Tema: Tirant lo Blanch, obra insígnia de Joanot Martorell

Tirant lo Blanch

Escrita a partir de 1460 i publicada per primera vegada el 1490, Tirant lo Blanc és una novel·la cavalleresca que narra les aventures d'armes i d'amor del seu protagonista, Tirant, al servei d'un bell ideal: alliberar l'Imperi Grec, Constantinoble, del setge dels turcs. Qualificada encertadament com a novel·la total (alhora de cavalleria, cortesana, militar, eròtica i, en cert sentit, psicològica), la seva versemblança l'allunya de les novel·les de cavalleria de l'Edat Mitjana; i la seva trama variada i rica en registres (des del to greu fins a l'humor; des de la crueltat fins al sensualisme), la fan una lectura plaent i divertida, que ha resistit el pas del temps. És, no res menys, una de les millors novel·les europees del moment.

AUTORIA

El seu autor és Joanot Martorell fou un cavaller provinent de la petita noblesa valenciana, sembla que nascut a la ciutat de València entre 1405 i 1410. La família Martorell era originària de Gandia, però consta radicada a València des de 1400. Des d'aquest any, tant els pares com els avis, paterns i materns, de Joanot Martorell estan documentants com a veïns de la ciutat. Possiblement va morir el 1465. El seu avi va ser conseller reial i el seu pare, cambrer del rei Martí l'Humà. De Joanot Martorell, que era cunyat d’Ausias March, coneixem força elements biogràfics que ens el mostren com un cavaller bregós de vida agitada, plena d'afers cavallerescos d'armes i bon coneixedor dels usos i costums de la cavalleria; habituat al tracte cortesà (sabem que va estar a les corts França, Portugal, Nàpols i Anglaterra) i, segons es dedueix del llibre, interessat en els afers militars europeus de la seva època, i amb una visió molt humana i atrevida, desvergonyida sovint, dels assumptes amorosos.

Les bregues i enfrontaments entre cavallers el van dur a mantenir una correspondència viva, aguda i irònica en defensa del que ell creia que eren els seus drets. Aquestes lletres de batalla, en què Joanot Martorell relaciona els greuges de què se sent ofès i repta a batalla a mort -a ultrança- l'agreujador, són una bona mostra tant del seu coneixement d'aquestes pràctiques (que es reflecteix a la novel·la) com del seu caràcter bel·licós, enemic de juristes i de paraules (com queda ben patent en un dels episodis de la narració en què el duc de Lancaster fa penjar uns juristes, amb plaer del rei), i amic de l'acció directa per ventilar els seus assumptes. De tots ells, però, només ens n'interessen dos, pel reflex que tenen al Tirant. Entre 1437 i 1445 va mantenir un sostingut enfrontament amb el seu cosí Joan de Monpalau. Joanot Martorell el va requerir reiteradament a batalla a ultrança i va recórrer les corts anglesa i portuguesa buscant jutge i plaça per al combat, que no es va arribar a celebrar. És possiblement en aquesta estada a Anglaterra que J. Martorell Va recollir bona part dels materials que constitueixen la primera part del Tirant: el canemàs primer de la historia de Guillem de Varoic -inspirat en el relat anglonormand Guy de Warwik-: les fastuoses festes del casament del rei d’Anglaterra -poc abans de la seva arribada, el 1432, se n'havien celebrat unes a Londres per rebre Enric IV- ; o l'explicació de la llegenda anglesa sobre l'origen de l'Ordre de la Garrotera -que és explicada per primer cop en la literatura occidental. D'altra part, el motiu de l'enfrontament respon a un costum ben real del s. XV, que també serà inclòs a la novel·la: el casament secret, cerimònia privada en què els amants es lliuren en matrimoni, amb el compromís de formalitzar-lo més endavant. Segons Joanot Martorell el seu cosí havia celebrat bodes sordes amb la seva germana Damiata i havia després incomplet el compromís adquirit. Monpalau nega sempre haver adquirit cap compromís, no haver estat amb Damiata. La brega era, doncs, inevitable. (A la novel·la, són Diafebus i Estefania, i Tirant i Carmesina els que es casen secretament; tot i que, com a models cavallerescos, respecten els compromisos amb honor). L'altre afer que ens interessa és el que va enfrontar Joanot Martorell i Gonçalbo d'Híjar, comanador de Muntalbà, entre 1444 i 1450, aquesta vegada per un assumpte econòmic relacionat amb la venda d'un castell. Tampoc aquesta vegada Martorell va veure resolta favorablement la querella. I possiblement, ja que no havia pogut venjar-se'n per la via expeditiva de les armes va decidir fer-ho literàriament a través de la novel·la. Probablement no és casual que el nom de Muntalbà el portin el ridícul Kirieleison, un gegantàs que mor estúpidament de dolor—li esclata el fel—davant de la tomba del seu senyor, mort per Tirant, i el seu germà Tomàs que, tan gran i fort com és, és vençut per Tirant i es rendeix covardament i és deshonrat amb vituperi i deshonor de la cavalleria.

No hi ha cap mena de dubte que Joanot Martorell, aprofita la seva pròpia experiència en l'elaboració de la seva obra, com tots els bons novel·listes.

A la fi de la novel·la, però, el lector es veu sorprès amb un comiat en què se l'informa que Joanot Martorell, a causa de la seva mort, no va poder acabar la narració, i que és el cavaller Martí Joan de Galba qui la va finalitzar. Poc és el que sabem de Martí Joan de Galba. Però a la seva mort hi havia a la seva biblioteca diversos documents de Martorell, entre ells dos manuscrits del Tirant, que sabem que van anar a parar-hi com a penyora d'un préstec que Galba féu a Martorell. La crítica debat encara el grau de participació en l'autoria del llibre. Per uns, Galba hauria intervingut en la part final, a partir dels episodis que s'esdevenen al nord d’Àfrica. D'altres, en canvi, rebutgen qualsevol participació de Galba.

LA NOVEL·LA

S'obre amb una lletra de Joanot Martorell adreçada al rei expectant Ferrando de Portugal, en què afirma que el llibre és la traducció d'una novel·la anglesa que ell va fer al portuguès i després al valencià, a petició de l'Infant. Aquesta afirmació sorprenent no pot ser entesa sinó com una ficció literària la raó de la qual desconeixem: ningú ni aquí ni fora d'aquí—no dubta que és una novel·la original de Joanot Martorell.

