El conflicte lingüistic valenciá.





Crec que abans de d'entrar a debatre el problema del suposat conflicte lingüístic valencià cal assenyalar la inexistència d'este a nivell científic hui en dia no hi ha dubtes respecte a l'origen del poble i la llengua valenciana.

Abans de de res si volem posar en orde el desconcert valencià he de dir que l'origen i la naturalesa del denominat conflicte lingüístic valencià i podem dir també el conflicte sobre la discussió sobre l'origen ètnic del nostre poble posseïx un caràcter reduccioniste, ja que no fa referència a les dos llengües oficials reconegudes, sinó únicament i exclusivament a la identitat de la llengua valenciana. Seria impensable que els mateixos que defenen un origen divergent de la llengua valenciana parlada en la nostra terra respecte al català de Catalunya, de Mallorca, d'Aragó o d'Andorra, feren el mateix amb respecte al castellà parlat en les zones de parla castellana en la nostra terra. El castellà parlat a Segorbe, Requena o Villena és castellà i punt, a ningú se arriba a dir que és una altra llengua distinta al castellà que es parla en Conca, a Burgos o a Madrid. És tal l'estupidesa o mala fe dels blavers que no cauen en conter del ridícul que fan defenent l'impossible.

Tenint en compte este reduccionisme estúpid el conflicte lingüístic valencià consistix en el fet que certes organitzacions privades o subvencionades pel govern dretà local o pels mateixos partits de la dreta més inculta d'Europa i inclús per grupuscles d'extrema-dreta-regionalista marginal, localitzats principalment en les comarques centrals de la nostra terra que qüestionen unitat de la llengua no castellana parlat en la nostra terra respecte a la llengua parlada a Catalunya, Mallorca etc.

També cal tindre en compte en este confusionisme que no cal culpar a tota la societat i el poble valencià en conjunt.

Històricament este problema va ser iniciat en el moment de la “Trancisión democrática” pels elements més reaccionaris i residuals del regimen dretà, tecnocràtic, proliberal i capitalista franquista. Utilitzant este conflicte com arma de legitimització social. Amb el temps esta absurda postura ha anat guanyant adeptes entre els sectors més conservadors i dretans de la nostra terra amb fins exclusivament partidistes i de profit personal. Primer es promou una teoria absurda que juga amb els nobles i orgullosos sentiments del poble valencià, a qui se li fa creure que hi ha una conjura promoguda des d'una Catalunya imperialista per a robar-nos no se sap molt bé que, després de creat este sentiment de repulsa contra un poble europeu germà, es fa bandera d'un valencianisme cutre, carrincló i sense essència per a després collir els vots de la innocència i el que és pitjor de l'estupidesa. Amb estos vots, esta vella oligarquia traïdora a la terra i a la llengua, amb l'ajuda de nous fitxatges de pocavergonyes i aprofitats (Recordem el famós “yo estoy en política para forrarme” de Zaplana), s'han fet amb els ressorts del poder per a surar en política i enriquir-se facilment via grans sous, comissions i negocis immobiliaris.

D'altra banda l'esquerra de la nostra terra, inclús acceptant de forma tàcita el que és obvi, açò és la catalanitat de la llengua valenciana, i d'utilitzar la normativa unitària, no ha sabut prendre les mesures per a resoldre el conflicte creat per la dreta reaccionària i no ha sabut fer arribar al poble valencià el sentir-se orgullós de pertànyer a un poble que parla una de les llengües més nobles i robustes d'Europa, no ha sabut fer sentir orgull de ser descendents de conquistadores del Nord i de valents colons que van lluitar a braç partit per rependre esta antiga terra ibera, romana i visigoda de les mans d'Àfrica i Àsia. Moltes vegades per por a caure en el políticament incorrecte i per desfer el mite democràtic i decadent de les tres cultures.



El que cal tindre clar, almenys entre nosaltres és el següent, tal com diu l'informe de la Fundació Ausiàs March al Consell Valencià de Cultura:



1) Es un fet consolidat per la tradició de quasi un segle: de 1913 ençà, moment de la publicació de les Normes Ortogàfiques. Recordem que molts escriptors, publicacions i entitats valencianes (Joventut Valencianista, Societat Castellonenc de Cultura, Taula de Lletres Valencianes, etc.) adopten les normes de l’Institut d’Estudis Catalans al poc de temps d’aparèixer i molt abans de la ratificació que fou l’acord de Castelló de la Plana de 1932.

2) És una realitat acceptada de manera formal, explícita i solemne pels escriptors i las entitats culturals valencianes amb la sigantura de les Normes de Castelló del 1932. Aquest ha estat el veritable “pacte lingüístic” dels valencians.

3) És un fet assumit per la immensa majoria del parlants, com ho demostra la pràctica quotidiana en tots els àmbits formals (legal, ensenyament, administració, mitjans de comunicació, producció cultural etc.)

