVIII -XVIII) Guerriller. Prengué les armes durant la guerra franco-espanyola de 1718-20, lluitant contra Felip V, atret per la promesa francesa de restituir al Principat les llibertats derogades poc abans. Tingué una actuació molt coratjosa. Arribà a entrar a Montblanc amb la seva partida i hi cremà els arxius on constaven les dades comprometedores dels desafectes al règim. Finida la guerra i proscrit per les autoritats, es refugià a França. En tornà, encara, amb les armes a la mà, com a lloctinent del vallenc Ramon Guardiola, amb el qual féu una nova campanya. A la fi hagué d'acollir-se a una amnistia, sobre la base de ser perdonat després de cinc anys de proscripció de Catalunya.

Jacint Andreu. (Hostalric, 1630). Catedràtic de medicina a la universitat de Barcelona i metge de cambra de Joan d'Àustria. Fou també autor del compendi de medicina pràctica titulat: “Practicae gotholanorum procurandis humani corporis morbis, descriptae juxta medicinae rationalis leges, quas posteris commendatas reliquerunt lucidiora antiquitatis luminaria Hyppocrates et Galenus” (1678). Aquest compendi només consta d'un volum, bé que, segons el pròleg, l'obra n'havia de tenir dos o més.

Salvador Andreu i Grau (Barcelona 1841-1928). Farmacèutic i filàntrop. Doctor en Farmàcia, fundà uns laboratoris de productes farmacèutics (Laboratoris del Doctor Andreu). Fou el creador d'unes pastilles per a la tos ("Pastilles del Doctor Andreu"), molt populars a la seva època. Com a filàntrop, fou el principal impulsor de la urbanització de la muntanya del Tibidabo, així com del Parc d'Atraccions del Tibidabo, fundat el 1899 com a "Tibidabo S.A.". President honorari dels coŀlegis farmacèutics de tota Espanya

Francesc Andreví (Sanaüja 1786). Compositor i mestre de capelles a les catedrals de Barcelona, València i Sevilla. Fou nomenat mestre de la capella reial de Madrid, i compongué diferents oratoris, un d´ells molt cel.lebre “El Juicio Final”, un requiem a la mort del Rei espanyol Ferran VII.

Lluís Maria Andriani. (Barcelona, 1773 – 1856). Militar. La seva participació en la defensa de Tudela, durant la Guerra de la Independència, li valgué el grau de coronel; l'agost de 1811 fou nomenat governador del castell de Sagunt. Assetjat per Suchet, pogué resistir el primer assalt (28 de setembre) i fou ascendit a brigadier, però després d'un segon assalt, hagué de rendir la fortalesa (26 d'octubre). Restà presoner a França fins el 1814. Fou acusat d'haver rendit massa fàcilment Sagunt (acusació a la qual contribuïren les memòries del mateix Suchet) i es defensà amb una Memoria sobre la defensa de Sagunto en 1811 (1838

Manuel Angelon i Broquetas (Lleida 1831). Hitoriador i politic, membre del partit republicà de Castelar; organitzà el rebement dels voluntaris catalans d´àfrica. Va escriure en castellà obres históriques com “Los misterios del pueblo español durante veinte siglos” o “El pendón de Santa Eulalia” i en català va compondre sarsueles com “Els setze jutges”. Participà activament en els Jocs Florals.

Higini Anglès i Pàmies (Maspujols - Reus el 1888). Capellà i músic. El 1917 va ser nomenat cap del departament de música de la Biblioteca de Catalunya (càrrec que exercirà fins el 1957) i des del 1919 va començar a estudiar els arxius espanyols de música. El 1923 va anar a estudiar a Alemanya. El 1936 va fugir de Catalunya i s´establí a Munic per evitar la seva mort a mans dels anarquistes. El 1943 va ser nomenat director del Institut Espanyol de Musicologia del Consell Superior d'Investigacions Científiques, i el 1947 fou designat director de l'Institut Pontifici de Música Sacra a Roma. Entre les seves obres musicals destaquen: "La música a Catalunya fins al segle XIII", "La música de las Cantigas de Santa María del Rey Alfonso el Sabio", "Antología de organistas españoles del siglo XVII", "El Còdex musical de Las Huelgas", "Opera omnia" (de Joan Baptista Cabanilles), "Opera omnia" (de Joan Pujol), "Las canciones del rey Teobaldo" (ISBN 84-500-5866-X), "Els Madrigals i la Missa de difunts d'en Brudieu", l'edició de diverses ensalades de Mateu Fletxa el Vell i l'edició de nombrosos volums de "Monumentos de la música española”.

Oriol Anguera de Sojo (Barcelona 1879), Politic i jurista especialista en dret canònic. Començà la seva carrera politica milità al Partit Catalanista Republicà. En proclarmar-se la Segona República Espanyola ocupà el palau de justícia de Barcelona, i fou nomenat president de l'audiència territorial de Catalunya. Va ser escollit de forma provisional Governador civil de Barcelona en substitució de Carlos Esplá Rizo, però va dimitir el 1932 a causa de la seva disconformitat amb la política d'ERC i per pressions de CNT i FAI. Va ocupar en 1933 el càrrec de Fiscal General de la República contra els sublevats de Sanjurjo de 1932. S´afilià a la dretana CEDA de Gil-Robles. Ministre espanyol de treball en el govern Lerroux de 1934-1935, els últims anys de la seva vida els dedicà a treballs i conferències de caire jurídic.

Josep Aparici i Mercader (Caldes de Montbui 1653), Geógraf i funcionari real, fou membre de la Acadèmia dels desconfiats i serví a Carles II com a tresorer i nombrat conseller de Barcelona. Gràcies a la influència reial aconseguí d'ésser elegit conseller quart de Barcelona el 1699. Serví després la dinastia borbònica i intervingué eficaçment en el repartiment del donatiu de les corts del Principat del 1701. En els seus escrits de geografia i economia aspirà a un perfeccionament de la gestió financera dels organismes catalans, en especial de la generalitat, la insolvència de la qual criticà, i d'un major aprofitament de l'impost de la bolla. Propugnà la creació d'un port franc a Barcelona; proposà diferents millores per a la irrigació i la industria lització del país, així com la conquesta de la ribera de l'Amazones pels catalans. Carles d'Àustria el desinsaculà de la generalitat i del Consell de Cent, però ben aviat li hagué d'encarregar el repartiment del donatiu de les corts del 1706. Com a resultat dels viatges que llavors hagué de fer per tot el Principat de Catalunya, elaborà un mapa, que, anys després, el 1720, dedicà a Felip V, on inscriví ja les fronteres dels corregiments damunt les demarcacions de vegueries. El 1713, Aparici, com molts d'altres barcelonins, es retirà a Mataró per tal de fugir del setge filipista. Requerit llavors per Patiño, s'embarcà en una fragata i es presentà al camp assetjador, on immediatament fou plaçat a la junta patrimonial o d'intendència. Sotmesa Barcelona (1714), intervingué en les operacions de la contribució del cadastre, coneguda la seva experiència en aquests afers. Això no obstant, aviat fou destinat a la comptadoria de confiscacions, i acabà la seva carrera burocràtica en un càrrec subaltern de la taula de comuns dipòsits de Barcelona.

Alfons d´Aragó i de Portugal (Barcelona 1489), Duc de Sogorb i Comte d´Empúries, militar i lloctinent del Regne de València. El 1516 es casà amb Joana de Cardona, filla i hereva del segon duc de Cardona. Es destacà en la lluita contra els agermanats valencians i aconseguí de derrotar-los a la batalla d'Almenara (1521). La seva actitud fou elegiada pel poeta i teòleg Joan Baptista Anyes, i Juan de Molina li dedicà la seva versió castellana de la història del regnat d'Alfons el Magnànim del Panormita (1527). El 1526 derrotà, com a general de l'exèrcit organitzat per la ciutat de València, els moriscs revoltats a la serra d'Espadà. Nomenat lloctinent del regne de València (1558-63), promulgà, entre d'altres, una pragmàtica reial que ordenava el desarmament dels moriscs (1563).

Enric d´Aragó-Cardona-Córdoba i Enríquez de Cabrera (Barcelona 1588). Lloctinent de Catalunya de 1630 fins el 1638, fidel al comte-duc d´Olivares intentà de forma diplomàtica guanyar-se la voluntat dels catalans. Perseguí als bandolers que assolaven Catalunya, prengué i executà a Joan Sala i Serrallonga. El 1637 marxà a combatre al Rosselló on morí al intentar frenar els excessos dels soldats castellans sobre la població civil.

Pasqual d'Aragó-Cardona-Córdoba i Fernández de Córdoba (Mataró, Maresme, 1626 - Madrid, 1677). President del consell d'Aragó i eclesiàstic. Fill del cinquè duc de Sogorb i sisè de Cardona, Enric d'Aragó. Format a Salamanca, on ocupà la càtedra d'institucions canòniques (1649), des del 1647 fou canonge de Toledo i ardiaca de Talavera. El 1651 fou promotor fiscal de la inquisició, i, dos anys després, regent de Catalunya al consell d'Aragó. Ordenat sacerdot (1655), fou creat cardenal de la corona (1660), i a Roma hagué d'intervenir en l'enfrontament entre Lluís XIV i el papa, per la qüestió de la immunitat diplomàtica. Nomenat virrei de Nàpols (1664-66), bé que interí, procurà de refer la ciutat de la passada revolta de Tommaso Aniello. El 1665 fou nomenat inquisidor general d'Espanya, i, un any més tard, arquebisbe de Toledo (1666-77), on dedicà especial atenció a les monges i als pobres vergonyants i procurà la difusió del catecisme i les missions populars. Del 1667 fins a la seva mort es veié implicat en les qüestions de Johann Eberhard Nithard, a qui ell mateix comunicà l'ordre de sortir de Madrid, i en les de Joan Josep d'Àustria i el privat Valenzuela, als quals hagué de fer cara en nom de la reina Marianna. Es retirà a Aranjuez. Fou conegut també amb el nom de Pasqual Fernández de Córdoba i Aragó.