Tirant lo Blanc narra les aventures d'armes i d'amor de Tirant des del moment que és fet cavaller a Anglaterra fins a la seva mort en terres bizantines, sent hereu de la corona imperial, després d'haver alliberat l'Imperi Grec del setge dels turcs.

Narrada en tercera persona per un narrador discret que poques vegades intervé i mai no busca la complicitat del lector amb 1a presència, però, d'alguns narradors interposats en alguns episodis—, Tirant lo Blanc és una novel·la tancada, discursiva i lineal, en què la narració i el diàleg, de vegades retòric i solemne, de vegades vivíssim i enginyós, es fonen amb encert en el marc d'una trama de gran varietat temàtica. És justament aquesta varietat el seu màxim atractiu: amb escenes fantàstiques, esdeveniments històrics, estratègies militars, escenes cortesanes, episodis eròtics i desvergonyits, i tocs humorístics. Tot plegat, procedent de l'observació de la realitat, la imaginació, la història i la literatura, conforma un món viu i complex, habitat per uns personatges que ens semblen de carn i ossos pel tractament psicològic individual que sovint reben els més importants. D'altra banda, el seu estil s'ajusta clarament al to dels episodis narrats; des del greu i seriós de les escenes cavalleresques i militars, fins al fresc, viu i intencionat dels episodis més humorístics o eròtics, des de la descripció del detall fins a la generalitat del conjunt i des de l'estil de les lletres de batalla fins a les metàfores militars de caràcter sexual.

Per tot el que ha estat dit fins ara, Tirant lo Blanc és un llibre que obre molts camins novel·lístics i se'ns apareix amb una innegable modernitat.

Per comoditat, la novel·la pot ser dividida en cinc parts, que corresponen als llocs geogràfics respectius en què es desenvolupen, i totes tenen una doble línia argumental (armes/amor), unida, per, en una trama única que segueix la vida del protagonista.

Primera part: Tirant a Anglaterra

Després d'explicar la història del comte Guillem de Varoic, retirat de la vida cavalleresca i reclòs en una ermita, ens és presentat el nostre cavaller, que topa amb l'ermità de manera accidental: Tirant, juntament amb altres gentilhomes de Bretanya, s'ha desplaçat a Anglaterra per assistir a les festes del casament del rei amb la finalitat de rebre l'ordre de cavalleria. En el camí, a causa del cansament, es queda ressagat i s'adorm damunt del cavall. Aquest s'aparta del camí i prenent una senda s'endinsa en el bosc fins que arriba a un prat on hi ha l'ermità, que casualment es delecta en aquell moment amb la lectura del tractat de cavalleria del segle XV Arbre de batalles d'Honoré de Bouvet. L'ermità amaga la seva identitat i, a petició de Tirant, l'adoctrina sobre la cavalleria llegint el llibre, que li regala en acomiadarse'n.

Tirant, reunit novament amb els seus companys, va a Londres. I de retorn a Bretanya, passa novament per l'ermita amb el propòsit d'explicar-li les festes i magnificències de la cort, tal com li havia promès en partir. Ara Tirant és el narrador i descabdella davant del comte-ermità la riquesa, la pompa i la vistositat de les festes que s'hi han celebrat. En acabat, l'ermità l'interroga sobre els fets de cavalleria que s'hi han esdevingut i Tirant calla humilment i s'aparta del lloc discretament. Serà Diafebus, el seu cosí, qui convertit en narrador ens far saber els fets d'armes de Tirant, proclamat el millor cavaller de les festes. Després tots s'acomiaden de l'ermità i tornen a Bretanya.

Aquesta part és una ampliació de la novel·la inacabada del mateix Joanot Martorell, Guillem de Varoic, ara posada al servei de la història de Tirant, i s'inspira clarament, d'una banda en el Guy de Warwik anglonormand i de l'altra en el text de Ramon Llull, Llibre de l'ordre de cavalleria. És, doncs, una barreja de novel·la cavalleresca i de llibre doctrinal sobre la cavalleria. Des del punt de vista global del llibre, constitueix l'etapa de la formació cavalleresca del personatge que només en aquesta part és el cavaller singular que combat individualment: teòrica, amb l'exposició dels principis de la cavalleria llegits per l'ermità, i pràctica, amb la narració dels nombrosos combats en què participa i dels quals sempre surt vencedor. I d'altra banda ens dóna una mostra—i gairebé només ho fa en aquesta part detalladament—d'alguns aspectes de les cerimònies i formalismes de la cavalleria del s. XV: tornejos, combats a ultrança, festes, etc.

És, de totes, la part més diferent, la més greu i seriosa. Tot i així, no és difícil advertir de seguida que ens trobem davant d'un llibre força original i diferent dels llibres de cavalleria tan en voga durant l'Edat Mitjana. Amb dos exemples, a part el fet que Tirant és un cavaller excel·lent, però és ferit sovint i les victòries, sempre sobre un sol cavaller, són costoses i difícils—n'hi haurà prou: l'episodi amb Kirieleison Muntalbà i la batalla amb l'ala. Quant al primer, val la pena remarcar el procés de degradació burlesc a què Martorell sotmet aquest cavaller gegantí començant pel nom, que sembla que s'hagi de menjar el món i, en canvi, mor ridículament, plorant amb desconsol, d'un atac d'ira. Pel que fa al segon, és interessant adonar-se que Joanot Martorell transposa aquí un dels episodis habituals de les novel·les de cavalleria: la lluita del cavaller amb la fera; però si en aquells llibres la fera és un drac, una serp de tres caps, o, tot al més, un lleó, aquí, en canvi, és un gos —per molt gran i ferotge que sigui—, i la batalla s'acaba a mossegades (i Tirant no és el que mossega menys!), El canvi hi és evident. D’altra part, el sensualisme, característica de la qual parlaré més endavant, comença a apuntar en la novel·la amb l'episodi del fermall de la Bella Agnès: Tirant l'hi demana i ella l'hi atorga dient-li que el prengui ell mateix. Per descordar-l'hi, per força li ha de tocar els pits, cosa que ella consent (¿o no li ho ha dit precisament per això?) i ell fa de molt bon grat.

Tirant torna a Bretanya fet cavaller, lloat, experimentat i famós.