4) És la normativa que ha estat usada sense excepció en:

4.1) La publicació oficial de les lleis: Constitució espanyola del 1978, l’Estatut d’Autonomia i el Diari Oficial de la Generalitat Valenciana des de la seua creació. Recordem la transcendència d’aquests texts legals i l’absurd que significaria ignorar-los o pretendre que han estat escrits segons una normativa no oficial. Afegim, a més, que aquest lleis fixen les denominacions oficials del òrgans de la Generalitat, dels municipis, etc.

4.2) L’enseyament en tots els nivells: des de l’escola primària fins a l’ensenyament universitari, de manera unànime.

4.3) Les institucions acadèmiques que habiliten per a l’ensenyament en l’educació primària fins a l’ensenyament universitari, de manera unànime.

4.4) Les institucions acadèmiques que habiliten per l’ensenyament den l’educació primària, secundària i superior.

4.4) Les institucions amb validesa administrativa que emet la Junta Qualificadora de Coneiximent de Valencià.

4.5) Els mitjans de comunicació públics (Radiotelevisió Valenciana).

4.6) La immensa majoria de la producció bibliogràfica i cultural.

5) És la reconeguda per les màximes institucions científiques i acadèmiques: les universitats valencianes, les de tota l’àrea lingüística valencianes, les de tota l’àrea lingüística catalana i les de tot el món.

Que alguna associació privada i més o menys lligada a un cert partit polític haja promogut no un, sinó diversos intents de “normativa” en els darrers anys (a tall d’exemple: han proposat fins a tres sistemes succesius i diferents d’accentuació) no té més transcendència que l’opinió particular que tot usuari pot tenir sobre aquest o aquell punt concret de la gramàtica.

D’altra banda, recordarem que la societat Lo Rat Penat fou una de les entitats que firmaren les Normes de Castelló el 1932. Si en l’època de la transició a la democràcia aquesta associació decidí desdir-se de l’acord que havia pres de manera formal i solemne és cosa que no pot invocarr-se com a argument. Ben al contrari, ha de qualificar-se com una falta al compromís concret davant el poble valenciá i com una renúncia a la tadició que aquesta associació havia fet seua durant quasi cinquanta anys. Una consideració similar es pot fer respecte a l’anomenada Acadèmia de Cultura Valenciana, si, com pretén, és la continuadora del Centre de Cultura Valenciana. Subrallarem que el Centre de Cultura Valenciana fou un altra de les entitats signants de les Normes de Castelló, les quals publicà i posteriorment utilitzarà en els seus Anales.



Sobre la llengua dels valencians
Informes i documents
1998 Universitat de València





Aquest document correspon a parts de les pàgines 57 a 98, capítol "Testimonis Històrics" del llibre publicat per la Universitat de València i que representa un "recull dels documents que les universitats valencianes han elaborat i presentat a les institucions públiques i al conjunt de la societat en relació a la identitat de la llengua dels valencians i a l'organisme que hauria de servir de referència normativa." amb data de juny de 1998.

Segle XIV



[1325-29] Ramon Muntaner¹, Crònica, cap. XVII. A cura de Ferran Soldevila. Barcelona: Selecta, 1971.

E com la dita ciutat [de Múrcia] hac presa, poblàla tota de catalans, e així mateix Oriola, e Elx, e Alacant, e Guardamar, Cartagènia e los altres llocs. Sí, siats certs que tots aquells qui en la dita ciutat de Múrcia e en los davant dits llocs són, [...] parlen del bell catalanesc del món.

1. Cronista empordanés (1265-1336) que residí durant alguns anys a València i Xirivella on començà el 1325 a redactar la seua Crònica.

[1341] Carta de cessió del lloc de Sagra (Marina Alta) a l'Orde de Santiago estesa per duplicat a València el 17 de setembre de 1341, pel notari valencià Bernat de Soler. (Archivo Històrico nacional, Órdenes Militares, Uclés, Sagra i Sanet, carp. 307, núm. 6)

[l'una] scripta en letra e lengua castellana, et la otra [...] en plan escripta en letra e lengua catalana.

Segle XV



[1400] Carta dels Jurats de València al veguer i jurats de Girona tramesa l'1 de setembre de 1400. (Arxiu Municipal de València, Lletres missives, g³-7, s.f. [28 r i v])

Certifficam que a a.N Berenguer Porquet, laurador, vehí nostre e d'aquesta ciutat, fugí, dos mesos poch més o menys són passats, un seu catiu, de linatge de tartres, emperò batejat e apellat Johan, de edat de XX anys, poch més o meyns, e paladí en lebguatge català, com de poquea a ença se nodrís en esta terra [...]

[1415] Carta del rei Ferran d'Antequera al sultà del Marroc, a propòsit d'una reclamació. (El document sencer és publicat per M. Arribas Palau, "Reclamaciones cursadas por Fernando de Aragón a Abu Sa'id 'Utman III de Marruecos", Boletín de la Real Academia de Buenas Letras de Barcelona, XXX (1963-1964), p. 320.)

