Apreciat Villores.

Parlem de terres catalano-parlants, una comunitat cultural hispànica que comprèn terres valencianes, balears, mallorquines i aragoneses, e inclou la nació cultural de la Val d´Aran.

Gràcies per la col.laboració "Don Cosme".

Adjunto la llista de Valencians que comencen per la lletra A que tenim recollits.

VALENCIANS

Francesc Xavier Abadia. (València, 1774 - 1860) Militar i ministre espanyol. Brigadier, nomenat cap de l’estat major de l’exèrcit de La Mancha per la Junta Central Suprema durant la guerra d´Independència espanyola. El 1808 es destacà al costat del general Reding durant la batalla de Bailén. L’any següent, tal com feren d’altres caps militars i polítics de la insurrecció, es negà a pactar amb els negociadors napoleònics. Retirat a Cadis, fou nomenat mariscal de camp i ocupà durant alguns dies el ministeri de la Guerra. El 1812 organitzà l’exèrcit de Galícia. A la tornada de Ferran VII al poder, el 1814, fou nomenat tinent general i inspector de les tropes destinades a reprimir la insurrecció americana.

Joan Víctor Abargues i de Sostén (València, 1845 – Madrid, 1920) Explorador científic al servei de la corona espanyola. El seu pare fou un militar de l´armada espanyola, igual que tota la seva familia. El 1879 recorregué tota la costa de la mar Roja, explorà l'Etiopia i després remuntà el Nil, on proposà la necessitat de que Espanya tingués un enclavament a la zona del “Mar Rojo”. Escriví “Notes de viatge” (1883).

Miquel Adlert i Noguerol (Paterna, 1911 - València 1988). Escriptor i editor valencià. Membre de l'alta burgesia, estudià dret i més tard exercí com a jutge. El 1935 fou militant d'Acció Nacionalista Valenciana. Amagat de la persecució de les esquerres durant la guerra civil espanyola formà part de la directiva de Lo Rat Penat i va reconstituir Acció Valenciana com a societat adherida al Movimiento Nacional, alhora que contactà amb membres de la Lliga Catalana i d'UDC. El 1944 fundà amb Xavier Casp l'editorial “Torre”, que donà a conèixer la major part dels escriptors valencians de postguerra, així com la revista Esclat (1948). El 1956 s'enfrontà dialècticament amb Joan Fuster i trencà definitivament amb ell després de la publicació de “Nosaltres els valencians” el 1962. A començament dels anys setanta derivà a posicions valencianistes, rebutjant el terme Països Catalans, i reivindicant les institucions de l'antic Regne de València i com heroi a en Francesc de Vinatea. A començaments dels anys 1980 va participar en l'elaboració de les Normes del Puig.

Miquel d´Agià (València, 1550-Lima, 1619) Clergue franciscà. Amb poc mès que els estudis elementals, va passar a Guatemala el 1563, on va ingressar al noviciat de l'Ordre de San Francisco. Traslladat a Lima, va cursar estudis de Cànons i Lleis a la Universitat de San Marcos, fins a optar al grau de Doctor. En el convent de la seva ordre també va ser lector de Teologia. Va retornar a Espanya el maig de 1594 com a procurador de la provincia franciscana del Perú, on després de complir la seva tasca, va tornar a Lima. Impressionat per el descontentament provocat per la Reial Cèdula del 24 de novembre de 1601. Com a resultat d'aquesta experiència va escriure el “Tratado que contiene tres pareceres graves en derecho sobre servicios personales y repartimientos de indios...” (1604), el qual va rebre l'aprovació de notables acadèmics com Pedro Muñiz i Molina. En la seva obra, si bé reconeix la inhumanitat de les condicions a les quals estaven sotmesos els indis a les mines, i fins i tot arriba a proposar que s´acabessin els serveis personals, admet la continuació dels serveis personals perquè al.lega el domini del Rei sobre els indis i la necessitat de prioritzar el bé general abans que la particular situació d'aquells súbdits. Tanmateix, els seus arguments i conclusions van ser impugandos pels franciscans Miguel de Aguayo (1605) i Juan de Silva (1613), així com el jesuïta Francisco Coello.