Segona part: Tirant a Sicília i a l'illa de Rodes

Assabentat per un missatger que el Soldà del Caire, amb l'ajut dels genovesos, ha posat setge a l'illa de Rodes i que si no rep ajuda es perdrà inevitablement, Tirant compra una galera i decideix anar en socors dels assetjats. Al mateix temps, Felip, infant del rei de França, jove grosser i mig beneitó, aconsellat per un servidor de la seva confiança, decideix embarcar-se d'amagat a la nau de Tirant i emprendre aquesta aventura. Arribats a Sicília, s'estan alguns dies a la cort. Felip i la infanta del regne, Ricomana, s'enamoren i Tirant mira d'afavorir aquests amors i concertar el seu matrimoni. Però Ricomana sospita la beneiteria del príncep i no es deixa convèncer amb facilitat, i decideix posar-lo a prova. Felip actua com li és propi, fent bajanades, però Tirant, amb la seva gràcia i habilitat, esmena puntualment les seves rucades No obstant això, la princesa no queda convençuda i ajorna la decisió fins que tornin de Rodes. Tirant, Felip i el rei de Sicília s'embarquen vers l'illa i socorren la ciutat Allí, Tirant, mitjançant un estratagema enginyós d'un mariner seu, aconsegueix fer fugir els moros. Després van en peregrinació a Terra Santa, on Tirant rescata molts captius, i tornen a Sicília. De retorn a la cort siciliana, la infanta sotmet novament a prova el príncep francès, sempre amb els mateixos resultats (Tirant no se separa mai del seu costat i evita que les faci massa grosses), i Ricomana, cansada i desitjosa de saber com és realment Felip, fa cridar un filòsof de Calàbria. Finalment, malgrat els consells del filòsof, Ricomana decideix esposar se amb Felip, gràcies a un equívoc: li para una última prova i Felip, accidentalment, se’n surt bé i la princesa treu conclusions equivocades. És el conegut episodi de l'agulla. Després s'embarquen en un estol cristià contra els infidels i recorren les costes sarraïnes victoriosament, i retornen a Sicília.

La novela·ja ha agafat definitivament la seva fesomia militar-caballeresca, realista, faceciosa i sensual, i ha esdevingut mediterrània.

Argumentalment gira a l'entorn de dos eixos: l'aventura militar del setge de Rodes (de ressonàncies històriques) i les escenes cortesanes dels amors de Felip i Ricomana, en una cort de Sicília totalment inventada. I d'altra part, ha aparegut un dels altres elements característics de l'obra: l'humorisme. Menció a part mereix l'episodi del filòsof de Calàbria, interpolació inspirada en la interpretació dels somnis del bíblic Josep i en un conte de Les mil i una nits, a través del Novellino italià del s. XIII.

Tercera part; Tirant a l'Imperi Grec

Tornat a Sicília, el rei rep una lletra de l'Emperador de Constantinoble en què l'informa que els turcs han envaït l'Imperi i assetgen la ciutat, i prega a Tirant que el socorri. El rei posa a la seva disposició naus, armes i homes, i Tirant s'embarca amb la seva gent. En arribar a Constantinoble és rebut amb honors i se li encomana la capitania de l'exèrcit imperial. Immediatament coneix la princesa Carmesina i s'enamoren com dos col·legials, i Tirant li revela el seu amor amb un enginyós joc amb un mirall. En aquest moment entra en escena la Viuda Reposada, dida de la Princesa, que enamorada secretament de Tirant farà i desfarà per intentar separar-los.

Ara, aconsegueix que Carmesina s'enutgi amb Tirant pel seu atreviment. Tirant surt de Constantinoble i venç els turcs dues vegades, demostrant la seva vàlua com a militar i estratega. Entretant, el duc de Macedònia, envejós de Tirant fa tot el possible per enutjar-lo: el menysprea, intenta capitanejar una sedició en l'exèrcit i fins arriba a enviar un escuder a Constantinoble acusant Tirant de traïció. Durant la campanya militar, Diafebus va a la ciutat i intenta afavorir els amors del seu capità i cosí, i envia, més tard, un escuder per informar l'Emperador de la gran victòria que ha obtingut Tirant, amb la qual cosa es desemmascara l'insidiós duc de Macedònia, que mor en una batalla. Els turcs, vençuts, es rendeixen a Tirant i un dels seus ambaixadors, Abdal-là Salomó, aconsella els senyors cristians (els consells són trets del Familiarum rerum, XII, 2, de Petrarca). Diafebus va a la ciutat, portant els presoners, i, apaivagats els recels de Carmesina, Diafebus i Estefania, filla del vertader duc de Macedònia, es declaren el seu amor i es casen secretament. Vista la situació de les seves tropes, amenaçades de sedició per l'actuació del duc, l'Emperador es trasllada personalment al camp acompanyat de Carmesina i Estefania, i presencia la gran batalla contra els turcs, en la qual Tirant obté una esclatant victòria, producte, tant del seu valor com de la seva astúcia i coneixements militars, i és ferit. Mentre les tropes de l'Emperador, amb ell al capdavant, corren per la terra reconquistant viles i castells, Tirant i Diafebus s'entrevisten secretament amb Carmesina i Estefania, a la cambra de la Princesa, gràcies a la complicitat d'Estefania. Aquesta trobada és espiada atentament per la donzella Plaerdemavida que l’endemà relata, amb el posat entremaliat i innocent de qui explica un somni amb tota intenció, el que ha vist a les astorades Estefania i Carmesina. A partir d'aquest moment, Plaerdemavida jugarà un paper determinant en els amors dels dos joves. Finalment l'Emperador i Carmesina tornen a Constantinoble. Tirant venç per mar l'estol del gran Caramany que venia en socors dels turcs, i després es dirigeix a Constantinoble, duent els presoners. Allí, mentre l'Emperador delibera la resposta a les propostes de pau que han fet el Soldà i el Gran Turc Tirant intenta, sense gaire èxit, anar més avant en els seus amors. Després d'algun temps, l'Emperador organitza unes lluïdes festes amb motiu de respondre als ambaixadors dels infidels. En aquestes festes apareixen el rei Artús i la seva germana Morgana (episodi que té clares referències en la Faula de Guillem de Torroella). I abans no tornin els cavallers al camp de batalla, Diafebus i Estefania es casen de debò. Tothom està content menys Tirant, que no pot aconseguir els seus propòsits amorosos per la resistència casta de la princesa i, sobretot, per l'acció constant de la Viuda Reposada que malparla d'ell. Han de partir, però abans, instigat per Plaerdemavida i amb la seva complicitat, Tirant intentarà retre el castell de l'honestedat de Carmesina, amb un engany. És una de les escenes més plaents, atrevides i divertides de la novel·la. Tirant es mostra esporuguit, indecís i tímid, i, no cal dir-ho, tampoc aquesta vegada va més enllà dels jocs amatoris. De resultes d'aquest intent, Tirant acabarà estirat tan llarg com és al jardí de palau amb la cama trencada, i a la cambra de Carmesina tothom, espasa en mà, buscarà una rata inexistent.