Nos empero, querientes procedir en esto legíctimament e segunt dreyto e razon, vista una letra o carta morisca vuestra e aquella feyta reduir por el alcadi nuestro de Valencia de morisco en romanç cathalán, por lo qual parece del deudo de las ditas MCCC doblas restantes de la dita mayor cuantía o precio de los ditos drapos o panyos [...]

[1412-18] Sant Vicent Ferrer, Reportationes sermonum Reueredissimi Magistri Vicentii Ferrarii, predicatoris finis mundi. (Citat per Roc Chabàs en "Estudio sobre los sermones valencianos de San Vicente Ferrer, que se conservan manuscritos en la Biblioteca de la Basílica Metropolitana de València", Revista de Archivos, Bibliotecas y Museos, 1902, p. 134.)

Vosaltres de la Serrania qui estats enmig de castella e de Catalunya, e per ço prenets algun vocable castellà e altre català. La nostra vida és el mig: dessús és la glòria e dejús infern.

[1389-1459] Sant Antoní, Arquebisbe de Florència, Istoriale, III, tit. 24, c. 8 [referint-se als sermons de sant Vicent Ferrer].

Ecco la grande maraviglia. Egli non predicava che nella sua nativa lingua catalana e ogni nazione facilmente lo capiva.

[1492-97] Bernat Fenollar¹ i Jeroni Pau², Regles de esquivar vocables o mots grossers o pagesívols. (Edició i estudi d'Antoni M. Badia i Margarit, Boletín de la Real Academia de Buenas Letras de Barcelona, XXIII (1950), pp. 137-152; XXIV (1951-1952), pp. 83-116, i XXV (1953), pp. 153-163.)

Obra subtitulada: "mots o vocables los quals deu esquivar qui bé vol parlar la lengua catalana, a juy del reverend prevere mossèn Fenollar e misser Hierònym Pau [e] altres hòmens diserts catalans e valentians e prestantíssims trobadors": "entre les persones de bon ingeni o experiència, fàcilment se coneix dits vocables ésser d'Empurdà, o d'Urgell, o de Mallorques, o de Xàtiva, o de les Muntanyes, o pagesívols, dels quals no acostumen usar los cortesans ne elegants parladors e trobadors"

1. Escriptor valencià (1438-1516) que participà com a poeta en diverses obres col.lectives, entre les quals les Obres e trobes en lahors de la Verge Maria (1474).

2. Humanista barceloní (mort el 1497) que va pertànyer al cercle del cardenal Roderic de Borja.

Segle XVI



[1523] Joan Lluís Vives¹, De Institutione foeminae christianae. (Citat per Felip Mateu i Llopis, Lérida y sus relaciones con Valencia, Lleida, 1976.)

mandó el monarca que hombres aragoneses y mujeres leridanas fueran a poblarla; y de ambos nacieron hijos que tuvieron como propia la lengua de aquellas, el lenguaje que ya por más de doscientos cincuenta años hablamos entre nosotros.

1. Filòsof valencià (1492-1540), representant arreu d'Europa de l'Humanisme cristià.

[1556] Frederic Furió Ceriol¹, Bononia sive de libris sacris in vernaculam lingua convertendis libri duo. Basilea. (Traducció de Jordi Pérez Durà i col., en Obra Completa, I, CNRS-Universitat de València-UNESCO-Alfons el Magnànim, València, 1996, p. 337)

Que se traduzca, si quieres, a la lengua hispana y puesto que yo he mantenido una polémica con un valenciano, que se vierta a vuestra lengua; sabes que en vuestra lengua no hay una diversidad menor que en la italiana. Gritará, así pues, Cataluña entera que ha sido mal traducida, porque en su opinión, encontrará muchas cosas descuidadas, extranjeras, inadecuadas y completamente ajenas a los legítimos contenidos de la Biblia. Lo mismo dirán Mallorca y Menorca, lo mismo Ibiza, pues el habla y la lengua de todos esos reinos es común con vosotros aunque os diferencièis en algunos extremos en el sonido, en la pronunciación y en la abertura de la boca.

1. Humanista valencià (1527-1592) de tendència erasmista, defensor de la predicació en llengües vernacles.

[1557] Cristòfor Despuig¹, Col.loquis de la insigne ciutat de Tortosa. (Citat per J. Ribelles, Bibliografía de la lengua valenciana, II. Madrid, 1929.)

les forces y potència principal [en la Conquesta de València] tota o quasi tota són de Catalunya, y per ço reserva allí la llengua catalana y no la aragonesa

1. Erudit i humanista tortosí (1510-1561/80).

[1563] Martí de Viciana¹, Crónica de la ínclita y coronada ciudad de Valencia, III. València, p.341.

En Orihuela & su tierra siempre se ha guardado la lengua catalana: porque en tiempo de la conquista se pobló la tierra más de catalanes que de otras naciones, de los quales heredaron la lengua, coraçon, manos & obras

1. Historiador valencià (1502-1582).

Segle XVII



[1610] Gaspar Escolano¹, Décadas de la historia de la insigne y coronada Ciudad y Reyno de Valencia. València, llibre I, cap. XVI, c. 108.

