Búsqueda avanzada de temas en el foro

Resultados 1 al 2 de 2
Honores1Víctor
  • 1 Mensaje de Bruixot

Tema: La Valéncia Occitana

  1. #1
    Avatar de Bruixot
    Bruixot está desconectado pro praemunio patria et gentis
    Fecha de ingreso
    04 mar, 05
    Mensajes
    455
    Post Thanks / Like

    La Valéncia Occitana

    Alguns capítols del llibre La Valéncia Occitana de Lluís Fornés. Editat per l'Ajuntament de València al 1995.

    Este llibre es va publicar per facilitar nous punts de vista de reflexió i d'estudi sobre l'anomenada «questió lingüística» que ès base del conflicte i enfrontament entre valencians.

    En el llibre es descriu a l'autor, Lluís Fornés, com un «home multidimensional, igual cantautor popular, intèrpret de sainets, o sociolingüista sui generis».



    La Valéncia Occitana


    ''-E deits-nos vós que sobre vostra fe davalem?
    -Oc, dixem nós.''
    Libre dels Feits de Jaume I. (XXXVIII).

  2. #2
    Avatar de Bruixot
    Bruixot está desconectado pro praemunio patria et gentis
    Fecha de ingreso
    04 mar, 05
    Mensajes
    455
    Post Thanks / Like

    Una llengua divergida

    Libros antiguos y de colección en IberLibro
    Una llengua divergida

    La Terra d'Oc

    De lemoges a Alacant ide Bordeus a l'Alguer, i/o la Gàrdia.

    L'oc no sols és patrimoni dels occitans estrictes sinó de tots els parlants del diasistema occitano-romànic.
    La partícula afrimativa oc, d'on deriva el nom de la llengua d'Oc i de la cultura occitana, s'ha usat i s'usa de Lemoges a Alacant i de Bordeus a l'Alguer, com vorem a traveés de les línies que seguixen. Comencem amb el diccionari etimològic de Cormines. «Antigament els exemples es compten per milers en la llengua medieval, no sols l'occità (o llengua d'Oc, que d'això prengué el nom) sinó també en el català antic de totes les regions»[1]. La bellíssima llengua d'Oc dels nostres trobadors la veiem escampada per tot Occitània, Mallorca, Valéncia i Catalunya en l'època d'esplendor. La Renaixença s'inicià també amb eixe sentiment. Aribau en la seua ''Oda a la Pàtria'' denomina la llengua llemosina «En llemosí sonà lo meu primer vagit», en referència a la llengua d'Oc. Peró no era només un reconeiximent de llenga comuna la que tenien els renaixencistes sinó també d'espai cultural comú entre les terres de les dos vessants pirinenques, com es veu al poema de J. Verdaguer ''Barcelona a Montpelhièr'', del qual reproduïm un fragment.

    «Ell féu passes de gegant
    de Montpeller a Alacant
    fent la terra cristiana;
    a Mallorca els sarraïns
    se l'enduien mar endins
    quan ell ne féu ma germana

    Ell uní montpellerins,
    valencians i mallorquins,
    amb la mis vostra història;
    no amb lo dur jou nos ha lligat,
    sinó amb lo vincle sagrat
    de sa sang i de sa glòria.»

    Es evident que encara no s'havia produït l'escissió lingüística entre les terres d'una i atra vessant dels Pirineus. La nostra llengua comuna encara no havia sigut divergida. I en la nostra terra existia el mateix sentiment unitari de l'època trobadoresca.
    Molt abans de la creació del Regne de Valéncia per Jaume I, el trobador rossellonés Guillem de Cabestany (1162-1212) escrigué una cançó que acaba amb l'estrofa següent.

    «Me pòrte d'aquí son cèl,
    d'aveire escotat ma cançon
    pòsca atal m'aveire fidèl
    pòsca aleugerir la malor
    que dins mon cor a bandida.
    Amor e tristum m'an macat
    que la pus rar m'an mostrat
    que siá, del Puèia a Lerida.»