L'exèrcit torna al camp i Tirant resta a Constantinoble immòbil al llit. El seu escuder Hipòlit va cada dia a palau per dur cartes d'amor de Tirant a Carmesina. Un d'aquests dies, Hipòlit, que està enamorat de l'emperadriu, és requerit per ella i després de moltes vacil·lacions troba ardiment per confessar li el seu amor. L'Emperadriu s'encén de passió. Tirant es recupera lentament i freqüenta Carmesina. Finalment es casen secretament, tot i que Carmesina deixa ben clar fins on arribarà aquest matrimoni, mentre no es formalitzi. Però la Viuda Reposada, més gelosa que mai, decidida a torbar definitivament les seves relacions, s'enginya un terrible engany i fa creure a Tirant que Carmesina manté relacions sexuals amb el seu hortolà, negre i musulmà.. Tirant, que ha cregut veure-ho amb els seus propis ulls, decebut, trist, engelosit i irat, mata l’hortolà i emmalalteix: perd el desig de viure. Recuperat mitjançant l'enginy d'una vella jueva, decideix embarcar-se per tornar al camp de batalla. Abans que parteixi, però, Carmesina, que no entén el capteniment de Tirant, després d'haver intentat infructuosament de veure'l, envia Plaerdemavida a la nau per saber el motiu d'aquest canvi d'actitud inesperat. Allí Plaerdemavida li descobreix l'engany de la Viuda i la innocència de Carmesina, i Tirant es lamenta amargament per la seva poca fe en la Princesa i s'irrita contra la Viuda, però abans que pugui fer res, la mar s'enfelloneix i la tempesta s'endú la galera del port, la condueix a la deriva i la fa sotsobrar en les costes del nord d’Àfrica. Tirant i Plaerdemavida, cadascun pel seu costat, atenyen la platja i salven la seva vida.

Com es pot veure, aquesta és la part central de la novel·la; és la més llarga i hi apareixen definitivament tots els seus elements característics: escenes bèl·liques i cortesanes, humor, sensualisme, erotisme; en un marc de ficció presentat amb voluntat realista. Argumentalment gira a l'entorn de dos eixos: els episodis militars, per mar i per terra, de la campanya contra els turcs en defensa de Constantinoble, i els episodis amorosos, centrats sobretot en la relació Tirant-Carmesina (però referits també a Diafebus-Esfefania i a Hipòlit i l'Emperadriu), amb la participació de dos personatges decisius: Plaerdemavida, afavorint-la, i la Viuda Reposada, destorbant-la i tractant de fer-la fracassar.

Quarta part: Tirant al Nord d'Àfrica

Tirant és recollit, com a captiu però amb generositat, pel Cabdillo de los Cabdillos, un gran senyor de regne de Tremissèn. Aquest el vesteix, l'alimenta i el tramet a un castell del seu fill, on és carregat de ferros i tancat a la presó. Entretant el rei Escariano, desitjós de casar-se amb la filla del rei de Tremissèn, ataca el regne i posa setge al rei. El Cabdillo, fugint de la batalla, arriba al castell del seu fill. Aquí treu de la presó Tirant i li demana ajuda, convençut que és un cavaller valent i bon coneixedor dels fets d'armes. Tirant immediatament es posa a la seva disposició i comença a combatre les tropes del rei Escariano; amb la seva astúcia i experiència, aconsegueix trencar el setge i rescata el rei i la seva filla, i fortifica la ciutat de Tremissèn. Al cap de poc, mentre Tirant i el Cabdillo són en una altra ciutat del regne, Escariano, gràcies a la traïció d'un jueu de Tremissèn pren la ciutat, mata el rei i s'endú la seva filla a un castell inexpugnable. Tirant, en saber-ho, conhorta les tropes del rei mort i es disposa a vèncer Escariano i rescatar la Princesa; cosa que farà mitjançant un estratagema, gràcies a la participació d'un albanès que, seguint les seves instruccions, enganya el rei Escariano i facilita l’entrada al castell de les tropes de Tirant. La Princesa de Tremissèn, alliberada, requereix d'amors Tirant, però ell es manté fidel a Carmesina i la rebutja amb suavitat i cortesia, i aconsegueix que es faci cristiana. El rei Escariano, al seu torn, no tarda, després d'un breu adoctrinament, a seguir les petjades de Maragdina i abraça també la fe de Tirant. I després d'ell són milers els musulmans que, seguint el seu exemple, prenen el baptisme. Entretant, Tirant té notícia que alguns dels homes que l'acompanyaven en la galera són captius i els redimeix, i combat amb els altres reis moros. Gairebé a punt d'haver conquistat tot el nord d'Àfrica, Tirant assetja una ciutat. Els assetjats, veient-se perduts, trameten la seva senyora acompanyada d'altres donzelles a Tirant per demanar-li clemència. Entre les donzelles, vestida a la morisca i sense ser reconeguda va Plaerdemavida, que després del naufragi va ser recollida per un vell moro i més tard va entrar al servei de la senyora de la ciutat. Plaerdemavida, sense descobrir-se, suplica generositat a Tirant, li retreu la seva poca pietat, quan ell s'hi nega, i, castigant-lo, li recorda el seu passat i li revela l'estat en què es troba l'Imperi i la seva estimada Carmesina, a punt de caure en mans dels turcs. Tirant, sentint-la i ignorant la seva identitat, es torba del tot i es desmaia. Recobrat, Plaerdemavida es descobreix i Tirant l’acull amb gran alegria i perdona els de la ciutat. Mentre Tirant continua la seva campanya victoriosa per terres africanes, Plaerdemavida li recorda constantment la situació de l'Imperi i l'insta a tornar-hi i defensar-lo dels turcs. Finalment, Tirant envia ambaixadors i vitualles a l'Emperador i es prepara per anar en el seu socors. Abans, però, esposa Plaerdemavida amb el seu cosí, el senyor d'Agramunt, a qui dóna el regne de Fes. I conquistada tota la morisma, s'embarca vers Constantinoble amb els exèrcits moros, ara cristians, que ha conduït per Àfrica.