Francesc Aragonès (Duesaigües, 1764 - Barcelona, 1835). Religiós franciscà i escriptor. D'ideologia absolutista lluità contra la política liberal, especialment a través d'escrits: “Es absolutamente ilícito el juramento de fidelidad exigido a los españoles” del 1811, “Representación de la Iglesia a la Cortes de Cádiz” el 1813, i el “Diccionario crítico-serio” (1813), en oposició al “Diccionario crítico-burlesco” de Bartolomé Gallardo. El 1822 fou processat per conspirar a favor de la restauració del govern absolutista, però fugí a França, bé que en tornà poc temps després. En aquest període publicà, amb el pseudònim d'El Filósofo Arrinconado, una col.lecció de Cartas (1822-1823), en defensa de la potestat eclesiàstica, dels ordes regulars.

Joan Arderiu i Banjol (Figueres 1841), Veterinari i polític federal. Escollit batlle de Figueres e 1872, dirigí semanaris i publicacions politiques. Fou el creador de la “Liga Nacional de Veterinarios Españoles” el 1883.

Jaume Ardevol i Cabrer (Vilella Alta 1775), Metge i militar durant la guerra de la Independència, inventor d´aparells per la geologia e introductor de tècniques pel conreu i per la industria tèxtil; dedicà bona part de la seva vida a la politica com a liberal i constitucionalista a la vila de Reus.

Antoni Arderiu i Pascual (Manresa, 1892 - Barcelona 1966). Advocat, polític i empresari. Era fill de Pere Arderiu i Brugués, cap del Partit Conservador a Manresa. Es llicencià en dret per la Universitat de Barcelona. Fou escollit diputat per la Lliga Regionalista pel districte de Manresa a les eleccions generals espanyoles de 1919. El 1921 va fundar a Manresa l'empresa Manufactures de la Pell (Pielsa) amb Lluís Plana i Roca i Jaume Castells i Lastortras, que proporcionava pells per a fabricar soles de sabata. També fou membre de la Reial Acadèmia de Jurisprudència i Legislació de Catalunya i degà del Il·lustre Col·legi d'Advocats de Manresa de 1934 a 1966.

**Villores** · 01/08/2009

Magnífica iniciativa. Sin embargo para que la misma sea productiva habrá de asentarse sobre bases reales. Pese a la afinidad (y particularidad) cultural y lingüística nunca jamás el gentilicio de valencianos, baleares y aragoneses orientales fue el de catalanes, ni en el ánimo y voluntad de ellos está el serlo.

**DON COSME** · 01/08/2009

Es muy difícil poder ayudarte eficazmente, pues haría falta disponer de un access o similar para poder localizar a los nombres en una base de datos.

Sin embargo, esta web que adjunto me parece magnífica a la hora de recoger las biografías de héroes de la Guerra de Independencia:

Guerra de la Independencia espaola 1808-1814.

José Francisco Romeu y Parras. Héroe Valenciano en la Guerra contra el Francés.

**Tocagaytes** · 01/08/2009

Apreciat Villores.

Parlem de terres catalano-parlants, una comunitat cultural hispànica que comprèn terres valencianes, balears, mallorquines i aragoneses, e inclou la nació cultural de la Val d´Aran.

Gràcies per la col.laboració "Don Cosme".

Adjunto la llista de Valencians que comencen per la lletra A que tenim recollits.

VALENCIANS

Francesc Xavier Abadia. (València, 1774 - 1860) Militar i ministre espanyol. Brigadier, nomenat cap de l’estat major de l’exèrcit de La Mancha per la Junta Central Suprema durant la guerra d´Independència espanyola. El 1808 es destacà al costat del general Reding durant la batalla de Bailén. L’any següent, tal com feren d’altres caps militars i polítics de la insurrecció, es negà a pactar amb els negociadors napoleònics. Retirat a Cadis, fou nomenat mariscal de camp i ocupà durant alguns dies el ministeri de la Guerra. El 1812 organitzà l’exèrcit de Galícia. A la tornada de Ferran VII al poder, el 1814, fou nomenat tinent general i inspector de les tropes destinades a reprimir la insurrecció americana.

Joan Víctor Abargues i de Sostén (València, 1845 – Madrid, 1920) Explorador científic al servei de la corona espanyola. El seu pare fou un militar de l´armada espanyola, igual que tota la seva familia. El 1879 recorregué tota la costa de la mar Roja, explorà l'Etiopia i després remuntà el Nil, on proposà la necessitat de que Espanya tingués un enclavament a la zona del “Mar Rojo”. Escriví “Notes de viatge” (1883).

Miquel Adlert i Noguerol (Paterna, 1911 - València 1988). Escriptor i editor valencià. Membre de l'alta burgesia, estudià dret i més tard exercí com a jutge. El 1935 fou militant d'Acció Nacionalista Valenciana. Amagat de la persecució de les esquerres durant la guerra civil espanyola formà part de la directiva de Lo Rat Penat i va reconstituir Acció Valenciana com a societat adherida al Movimiento Nacional, alhora que contactà amb membres de la Lliga Catalana i d'UDC. El 1944 fundà amb Xavier Casp l'editorial “Torre”, que donà a conèixer la major part dels escriptors valencians de postguerra, així com la revista Esclat (1948). El 1956 s'enfrontà dialècticament amb Joan Fuster i trencà definitivament amb ell després de la publicació de “Nosaltres els valencians” el 1962. A començament dels anys setanta derivà a posicions valencianistes, rebutjant el terme Països Catalans, i reivindicant les institucions de l'antic Regne de València i com heroi a en Francesc de Vinatea. A començaments dels anys 1980 va participar en l'elaboració de les Normes del Puig.

Miquel d´Agià (València, 1550-Lima, 1619) Clergue franciscà. Amb poc mès que els estudis elementals, va passar a Guatemala el 1563, on va ingressar al noviciat de l'Ordre de San Francisco. Traslladat a Lima, va cursar estudis de Cànons i Lleis a la Universitat de San Marcos, fins a optar al grau de Doctor. En el convent de la seva ordre també va ser lector de Teologia. Va retornar a Espanya el maig de 1594 com a procurador de la provincia franciscana del Perú, on després de complir la seva tasca, va tornar a Lima. Impressionat per el descontentament provocat per la Reial Cèdula del 24 de novembre de 1601. Com a resultat d'aquesta experiència va escriure el “Tratado que contiene tres pareceres graves en derecho sobre servicios personales y repartimientos de indios...” (1604), el qual va rebre l'aprovació de notables acadèmics com Pedro Muñiz i Molina. En la seva obra, si bé reconeix la inhumanitat de les condicions a les quals estaven sotmesos els indis a les mines, i fins i tot arriba a proposar que s´acabessin els serveis personals, admet la continuació dels serveis personals perquè al.lega el domini del Rei sobre els indis i la necessitat de prioritzar el bé general abans que la particular situació d'aquells súbdits. Tanmateix, els seus arguments i conclusions van ser impugandos pels franciscans Miguel de Aguayo (1605) i Juan de Silva (1613), així com el jesuïta Francisco Coello.

Joan de Déu Aguilar i Gómez, (Catral 1900 – s. XX) Escriptor. Col·laborà a la premsa d'Alacant, Múrcia i Madrid. Exercí el magisteri. Dirigí l'emissora de Ràdio Alacant. És autor de les proses i narracions: Páginas de juventud, Pinceladas (1924) i Monserrat y Cuadros, oriolanos'(1925), i de l'assaig Campoamor en la poesía española (1947).

Joan Aguiló i Romeu de Codinats, (València, s. XVI) Militar i poeta. Senyor de Petrés (Camp de Morvedre), estigué al servei de Carles V. Fou governador de Castelló de la Plana, i Felip II el nomenà batlle general de València (1556). Es dedicà també a les lletres, és autor d'un poema històric en català, avui perdut; conservem d'ell, però, un sonet, en castellà, publicat a l'edició castellana de l'Orlando Furioso d'Ariosto (1556). Poc considerat per Zurita, Gil Polo, en canvi, l'inclogué entre els poetes elogiats al seu Canto del Turia (1564).

Albert Aguilera. (València 1840-Madrid 1913). Polític i advocat resident a Madrid. Fou un personatge clau en el govern espanyol de Moret, i un dels membres del partit liberal més influients. Ministre de Governació en el govern de Sagasta. Va dirigir el diari “El Norte”, i com a juriconsult va publicar moltes obres de temàtica jurídica.

Rafael Alberola i Herrera (Alacant, 1901 - 1977). Polític, militar i periodista. El 1930 fou nomenat secretari de l'Aliança Monàrquica d'Alacant i formà part de la candidatura monàrquica a les eleccions municipals espanyoles de 1931 a Alacant. L'abril del 1932 va formar part de la Dreta Regional Agrària, secció alacantina d'Acció Popular, i poc després fou detingut acusat de donar suport el cop d'estat del general José Sanjurjo Sacanell. Diputat per la província d'Alacant a les eleccions generals espanyoles de 1933 dins les llistes de la CEDA. Fou perseguit per les esquerres el 1936, i fugir per evitar la seva mort. En acabar la guerra abandonà la política i es dedicà al periodisme.

Jaume Alcalà i Martínez, (València, s. XVIII) Cirurgià Militar. Després d'estudiar a València marxà a Alemanya, on es formà al costat de Lorenz Heister. Retornà a València, on exercí la seva activitat professional i arribà a ésser president del Col·legi de Cirurgians i cirurgià major de l'hospital militar. La seva principal contribució és continguda en l'obra Disertación médico-quirúrgica sobre una operación cesárea executada en mujer, y feto vivos (València, 1753), en la qual exposa una operació d'aquest tipus practicada personalment per ell. Alcalà destaca com a defensor de la cesària en una època que l'opinió general n'era contrària.