Joan de Déu Aguilar i Gómez, (Catral 1900 – s. XX) Escriptor. Col·laborà a la premsa d'Alacant, Múrcia i Madrid. Exercí el magisteri. Dirigí l'emissora de Ràdio Alacant. És autor de les proses i narracions: Páginas de juventud, Pinceladas (1924) i Monserrat y Cuadros, oriolanos'(1925), i de l'assaig Campoamor en la poesía española (1947).

Joan Aguiló i Romeu de Codinats, (València, s. XVI) Militar i poeta. Senyor de Petrés (Camp de Morvedre), estigué al servei de Carles V. Fou governador de Castelló de la Plana, i Felip II el nomenà batlle general de València (1556). Es dedicà també a les lletres, és autor d'un poema històric en català, avui perdut; conservem d'ell, però, un sonet, en castellà, publicat a l'edició castellana de l'Orlando Furioso d'Ariosto (1556). Poc considerat per Zurita, Gil Polo, en canvi, l'inclogué entre els poetes elogiats al seu Canto del Turia (1564).

Albert Aguilera. (València 1840-Madrid 1913). Polític i advocat resident a Madrid. Fou un personatge clau en el govern espanyol de Moret, i un dels membres del partit liberal més influients. Ministre de Governació en el govern de Sagasta. Va dirigir el diari “El Norte”, i com a juriconsult va publicar moltes obres de temàtica jurídica.

Rafael Alberola i Herrera (Alacant, 1901 - 1977). Polític, militar i periodista. El 1930 fou nomenat secretari de l'Aliança Monàrquica d'Alacant i formà part de la candidatura monàrquica a les eleccions municipals espanyoles de 1931 a Alacant. L'abril del 1932 va formar part de la Dreta Regional Agrària, secció alacantina d'Acció Popular, i poc després fou detingut acusat de donar suport el cop d'estat del general José Sanjurjo Sacanell. Diputat per la província d'Alacant a les eleccions generals espanyoles de 1933 dins les llistes de la CEDA. Fou perseguit per les esquerres el 1936, i fugir per evitar la seva mort. En acabar la guerra abandonà la política i es dedicà al periodisme.

Jaume Alcalà i Martínez, (València, s. XVIII) Cirurgià Militar. Després d'estudiar a València marxà a Alemanya, on es formà al costat de Lorenz Heister. Retornà a València, on exercí la seva activitat professional i arribà a ésser president del Col·legi de Cirurgians i cirurgià major de l'hospital militar. La seva principal contribució és continguda en l'obra Disertación médico-quirúrgica sobre una operación cesárea executada en mujer, y feto vivos (València, 1753), en la qual exposa una operació d'aquest tipus practicada personalment per ell. Alcalà destaca com a defensor de la cesària en una època que l'opinió general n'era contrària.

Genar Alenda i Mira de Perceval. (Asp, 1816 – Madrid, 1893) Escriptor i bibliòfil. Abandonà els estudis religiosos que seguia a Múrcia. Des del 1842 visqué a Madrid, on féu les carreres de dret i de filosofia. Es dedicà a l'ensenyament. Treballà a la Biblioteca Nacional de Madrid. És autor de traduccions de clàssics grecs, de poesies diverses i del llibres “Toros” (1846) i “Relaciones de solemnidades y fiestas públicas en España”

Jaume Alfonso i Joan. (Crevillent, 1783 - Múrcia, 1824). Guerriller i Carlí. Conegut com “Jaume el Barbut”. Sembla que des del 1806 formà part de la partida dels germans Mójica, la qual comandà el 1808, havent-ne mort els caps. Durant la guerra de la Independència alternà el bandolerisme amb la guerrilla a la Manxa, Sierra Morena i el País Valencià. Sobresegudes les seves culpes (1813), estigué a Crevillent fins el 1815, en què tornà a organitzar-se. Durant el Trienni Constitucional (1820-23) lluità pels reialistes. Després passà als apostòlics, fins que fou pres i executat. La seva vida ha estat objecte de manipulacions literàries en drames, com Jaime el Barbudo (1853), de Sixto Cámara, i novel·les, com Don Jaime el Barbudo (1831), de Ramon López i Soler, i Jaime Alfonso el Barbudo, el más valiente de los bandidos españoles (1895), de Florencio Luis Parreño.

Rafael Altamira i Crevea (Alacant 1866). Historiador, jurista i politic republicà. Fou director general d´ensenyament d´Espanya i publicà “Historia de España y de la Civilización española”. Membre de l´Institut d´Estudis Catalans e hispanista reconegut, va escriure llibres sobre el caràcter hispànic com: “Psicología del pueblo español” i “Temas de España”.