Aquesta part, més retòrica i eixuta que l'anterior, se centra sobretot en la campanya militar de Tirant en terres musulmanes. Per al meu gust, és la part menys atractiva de la novel·la, en què desapareixen bona part dels aspectes que li són essencials i la fan més entretinguda, realista i divertida, tot i que conté força informació sobre l’art militar de l'Edat Mitjana. L’altre element argumental, aquest totalment irreal, desproporcionat i inversemblant, és la conversió de milers d'infidels a la religió cristiana. A la fi, la novel·la recupera els seus fils argumentals fonamentals, els amors de Tirant-Carmesina i l'alliberament de Constantinoble amb la reaparició de Plaerdemavida.

Cinquena part: Tirant torna a l’Imperi Grec

Abans de salpar, tramet el cavaller Espèrcius com a ambaixador al regne de Sicília. Espèrcius, després d'informar el rei dels propòsits de Tirant, torna al nord d'Àfrica; però quan hi arriba, l’estol de Tirant ja ha partit; el segueix i naufraga davant d’una illa pràcticament despoblada, en la qual desencanta una donzella en forma de drac. Aquest és l’episodi més meravellós i fantasiós de tota la novel·la; absolutament innecessari i encabit a repèl dins de la trama de la narració, i tret dels Viatges de Mandeville.

Tiralit arriba a Constantinoble. La Viuda Reposada en saber-ho, plena de temor, es mata. El capità, a trenc d alba, envesteix per sorpresa les naus dels turcs i les fa preses. Després els talla la fugida per terra i socorre la ciutat. Mentre els turcs estan en aquesta angoixosa situació, sense poder retirar-se i sense poder rebre ajuda, Tirant tramet Plaerdemavida a la ciutat i negocia amb els turcs la rendició.. I immediatament es dirigeix a Constantinoble, formalment per informar l'Emperador de les propostes de pau, però amb l'esperança secreta d'entrevistar-se amb Carmesina. Aquella mateixa nit, Plaerdemavida enganya novament la Princesa i fa entrar Tirant a la seva habitació, amonestant-lo que sigui valent i coratjós, i venci la batalla. Aquesta vegada, malgrat la resistència i els precs de Carmesina, Tirant entra al castell i aconsegueix la fi que en amor es pot aconseguir. Ja era hora! L'Emperador accepta les propostes del Soldà i Tirant recupera l'Imperi i allibera Diafebus i altres cavallers, captius dels turcs. I l'Emperador, agraït, li dóna la seva filla per esposa, en pagament als seus serveis, amb plaer dels dos amants, i el fa cèsar i hereu de l'Imperi. Tirant emprèn la conquesta final dels nuclis més resistents i fins i tot de terres veïnes, i es prepara per tornar triomfalment a Constantinoble. Però aquest retorn i el matrimoni tan esperat amb la Infanta no seran possibles; estant a la ciutat d'Andrinòpolis, Tirant emmalalteix greument i mor després de fer testament i d'escriure una lletra de comiat a la seva estimada. Coneguda la trista nova, tothom plora i es lamenta desconsoladament, sobretot l'Emperador i, és clar, la seva Carmesina, en una de les escenes amb més vigor de tota la novel·la. No s'han acabat, però, els infortunis; mentre es preparen les exèquies de Tirant, mor l'Emperador, totalment trasbalsat per la mort de Tirant i el desconsol de la seva filla, i Carmesina, traspassada de dolor, fa testament, rep els sagraments i mor amb beatitud ajaguda en un llit, entre els cossos de Tirant i del seu pare. La novel·la arriba al final: Hipòlit, hereu de Tirant, es casa amb l'Emperadriu i és proclamat nou Emperador, i fa enterrar dignament els cossos de Tirant i Carmesina.

Aquesta última part torna a tenir les dues línies argumentals acostumades: armes-amor; hi reapareix el sensualisme, la gràcia i l'atreviment de la segona part en les escenes eròtiques, i el seu to alterna entre el greu i seriós dels afers de la guerra, el fresc i viu de les escenes amoroses, i l'adolorit i vigorós dels planys de la desconsolada Carmesina.

El seu millor mèrit és, sens dubte, el final, apartat dels habituals «es van casar, van ser feliços i van regnar amb prosperitat», que, val a dir-ho, devia ser una gran temptació . En definitiva, Joanot Martorell actua com un gran novel·lista de notable personalitat i amb materials de diversa procedència: literaris uns (encara caldria afegir als ressenyats, per exemple, les influències de Dante o de Boccaccio, o d'Enrique de Villena en la dedicatòria del llibre), procedents de la historiografia els altres, i molts de la directa observació de la realitat, ens ofereix un llibre versemblant, ric, complex, variat i divertit.

VERSEMBLANÇA I FICCIÓ

Cervantes s'havia divertit llegint el Tirant i recomanava als lectors del seu Don Quijote de la Mancha que se l'enduguessin a casa. Per que? Doncs perquè era—i és— un llibre seriós i divertit alhora. Però sobretot perquè era un llibre diferent dels que li feien perdre el seny al seu bon Alonso Quijano. La novel·la de cavalleria, nascuda a l'empara de les corts de Bretanya cap al s. XIII, amb els seus personatges, Lancelot, Perceval o Galvany, models de l'ideal cavalleresc, havia nascut sota el signe de la fantasia: inconcreció temporal i geogràfica, aventures impossibles, espais tipificats, cavallers de qualitats sobrehumanes, gegants, dracs, mags, prodigis, etc., que en les seves continuacions s'havien perpetuat i fet cada vegada més increïbles. El Tirant, en canvi, presenta una cavalleria possible —i necessària— a la seva societat; creïble i versemblant, que obeeix tant al canvi de gustos estètics, cada cop més pròxims a la realitat, com a les necessitats del món de la cavalleria al s . XV : un món que el lector -el lector cortesà al qual va dirigit- pot considerar pròxim al seu i a través del qual pot refermar la validesa de l'estament a què pertany i, en definitiva, la necessitat de la seva existència i del lloc que ocupa en la societat. Qui sinó el cavaller n'ha de regir els destins? Avui sabem la resposta; almenys, algunes de les respostes que se li han donat. Però al s. XV, per a Joanot Martorell, com per a tots els cavallers, la pregunta és retòrica i no admet més que una resposta: la cavalleria. I el llibre s'afanya a deixar-ho ben clar, amb un model de cavaller exemplar i humà alhora; i possible i creïble. I encara més explícitament, amb un pròleg, la intenció del qual no admet discussió.

La versemblança és, doncs, una necessitat tant ideològica com literària en el moment que Joanot Martorell escriu la seva narració. El seu mèrit és haver-se'n adonat en contra del corrent establert, encotillat per la tradició de les novel·les de cavalleria i haver-ho fet amb una extraordinària novel·la. No és ell sol, és clar: també se n'adonen, més o menys al mateix temps, per exemple, alguns novel·listes francesos i el nostre anònim del Curial e Guelfa. Però cap d’ells no aconsegueix reeixir-hi amb tant d'encert.