Genar Alenda i Mira de Perceval. (Asp, 1816 – Madrid, 1893) Escriptor i bibliòfil. Abandonà els estudis religiosos que seguia a Múrcia. Des del 1842 visqué a Madrid, on féu les carreres de dret i de filosofia. Es dedicà a l'ensenyament. Treballà a la Biblioteca Nacional de Madrid. És autor de traduccions de clàssics grecs, de poesies diverses i del llibres “Toros” (1846) i “Relaciones de solemnidades y fiestas públicas en España”

Jaume Alfonso i Joan. (Crevillent, 1783 - Múrcia, 1824). Guerriller i Carlí. Conegut com “Jaume el Barbut”. Sembla que des del 1806 formà part de la partida dels germans Mójica, la qual comandà el 1808, havent-ne mort els caps. Durant la guerra de la Independència alternà el bandolerisme amb la guerrilla a la Manxa, Sierra Morena i el País Valencià. Sobresegudes les seves culpes (1813), estigué a Crevillent fins el 1815, en què tornà a organitzar-se. Durant el Trienni Constitucional (1820-23) lluità pels reialistes. Després passà als apostòlics, fins que fou pres i executat. La seva vida ha estat objecte de manipulacions literàries en drames, com Jaime el Barbudo (1853), de Sixto Cámara, i novel·les, com Don Jaime el Barbudo (1831), de Ramon López i Soler, i Jaime Alfonso el Barbudo, el más valiente de los bandidos españoles (1895), de Florencio Luis Parreño.

Rafael Altamira i Crevea (Alacant 1866). Historiador, jurista i politic republicà. Fou director general d´ensenyament d´Espanya i publicà “Historia de España y de la Civilización española”. Membre de l´Institut d´Estudis Catalans e hispanista reconegut, va escriure llibres sobre el caràcter hispànic com: “Psicología del pueblo español” i “Temas de España”.

Andreu Amado i Reygondaud de Villebardet (Alacant, 1886 - Madrid, 1960). Advocat i polític. Amic íntim del polític José Calvo Sotelo, va ocupar la direcció general del Timbre i va formar part de la comissió negociadora del concert amb les províncies basques i el "veritable animador" de la creació del Monopoli de Petrolis. També fou diputat com a representant de l'estat a les eleccions de 1927. Membre del partit Renovación Española i després pel Bloque Nacional. Al esclatar la guerra civil espanyola, va presidir la Comissió d'Hisenda de la Junta Tècnica de l'Estat en el bàndol franquista. Va col·laborar amb Ramón Serrano Suñer, home fort del règim, en la redacció del decret que establia la nova organització administrativa estatal el febrer de 1938.

Francesc Amorós i Ondeano (València 1770). Politic i militar, destacà com a capità de la Guerra Gran. El 1802 fou nomenat secretari particular del Rei Carles IV, conseller d´Indies. El 1807 fou ascendit a coronel, màxima graduació militar que aconseguí. Es distingí com a afrancesat en la guerra contra Napoleó i ocupà importants càrrecs sota el govern de Josep I, del qual fou, com a conseller d'estat (1808), un dels inspiradors de la política interior; fou diputat a Baiona (1808), governador de Santander (1808), comissari del País Basc (1809), ministre de policia per a Andalusia (1810) i comissari reial per a l'exèrcit de Portugal (1811).. Va esdevenir membre de la cort espanyola de José I i governador de Santander. S´exilià a França amb la tornada de Fernando VII i dedicà la resta de la seva vida a la gimnàstica, i es considerat el pare universal d´aquesta especialitat amb el seu “métode francés”.

Ciril Amorós i Pastor (Russafa 1830-València 1888). Politic i advocat, president de la societat cultural “Lo Rat Penat”, governador civil de València i membre del Partit Moderat, redactà, junt a altres politics, la Constitució de 1876. Durant el Sexenni Democràtic fou un dels més destacats promotors de la restauració borbònica com a vicepresident del Cercle Alfonsí de València i com a un dels organitzadors del pronunciament del general Martínez Campos de desembre de 1874, ja que l'instigà a traslladar-se a València per posar-se al capdavant del destacament d'Antonio Dabán. El 1875 formà part de la Diputació provisional i de la Junta de Notables que va redactar la Constitució Espanyola de 1876. Aleshores es va aliniar amb els moderats i juntament amb Claudio Moyano es va oposar a la llibertat de cultes. No fou escollit diputat, però, a les eleccions per València i Llíria el 1876 i per Sogorb el 1879. Sí fou escollit el 1881 i 1886 diputat pel districte de Xàtiva. Aleshores es reconcilià amb el Partit Liberal Conservador de Cánovas i el 1884 fou nomenat Director General de Registres i Notariat. Amb el marquès de Campo i Joan Navarro Reverter va formar el triumvirat que va emprendre les tasques fundacionals de la Caixa d'Estalvis i Mont de Pietat de València, creada per Reial Ordre de 31 d'agost de 1877.

Carles Andrés i Morell (Planes de la Baronia, València 1753-1820). Jurista i politic absolutista, fou professor de dret i filosofia a la Universitat de València i fou conseller del comte de Floridablanca a Madrid. Fou diputat a les corts de Cadis i es dedicà a les traduccions.

Josep Aparici i Garcia. (València, 1791 – Granada, , 1857) Militar. Prengué part en la guerra de la Independència. Acusat de liberalisme, el 1823 fou expulsat de l'exèrcit. Rehabilitat el 1824, el 1843 fou nomenat membre d'una comissió encarregada de redactar la història de l'arma d'enginyeria. Durant deu anys descobrí i catalogà diversos projectes de fortificacions i documents inèdits. El 1849 fou nomenat membre corresponent de l'Academia de la Historia. Autor de l'Informe sobre la Comisión de Historia del Archivo de Simancas (1847-50).

Antoni Aparici i Guijarro (València 1815). Politic tradicionalista, advocat i escriptor. Fundador de moltes publicacions valencianes de caire polític com “La Restauraciò” i “El Pensamiento Valenciano” , diputat a corts i membre del consell privat del pretendent al tró d´Espanya.

Juli Aparici i Pascual (Russafa 1865). Torero, conegut com “El Fabrilo”, de reconegut valor i molt popular a tot Espanya, va morir a la plaça de braus de València d´una cornada. El seu germà Francesc Aparici, tambè fou torero.

Josep Aparicio (Alacant 1733). Pintor de cambra del rei Ferran VII, deixeble del francés David, les seves obres versen de temes històrics, el més conegut es “El hambre en Madrid”.

Carles Arniches (Alacant 1866). Periodista i comediograf, treballà a Barcelona i sobretot a Madrid on triomfà amb les seves comèdies de caire popular i col.loquial com “Genio y Figura” o “La condesa está triste”. Autor de multitud de llibrets per sarsueles musicades per Chueca.

Joan Arolas i Esplugas (València 1840). Militar. General de Divisió, serví a àfrica a les ordres de O´Donnell, d´idees liberals combaté als carlins i la seva vàlua el feu ascendir i traslladat a Filipines i posteriorment a Cuba on fou la mà dreta del general mallorquí Nicolau Weyler.

Josep Arrando i Ballester (Tales, 1815 – Madrid 1893). Politic liberal i militar. El 1872 obté el grau de Brigadier per mèrits de guerra, per nombroses victòries front les partides carlines en Catalunya, destacant la dissolució de la facció del Brigadier Rives y la persecució de la facció de Castell. El 1878 és nomenat Governador Militar de Girona, on es manté fins 1880. El 1881 i 1882 ocupa el càrrec de Primer Caporal de la Capitania General de València, i en 1883 es promogut al grau de Tinent General i ocupa el càrrec de Capità General d’Extremadura, fins l’any 1887, en què dimiteix del càrrec i passa a la reserva. Al final de la seva vida militar el general Arrando passa a la política, i obté l’acta de diputat pel partit Liberal en el districte de Nules, en 1886, I es manté en l’escó fins l’any 1889, en què renuncia per haver estat elegit Senador per la província de Toledo.

Pasqual Asins i Lerma (València, 1896 - Benimaclet, 1948). Poeta i activista lingüístic. Va presidir l'associació Nostra Parla i va ser membre de la redacció i director de la secció pedagògica del setmanari El Camí Va ser un dels signataris de les Normes de Castelló i simpatitzà amb Acció Nacionalista Valenciana. Es passà la guerra civil espanyola reclòs a casa seva i després va col·laborar amb algunes activitats de Lo Rat Penat, i escriví poesies llaudatories del règim franquista (Jocs florals de 1941). Com a escriptor va col·laborar amb la revista Taula de Lletres Valencianes. L'any 1916 va publicar el seu recull de poesia Melodies. La resta de la seua obra poètica va ser publicada pòstumament pel seus amics, en un volum titulat Poesies (1949), prologat per Francesc Caballero i Muñoz.

Joan Avilés i Arnau . Militar i polític valencià. Arribà a general de brigada del cos d'enginyers i fou nomenat alcalde de València res més proclamar-se la dictadura de Primo de Rivera el setembre de 1923. Va cessar el desembre de 1924 quan fou nomenat cap del Servei Militar de Ferrocarrils, i el va succeir el seu tinent d'alcalde, el també militar Luis Oliag Miranda.

Venceslau Ayguals d´Izco (Vinarós 1837). Novelista, prosista i politic liberal, comandant de l´exercit; escollit diputat a Corts, s´establí a Madrid on fundà una impremta. Popular com a escriptor romàntic, va publicar novel.les de gran éxit com “Maria, la hija del jornalero”, “La Marquesa de Bellaflor” o “La bruja de Madrid”.

Antoni Aymemí i Ferré (Almoster, 1870). Missioner claretià a l´Africa, fundà reduccions a la Guinea Espanyola. Fou un estudiós de les costums del poble Bubi, i publicà el primer diccionari Bubi-Espanyol, i molts llibre religiosos en aquella llengua.

Francesc Xavier Azpiroz (València 1797). Comte d´Alpont. Polític i militar. Ministre de Guerra del govern d´Espartero (1840), capità General de València membre del partit moderat. Com a militar destacà en la guerra Carlista en la batalla d´Alpont on fou ascendit a Mariscal de Camp.

**Tocagaytes** · 01/08/2009

Adjunto els hispanistes de les Illes Balears recollits fins el moment on el cognom comença amb "A".