Andreu Amado i Reygondaud de Villebardet (Alacant, 1886 - Madrid, 1960). Advocat i polític. Amic íntim del polític José Calvo Sotelo, va ocupar la direcció general del Timbre i va formar part de la comissió negociadora del concert amb les províncies basques i el "veritable animador" de la creació del Monopoli de Petrolis. També fou diputat com a representant de l'estat a les eleccions de 1927. Membre del partit Renovación Española i després pel Bloque Nacional. Al esclatar la guerra civil espanyola, va presidir la Comissió d'Hisenda de la Junta Tècnica de l'Estat en el bàndol franquista. Va col·laborar amb Ramón Serrano Suñer, home fort del règim, en la redacció del decret que establia la nova organització administrativa estatal el febrer de 1938.

Francesc Amorós i Ondeano (València 1770). Politic i militar, destacà com a capità de la Guerra Gran. El 1802 fou nomenat secretari particular del Rei Carles IV, conseller d´Indies. El 1807 fou ascendit a coronel, màxima graduació militar que aconseguí. Es distingí com a afrancesat en la guerra contra Napoleó i ocupà importants càrrecs sota el govern de Josep I, del qual fou, com a conseller d'estat (1808), un dels inspiradors de la política interior; fou diputat a Baiona (1808), governador de Santander (1808), comissari del País Basc (1809), ministre de policia per a Andalusia (1810) i comissari reial per a l'exèrcit de Portugal (1811).. Va esdevenir membre de la cort espanyola de José I i governador de Santander. S´exilià a França amb la tornada de Fernando VII i dedicà la resta de la seva vida a la gimnàstica, i es considerat el pare universal d´aquesta especialitat amb el seu “métode francés”.

Ciril Amorós i Pastor (Russafa 1830-València 1888). Politic i advocat, president de la societat cultural “Lo Rat Penat”, governador civil de València i membre del Partit Moderat, redactà, junt a altres politics, la Constitució de 1876. Durant el Sexenni Democràtic fou un dels més destacats promotors de la restauració borbònica com a vicepresident del Cercle Alfonsí de València i com a un dels organitzadors del pronunciament del general Martínez Campos de desembre de 1874, ja que l'instigà a traslladar-se a València per posar-se al capdavant del destacament d'Antonio Dabán. El 1875 formà part de la Diputació provisional i de la Junta de Notables que va redactar la Constitució Espanyola de 1876. Aleshores es va aliniar amb els moderats i juntament amb Claudio Moyano es va oposar a la llibertat de cultes. No fou escollit diputat, però, a les eleccions per València i Llíria el 1876 i per Sogorb el 1879. Sí fou escollit el 1881 i 1886 diputat pel districte de Xàtiva. Aleshores es reconcilià amb el Partit Liberal Conservador de Cánovas i el 1884 fou nomenat Director General de Registres i Notariat. Amb el marquès de Campo i Joan Navarro Reverter va formar el triumvirat que va emprendre les tasques fundacionals de la Caixa d'Estalvis i Mont de Pietat de València, creada per Reial Ordre de 31 d'agost de 1877.

Carles Andrés i Morell (Planes de la Baronia, València 1753-1820). Jurista i politic absolutista, fou professor de dret i filosofia a la Universitat de València i fou conseller del comte de Floridablanca a Madrid. Fou diputat a les corts de Cadis i es dedicà a les traduccions.

Josep Aparici i Garcia. (València, 1791 – Granada, , 1857) Militar. Prengué part en la guerra de la Independència. Acusat de liberalisme, el 1823 fou expulsat de l'exèrcit. Rehabilitat el 1824, el 1843 fou nomenat membre d'una comissió encarregada de redactar la història de l'arma d'enginyeria. Durant deu anys descobrí i catalogà diversos projectes de fortificacions i documents inèdits. El 1849 fou nomenat membre corresponent de l'Academia de la Historia. Autor de l'Informe sobre la Comisión de Historia del Archivo de Simancas (1847-50).

Antoni Aparici i Guijarro (València 1815). Politic tradicionalista, advocat i escriptor. Fundador de moltes publicacions valencianes de caire polític com “La Restauraciò” i “El Pensamiento Valenciano” , diputat a corts i membre del consell privat del pretendent al tró d´Espanya.