Como fue poblado desde su conquista casi todo de la nación catalana, y tomó della la lengua, y están tan paredañas y juntas las dos provincias, por más de trescientos años han pasado los deste reino [València] debajo del nombre de catalanes, sin que las naciones extranjeras hiciesen diferencia ninguna de catalanes y valencianos.

1. Historiador i eclesiàstic valencià (1560-1619), cronista del Regne de València.

Segle XVIII



[1734] Carles Ros¹, Epítome del Origen y Grandezas del Idioma Valenciano. València [citant G. Escolano].

que se dieron tan buena maña nuestros passados en perfeccionar el idioma Valenciano, que con ser el mesmo que el Catalan, se ha quedado este montaràz, mal sonante, y grossero, y el Valenciano ha passado a ser cortesano, y gentil

1. Escriptor valencià (1703-1773), autor de nombrosses obres de reivindicació del valencià.

[1747] Vicent Ximeno¹, Escritores del reyno de Valencia. València.

[valencians i malllorquins] de ellos [els catalans] tienen el origen y la lengua.

1. Bibliògraf valencià (1691-1764).

[1760] Memorial presentat pels diputats de Barcelona, valència, Ciutat de Mallorca i Saragossa a les corts convocades pel juliol de 1760. (Citat per Joan Reglà, Introducció a la història de la Corona d'Aragó. Dels orígens a la Nova Planta. Ciutat de mallorca: Moll, 1969, pp. 175-176.)

Hay otras leyes que obligan a que en Cataluña, Valencia y Mallorca sean obispos y clérigos de sus iglesias los que nacieron o se criaron en aquellos reynos. Porque en ellos se habla una lengua muy particular y aunque en las ciudades y villas principales muchos entienden y hablan la castellana, con todo los labradores ni saben hablarla ni la entienden. En las Indias, cuyos naturales, según se dize, no son capaces del ministerio eclesiàstico los párrocos deben entender y hablar la lengua de sus feligreses. ¿Y van a ser los labradores catalanes, valencianos y mallorquines de peor condición que los indios, haviéndose dado en aquellos reynos hasta los curatos a los que no entienden su lengua?

[1763] Gregori Maians i Ciscar¹, carta al bisbe Ascensi Sales.

Los libros que VS me envió llegarón a mis manos bien acondicionados. El Gazofilazio es muy de mi gusto, no tanto por su abundancia [...] como por la lengua catalana que estimo como propia.

1. Escriptor valencià (1699-1781) de l'època de la Il.lustració que exercí una gran influència en els cercles intel.lectuals del seu temps.

[1764] Fr. Lluís Galiana¹, carta a Carles Ros. (Reproduïda en C. Ros, Diccionario valenciano-castellano. València: Impremta de Benito Monfort, s.p.)

cualquiera que imprimiesse esta grande obra, nada havia de perder, porque todos los que fuessen de buen gusto en este Reino la querrían, i en mallorca, i cataluña se despacharian tambien muchos ejemplares, por ser la Lengua de todos estos reinos una misma en la substancia, i aun casi en el modo, si hablamos de tiempo mas antiguo.

1. Escriptor i religiós valencià (1740-1771), preocupat per la recuperació de la llengua i autor de la Rondalla de rondalles.

[1778] Francesc Cerdà i Rico¹, Notas al canto del Turia de la Diana Enamorada. Madrid.

bajo el nombre de Catalanes se entendían éstos y los valencianos, por ser todos de una misma lengua...

1. Erudit il.lustrat valencià (1739-1800).

[1783] Joan Antoni Maians i Ciscar¹, carta a Josep Vega i Sentmenat. (Recollida per Antoni Mestre en Historia, fueros y actitudes políticas. Mayans y la historiografía del XVIII. Oliva, 1970.)

Su lengua [la de Catalunya] en Espanya i en Francia huvo tiempo en que fue la más culta, pero en ambas partes ha tenido igual desgracia passando de dueña a criada, i los interesados en su conservación son los primeros que la han abandonado con menor o mayor prissa. En esto los valencianos hemos ganado la palma, como más inmediatos al riñon de Castilla. [...] Vamos, pues, a vindicar el descuido de nuestra lengua con esse que Vmd. intitula Thesoro de la lengua cathalana i ciertamente essa provincia es la que deve tomar a su cargo la empresa porque es la que mantiene esta lengua i la que conserva más memorias de ella.

1. Escriptor valencià (1718-1801), canonge, rector de la Universidad de València.

[1791] Antoni de Capmany¹, Libro del Consulado (apèndix). Madrid.

El catalán, a mediados del siglo XIII, era la lengua nacional de tres provincias o reinos, es a saber, de Catalunya, Valencia, Mallorca, Menorca e Ibiza, y de allí se comunico a mucha parte de Aragón [...] Fue, es una palabra, una lengua nacional, y no una jerga territorial, desde el siglo XII hasta principios del presente.