MALLORQUINS

Tomàs Aguiló i Forteza, (Palma de Mallorca, 1812 – 1882). Escriptor. Començà en castellà, però un cop iniciat el moviment literari de la Renaixença, va intervenir-hi com un dels seus propagadors a les Balears. Es donà a conèixer en publicar l'oda castellana A la conquista de Mallorca (1832). Adoptà des del començament posicions ideològiques conservadores inspirades per Chateaubriand, Manzoni i Balmes. Inicià la seva obra catalana amb el llibre Poesies fantàstiques en mallorquí (1852). La seva obra poètica mostra dos aspectes distints: un de to popular i humorístic en Rimas varias (1846-50) i un altre procedent del romanticisme alemany, tant d'estil com de contingut, en les Baladas escritas en mallorquín (1858), narracions en forma de romanç d'ambient fúnebre i misteriós. Les seves Obras en prosa y en verso (vuit volums) es van publicar a Palma de Mallorca (1882-85). En castellà fou notable poeta religiós en Poesías Sagradas (1851). Fou un dels fundadors de la revista “La Palma” i col·laborà a les revistes "La Fe" i "La Unidad Católica". També publicà A la sombra del ciprés (1863). Fou membre de l'Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona.

Marià Aguiló i Fuster. (Palma de Mallorca, 1825 – Barcelona, 1897) Poeta i bibliògraf. Estudià dret a Barcelona, on va fer amistat amb Piferrer i Rubió i Ors, que l'introduïren en el moviment literari de la Renaixença. Poeta de caràcter amorós i místic, dominat per un clima romàntic, sentimental i patriòtic, la seva poesia es caracteritza pel popularisme inspirat en cançons amoroses i curtes, anomenades corrandes, i en les històries tretes del romancer. Fou proclamat Mestre en Gai Saber l'any 1866. La seva obra poètica va ser recollida pòstumament en el Llibre de la Mort (1898), Records de jovenesa (1900), Fochs Follets (1909) i en Poesies completes (1925). Del seu viatge per Catalunya a la recerca de material, fou resultat la publicació del Romancer popular de la terra catalana (1893), recull de cançons cavalleresques que conté més de trenta llegendes amb les seves variants; el Cançoneret de les obretes en nostra llengua materna més divulgades... (1900), col·lecció de cobles religioses, històriques i morals, i el projecte del Diccionari Aguiló d'acord amb les seves notes i utilitzant el material de frases, girs, sinònims, etc., que havia recopilat. Dels seus treballs de bibliògraf queden el Catálogo de obras en Lengua Catalana, premiat per la Biblioteca Nacional, i publicat l'any 1928, on descriu més de quatre-cents llibres escrits en català, impresos de 1474 a 1860, i la Biblioteca Catalana, en la qual va publicar obres com Tirant lo Blanch, Libre dels feyts del Rey En Jacme, Libre de Consolatio, de Boeci, etc. Fou bibliotecari de la biblioteca provincial universitària de Barcelona, de la de València i membre de l'Acadèmia de Bones Lletres.

Joan Alcover i Maspons, (Palma de Mallorca, 1854 – 1926). Poeta, assagista i polític hispanista. Llicenciat en dret a Barcelona, exercí el càrrec de relator-secretari de l'audiència de Palma. Amic d'Antoni Maura (fidel a l’amistat que l’uneix amb Antoni Maura n’és una mostra el poema «El ginebró», que dedica al polític quan aquest es troba en un moment crític de la seva carrera), va presentar-se com a candidat del partit liberal, i fou elegit diputat a Corts (1893). Començà escrivint en castellà dins una línia romàntica, imitant Campoamor. D'aquesta etapa és el primer llibre Poesías (1887), el qual seguiren Nuevas Poesías (1892), Poemas y Harmonías (1894) i Meteoros (1901), on afegia nous poemes als ja publicats anteriorment. La crisi produïda per desgràcies familiars (mort de l'esposa i de quatre fills) crea un món interior del poeta, època en la qual sentint la necessitat d'expressió autèntica inicia el canvi idiomàtic, i començà a escriure en català. L'obra poètica catalana queda recollida en el llibre “Cap al tard” (1909), conté un dels poemes catalans més famosos: 'La Balanguera', inspirat en el ball del mateix nom. Al poema de n' Alcover la protagonista és una parca que fila el destí dels homes ('de nostra vida trau lo fil', diu el text). Premiat amb la Flor Natural als Jocs Florals (1905) i declarat Mestre en Gai Saber el 1909, fou nomenat membre de la Real Academia Española de la Lengua.

Antoni Maria Alcover i Sureda, (Manacor, , 1862 - Palma de Mallorca, 1932) Eclesiàstic, lingüista, folklorista i publicista. Estudià al seminari de Palma on va llicenciar-se en dret canònic. Arribà a vicari general del bisbat. Col·laborà amb articles literaris i polèmics a diaris tradicionalistes. Va dedicar-se, des de jove, a recollir llegendes de tradició oral, usos i costums mallorquines. El 1885 publicà el seu primer llibre, Les cantarelles, amb el pseudònim de Jordi des Recó, al qual van seguir les Rondayes mallorquines (1896), col·lecció de contes de l'illa que aparegueren en tres volums i seguiren fins a vint-i-quatre i tingueren i tenen un gran èxit popular. Després del seu viatge a Catalunya, va donar a conèixer La lletra de convit (1901), en la qual exposava els propòsits i el mètode per fer el Diccionari de la Llengua Catalana, i inicià un recorregut per tots els països de llengua catalana en recerca de material. Amb la publicació del "Bolletí del Diccionari" (1901-36) va contribuir als treballs de filologia romànica, especialment de dialectologia catalana, i orientat pel filòleg alemany Schädel començà l'elaboració del Diccionari i organitzà el I Congrés Internacional de la Llengua Catalana (1906), en el qual fou president de la secció filolicoliterària. El primer fascicle del Diccionari va aparèixer l'any 1926 sota el títol de Diccionari Català-Valencià-Balear, acabat per Francesc de B. Moll en deu volums. Autor també de les biografies de Quadrado (1919) i Ramon Llull (1924) i d'un treball de dialectologia Refutación de las doctrinas filológicas del señor Menéndez Pidal (1903), fou un ardent defensor de la Solidaritat Catalana. Nomenat membre de l'Institut d'Estudis Catalans (1911), en fou elegit president. Se'n separà, però, el 1918 per problemes de criteri lingüístic en relació amb les Normes i l´enfrontament amb Pompeu Fabra.

Jeroni Agustí Alemany i Moragues. (Palma de Mallorca, 1693 – Madrid, 1753) Historiador. Noble i filipista, exercí diversos càrrecs municipals i d'assessoria jurídica a Mallorca. Fou nomenat cronista del regne (1717). Fou autor de nombroses obres d'història balear que han quedar inèdites, excepte el primer volum de la seva Historia general del reino de Mallorca (1723), interessant per l'aportació de notícies sobre l'època de Felip IV. Altres escrits foren: Misceláneas historiales (5 vols.), Fastos baleáricos.

Màxim Alomar i Josa (Palma 1917-2008). Militar i polític. El 1936 entrà a l'Acadèmia Militar de Saragossa i combaté al costat dels nacionals en el desembarcament del capità Bayo a Porto Cristo. Encara durant la Guerra Civil fou destinat a Eivissa, Extremadura i participà a la presa de Madrid el 1939. Entre 1969 i 1972 realitzà els cursos per accedir al grau de general. Passà a la reserva com a general de divisió el 1987. La seva carrera polític començà el 1955 quan fou nomenat tinent de batle de l'Ajuntament de Palma presidit per Joan Massanet, amb la responsabilitat de presidir la comissió de Govern i Policia fins a 1957. Fou batle de Palma entre 1963 i 1969. Entre d'altres actuacions s'han de destacar l'aprovació del PGOU, l'impuls al polígon de Son Castelló, la construcció del Poble Espanyol, l'inici de la reforma de l'Hort del Rei i construí diversos grups escolars (Jafuda Cresques, Verge de Lluc, etc). També va ser procurador en Corts pels municipis entre 1967-1968.

Josep Maria d´Alós i Mora (Palma 1765). Tinent General i ministre de la guerra i de Marina des de 1819 al Juliol de 1820. Capità General de Mallorca des de 1825, càrrec del qual fou destituït el 1828 per les denúncies a Ferran VII per part d'elements de la noblesa i d'alguns eclesiàstics locals. Fou nomenat posteriorment conseller de guerra.

Bernardí Andreu (Mallorca segle XVII). Militar i capità d´una companyia que comandà durant seixanta anys, al servei de la monarquia hispana a les guerres d´Itàlia. Fou nomenat alcaid del castell de Bellver, mestre de camp i capità general de Menorca.

Pere Andreu. (Mallorca, XVII - Nàpols, XVIII). Militar. Amb la graduació de tinent coronel, lluità durant la Guerra de Successió a favor de l'arxiduc Carles. En esdevenir-se el triomf borbònic es trobava a Mallorca, des d'on s'exilià com a sergent major del regne, amb el lloctinent Josep Antoni Rubí i Boixadors i d'altres austriacistes. A Nàpols, on es refugià, fundà una casa, per a la qual obtingué de l'emperador Carles VI el títol de comte d'Andreu.

Pere Joan Andreu i Orlandis (Palma 1697). Politic i Missioner. Governà la provincia de Paraguai i evangelitzà els pobles indis de la zona del Xaco argentí.

Joan Angelats.(Sóller, segle XVI). Militar. Capità de les forces hispanes que defensaren el poble de Sóller contra la invasió turca l'onze de maig de 1561. La seva figura ha esdevingut popular i representa, ensems amb “Ses Valentes Dones de can Tamany”, un paper notable en el simulacre anual de Moros i cristians que se celebra pel "firó", és a dir, el dilluns següent al segon diumenge de maig.

**Villores** · 02/08/2009

Iniciado por Tocagaytes

Apreciat Villores.

Parlem de terres catalano-parlants, una comunitat cultural hispànica que comprèn terres valencianes, balears, mallorquines i aragoneses, e inclou la nació cultural de la Val d´Aran.

Al margen de la interminable polémica catalán/valenciano en el Valle de Arán no se habla catalán. ¿Por qué incluirlo entonces?[/quote]

Iniciado por Tocagaytes

Miquel Adlert i Noguerol A començaments dels anys 1980 va participar en l'elaboració de les Normes del Puig.

Miguel Adlert junto a Xavier Casp son el paradigma del valencianismo anticatalanista. Las Normas del Puig nada tienen que ver con la gramática fabriana.

Iniciado por Tocagaytes

Miquel d´Agià (València, 1550-Lima, 1619)

Su obra es integramente en castellano.