Admirador de la cavalleria a la qual pertany, la novel·la reflecteix amb fidelitat els usos i costums cavallerescos de la seva època, sempre tractats amb seriositat i respecte. Són, sens dubte, resultat de l'observació de la realitat molts dels episodis novel·lats, que si no van passar mai exactament com els llegim, podrien haver passat: la cerimònia en què Tirant és fet cavaller; les festes del casament del rei d'Anglaterra, amb tota la seva magnificència i pompa, que Martorell es complau a descriure amb detall, amatent a deixar clar que, malgrat la seva aparença meravellosa, tot és fet artificialment i no per art d'encantament; les justes i tornejos i els combats a ultrança, amb les lletres de batalla que els envolten, el misteri i la fastuositat amb què es presenten quatre cavallers a la cort; els cavallers vençuts que, degradats amb oprobi, abandonen les armes i prenen els hàbits religiosos; o l'explicació de l'Ordre de la Garrotera i les campanyes militars per mar i per terra, amb batalles campals i estratagemes. Observacions de la realitat també en els detalls, diguem-ne, més domèstics: les armes els vestits, etc. Els lectors, per força, s'hi havien de reconèixer. Encara més, perquè Joanot Martorell no vacil·la a incloure-hi episodis històrics prou coneguts dels seus contemporanis: Tirant participa en l'alliberament de l'illa de Rodes, assetjada pels moros i els genovesos, fet que s'havia esdevingut realment el 1444, i del qual va ser possiblement informat per Jaume Vilaragut, que hi va participar de debò: reflecteix amb precisió els bàndols italians que es van formar entre els partidaris de Lluís d'Anjou i de Ferran de Nàpols per la corona del regne de Sicília a la mort d'Alfons el Magnànim, els uns ajudant l'Emperador i els altres els turcs; o inclou com a fet central de la novel·la la campanya per alliberar Constantinoble dels turcs, que, certament, l'havien conquistat molt poc abans i per l'alliberament de la qual sospiraven els seus contemporanis. D'altra banda, en la recerca de la versemblança, Martorell fa que el seu protagonista, a més de moure's en el seu mateix temps corri per una geografia real, coneguda i perfectament ajustada a la cartografia i a la divisió político-geogràfica del moment: Anglaterra, França, Sicília, Rodes, Constantinoble i el nord d'Àfrica; i fins i tot els noms de molts cavallers, cristians i moros, són perfectament ajustats a la realitat possible del s. XV; el Gran Turc, el Soldà de Babilònia (El Caire), el Gran Caramany (senyors de Kermlan, emirs de l'Anatòlia), el duc de Lencastre (Lancaster), el príncep de Gal·les, el marquès de Sant Jordi, el duc de Calàbria, el comte de Montoro etc. Cal, però, entendre que estem davant d'una novel·la i no d'un llibre d'història. J. Martorell actua com a novel·lista i amb elements perfectament reals i històrics construeix una narració que és, lògicament, ficció. La més evident, és clar, l'alliberament de Constantinoble.

Ara bé, encara que la novel·la sigui versemblant i realista, no hi manquen alguns episodis fantasiosos i clarament inversemblants. Són, però, en el conjunt de la narració, molt breus i irrellevants. El primer, l'aparició del mític rei Artús i la seva germana Morgana, personatges literaris. Tanmateix, en el context en què apareixen no queda prou clar si es tracta d'una ficció, d'un espectacle més de la festa magnífica que celebra l'Emperador, o si ens són oferts com a personatges reals. En canvi, la conversió de milers de musulmans al cristianisme és notòriament irreal, i, sobretot, l'aventura del cavaller Espèrcius, que desencanta una donzella convertida en drac per un màgic malefici, té un caràcter fantasiós i meravellós propi dels llibres de cavalleria. ¿Estaven ja en l'original de Joanot Martorell o són deguts a Martí Joan de Galba, com tendeixen a creure alguns crítics? En tot cas, la seva presencia a la novel·la no altera de cap manera la impressió de versemblança que el lector hi copsa de seguida, i amb la qual els coetanis de l'escriptor es devien identificar.

TIRANT: PERSONATGE DE CARN I OSSOS

Tirant és un cavaller valent, fort, hàbil amb les armes, un gran estrateg militar, amb gran ànim i amb dots de comandament innegables, a més de ser un cortesà educat i gentil. Però allò que sedueix més el lector és la seva humanitat. La novel·la de cavalleria havia acostumat els lectors al model d'heroi virtuós i exemplar invencible i fet d'una peça. Tirant, en canvi, se'ns presenta més complex i ric psicològicament i ens `captiva i se'ns fa molt proper per la riquesa i varietat dels seus comportaments, en consonància amb la varietat de situacions que es donen a la novel·la. En definitiva, per la seva versemblança: perquè tots els seus fets són propis del comportament humà i dintre dels seus límits possibles .