1. Historiador, polític i filòleg barceloní (1742-1813).

Segle XIX



[1801-08] Gaspar de Jovellanos¹, carta al canonge de Tarragona C. González de Posada (durant el confinament a Valldemossa). (Reproduïda a Pere Marcet, Història de la llengua catalana, II, Barcelona, 1987, p.5)

Si no me engaño, tardará usted poco en desbautizarla a la que llama lengua lemosina, para ponerle el nombre de catalana [...] se extendió y cundió por todo el reino de Valencia, y saltó a las islas Baleares, pudiendo decirse que antes de la mitad del siglo XIII los aledaños de su imperio estaban señalados en el Ródano, el Turia y al confín oriental a Menorca.

1. Escriptor i polític espanyol (1744-1811).

[1804] Antoni Febrer i Cardona¹, Principis generals de la llengua menorquina.

[el títol d'aquest llibre no és] perquè considéria que aquesta llengua dèguia el seu origen a Menorca, sabent molt bé que aquesta ila fonc fundada de valencians, catalans, etc,. els quals e-hi portaren la seua llengua, que és la mateixa que nosaltres usam i antigament s'anomenava llemosina, [...] És doncs, no únicament per als menorquins, sinó també per als mallorquins, catalans i valencians que jo he treballat aquesta gramàtica...

1. Gramàtic i escriptor menorquí (1761-1841).

[1859] Reglament dels Primers Jocs Florals de Barcelona. (Citat per Joan Martí i Josep Moran, Documentos d'història de la llengua catalana. Barcelona, 1986.)

No se premiaran sinó les poesies escrites en pur català, ja sia lo antic o ja lo literari modern, lo qual se pot cultuivar així en catalunya com en València, Mallorca i Roselló.

[1876] Benvingut Oliver¹, Historia del derecho en Cataluña, Mallorca y Valencia. Código de las costumbres de Tortosa, I. Madrid.

[existe] una comunidad de usos, costumbres, legislación y tradiciones entre los habitantes de territorios conocidos con los antiguos nombres de Principado de Cataluña y Reino de Mallorca y de Valencia [...] Este hecho, que, si no somos los primeros en descubrir, nadie hasta ahora lo ha proclamado, arroja inesperada luz sobre toda nuestra historia y sobre el verdadero carácter de los pueblos que podemos llamar de lengua catalana...

1. Jurista i historiador valencià (1836-1912), natural de Catarroja, que estudià el dret foral de l'antiga Corona d'Aragó.

[1878] Constantí Llombart¹, Excel.lencies de la Llengua Llemosina. Discurs panegirich llegit en la solemne sesió inaugurativa de Lo Rat-Penat. València.

No, valencians, no es morta nostra expresiva llengua llemosina, com los seus malhavirats inimichs semblaba desijaben, gracies als generosos esforços de nostres germans de Catalunya y les illes Mallorques [...] En la mateixa llengua fonch criat en Montpeller, y parlà nostre molt alt é invicte Rey En Jaume. Ab ella escrigué, á imitació de Juli Cesar, ses conquestes y á imitació d'els romans la introduhí ab la sua religió en les Mallorques, y en Valencia y son antich regne al conquestarlos. [...] la llemosina llengua fonch la cortesana ab qu'en Aragó, Valencia y Catalunya, los reys parlaben [...]; dissentint aquesta llengua en los tres amunt citats dominis, sols en alguna qu'atra petita variació, ya en la manera de pronunciar-se, ya en la adopció d'algunes veus originaries, insignificants diferencies molt meyns notables si es vol encara, que les que'l castellà sofrix en les divereses provincies hon se parla. Sempre ademés s'ha observat qu'en los confins d'Aragó, Valencia y Catalunya, s'ha parlat ab més correctitut y puretat qu'en lo mateix interior d'ells propis nostra llengua.

1. Pseudònim de l'escriptor valencià Carmel Navarro i Llombart (1848-1893), fundador de la societat Lo Rat-Penat i de diverses revistes i autor de diverses obres de reivindicació del valencià.

[1878] Constantí Llombart, "Ensayo de ortografía lemosino-valenciana". (Inclòs en el Diccionario valenciano-castellano de Josep Escrig i Martínez. València: Pascual Aguilar, 1887, p. XVII.)

Partiendo de este principio, siempre hemos creído lo más conducente á nuestro fin, establecer una doble división de lugar y tiempo en nuestra lengua que, sin duda, para su porvenir daría excelentes resultados prácticos. La primera de ellas, es decir, la que al punto donde se habla se refiere, reducida está á la aplicación indistinta del calificativo de lemosín á las tres diversas ramas del árbol de nuestra lengua, que son el catalán, el mallorquín y el valenciano, denominándose respectivamente lemosino-catalán, lemosino-malloqrquín y lemosino-valenciano, según el dictado lemosín, ya que tal fué el nombre de pila que, por razón de haber nacido en Limoges, así como por haber nacido en Castilla se denomina á la lengua española castellana, le es en todos casos apropiado. De este modo obtendríanse las consiguientes ventajas de facilitar en mucho la unificación de nuestra lengua, pudiendo, por otra parte, desarrollarse autonómicamente cada una de por sí, evitándose quizás mezquinos recelos ó antagonismos que entre sus cultivadores pidieran algún día suscitarse.