    I les darreres paraules les explica Leon Còrdas així: «Es nota al darrer vers de la cançò la consciència d'una gran Occitània, aleshores sentida com una entitat concreta per l'expressió del Puèi a Lerida» (Del Puèi en Alvèrnia, a Lleida, en Catalunya)[2]. La mateixa conciència la retrobarem més tard en els nostres primers poetes, els trobadors valencians que participaren en el certamen de 1474 del qual d'imprimí el primer llibre de creació literària que es produïa a la Península Ibèrica ''Les Trobes en lahors de la Verge Maria''. Allà trobem un poema de Bernat Fenollar dedicat a Lluís Despuig, mestre de Muntesa i virrei en lo Regne de Valéncia, que a la primera estrofa diu així:

    «Mirant, senyor de molta reverència
    l'alta i humil, que tots los sants avança
    e gran lahor en lo Puig de Valéncia.
    Vist, per semblant, de Xàtiva lo Puig
    pular-la molt ab lo Puig de Muntesa,
    d'on mestre sou, molt espectacle Puig,
    senyor Visrey, pujat per saviesa,
    ab gran rahó sobre.l puig la pujau
    puix és dels puigs, al puig més alt pujada.
    Yo, flac pujant, si puge tal pujada,
    puig per lohar la que vós, Puig, lohau.»
    [3]

    Pareix bastant clar que Fenollar es referix al mateix Puig d'Alvèrnia de qué parlava Cabestany. Aquell lloc que va ser un famós centre de pelegrinatge durant tota l'Edat Mitjana per visitar Nostra Dòna del Puèi, el qual donà lloc als diversos puigs valencians dedicats a santa Maria.
    En el mateix sentit trobem al mateix llibre la composició d'Arcís Vinyoles que diu:

    «Mare de Déu bandera de salut
    tan vos suplic quant mon saber alcança
    lo meu lohar si no us haurà plagut
    a peu descalç visite. I Puig de França.»

    D'Alvèrnia a Valéncia, un mateix espai religiós i cultural. I dedicat a la cultura trobem en eixe temps un impressor occità resident a Valéncia, del qual depengué l'edició d'un bon grapat de llibres. Es tracta de Joan Jofré, nascut a Briançon en la Provença i mort el 1530 a Valéncia. El seu treball es dóna entre 1502 i 1530, i entre les obres que edità es compten: ''Vida de Santa Magdalena en cobles'', de Jaume Gassull (1505), santa de gran tradició a Occitània; ''Blanquerna'' de Ramon Llull (1521), que fon la primera edició que es féu de l'obra; ''Vida de santa Caterina de Sena'', etc.



    L'Oc en la Literatura Occitano-Romànica

    La partícula afirmativa oc la trobem en moltíssims dels autors valencians, catalans i mallorquins. Vegem la literatura clàssica.

    Ramon Llull.
    «Sényer --dix Na Renard-- ¿menjarets vós lo Bou, si io us fa dir a ell que el mengets, i si ell vos apella quiti de la fe que li havets promesa?
    E lo lleó li promés que oc.»[4]


    Bernat Desclot.
    «Barons ¿Havets encara entés no creets ço que jo us he dit si és ver?
    Hoc, sényer --ço dixeren tots--.»[5]


    Lo procés de les olives.
    «¿Per qué teniu, doncs, tan mala manera,
    volent tan feixuc passar-me lo joc,
    parant-me puntets per fer-me dir oc,
    mostrant la sospita esser verdadera?»[6]


    Ausiàs March. XXIII.
    «Lexant a part l'estil dels trobadors
    qui, per escalf, trespassen veritat,
    e sostrahent mon voler afectat
    perqué no.m torb, diré.l que trob en vós.
    Tot mon parlar als qui no.us hauran vista
    res no valdrà, car fe no.y donaran,
    e los vehents que dins vós no veuran,
    en creur a mi, llur arma serà trista.
    L'ull de l'hom pech no ha tan fosqua vista
    que vostre cos no jutge per gentil;
    no.l coneix tal com lo qui és suptil:
    hoc la color, mas no sab de la lista.»[7]