Tirant és un cavaller notable i un bon cap militar que venç sempre i amb uns avantpassats il·lustres en el món de la cavalleria. Tirant està fet de la fusta dels herois de la matèria de Bretanya. La seva pertinença al llinatge de Roca Salada, descendent del pare del mític rei Artús, l'entronca amb una nissaga de ressonàncies literàries de significació prou coneguda. Tanmateix, aquesta adscripció és només un referent i un element d'ornamentació literària sense cap altra conseqüència, El mateix Joanot Martorell ho indica així pel fet de no donar aquesta notícia sinó quan la novel·la ja està molt avançada i com una simple informació, a la qual no dedica gaires línies. Perquè Tirant conserva, d'aquests precedents, el seu caràcter de cavaller virtuós, valent i admirable, però viu en un món ben real i actua sempre dins del marc del que és possible: els seus combats individuals són sempre contra un sol cavaller, ell és desarçonat sovint i la majoria de vegades, com és raonable, en surt ferit i Joanot Martorell s'afanya, per boca de Diafebus, a donar-nos la raó ben lògica de les seves victòries: el seu èxit no es deu a una força sobrehumana, sinó a la seva capacitat de resistència i al seu enginy. D'altra banda, les victòries militars no són fruit de cap actuació personal decisiva, sinó resultat dels seus coneixements de l'art de la guerra i, sobretot, de la seva astúcia, i la majoria dels enfrontaments militars es resolen gràcies a un estratagema i, a voltes, mitjançant alguna traïció. Tanmateix, si en les aventures cavalleresques Tirant es comporta dintre dels límits de la capacitat humana, és en les escenes amoroses on s'humanitza definitivament i se'ns fa més atractiu, per les seves debilitats i per l'ampli registre de situacions per què passa. Enamorat sobtadament i irresistiblement de Carmesina la primera vegada que la veu, el seu amor és des de l 'inici ben terrenal: Tirant s'encén per la seva bellesa i se sent atret molt especialment pels pits de la Princesa, «dues pomes cristal·lines» i les seves relacions són, de fet, la història de la frustració d'un desig amorós sexual insatisfet; davant de la Princesa es mostra tímid i poc agosarat, tan valent com és al camp de batalla. La seva indecisió fins i tot el porta de vegades a situacions que voregen el ridícul, com quan Plaerdemavida, després d'haver-lo introduït a la cambra de la Infanta, cansada de les seves vacil·lacions, el deixa sol a les fosques, descalç i en camisa, clavat al bell mig de l'habitació durant més de mitja hora; o a situacions força compromeses, com en l'escena en què els dos amants són sorpresos a l'habitació d'ella per l'Emperadriu i Tirant s'amaga sota unes robes, sobre les quals —sobre ell—seuen la Princesa i la seva mare, o en el magnífic episodi en què ha de fugir saltant per una terrassa i es trenca una cama. La humanització de Tirant arriba a la màxima expressió en el moment de la seva mort. Perquè Tirant, contra tota la tradició literària, mor de malaltia i després d'haver fet testament.

D'altra part, la crítica ha cregut veure en el personatge Tirant elements biogràfics que podrien haver estat inspirats en alguns personatges històricament reals: en Geoffroy de Thoisy, cavaller borgonyó que va participar en l'alliberament de Rodes; en el cabdill hongarès Joan Hundayi, que com Tirant a la novel·la havia vençut els turcs que volien prendre l'Imperi el 1448; i, sobretot, en la figura de Roger de Flor, el capità dels almogàvers.

Els paral·lelismes entre alguns episodis de la vida d'aquest i els ficticis de Tirant són evidents:

—El 1302 Roger de Flor s'embarca a Sicília vers Constantinoble i es posa al servei de l'Emperador contra els turcs. Igual que Tirant. Allí va ser rebut honorablement, però amb recel i animadversió per alguns nobles senyors de l'Imperi. Episodi que recorda l'arribada de Tirant a l'antiga Bizanci: rebut amb honor per l'Emperador, però hostilitzat constantment pel duc de Macedònia, que fins i tot intenta matar-lo a traïció, com van fer efectivament amb Roger de Flor.

—El cabdill almogàver va ser nomenat Megaduc i Cèsar de l'Imperi (ni més ni menys com Tirant a la novel·la), i es va casar amb una neboda de l'Emperador (Tirant s'esposa, i només la mort li impedeix casar-s'hi, amb la filla de l'Emperador).

—Roger de Flor, finalment, va morir assassinat a la ciutat d'Andrinòpolis. I és en aquesta ciutat on mor Tirant, tot i que en circumstàncies diferents.

Tirant, però, és un personatge de ficció, humà i ben perfilat psicològicament que, sens dubte, recull elements biogràfics de personatges rigorosament històrics. També aquí és clara la voluntat de J. Martorell de fer versemblant la novel·la amb comportaments ajustats a la mesura humana i amb elements biogràfics que devien ser prou coneguts dels seus contemporanis.

Els altres personatges de la novel·la, tot i que clarament individualitzats i amb comportaments plausibles, estan menys dibuixats que Tirant. No obstant això estan clarament caracteritzats. L'Emperador troba el contrapès a la seva dignitat imperial en comentaris força col·loquials i familiars; o la Viuda Reposada, una dida severa, que es transforma, sobtadament enamorada de Tirant, fins a extrems grotescos, com en l’escena en què es despulla i suplica les carícies del cavaller. Entre tots ells, però, plens de vida i amb comportaments ajustats a les situacions, destaca per mèrit propi Plaerdemavida, possiblement el personatge més simpàtic i entremaliat de la narració És curiós observar que aquesta donzella, imprescindible en els amors de Tirant i Carmesina, graciosa, sovint desvergonyida i sempre intencionada en els afers eròtics, és l'única que no viu aventures sexuals. Sembla com si el seu erotisme es satisfés amb una mena de contemplació física i mental de les aventures dels altres.

I Carmesina? Ah!, ella és un personatge encisador, malgrat que, possiblement és el de menys complexitat psicològica de tota la novel·la, moguda únicament per la idea de preservar la seva virginitat. Una actitud simple i unidireccional que contrasta vivament amb la complexitat de la seva mare. l'Emperadriu, que portes enfora manté una imatge dignitat, honestedat i noblesa, i portes endins es lliura amb una alegria juvenil a l'adulteri amb el jove Hipòlit, en una relació de marcades connotacions incestuoses. L'actitud unidireccional de Carmesina, però, està plenament justificada a la novel·la. En primer lloc, perquè és justament aquest fet el que manté la tensió dels episodis amorosos. I en segon lloc i no per això menys important, perquè Carmesina, de fet, exigeix de Tirant com a princesa imperial que és una posició social que ell només pot guanyar vencent els turcs i, doncs, a la fi de la novel·la.

Tots aquests comportaments, com és obvi, no tenen res de convencional ni arquetípic i són, en canvi, un clar reflex de la rica i complexa psicologia dels éssers humans.

HUMORISME I SENSUALITAT

Són, com ja s'ha dit al llarg d'aquestes pàgines, dos elements sense els quals el Tirant no seria el que és. Insinuats a la primera part, es converteixen en un tret essencial a partir de l'estada de Tirant a Sicília. I la seva presència és cabdal perquè la lectura sigui atractiva i divertida.