Iniciado por Tocagaytes

Joan de Déu Aguilar i Gómez, (Catral 1900 – s. XX)

Su obra es integramente en castellano. Siempre firmó como su bautismo: Juan de Dios.

Iniciado por Tocagaytes

Albert Aguilera. (València 1840-Madrid 1913).

Su obra es integramente en castellano. Siempre firmó como su bautismo: Alberto Aguilera.

Iniciado por Tocagaytes

Rafael Alberola i Herrera (Alacant, 1901 - 1977).

Su obra es integramente en castellano.

Iniciado por Tocagaytes

Jaume Alcalà i Martínez, (València, s. XVIII)

Su obra es integramente en castellano. Siempre firmó como su bautismo: Jaime Alcalá y Martinez.

Iniciado por Tocagaytes

Genar Alenda i Mira de Perceval. (Asp, 1816 – Madrid, 1893)

Su obra es integramente en castellano, pues su pueblo, Aspe (jamás Asp) es solo castellanoparlante, como toda la comarca en que está situado. Siempre firmó como su bautismo: Genaro Alenda y Mira-Perceval.

Iniciado por Tocagaytes

Rafael Altamira i Crevea (Alacant 1866).

Su obra es integra en castellano. Siempre firmó como Rafael Altamira y Crevea.

Iniciado por Tocagaytes

Andreu Amado i Reygondaud de Villebardet (Alacant, 1886 - Madrid, 1960).

Su obra es integra en castellano. Siempre firmó como su bautismo: Andrés Amado Reygondaud de Villebardet

Iniciado por Tocagaytes

Ciril Amorós i Pastor (Russafa 1830-València 1888).

Su obra es en valenciano popular, contrario a las normas catalanas y en castellano. Siempre firmó como su bautismo: Cirilo Amorós Pastor.

Iniciado por Tocagaytes

Josep Aparici i Garcia. (València, 1791 – Granada, , 1857)

Liberal y centralista. No tiene nada que ver con el hispanismo. Su obra es integra en castellano. Siempre firmó como su bautismo: José Aparicio García.

Iniciado por Tocagaytes

Antoni Aparici i Guijarro (València 1815).

Sus escritos en valenciano responden a las hablas populares, contrarias a la normativización catalana. En cualquier caso sus escritos en castellano son la inmensa mayoría. Siempre firmó como su bautismo: Antonio Aparisi y Guijarro.

Iniciado por Tocagaytes

Juli Aparici i Pascual (Russafa 1865).

Julio Aparicio Pascual, murió en la plaza de "bous" (no braus, palabra absolutamente inexistente en el territorio del Reino de Valencia) de Valencia.

Iniciado por Tocagaytes

Carles Arniches (Alacant 1866).

Toda su obra es en castellano. De hecho desconocía el valenciano. Siempre firmó como su bautismo: Carlos Arniches.

Iniciado por Tocagaytes

Josep Arrando i Ballester (Tales, 1815 – Madrid 1893).

Liberal antihispánico y antitradicionalista.

Iniciado por Tocagaytes

Joan Avilés i Arnau

Iniciado por Tocagaytes

.

Su obra es integramente en castellano. Firma como su bautismo: Juan Avilés y Arnau.

Iniciado por Tocagaytes

Venceslau Ayguals d´Izco (Vinarós 1837).

Su obra es integra en castellano. Firma como su bautismo: Wenceslao.

Con los apuntes realizados no quiero entrar en la polémica sobre la personalidad de las lenguas. Solo he dejado constancia que en ningún caso el modelo lingüístico usado por los valencianos responde a estructuras académicas unívocas basadas en el dialecto barceloní. Y que en su gran mayoría usaron también la lengua castellana, tan valenciana como el propio valenciano (y eso que hablamos mayoritariamente de zonas bilíngües, porque en el Reino de Valencia hay zonas solo castellanoparlantes). En el caso catalán y balear seguramente sea igual y se usa el castellano o el catalán indistintamente o incluso predomine el castellano (español por antonomasia, aunque también es español el catalán), pero no tengo datos en todos los casos. Por lo que quisiera lanzar una impugnación al determinismo lingüístico: el usar más o menos una u otra lengua hispánica no hace a nadie más o menos catalán, valenciano, balear o aragonés oriental.

Y sobre los nombres propios es una realidad inapelable en los casos expuestos. Creo que habría que respetarlos. En cualquer caso he conocido a catalanohablantes (y catalanopensantes) que criticaban la catalanización forzada de sus nombres (podría citar también a insignes carlistas como José María Cusell Mallol). La "catalanización" de muchos nombres propios es un fenómeno muy reciente. Y apenas existente en el Reino de Valencia (donde son más comunes determinadas formas populares como diminutivo de los nombres propios, algunas desconocidas en catalán como Voro, Nelo, etc. y al mismo tiempo existen nombres propios exclusivos del dominio lingüístico valenciano como Anfós por Alfons).

**Tocagaytes** · 02/08/2009

Apreciat Villores.

T´escric amb la llengua espanyola de Catalunya, que he suposat que entens perfectament.
1.- La nació cultural dels catalans que nosaltres defensem es la nació catalano parlant, i que tu rebutjes de pla, amb arguments ja cansins i castellanistes que res tenen a veure amb l´autèntica hispanitat.
2.- La nació cultural aranesa es Occitana, i per tant no catalana.
3.- Les zones castellano parlants de València demostren la pluralitat lingüistica de la nostra nació. En cap cas nosaltres rebutjem la llengua de Castella, comuna en aquests moments a tota la nació politica espanyola. Peró es una llengua forana per la gent de nació catalana. Els meus abis NO sabien parlar la llengua de Cervantes, la imposició fou dramàtica i comportà una "desafecció" a la hispanitat de les terres catalanes de l´interior que avui es cada cop més important. Pensa que la obra clau del resorgiment del catalanisme hispànic "Los Condes de Barcelona vindicados" fou escrita amb llengua castellana donat la imposibilitat d´escriure amb la llengua de Llull.
4.- El fet d´incorporar valencians de llengua castellana en la nostra recopilació demostra la destrucció que el catalá ha sofert al llevant a mans de la pressió borbónica i antihispànica.
5.- Les normes del Puig foren acceptades per la inmensa majoria dels intelectuals valencians.
6.- Pompeu Fabra va unificar la llengua a falta d´una REAL ACADEMIA DE LA LENGUA ESPAÑOLA en català. Parles tu de Veneçolà o Argentí o Uruguaià o Neoiorquès?. En tot cas es la llengua de castella (desgraciadament coneguda com espanyola, i que impedeix que altres llengues espanyoles comparteixin aquest nom).
Au, salut, i en tot cas amic Villores, gràcies per les teves apreciacions que com sempre son de molt agrais, salutacions hispanes.

**DON COSME** · 03/08/2009

Un personaje estelar sería:
D. Luis de Requesens y Zúñiga.

Un personaje desconocido pero que tuvo una destacadísima intervención en Lepanto fue: D. Juan de Cardona.

**Reke_Ride** · 03/08/2009

La iniciativa del amigo Tocagaytes es bastante interesante y ojalá sirva de algo, lo digo de corazón.

Pero también yo matizo:

Dº Antonio Torres Tirado, catedrático por oposición del instituto de Orense, académico correspondiente de Bellas Artes de San Fernando. 1892:

..."Idiomas: El español o castellano es oficial en todo el estado y sus posesiones, pero en la península se conservan muy arraigados el idioma eúscaro o vascuence muy distinto de todas las lenguas europeas; los dialectos catalán, valenciano y mallorquín, derivados del occitano; el bable de Asturias y el gallego, formas del romance o fabla de la Edad Media"...

Como ves, en toda época pasada (incluso el propio Cervantes), presente y futura, habrá y "habremos" gente que no creamos en ninguna "nación cultural catalana"; los hay que piensan como tú, los hay que piensan que el valenciano no tiene nada que ver con el catalán y los hay como Torres que piensan que el catalán y el valenciano son dialectos de otra lengua.

Iniciado por Tocagaytes

Apreciat Villores.
T´escric amb la llengua espanyola de Catalunya, que he suposat que entens perfectament.
1.- La nació cultural dels catalans que nosaltres defensem es la nació catalano parlant, i que tu rebutjes de pla, amb arguments ja cansins i castellanistes que res tenen a veure amb l´autèntica hispanitat.

No estoy de acuerdo en que se ponga en duda la auténtica hispanidad de quien rechaza tus tesis, pues no sé si te habrás dado una vuelta por estas tierras, pero mas de la mitad de la población no está ni estará jamás de acuerdo con ellas...claro está que todas las posturas dentro del respeto a la patria común (España) son respetables valga la redundancia, pero eso de repartir carnés de "hispanidad" solo a aquellos que piensan como tú, no me huele bien.

Iniciado por Tocagaytes

En cap cas nosaltres rebutjem la llengua de Castella, comuna en aquests moments a tota la nació politica espanyola. Peró es una llengua forana per la gent de nació catalana..

Para mi, el castellano, no es ninguna lengua foránea, porque de ser así lo sería también para la gran mayoría de los habitantes de la península, si tenemos en cuenta su expansión desde un pequeño núcleo norteño comprendido en aquellos tiempos en el Reino de Navarra. Lengua que se extendió y se implantó por la importancia que fue adquiriendo. Lengua, la castellana, practicamente similar al romance navarroaragonés; de hecho alguno hay que duda si las famosas glosas emilianenses fueron realmente redactadas en romance navarro.

Lengua castellana que trajeron los repobladores aragoneses (aunque mejor dicho, éstos trajeron su romance que luego fue progresivamente tornándose en castellano, cuando los Trastámaras heredaron la Corona de Aragón) que si, siguiendo tu tesis, también importaron los catalanes la suya: por deducción lógica llegamos a la conclusión que tan propia de nuestro reino es la castellana, como la "catalana" (ambas llegadas con la Reconquista y repoblación, que de todos modos no fue tan grande porque Aragón y Cataluña habrían quedado desiertas ¿no?): POR TANTO, RECAPITULANDO: SI EL CATALÁN FUE IMPORTADO CON LA REPOBLACIÓN, Y TAMBIÉN LO FUE EL ROMANCE ARAGONÉS, QUE TORNOSE POCO A POCO (MENOS DE UN SIGLO) EN CASTELLANO A PARTIR DE FERNANDO I DE TRASTÁMARA, ¿NO DEBIERAN SER AMBAS LENGUAS FORÁNEAS PUES FUERON IMPORTADAS CON LA REPOBLACIÓN? ¿O ES QUE TANTO MOZÁRABES COMO MUSULMANES YA HABLABAN CATALÁN MUCHOS SIGLOS ANTES DE LA ARRIVADA DE ÉSTOS?