    Si bé és cert que March expressa ací el seu desig de deixar l'estil trobadoresc, del qual usa els versos decasíl.labs amb cesura a la quarta, no ho és menys que encara està usant la llengua comuna d'Oc. El seu darrer vers, Ferreres el traduïx al castellà exactament així: «Sí el color pero no sabe del lienzo».[8]
    Passem ara a vore l'època actual.
    La pronúncia de l'oc a Occitania actualment ha perdut la consonant final i ha quedat reduïda a una o oberta. A Catalunya i a Valéncia ha perviscut tancant-se en forma de diftong 'oi', però usada en contextos diferents. Tant es així que l'oi català és ben conegut mentre que el valencià no ho és gens.
    Per al diccionari DCVB 'oi' «equival a la partícula afirmativa sí, però amb un matís de més intensitat». I assenyala la seua etimologia «del llatí hoc, 'això', del qual deriva la partícula oc».[9]
    Al magnífic diccionari ideològic --en terminologia marxiana-- de Coromines trobem «Oi, interj. amb què es demana la confirmació del que es diu o del que s'acaba de dir», en l'entrada del volum VI, pag. 37, i remet el lector a buscar 'ho'. I a l'entrada de 'ho' diu: «Ho pronom feble, i hò hòc, l'antic adverbi d'afirmació (avui encara rossellonés), provenen del llatí HOC açò, això; com a partícula afirmativa, hoc era abreviació de 'hoc quad dicis', 'això mateix que has dit».[10]
    Badia i Margarit diu de l'oi: «Actúa como adverbio de afirmación. La partícula oi (propiamente es una interjección) vindrà avui? oi, és segur. Vendrá hoy? Sí, seguro.»[11]
    Vegem la pràctica de l'oc/oi en alguns autors actuals.

    Pedrolo.
    «Dídac i Alba... com Adam i Eva, oi?
    Sí, no seria bonic?»[12]


    Maria Aurèlia Capamany.
    «¿Et sents culpable?
    Tinc mala consciència;
    Dolors ¿oi?
    Sí, molt.»[13]



    L'oc a terres valencianes en l'actualitat.

    Així com l'oi és una part fortament característica de la parla dels catalans i com hem vist, en la breu mostra anterior, duta a la literatura profusament, el valencians guardem també l'empremta de la llengua d'Oc però els lletraferits valencians actuals fan nul.la referència a tal particularitat. No hi ha consciència de la seua existència.
    La partícula la trobem encara en la sarsuela d'Escalante «Als lladres!»:

    «Mariana.-- Sinyoret, a mi no em parle de morts, oi! ma' que té gust;»[14]
    «Diego,-- Ai! yo en vore una chiquilla aixina del seu pamet, me'n vaig com se'n va una calça, per punts.
    Calisto.-- Oi! Chiqueta, ves, ves dins a fer el sopar.»[15]


    En una cita del professor Emili Casanova referent a Vicent Salvà trobem que l'autor tracta de corregir els valencianoparlants que no acaben de dominar el castellà, i en l'apartat que fa referència a «palabras que o no son castellanas o están algo corrompidas o no significan lo que muchos valencianos creen» trobem: «'Y eso!' Esta exclamación de extrañeza, y a veces como de pregunta, traducida del 'i això!', no choca menos a cuantos no son valencianos, que nuestro 'hoi!'. Los castellanos emplean frases de interjección como 'así! Vd. por acá!' 'De donde bueno?' u otras semejantes.»[16] En el nostre cas tenim igual saber com expressen en castellà el nostre 'I això!' I el nostre 'oi'. Però és curiós que Salvà cite juntes les esmentades expressions. Je hem dit més amunt que 'això' ve del llatí 'hoc' i que 'oi' deriva de la mateixa partícula.
    L'oi valencià el trobem en expressions com:

    «M'ha tocat la loteria.
    ¿Oi? No m'ho puc creure!»