Joanot Martorell, home bregós que sempre dintre d'un to innovador i versemblant no vacil·la a fer que Tirant traspassi el cap del seu oponent entrant-li la daga per l'ull, o que es complau a explicar-nos en to solemne les cerimònies d'un torneig fastuós, és també capaç d'observar la realitat des d'una perspectiva faceciosa: en les bajanades del príncep Felip, en l'episodi en què l'Emperador, espasa en mà, busca una rata que la Princesa s'ha inventat per disfressar la presència de Tirant a la seva habitació, o en fer que el filòsof de Calàbria, suposadament un home reposat i d'esperit assossegat, mati en una baralla, i contra tota lògica, un rufià acostumat a bregues i batusses. Un humorisme, d'altra banda, que sovint s'empelta de sensualitat en les escenes amoroses, com en l'episodi en què Plaerdemavida fa que Tirant es fiqui al llit de Carmesina i ella, situada al capçal, posa el seu cap entre els dels amants i parla perquè la princesa cregui que és ella qui jeu al seu costat, i Tirant pugui acariciar-la a plaer seu. Aquesta sensualitat, gairebé sempre divertida i sempre atrevida, abraça una gamma de situacions tan variades com la delicadesa —més o menys pudorosa— i la subtilitat cortesana d'episodis com aquell en què Carmesina no permet a Tirant que li besi la mà per la part de fora, però li ofereix la palma amb una explicació transparentment intencionada, el diàleg entre Tirant i Carmesina que en presència de tots es diuen els seus sentiments aprofitant la identitat fonètica del valencià entre "l'amar" i "la mar", o la declaració de Tirant a través d'un mirall; el ridícul, amb l'escena del bany de la Viuda Reposada, i l'erotisme, amb el de Carmesina; la picardia constant de Plaerdemavida, manifestada genialment en el relat del somni de la donzella al castell de Malveí, l'astúcia amb que amaga que Estefania no és verge posant uns gatets a la finestra de la seva habitació la nit de bodes perquè amb els seus miols amaguin la manca de crits d'Estefania, o també en l'episodi de 1a calça i la sabata que es fa brodar Tirant, i amb les quals ha tocat el "lloc vedat" de Carmesina; i l'atrevida -i no tan innocent alegria amb què Estefania es lliura a Diafebus, però "de la cintura en amunt" o quan Carmesina, que s'ha negat reiteradament a satisfer Tirant, li demana que li besi els pits, amagada sota el llençol, o la de Tirant quan, dient "preneu paciència" subjecta les mans de Ricomana perquè el Príncep Felip pugui acariciar-la lliurement .

Aquests elements, d'un erotisme no disfressat que són tan freqüents al Tirant, havien estat ja utilitzats en algunes novel·les de cavalleria, com per exemple La Història de l'esforçat cavaller Partinobles, del s. XII en que el comte, esverat perquè de sobte descobreix que no està sol al llit, i amb la intenció, diu, de saber si és dona o esperit maligne, palpa minuciosament l'entremaliada princesa de Constantinoble, mentre ella, fent se l'adormida, el deixa fer, i acaben perdent tots dos la virginitat. Però en el Tirant són tan freqüents, tan variats, tan ben narrats, tan pròxims al lector i tan ben integrats a la novel·la que en són un element constitutiu absolutament impossible d'oblidar i part fonamental del seu realisme, i, és clar, un dels atractius més poderosos de la seva lectura, per raons òbvies.

FORTUNA I SENTIT DE LA NOVEL·LA

Tirant lo Blanc és, sobretot, una novel·la de cavallers, escrita per un cavaller que participa d’aquest món i se’l pren molt seriosament. Però és molt probable que allò que va seduir i continua seduint els seus lectors no sigui l’aspecte cavalleresc, sinó el fet de ser, en paraules de Cervantes: "un tesoro de contento y una mina de pasatiempos". Divertit i desvergonyit. I és potser això, també, que explica el seu èxit : en la primera edició, el 1490, se'n van publicar 750 exemplars, i en la segona, el 1497, 300. Un èxit, d'altra banda, que sembla que cal situar, molt especialment, entre el públic femení. Almenys això és el que sembla deduir-se dels rastres que hem trobat: així el Tirant és objecte de conversa entre dames desvagades al Somni de Joan Joan del també valencià Jaume Gasull. I Joan Lluís Vives, el 1524, en el seu De Institutione christianae feminae, on es blasmen els llibres profans més llegits a Europa, no dubta a llançar un violent atac contra el Tirant i el considera poc recomanable a dones: senyal, doncs, que el llegien. I tampoc no podem oblidar que la primera tradució-versió a l'italià de la novel·la, feta el 1501 per Corregio, es féu a petició d'Isabel d'Este, marquesa de Mantua; o que Caterina de Rússia es declara en les seves memòries una lectora entusiasta del cavaller Tirant. Al s. XVIII va ser traduïda al francès i modernament ho ha sigut a l’anglès i a l’holandès, entre altres.

Estem, doncs, davant d'una extraordinària novel·la de cavallers en què l'element festiu atrapa el lector. A partir d'un propòsit seriós i exemplar les ganes de viure acaben per imposar-se a la novel·la de manera que acaben per dominar-la i en certa mesura l'allunyen, sense desmentir-lo, però, del propòsit inicial d'exalçar la cavalleria. No es pot oblidar el contrast clar entre la dedicatòria i el pròleg, i la primera part de la novel·la, amb la resta. Els primers són d'un to seriós de defensa de la cavalleria que no pot ser obviat. I el "Tirant a Anglaterra", amb la història del comte de Varoic i la fastuositat de les festes, tradueixen aquell esperit. Tanmateix, aquest to, sense desaparèixer mai del tot, perd protagonisme per traspassar-lo al món cortesà, entremaliat i atrevit. La vida s'imposa per damunt del rígid marc cavalleresc.

Per acabar, cal considerar la hipòtesi de si el sentit últim de la novel·la no pot trobar-se en el reconeixement dolgut del cavaller Joanot Martorell que el món de la cavalleria ha arribat a la seva fi. D'aquesta manera el Tirant, aspectes festius a part, seria tant la defensa del món de la cavalleria, com el reconeixement dels canvis que el duen a la seva mort : o no és, potser, significatiu que els grans fets de Tirant siguin dues grans mentides, mostra de la incapacitat de la cavalleria cristiana, com són la cristianització del Nord d'Àfrica i l'alliberament de Constantinoble? I la mort del mateix Tirant, a banda el seu realisme inèdit en les novel·les de cavalleria, no pot tenir una interpretació en aquesta orientació ? Al cap i a la fi, el cavaller, Tirant, mor i qui aconsegueix triomfar - i esdevé no res menys que Emperador- , Hipòlit, no ho fa justament per les seves virtuts de cavalleria.


Jordi Tiñena

(Aprofito en aquestes pàgines treballs meus anteriors, especialment la Introducció de la meva versió modernitzada del Tirant lo Blanc, publicada per Editorial Laertes, Barcelona 1989, a qui agraeixo que l’hagi cedit per a aquesta edició)


Font: http://www.fut.es/bdt/tirant/capitols/obra.html