Decir también, que Pompeu Fabra no era el Dios de la Lengua, ni el becerro de Oro, ni algo comparable a nuestro panfleto llamado Constitución Española; era químico y antes y después de él ha habido otros lingüístas de VERDAD, con mucha mas capacidad y nível, pero eso ya es otro tema, como tú dices, cansino.

En mi ponión hay que enterrar viejos fantasmas que tanto daño han hecho a España, como el del cierto y nocivo en algunas cosas, centralismo castellano, en parte por culpa de muchos monarcas y sus besaculos...pero echar la culpa de todo a Castilla y calificar a alguien de castellanista malvado en contraposición a catalanista bondadoso, auténtico hispanico, hay un mundo y ése si que es un tema cansino.

Un saludo en Xto, Tocagaytes.

PD: Mis abuelos maternos, hablaban ambas lenguas y nunca consideraron extraña ni a una ni a "l'altra". (Si le hubiera hablado de "Nación cultural catalana".........¡madre mía!. Él no era un "intelectual" de copa y puró en el Ateneo, pero si que era valenciano y español de los pies a la cabeza, pasando por los cojones)

**Villores** · 03/08/2009

Iniciado por Tocagaytes

Apreciat Villores.

T´escric amb la llengua espanyola de Catalunya, que he suposat que entens perfectament.

Apreciat Tocagaytes:
Claro que la entiendo perfectamente. Me encanta escucharla y leerla, me atrevo en ocasiones a hablarla y me abstengo de escribir grandes párrafos pues al ser castellanopensante la expresión perdería bastante fluidez. Además tengo que pulir aún bastante la ortografía.

Iniciado por Tocagaytes

1.- La nació cultural dels catalans que nosaltres defensem es la nació catalano parlant, i que tu rebutjes de pla, amb arguments ja cansins i castellanistes que res tenen a veure amb l´autèntica hispanitat.

En otros hilos mostré mi discrepancia con respecto al en mi opinión equívoco término de "nación cultural" sobre las bases de la filosofía política tradicional. En ningún momento apelé a ninguna premisa del pensamiento castellanista para hacerlo. Insisto que este término de "nación cultural" lleva a un determinismo culturalista que inconscientemente nos lleva a modificar la realidad para adaptarla a dicho determinismo. Ejemplo muy claro es el llamativo y caprichoso cambio de los nombres propios y de los apellidos para "hacerlos más catalanes"... Desconociendo además que ese fenómeno de "catalanizar" (o más bien pseudocatalanizar) los nombres propios es algo muy reciente y vicario en no pocas ocasiones de la ideología nacionalista.

Iniciado por Tocagaytes

2.- La nació cultural aranesa es Occitana, i per tant no catalana.

De ahí que no entendiese porque se tendría que incluir en la misma. Pero veamos la paradoja: los araneses no son culturalmente catalanes, pero sí son catalanes. La realidad impugna una vez más al determinismo culturalista.

Iniciado por Tocagaytes

3.- Les zones castellano parlants de València demostren la pluralitat lingüistica de la nostra nació. En cap cas nosaltres rebutjem la llengua de Castella, comuna en aquests moments a tota la nació politica espanyola. Peró es una llengua forana per la gent de nació catalana. Els meus abis NO sabien parlar la llengua de Cervantes, la imposició fou dramàtica i comportà una "desafecció" a la hispanitat de les terres catalanes de l´interior que avui es cada cop més important. Pensa que la obra clau del resorgiment del catalanisme hispànic "Los Condes de Barcelona vindicados" fou escrita amb llengua castellana donat la imposibilitat d´escriure amb la llengua de Llull.

Las zonas castellanoparlantes del Reino de Valencia no son solo aquellas en las que solo se habla castellano (y que incluye ciudades tan importantes como Buñol, Chiva, Requena, Orihuela, Segorbe, etc.), sino que es todo el Reino de Valencia. En las grandes ciudades además el predominio del castellano es evidente, y no por imposición de nadie. El castellano se fue labrando el carácter de lengua común de modo absolutamente natural, su imposición no supuso nunca un aumento significativo de sus hablantes. En cambio en lugares como Galicia su predominio ha ido paradojicamente paralelo al de la inmersión en lengua vernácula. Que tus abuelos no supiesen hablar castellano en nada los desmerece, no es ni muchos menos un fenómeno aislado. Que se les obligase a hablar castellano es una aberración, equiparable a cualquier imposición de unos etarras. Ahora bien, que se les ofreciese la posibilidad de aprenderlo supone un avance innegable. Estudiando recientemente la prensa carlista me he encontrado como casi todos los periódicos de la época en que el carlismo iba en las listas de la Solidaridad Catalana estaban en castellano, muchos de ellos editados en zonas mayoritariamente catalanohablantes (esas tierras del interior catalán a las que aludes). Significativo cuanto menos.
Por cierto, siempre he pensado que Próspero de Bofarrull, como todos los intelectuales catalanes liberales (él lo era) de su tiempo prefirió voluntariamente en su obra escrita el castellano. Era miembro de la Real Academia de Buenas Letras de Barcelona, donde en su tiempo predominaba con mucho la producción en castellano sin que nadie la impusiera (hoy en día el ayuntamiento de Barcelona y la Generalitat imponen que toda su actividad sea exclusivamente en catalán). Además pasó muchísimos años en Huesca, donde realizó la mayoría de su obra investigadora, Cádiz y Valladolid, por lo que es muy probable que eligiese voluntariamente el castellano que además le permitía llegar a un público mayor.

Iniciado por Tocagaytes

4.- El fet d´incorporar valencians de llengua castellana en la nostra recopilació demostra la destrucció que el catalá ha sofert al llevant a mans de la pressió borbónica i antihispànica.

Hay Borbones que han sido muy cabrones, pero dejémos de demonizarlos caprichosamente y analicemos los hechos con objetividad. Los Decretos de Nueva Planta fueron desencadenados por una traición de unas instituciones que se pusieron de lado de un pretendiente infame (el archiduque Carlos) que se alineó con la peor chusma protestante y hereje de Europa y por cuya culpa tenemos que soportar la afrenta de Gibraltar. Te recomiendo el siguiente estudio: Tetralema - Bitácora Lealtad: La manipulación en torno a la batalla de Almansa. Fueros contra nacionalismo. Antes y después de Felipe V han sido muchos los valencianos que libre y voluntariamente han renunciado al valenciano. Un hecho lamentable, pero que es así.

Iniciado por Tocagaytes

5.- Les normes del Puig foren acceptades per la inmensa majoria dels intelectuals valencians.

Las Normas del Puig son unas normas excesivamente culturalistas, basadas en los clásicos del Siglo de Oro valenciano que se crearon con el ánimo de diferenciarse del catalán. Han sido criticadas por usar términos que ya no son de uso común en valenciano ( así por ejemplo en las normas del Puig se usa "ab", por "en" que usa el pueblo valenciano; "nosatros" por "moatros", etc.). Puede que te estés confundiendo con las normas de Castellón del año 32.

Iniciado por Tocagaytes

6.- Pompeu Fabra va unificar la llengua a falta d´una REAL ACADEMIA DE LA LENGUA ESPAÑOLA en català. Parles tu de Veneçolà o Argentí o Uruguaià o Neoiorquès?. En tot cas es la llengua de castella (desgraciadament coneguda com espanyola, i que impedeix que altres llengues espanyoles comparteixin aquest nom).

Respecto a la normativización del químico Pompeu ya manfiesté en otro hilo que soy un tanto crítico por su caprichosa inclusión de galicismos y por el ánimo de diferenciarse a toda costa del castellano. El catalanista y catalanísimo P. Batllori tildaba a la obra de Pompeu de "infame e infecto dialécto barceloní". Además antes de Fabra ya habia otras gramáticas, como las de Balari i Jovany. Y en valenciano y balear habia gramáticas y diccionarios desde muchos siglos antes.
Por hablar del castellano como español por antonomasia al permitir la comunicación de todos los pueblos hispánicos no se niega para nada el carácter de españolas del resto de lenguas. Lo que no se debe hacer es arrogar en exclusividad el título de español para el castellano.
Y esto lo expresa un castellanohablante no castellano, de Montearagón, antigua dependencia del Marquesado de Villena, en una zona con una dialectología riquísima en términos procedentes del Reino de Valencia.

Iniciado por Tocagaytes

Au, salut, i en tot cas amic Villores, gràcies per les teves apreciacions que com sempre son de molt agrais, salutacions hispanes.

Saludos y con estas apostillas solo pretende que tu muy meritoria labor se fundamente sobre la Tradición hispánica y solo el rigor historiográfico. Ánimo.

**Reke_Ride** · 03/08/2009

La labor de Tocagaytes es encomiable, no lo niego; pero antes de hablar de "Naciones culturales", sería mejor que se preocupasen y se centrasen única y exclusivamente en el Principado, porque a este paso con sociatas, marxistas separatistas y tibios democristianos y liberales, poco va a quedar de aquella Catalunya de antaño.

**Lizcano de la Rosa** · 03/08/2009

La verdad, es que hablar de Hispanidad y referirse a lengua española, la de Carlos I y Luis de Requesens, como "castellano", para mí, ya es una pifia. Pero nada, vosotros a lo vuestro.

**Reke_Ride** · 03/08/2009

Iniciado por Lizcano de la Rosa

La verdad, es que hablar de Hispanidad y referirse a lengua española, la de Carlos I y Luis de Requesens, como "castellano", para mí, ya es una pifia. Pero nada, vosotros a lo vuestro.

Estoy de acuerdo.