    «M'en vaig a viure a París.
    ¿Oi, ¿I això? ¿Qué no estaves bé ací?»

    En els dos casos que hem triat es podria canviar perfectament per sí. «¿Sí? no m'ho puc creure» «¿Sí? ¿I això?». Ara bé, cal notar que la pronunciació, la corba melòdica, de la pregunta amb un oi no és la mateixa que amb un sí. Si el fa amb el sí s'assembla completament a la corba que es faria en catellà amb la mateixa frase. En canvi si s'usa l'oi el palant fa --sens dubte intuitivament-- la corba melòdica autòctona.
    La marca d'oc ha sigut i és viva per tot el territori. Un espai geogràfric amb diversitat de problemes lingüístics, amb diversitat de llengües, o de modalitats lingüístiques, o de parladures, peró amb un mateix sistema bàsic, i, sobretot, amb la marca bàsica viva per tot el territori. ¿Oi? Que estrany! Sí que és molt estrany ¿oi? Oc, es fòrça estranh.





    1. Joan Coromines. Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana, vol. VI, pàg. 798.
    2. Leon Còrdas. Trobadors del segle XX, Ed. C.P.M. Paphèles-Arles 1975, pàg. 106.
    3. Les Trobes en Lahor de la Verge Maria, còpia facsímil, Llib. París València 1979.
    4. Ramon Llull. Llibre de Meravelles. Ed. 62. M.O.L.C. Barcelona 1987, pàg. 139.
    5. Bernat Desclot. Crònica. Ed. 62. M.O.L.C. Barcelona 1982, pàg. 202.
    6. Lo procés de les olives. Ed. Tres i Quatre, col. l'Estel, València 1988, pàg. 113.
    7. Ausiàs March, Poesies, Ed. Barcino, Barcelona 1952. Volum II, pàg. 80.
    8. Ausiàs March, Obra poètica completa. Introd. Rafael Ferreres, Madrid, Editorial Castalia. Edición bilingüe.
    9. Alcover. Diccionari Català-Valencià-Balear, vol. VII.
    10. Joan Coromines. Diccionari etimològic, vol. IV. pàg. 797.
    11. Antonio Badia i Margarit, Gramàtica catalana. Ed. Gredos, Madrid 1980, pàg. 31.
    12. Manuel de Pedrolo. Mecanostrit del segon origen. Ed. 62. Barcelona 1985, pàg. 75.
    13. Maria Aurèlia Capamany. Vent de garbí i una mica de por. Ed. Moll, Palma de Mallorca 1968, pàg. 35.
    14. Eduard Escalante. Als lladres! Sarsuela valenciana. Juan Mariana y Sanz, editor. València 1874, pàg. 14.
    15. Escalante. Op. cit. pàg. 18.
    16. Emili Casanova «valencià versus castellà als segles XVIII i XIX. El cas de Vicent Salvà». Caplletra. Tardor 1990.
    Erasmus dio el Víctor.


Información de tema

Usuarios viendo este tema

Actualmente hay 1 usuarios viendo este tema. (0 miembros y 1 visitantes)

Temas similares

  1. Sancho III "el Mayor", un Rey pamplonés e hispano
    Por Lo ferrer en el foro Biografías
    Respuestas: 7
    Último mensaje: 11/01/2008, 21:33
  2. Los Fueros de Sepúlveda
    Por Ordóñez en el foro Historia y Antropología
    Respuestas: 1
    Último mensaje: 04/08/2005, 16:22
  3. Respuestas: 0
    Último mensaje: 28/04/2005, 19:28
  4. Tirant lo Blanch, obra insígnia de Joanot Martorell
    Por Lo ferrer en el foro Catalunya
    Respuestas: 0
    Último mensaje: 14/03/2005, 18:25

Permisos de publicación

  • No puedes crear nuevos temas
  • No puedes responder temas
  • No puedes subir archivos adjuntos
  • No puedes editar tus mensajes
  •