[1887] Vicent Boix¹, "Censura oficial" al Diccionario valenciano-castellano de Josep Escrig i Martínez. València: Pascual Aguilar, p. 7.

Nuestra lengua, aunque catalana, no es substancialmente diferente [de la de Catalunya] más que en el dialecto, pronunciación, conjunto de voces y vocablos árabes, vulgares y romanos.

1. Escriptor romántic i historiador valencià (1813-1880) que fou cronista de València.

[1888] Teodor Llorente i Olivares¹, "El movimiento literario en Valencia en 1888", La España Moderna, 1. (Reproduït a Almanaque de Las Provincias para 1890, p. 71.)

en Cataluña, Valencia y Mallorca, no ha de haber más que una lengua literaria, a cuya unidad no afecten las variantes de sus vulgares dialectos

1. Poeta, escriptor, periodista i polític conservador valencià (1836-1911), fundador del diari Las Provincias i impulsor de la Renaixença literària.

[1888-89] Roc Chabàs¹, "Nuestro regionalismo", El Archivo, 3, p. 284.

Desde que vaix naixer he tingut à molt plaer el parlar la llengua que, surtint del llemosí com à rama del provençal, vingué catalana al ser barrejats los sarrahins, dictant els Furs, que feleces féren estes comarques

1. Eclesiàstic i historiador (1844-1912), fou canonge de la seu de València i fundà la revista d'estudis històrics El Archivo. Influí en la renovació de la historiografia valenciana.

[1894] Roc Chabàs, carta [datada l'1 d'abril] al R. P. Juan Berkman. (Citat per M. Bas Carbonell a Roque Chabás, el historiador de la Renaixença. Dénia: canfali, 1995, p. 247.)

[...] el idioma ue se habla en Valencia y Barcelona no nació aquí espontáneamente sino que fue importado de Cataluña: es pues catalán por su origen

[1896] Juan Valera¹, citat en Revista de Catalunya, XVIII (1938), pp. 118-119.

Como dialecto o variedades del catalán, bueno es que duren el mallorquín y el valenciano; pero, ¿no sería conveniente que los autores de Valencia, de las Baleares y de Cataluña propendiesen a unificar literariamente su lenguaje y a tener literariamente uno solo?

1. Escriptor andalús (1824-1905), conegut per les seues novel.les i també per treballs de crítica literària.



Parlant de l'origen racial o si es preferix una miqueta més politicament correcte direm ètnic em permet adjuntar un resum de les conclusions Enric Guinot en el seu monumental estudi sobre els orígens de la població medieval valenciana:



Gràcies a un pacient treball d'investigació que ha durat més de set anys esta negació (la de la suposada no catalanitat de la població valenciana medieval i per deducció la no catalanitat del la llengua parlada pels valencians) està sentenciada de mort. A partir d'ara tot aquell que seguisca defenent el secessionisme lingüístic i ètnic haurà de saber que el que defen no té el més mínim fonament i açò gràcies a què recentment ha vist la llum un aclaridor treball del professor del departiscament d'Història Medieval de la Universitat de València, Enric Guinot on es fa un formidable estudi d'una part dels repobladors vinguts i assentats al llarg del país després de la conquesta, tant en ciutats com en xicotetes viles i alqueries. Doncs bé, en este detallat treball i d'una manera molt exacta i metòdica s'ha arribat a determinar l'origen geogràfic dels repobladors, inclús d'aquells repobladors el cognom del qual no corresponia a un topònim determinat. En este treball Guinot arriba a la conclusió que el 80% de les persones que van repoblar les terres valencianes després de la conquesta procedien de Catalunya. En l'obra de més de 1200 pàgines “Els fundadors del Regne de València" el medievalista Enric Guinot analitza els mites sobre els quals es basen les teories secessionistes i es desmonten tots, començant per l'origen autòcton dels valencians, l'origen àrab o mossàrab etc. A més també posa en el seu just lloc els treballs basats només en el Llibre del Repartiment. A partir de la colossal documentació consultada es va detallant l'origen i el percentatge de repobladors d'una o una altra procedència ètnica –catalans, aragonesos, occitans, navarresos, etc. – arribant a comprovar-se que a pesar que la procedència dels repobladors no és homogènia en tot el país sí que es pot afirmar que allí on van predominar els catalans va acabar parlant-se valencià i on van predominar aragonesos es va acabar parlant castellà-aragonés. Es pot inclús diferenciar zones o comarques del país segons el volum de repobladors d'un lloc o un altre.