Si es que yo no estoy en contra de iniciativas como la de Tocagaytes, ya lo he dicho mas arriba, pero me molesta (moderadamente) que me digan que el "castellano" (y utilizo dicho nombre por el contexto en el que estamos) es lengua foránea, en este caso, del Reino de Valencia, como si el catalán (repito, utilizando las tesis respetables de Tocagaytes, que no comparto) no lo fuera asimismo y hubiese sido engendrada de la nada en estos lares, cuando de ser cierto lo que él dice (que no lo es, al menos es mi opinión personal) también ésta habría sido traida a esta tierra por foráneos. Luego, tan foránea sería una como la otra.

Pero es precisamente calificar a la lengua de Cervantes, de foránea, lo que daña y atenta contra la Hispanidad y contra la propia Valencianidad (una de cuyas lenguas ha bebido y se ha enriquecido gracias a aportes lingüísticos castellanos, italianos, aragoneses, mozárabes e incluso árabes).

**Tocagaytes** · 03/08/2009

Apreciats Villores i Reke-Ride

Fa cinc anys es va publicar a l´editorial EDHASA un llibre magnífic que us recomano coratjosament (i a tots els hispanistes que creguin amb Espanya). El llibre fou escrit pel Catedràtic d´història contemporànea de la Universitat Autònoma de Barcelona, el doctor Enric Ucelay- Da Cal. El llibre (la edició és en castellà) es diu: "El Imperialismo catalán. Prat de la Riba, cambó, D´Ors y la conquista moral de España". No es un llibre fàcil de llegir (1.097 pàgines), amb una erudicció a l´abast de molt pocs, però amb una mica paicència estic convençut que podreu entendre que fou el catalanisme autèic, l´hispanisme radical e imperial.
El llibre en el seu prefaci, comença així:
"Para comenzar formulemos claramente la pregunta, hasta con exceso de llaneza: ¿Fue el nacionalismo catalán, en realidad, una propuesta para un nuevo nacionalismo español (o mejor hispano)?. Este estudio -dedicado a la interacción entre catalanismo y españolismo entre 1885 y 1917- argumenta que ásí fue".
Tremenda conclusió. El Catalanisme primigeni de Prat, i els seus hereus Cambó i D´Ors uns hispanistes de socarrel, en sentit imperial, defensant la nació cultural catalana perfectament imbuida i liderant la nació politica espanyola.

Amic REKE-RIDE agraexio les teves documentades respostes, però lamento discrepar de tu amb tots (o gairabé tots) els teus punts. Ets un castellà que viu a València. Jo per Castella no sols tinc admiració, sino el més gran dels respectes i estima. Però no sòc membre de la nació cultural castellana (ni els valencians tampoc -certament hi han molta gent que viu a València que ha renegat de la cultura que ens era pròpia i s´ha castellanitzat).

REKE-RIDE. Si consideres el castellà com a llengua espanyola, la llengua basca, la gallega o la catalana, que són? Espanyoles?. Espanya NO és CASTELLA.

REKE-RIDE si tu confons ESPANYA amb CASTELLA és que NO has entés res d´Espanya. NO ETS ESPANYOL, en tot cas creus que el concepte d´Espanya pertany en xclusiva a una de les quatre nacions culturals espanyoles. ESPANYA és quelcom més que el castellà.

REKE-RIDE per nosaltres é molt dificil lluitar a Catalunya contra els separatistes, però ens es molt més dificil lluitar contra vosaltres els SEPARADORS. Gent com tu (amb tot el respecte, i estic convençut de la teva bona intenció i la teva fe hispànica que no poso en dubte) dona arguments als separadors al negar que nosaltres el de nació catalana SOM ESPANYOLS (com va dir en Cristòfor Despuig al segle XVI:

"...la major part dels castellans gosen dir públicament que aquesta nostra província (Catalunya) no és Espanya i que per ço nosaltres no som verdaders espanyols: no mirant, los pecadors benaventurats, quan ignorants són i quan segos d’enveja i malícia van, que aquesta província no sols és Espanya, mas és la millor d'Espanya"

Amic Villores. Ets un erudit, i dona gust llegir els teus escrits. Amb tot el respecte, crec que parteixes de una premisa errònia. El catalanisme NO és antiespanyol. El Catalanisme ES espanyol. T´adjunto una breu introducció del treball que estem preparant sobre la "Nació cultural catalana", que diu així:

El sentiment catalanista ha estat tergiversat i falsejat en els darrers anys per bona part de la historiografia de casa nostra, lligant i barrejant el fet catalanista als termes progresista i d´esquerres; oblidant l´autèntic sentiment dels seus protagonistes, les seves reivindicacions conservadores, el contingut hispànic dels seus escrits des de una òptica profundament catalana; la manipulació ha estat constant, i continúa amb una ferocitat increïble, mentint i canviant la realitat i entestant-se en presentar la catalanitat com un fet d´esquerres i antihispànic. L´Antonio Canales en l´article “Catalanisme, Nacionalisme basc i Nova dreta”, recollit en el llibre “El Catalanisme Conservador” despulla les vergonyants mentires dels anomenats progresistes en la seva esbojarrada manipulació del Catalanisme:

“Els nacionalistes catalans de finals de segle no s´estaven gens de proclamar el seu caràcter antiliberal i conservador, de la mateixa manera que alguns no amagaven el seu racisme, per exemple. Tot i això, la majoria de la literatura històrica i una part de la historiografia catalana actual s´entesten a no veure el que està escrit en lletres de motlle. L´explicació d´aquesta ceguesa selectiva no rauria tant en una conscient intencionalitat esbiaixadora com en un mecanisme deductiu que filtra la percepció de l´objecte de l´estudi. Les oposicions herois-traidors, sants-dimonis, catalanistes-botiflers, etc pròpies del discurs catalanista no es basaven en el binomi dreta-esquerra, sinó en la dicotomia molt més bàsica de bons-dolents. En un exercici de coherència presentista es fa una aplicació d´aquest discurs valoratiu a l´anàlisi històrica i, donat que majoritàriament al nostre entorn la bondat ha estat associada a l´esquerra, es dedueix que si aquests primers nacionalistes eren bons no podien ser de dretes, o que encara que ho diguessin no ho eren realment, o qualsevol dels sibil.lins sofismes als quals estem acostumats. El resultat d´aquesta operació és l´abandó de l´àmbit del treball historiogràfic per entrar en relliscosos i confosos terrenys politico-morals. L´estat actual de la historiografia catalana no permet defugir per més temps la crítica a aquests plantejaments”.

I nosaltres estem en pecat mortal per manca de catalanitat segons les totàlitaries idees dels pontífexs de la religió excloent que profesen els separatistes; anomenats per ells mateixos; “progresistes” i “moderns”. Som espanyols i de dretes. Som dolents i botiflers, malvats i feixistes segons el discurs de les esquerres secessionistes. Per tant, podem nosaltres sentir-nos plenament catalanistes des de la nostra cosmovisió del pais i no ser enviats a la foguera dels traïdors i dimonis aon ens llancen els sacerdots del nou nacionalisme?. Serem mai politicament correctes i acceptats pels necis usurpadors de la catalanitat?.

Contravenint la famosa paradoja de Gorgias (“la veritat no es pot saber, si algú la sap no la podrà explicar, si algú la pot explicar ningú la entendrà”), nosaltres intentarem explicar la nostra veritat, fer-la inteligible i que tothom ho entengui. Des de un plantejament senzill i somer, farem un repàs al que ha estat el catalanisme i la pròpia història de Catalunya; i revisarem alló que per nosaltres ha estat la veritat, que per la gent del Partit Popular Català, es el Catalanisme hispànic. Per que a Catalunya la història es la politica, i des de la història volem reivindicar la nostra catalanitat hispànica. Sentiment de pertanyença i d´adscripció als projectes comuns de la nació politica espanyola, des de la nació cultural catalana.

“Des de la publicació del llibre de versos de Rubió i Ors intitulat “Lo Gayter del Llobregat”, en 1841, i des de el fracàs de l´experiment d´un periodic catalanista com “Lo Verdader Català” en 1843, el catalanisme fou reconegut pels seus redactors com a “indissoluble e inviolable de l´espanyolisme”, Espanya seria la nació i Catalunya la Pàtria”. La Catalunya cultural i l´Espanya politica. L´autor es en Jaume Vicens i Vives a “Industrials i Politics”, obra capdaventera per entendre el catalanisme hispànic primigeni i els moviments socials del segle XIX.

Espanya la nació politica i Catalunya la Pàtria o nació cultural, enfrontat al concepte de Catalunya com a ens independent politic i cultural que defensen els qui proposen la secessió. El “Volksgeit” de Herder (“La nació no es un Estat, sino una entitat cultural de gent que parla una mateixa llengua, poseix els mateixos hàbits i uns records comuns”) en contraposició al “Volkstum” dels separatistes (el sentiment politic entès exclusivament pel sentiment ètnic i cultural, i on s´inventa el concepte de l´enemic exterior –Madrid- i es desprecia el que no es propi –la llengua castellana- o és diferent –qui no es d´esquerres, progressista i nacionalista en clau sobiranista-).

Espanya és una nació politica històrica que ha sofert un llarg camí en la seva formació, però certament Espanya no ha esdevingut una nació ni racial ni étnica; doncs aixó és Catalunya, la nostra nació cultural; i ens afirmem en les paraules de Fustel de Coulanges “no era ni la raça ni la llengua el que justifica la nació”, o en la del filòsof liberal francés en Joseph Ernest Renan “La consideració etnogràfica no ha existit mai en la constitució de les nacions”.

LIZCANO DE LA ROSA. Te respondo en tu idioma, porque entiendo que no eres capaz de entender otra lengua española que no sea el castellano. En España conviven varias lenguas, y para muchos españoles la lengua madre (es decir la que aprendemos en casa, en las escuelas, con los amigos) NO es la lengua de la noble Castilla. Si quieres confundir ESPAÑA con CASTILLA, allà tu. Para mi ESPAÑA (o si quieres ESPAINIA o ESPANYA o ESPANHA) es mucho más que la lengua castellana.