Juli Aparici i Pascual (Russafa 1865). Torero, conegut com “El Fabrilo”, de reconegut valor i molt popular a tot Espanya, va morir a la plaça de braus de València d´una cornada. El seu germà Francesc Aparici, tambè fou torero.

Josep Aparicio (Alacant 1733). Pintor de cambra del rei Ferran VII, deixeble del francés David, les seves obres versen de temes històrics, el més conegut es “El hambre en Madrid”.

Carles Arniches (Alacant 1866). Periodista i comediograf, treballà a Barcelona i sobretot a Madrid on triomfà amb les seves comèdies de caire popular i col.loquial com “Genio y Figura” o “La condesa está triste”. Autor de multitud de llibrets per sarsueles musicades per Chueca.

Joan Arolas i Esplugas (València 1840). Militar. General de Divisió, serví a àfrica a les ordres de O´Donnell, d´idees liberals combaté als carlins i la seva vàlua el feu ascendir i traslladat a Filipines i posteriorment a Cuba on fou la mà dreta del general mallorquí Nicolau Weyler.

Josep Arrando i Ballester (Tales, 1815 – Madrid 1893). Politic liberal i militar. El 1872 obté el grau de Brigadier per mèrits de guerra, per nombroses victòries front les partides carlines en Catalunya, destacant la dissolució de la facció del Brigadier Rives y la persecució de la facció de Castell. El 1878 és nomenat Governador Militar de Girona, on es manté fins 1880. El 1881 i 1882 ocupa el càrrec de Primer Caporal de la Capitania General de València, i en 1883 es promogut al grau de Tinent General i ocupa el càrrec de Capità General d’Extremadura, fins l’any 1887, en què dimiteix del càrrec i passa a la reserva. Al final de la seva vida militar el general Arrando passa a la política, i obté l’acta de diputat pel partit Liberal en el districte de Nules, en 1886, I es manté en l’escó fins l’any 1889, en què renuncia per haver estat elegit Senador per la província de Toledo.

Pasqual Asins i Lerma (València, 1896 - Benimaclet, 1948). Poeta i activista lingüístic. Va presidir l'associació Nostra Parla i va ser membre de la redacció i director de la secció pedagògica del setmanari El Camí Va ser un dels signataris de les Normes de Castelló i simpatitzà amb Acció Nacionalista Valenciana. Es passà la guerra civil espanyola reclòs a casa seva i després va col·laborar amb algunes activitats de Lo Rat Penat, i escriví poesies llaudatories del règim franquista (Jocs florals de 1941). Com a escriptor va col·laborar amb la revista Taula de Lletres Valencianes. L'any 1916 va publicar el seu recull de poesia Melodies. La resta de la seua obra poètica va ser publicada pòstumament pel seus amics, en un volum titulat Poesies (1949), prologat per Francesc Caballero i Muñoz.

Joan Avilés i Arnau . Militar i polític valencià. Arribà a general de brigada del cos d'enginyers i fou nomenat alcalde de València res més proclamar-se la dictadura de Primo de Rivera el setembre de 1923. Va cessar el desembre de 1924 quan fou nomenat cap del Servei Militar de Ferrocarrils, i el va succeir el seu tinent d'alcalde, el també militar Luis Oliag Miranda.

Venceslau Ayguals d´Izco (Vinarós 1837). Novelista, prosista i politic liberal, comandant de l´exercit; escollit diputat a Corts, s´establí a Madrid on fundà una impremta. Popular com a escriptor romàntic, va publicar novel.les de gran éxit com “Maria, la hija del jornalero”, “La Marquesa de Bellaflor” o “La bruja de Madrid”.

Antoni Aymemí i Ferré (Almoster, 1870). Missioner claretià a l´Africa, fundà reduccions a la Guinea Espanyola. Fou un estudiós de les costums del poble Bubi, i publicà el primer diccionari Bubi-Espanyol, i molts llibre religiosos en aquella llengua.

Francesc Xavier Azpiroz (València 1797). Comte d´Alpont. Polític i militar. Ministre de Guerra del govern d´Espartero (1840), capità General de València membre del partit moderat. Com a militar destacà en la guerra Carlista en la batalla d´Alpont on fou ascendit a Mariscal de Camp.