Així cabria distingir una primera zona representada per les comarques del Maestrat, Ports de Morella i Plana de Castelló on hi ha una aclaparadora majoria de repobladors catalans, amb percentatges del 90%. Este percentatge baixarà un poc –75 a 80%- quan ens dirigim cap a la Plana. Estos seran catalans vinguts en la seua majoria de les comarques occidentals, encara que en algunes viles la proporció de catalans orientals va ser considerable.

Una segona zona seria la formada per l’Horta de València, on caldria incloure el Camp de Morvedre. En molts dels pobles d'esta zona trobem diferències d'uns pobles a altres i els percentatges entre catalans i aragonesos variarà. Així per exemple a Montcada en el 1240-1280 hi haurà un 85 % de catalans enfront d'un 5% de castellà-aragonesos, amb un 10% de repobladors d'origen indeterminat –açò és, podrien ser tant catalans com aragonesos- encara que estadísticament en el grup d'indeterminats per cada aragonés hi hauria 17 catalans. En el costat extrem de la variació estarien els repobladors de Burjassot on en 1373-1425 hi hauria un 40% de catalans i un 33% de castellà-aragonesos i un 27% d'indeterminats. En general en tota esta zona podria parlar-se d'una majoria catalana que correspondria a dos terços enfront d'un terç d'aragonesos. Quant als orígens dels catalans també hi hauria diferència entre els provinents de la Catalunya occidental i l'oriental segons pobles. Això sí, en els sectors socials mitjans i alts, entre els que participen activament i significativament en la vida social i municipal entre un 80 i 90% de les persones estudiades són d'origen català, a més de clara procedència de la Catalunya vella (se'm permetrà apuntar, la zona de Catalunya més europea, gal·loromana i germànica precisament). Esta és la raó de perquè la llengua del poder, la llengua dels nobles i caballers, la llengua de l'administració i de la cultura, va ser la catalana, llengua unívoca del patriciat i la noblesa d'origen català.

Una tercera zona seria la que formaria les comarques de la Ribera del Xúquer i les costeres de la Safor, la Marina Alta i els pobles més xicotets de la Marina Baixa. En totes estes comarques torna a tornem a trobar un gran predomini de catalans en la repoblació arribant a percentatges mínims del 70 al 80% enfront d'un 10 o un 15% de repobladors aragonesos. A diferència del Maestrat i Els Ports, la majoria dels catalans serà d'origen oriental (la Catalunya vella), amb algunes diferències entre poblacions, però amb la tendència a haver-hi majoria de catalans orientals en les poblacions costeres.

Una altra zona la constituirien les comarques de Xátiva i la Costera, la Vall d’Albaida, l’Alcoia i el Comtat. Si bé és cert que en un principi –1247/1248- va ser freqüent vore un predomini d'aragonesos en alguns pobles, després de la repoblació definitiva, que en estes poblacions es portaria a terme entre el 1260/1270 i finals de segle, va haver-hi un canvi definitiu en els percentatges de repobladors passant a ser majoria considerable els catalans. El predomini català serà en estes comarques d'un 60-65% enfront d'un 30-35% i per tant no va ser tan marcada la diferència com en la zona costera, la ciutat de València i les comarques del nord. Quant a l'origen dels catalans va haver-hi diferències entre unes viles i altres. Per exemple si en Xátiva i Cocentaina la majoria va correspondre a catalans occidentals, mentres que en altres com l’L'Olleria, Agullent o Bocairent predominaren els orientals. Encara que si s'inclouen entre els occidentals als provinents de comarques com Anoia, Conca de Barberá, Alt Camp etc. Podria observar-se una majoria relativa de catalans occidentals.

Una quinta zona serà la de les comarques del sud, les conquistades per Castella en el segle XIII i incorporades al Regne de València a partir de l'any 1296. En esta zona estarien incloses les comarques de l’Alacantí, el Baix Vinalopó i el Baix Segura. En tota esta zona pareix haver-hi unes majories més ajustades de catalans enfront de repobladors castellà-parlants. Ací els percentatges podrien estar entre un 50-60% de persones d'origen català enfront d'un 35-40% de persones d'origen aragonés o castellà. L'origen dels catalans caldria buscar-ho en les comarques orientals. En totes estes comarques acabarà implantant-se la llengua catalana, cosa lògica, pel fet que els seus pobladors majoritaris eren d'este origen, tan sols en Oriola, la ciutat localitzada més al sud del país acabarà parlant-se castellà a causa del contacte i a la immigració posterior dels nostres veïns del sud.

La sexta i última zona que és la que Guinot anomena “Franja aragonesa”, constituïda per l'Alt Palància, Alt Millars i els Serrans. Ací és l'única zona de València medieval de parla castellana a causa de la majoria dels repobladors d'origen aragonés d'esta zona, un 80-90% d'aragonesos enfront d'un 5-10% de catalans.

Una cosa quedarà definitivament confirmada i és que “Hi ha una absoluta coincidéncia entre la constatació de que, en un poble valenciá del segles XIII i XIV, l’antroponímia d’orige catalá siga majoritaria –del 50-85% enfront d’un 10-35% d’orige aragonés- i el fet que es tracte d’un lloc de parla catalana en temps medievals i moderns. Per contra, quan les proporcions dels models antroponímics són en un 70-90% aragonesos- i en menor mesura navarresos i castellans-, enfront de una minoria d’orige català –del 10-20%-, es tracta sempre de pobles valencians que parlaven en aquells segles- i parlen ara- castellà”.