Una cordial salutació hispànica.

www.catxhis.com

**Lizcano de la Rosa** · 03/08/2009

Iniciado por Tocagaytes

LIZCANO DE LA ROSA. Te respondo en tu idioma, porque entiendo que no eres capaz de entender otra lengua española que no sea el castellano. En España conviven varias lenguas, y para muchos españoles la lengua madre (es decir la que aprendemos en casa, en las escuelas, con los amigos) NO es la lengua de la noble Castilla. Si quieres confundir ESPAÑA con CASTILLA, allà tu. Para mi ESPAÑA (o si quieres ESPAINIA o ESPANYA o ESPANHA) es mucho más que la lengua castellana.

Una cordial salutació hispànica.

www.catxhis.com

Le respondo en la lengua del Imperio, es decir, el español, lengua que veo conoce, pero el hábito no hace al monje. El castellano hace unos cuantos, cientos de, años que no se habla, sólo el afán, de mercader --refugio del judío execrado por los Reyes Católicos-- que caracteriza al separatismo catalán, de tener como algo externo el idioma común, español, precisamente es lo que hace el confusionismo de Castilla y España, si bien, y no se lo tome usted a mal, el "ansia activa de los grandes hechos" es de Castilla. Y Cataluña es, por supuesto, mucho más que la lengua catalana, siempre dentro de esa realidad que es España, porque fuera, simplemente no es.

**Reke_Ride** · 03/08/2009

Aun recuerdo una entrevista que se le hizo a un personaje de la nobleza catalana (con apellidos catalanes y un acento catalán muy marcado)...no recuerdo dónde lo vi y a santo de qué venía, pero el hombre que vivía en su mansión tenía dentro del propio recinto una capilla en la que antaño daba misa para su familia un párroco de Barcelona. Comentaba que ya hacía unos años que la capillita no había sido usada porque a su pesar ya no encontraba párrocos que dieran la misa en castellano.

**txapius** · 03/08/2009

Iniciado por Tocagaytes

LIZCANO DE LA ROSA. Te respondo en tu idioma, porque entiendo que no eres capaz de entender otra lengua española que no sea el castellano. En España conviven varias lenguas, y para muchos españoles la lengua madre (es decir la que aprendemos en casa, en las escuelas, con los amigos) NO es la lengua de la noble Castilla. Si quieres confundir ESPAÑA con CASTILLA, allà tu. Para mi ESPAÑA (o si quieres ESPAINIA o ESPANYA o ESPANHA) es mucho más que la lengua castellana.

Una cordial salutació hispànica.

Hola Tocagaytes, a mí tambien me cuesta entender el resto de nuestras lenguas como no sea el español. Puedo seguir un poco el gallego o el catalán, pero por mi experiencia con otras lenguas, no me fio de lo que leo, ya que puedo estar interpretando lo contrario de lo que está escrito. Puede haber muchos falsos amigos, como el presunto portugués o el burro italiano.
Tal como yo lo entiendo, en España conviven varias lenguas, de las que pocas son privativas de la vieja Iberia. El vasco se habla en España y Francia, el Gallego en España y Portugal y el catalán en España. Francia e Italia. Eso sin salir de Europa, ya que los tres se hablan también en América. O sea que, lenguas que solo se hablen en España hay pocas. A lo mejor el bable, la fala. la fabla y alguna más.
Cuando digo español en vez de castellano, no estoy menospreciando a ninguna de las otras lenguas que se hablan en España. Al igual que cuando digo francés, no estoy menospreciando al corso, al bretón, al vasco, al catalán, al alsaciano ni a cualquier otra lengua que se hable en Francia.
El problema no está en que yo confunda Castilla con España. No la confundo. El problema está en los que confunden Castilla con "el resto de España", y suelen ser esos los que se lían pensando eso de un pueblo, una lengua....
Yo vivo en Cádiz. y te diré que hablo español, no castellano. Como le dije hace unos años a un amigo burgalés, que me corrigió y cuando yo dije español él me dijo castellano, ni he nacido, ni me he criado, ni he vivido en las Castillas (salvo una corta temporada en Madrid). Y sé, sin mirar el diccionario de la lengua española (que así se llama), lo que significa alcaucil o aljofifa, y como albérchigos o damascos en vez de albaricoques, así que no me digas que hablo castellano.
Aqui tienes el enlace al diccionario oficial de mi lengua
Diccionario de la lengua española - Vigésima segunda edición
Saludos Hispánicos
PD Perdona el rollo, pero ya voy para viejo y a veces suelto batallitas.

**Irmão de Cá** · 03/08/2009

Iniciado por txapius

Hola Tocagaytes, a mí tambien me cuesta entender el resto de nuestras lenguas como no sea el español. Puedo seguir un poco el gallego o el catalán, pero por mi experiencia con otras lenguas, no me fio de lo que leo, ya que puedo estar interpretando lo contrario de lo que está escrito. Puede haber muchos falsos amigos, como el presunto portugués o el burro italiano.

Para los que no sepan, presunto en portugués es jamón! Por estas horas ya marchaba...

Iniciado por txapius

Tal como yo lo entiendo, en España conviven varias lenguas, de las que pocas son privativas de la vieja Iberia. El vasco se habla en España y Francia, el Gallego en España y Portugal (...)

Debo corrigirle, estimado Txapius. El gallego no se habla en ningun punto de Portugal. El portugués es una lengua que nace del romance galaico, también llamado galaico-portugués, como ha nacido el actual gallego. Pero las dos lenguas no se confunden, por mucho semejantes que sean y el gallego nunca se habló en Portugal como el portugués, como tal, jamás se habló en Galicia. Aunque casí todos los portugueses (y por tanto muchos brasileños, africanos, indianos, macaenses y timorenses) tengan apellidos galaicos...

Iniciado por txapius

Yo vivo en Cádiz. y te diré que hablo español, no castellano. Como le dije hace unos años a un amigo burgalés, que me corrigió y cuando yo dije español él me dijo castellano, ni he nacido, ni me he criado, ni he vivido en las Castillas (salvo una corta temporada en Madrid). Y sé, sin mirar el diccionario de la lengua española (que así se llama), lo que significa alcaucil o aljofifa, y como albérchigos o damascos en vez de albaricoques, así que no me digas que hablo castellano.

Entiendo lo que quiere decir. En Portugal hay una otra lengua, infelizmente poco hablada, el mirandés, que es una derivación del bable astur-leonés. No dejamos de llamar al portugués de portugués, aunque se hable otra lengua, que es mas antigua aún que Portugal. Pero la hablan menos de 1% de los nacionales de Portugal y nadie la habla (o habló) exclusivamente, aunque ya sea legalmente lengua oficial. Creo que esa es la gran diferencia, Txapius, para la situación vivida en España; es que en España desde siempre existieron españoles - como algunos vasconios y catalanes, por ejemplo - en numeros con alguna dimension, que ni mismo castellano sabian hablar y no dejaban de ser españoles y muy españoles por eso - creo haber leído que en las guerras carlistas, muchos hombres o mismo batallones enteros de Navarra no hablaban castellano pero ofrecían sus vidas para recuperar las verdaderas Españas, ya que eran voluntarios.

Por otro lado, en toda la parte fuera de España no hay polemica; España es un pais, donde viven españoles que hablan español. Creo que las dos calificaciones de la lengua pueden coexistir - quizás la de español menos correcta que la de castellano pero, de hecho, completamente legitima. El uso y el costumbre, la necesidad de los pueblos teneren un idioma común la hicieron así.

**txapius** · 03/08/2009

Hola Irmão de Cá
Lo de que el gallego se habla en Portugal lo leí aquí:
Ethnologue report for language code: glg

Aunque es verdad que dice

Tension between those in Tras-os-Montes Portugal and Spain over dialect differences and identity.

Parece que es un tema discutido

Y aquí presenta todas las lenguas habladas en Portugal.
Ethnologue report for Portugal

En cuanto a que español es menos correcto que castellano, no lo veo yo tan claro. El diccionario de la Real Academia se llama diccionario de la Lengua Española.

Y tienes razón en que había unidades que solo hablaban vasco o catalán. Ya en la conquista de México Hernan Cortes explica a Moctezuma que hay un regimiento vizcaíno que habla una lengua diferente.

Saludos

**Irmão de Cá** · 04/08/2009

Iniciado por txapius

Hola Irmão de Cá
Lo de que el gallego se habla en Portugal lo leí aquí:
Ethnologue report for language code: glg

Aunque es verdad que dice Parece que es un tema discutido

Y aquí presenta todas las lenguas habladas en Portugal.
Ethnologue report for Portugal

Estimado Txapius, los 15.000 portugueses (son muy menos en la verdad) que supuestamente hablan gallego, a fiarnos en la web de que nos informa del enlace, en la verdad son los tales portugueses que yo decia arriba que hablan mirandes... el error del articulo es que el mirandes no es gallego ni nace del romance galaico-portugues, al contrario del portugues; es un idioma derivado del bable astur-leones (bueno, quizas con algunas contribuciones del portugues arcaico, pero tan solo). Por eso nada que ver con gallego. Para mas informacion hay un hilo abierto aqui:
Video sobre el Mirandés

Iniciado por txapius

En cuanto a que español es menos correcto que castellano, no lo veo yo tan claro. El diccionario de la Real Academia se llama diccionario de la Lengua Española. Saludos

Pues estimado Txapius... yo creo que no es nada claro.

Es decir que no es una cuestion lista y simple. Tambien aqui se aplica la dicotomia origen/ejercicio; si por origen castellano sera mas correcto, por ejercicio es mas espanol que tan solo castellano. Por toda la parte hay de las dos situaciones: Por un lado el ingles, que es hablado tambien en Escocia, en Gales no deja por eso de ser ingles y no es "breton" o "granbreton"; por otro el frances (langue d'oil) es asi llamado mismo que en parte de Francia no se hablara historicamente esa lengua (pero si la langue d'oc).

Para mi llamarse el castellano de espanol es tan legitimo como no hacerlo. Si es mas correcto, pues depiende de la perspectiva (origen o ejercicio). Lo que debe molestar todos los espanoles, creo yo, es que constantemente se elija a Castilla como fuente de todos los males de la Espana entera (y de Portugal, como no?), cuando en mi opinion el centralismo excesivo y opresivo en Espana nace con el malgobierno (quizas Olivares sea el primero) pero sobretodo con la muerte de la foralidad tradicional espanola. Y de eso se debe culpar al liberalismo, no a Castilla.

PD: Perdonad la falta de acentos, pero mi teclado no es muy sano...