Un fet a tindre en compte per a constatar que no es pot centrar l'estudi dels nostres orígens basant-nos només en el Llibre del Repartiment és que la gran majoria de les primeres generacions de valencians dels anys pròxims al 1300 van arribar posteriorment a l'època de la conquesta. Com a consecuencia de la forta immigració de finals del segle XIII, la proporció de catalans, tant orientals com occidentals s'elevarà a proporcions molt altes. “De l’ordre del 70, del 80, del 90% enfront dels cognoms d’oritge aragonés. A Gandia, a Montcada, a Dénia i Xàbia, a Alcoi, Onda, Castelló, Sant Mateu, arreu del País en tenim la prova”. El nucli de procedència dels repobladors segons ens indica Guinot estaria en una àmpla zona corresponent a les comarques catalanes centrals, situades entre l'actual frontera lingüística que separa el català oriental de l'occidental. De totes maneres, i en general, es podria enumerar les comarques d'on eixiria el gros dels repobladors de major a menor importància d'esta manera: L’Anoia, Conca de Barberà, Urgell, Segarra, Noguera, Garrigues, Bages, Alt i Baix Penedès, Osona, Roselló, Vallès, Pallars, Ribagorça, Llitera i Baix Cinca, Gironès, etc.

Queda per tant clar i sense cap gènere de dubtes que la massa del poble original valencià, anterior a les immigracions d'este segle, procedix del Nord de la península (siga de Catalunya o d'Aragó) i no local com defenen els secesionistes. Açò és inqüestionable i no es pot opinar de forma contrària. Qui tinga dubtes que estudie les 1200 pàgines del llibre de Guinot.





Una altra teoria escapçada és la que els valencians són els mossàrabs
autòctons alliberats amb l'arribada de Jaume I. Esta és una altra barbaritat defesa per la "blavería" local. Hui per hui, ningú dubta que els musulmans valencians del segle XIII parlaven només àrab i està demostrat pel fet que van necessitar traductors, en la majoria dels casos jueus, per a comunicar-se amb els cristians portats per Jaume I. Per tant com diu Guinot:

“Si la suposada llengua mossàrab –el valencià- , evolucionada localment a partir del llatí d’època romana, no era ja parlada per aquesta comunitat, qui la pogué transmetre i imposar-la als conquistadors? Els defensors del secessionisme lingüístic han hagut de buscar un altre grup humà i aquest és el dels mossarabs. Segons ells, les terres valencianes estaven poblades per un considerable nombre de persones, centenars de milers en pura lògica, descendents de la població hispanoromana, separats “racialment” dels emigrants musulmans, i continuadors de la pràctica del cristianisme. Això voldri dir que havien de tenir una estructura de jerarquia eclesiàstica –bisbes- i edificis per al culte: esglésies i monestirs. I encara més, caldria que, en arribar els nombrosos repobladors cristians de Catalunya i Aragó, haguessen estat capaços d’integrarlos i de transmetre’ls la seua llengua valenciana local. Si hagués existit aquesta nombrosa comunitat mossàrab, hauria quedat rastre documental o cronístic de com es trobaren a les portes de València amb els repobladors catalans o aragonesos de Jaume I i de com s’interrelacionaren. De com l’esglesia local mossàrab, parlant en valencià, va rebre els bisbes de Catalunya i Aragó i els va acompanyar en l’entrada a la ciutat de València i d’altres viles valencianes mantingueren aquesta població majoritària o es dissolgueren, quasi fins a restar imperceptibles, els pocs catalans que haurien vingut a repoblar. Res d’això no va ocórres; encara que, si hagués existit la comunitat mossàrab, no hauria estat imposible”.

El que si podem dir és que la comunitat mossàrab valenciana va ser una minoria poc homegenea. Quan els berebers conquisten Còrdova l'any 1013, molts mossàrabs d'esta ciutat emigren a la regió valenciana. També podem dir que quan el Cid arriba a València, la mossarabia valenciana era encara una minoria relativament important i col·labora amb els castellans.

Ara bé, amb l'arribada dels almoràvits nord-africans les coses canvien i la convivència entre cristians i musulmans canvia per complet. L'any 1102, els almoràvits conquisten València i molts mossàrabs valencians emigren a Castella. Una altra important migració mossàrab es produïx quan Alfonso I es retira a Aragó despres de la cavalgada per Almeria. Els mossàrabs que havien a València són práctiamente exterminats com a mesura de represàlia, la xicoteta part serà deportada pels tolerants almoràvits. Si va quedar o no algun mossàrab és possible, però absolutament fals que estos mossàrabs conservaren la llengua valenciana actual i la transmeteren als repobladors vinguts després de la conquesta cristiana.