CATALUNYA, AMÈRICA I LA HISPANITAT

“¡Colom! També l’estrella del mar aquí invocava,
l’estrella que la terra promesa li ha mostrat,
per ço en lo primer temple que América fundava
se col la Moreneta gentil de Montserrat”.
Mossèn Cinto Verdaguer

“...la colonització indiana és de totes les nacionalitats espanyoles: de totes elles són els missioners, soldats i negociants que lluiten, descobreixen, governen, funden i poblen: diguem-ho ambels seus mots: el descobriment d’Amèrica esdevngué aliança i base d’interés comú, contribuint poderosament a la unitat d’Espanya. I en va colom anomenà Hispaniola (i no Castellana) la primera illa ocupada, en fer-ho, i ho sabés o no, deixà imprés en el descobriment el segell de consagració de la unitat d’Espanya” (1).



Qui així es pronuncià fou en Víctor Balaguer, un dels pares de la Renaixença catalana, l’últim moviment català de profundes reivindicacions hispàniques, d’un hispanisme proy allunyat del castellanisme i del secesionisme.

Posteriorment, el nacionalisme propalat per Rovira i Virgili i tants d’altres, esnoerrà la vindicació hispánica de Catalunya, i ens ha portat fin l’actualitat on tot vestigi d’hispanitat és sinònim d’estranger i, per tant, poc o res relacionat amb Catalunya. Davant d’això reivindiquem que els catalans foren partíceps i protagonistes de la gran aventura hispánica que fou el descobriment d’Amèrica (2).

Fou Lluís de Santagel, membre de la Cort Catalano-Aragonesa, qui donà el recolçament econòmic a Cristòfor colom davant la negativa dels prohoms de Castella d’acometre l’aventura d’anar a les Indies. Els Reis Catòlics consentiren el viatge després de les presions del català Santagel. Un cop arribats dels seus primer viatge a América, Colom fou rebut a Barcelona, concretament al Saló del Tinell, tot i les poques cròniques que ens han arribat, el rebement que tributà el poble de Barcelona fou entusiasta.

Bernat de Boïl, català, ermità a Montserrat i conseller del rei Ferran el Catòlic, i dotze monjos (3) de Montserrat, emprengueren al constat de Colom el segon viatge a América. Boïl fou encomenat Vicari Apostòlic de les Indies Occidentals. Les tres primeres esglèsies fundades a América pels espanyols foren dedicades a Montserrat, Santa Tecla – patrona de Tarragona- i Santa Eulalia – patrona de Barcelona-.
Però el cert és que el nacionalisme, el que nega és la participació dels catalans a la descoberta militar i que Castella ens apartà del comerç amb América (4). Davant de la poca consistencia dels plantejaments negacionistes de la presencia catalana, farem una petita però significativa relació de catalans conqueridors d’Amèrica (5).

El que crida l’atenció, és que fos un català, Jaume Ferrer de Blanes (fill de Vidreres) qui fos nomenat pels Reis Catòlics el 1493 per tal de fixar els límits entre Espanya i Portugal a l’Amèrica recent descoberta –qüestió arranjada pel Tractat de Tordesillas el 1494-.

El primer català a América fou Ramon Pané (s. XV, Santa Maria d’Ullà?), lloctinent de Colom i fou el primer home en publicar un escrit sobre els costums i les llengües d’un poble d’Àmèrica (6), i fou el primer en parlar una llengua americana. Com a militars sobresurten: Joan Orpí i Pou (Piera, 1593), conqueridor de les zones d’Unare i Aragua, fundà Nueva Barcelona i San Pedro Mártir. Aquesta zona fou anomenada “Nueva Cataluña” però després va passar a la jurisdicció de Cunamà; Pere Margarit (Castell de l’Empordà, s. XV), company de Colom i cap de l’expedició militar, donà nom a les illes Margarites al Carib; Miquel Ballester (Tarragona, s. XV), alcalde de l’illa Hispaniola i inventor del primer enginy productor de sucre al 1498; Joan de Serrallonga (Igualada, s. XV), co-descobridor de “Terra Nova”; Joan Grau de Toloriu, mà dreta d’Hernan Cortés; Bartolomeu Ferrer, cap de l’expedició espanyola a Tehuantepec; Jaume Rasquí, cap de l’expedició a Río de la Plata; Miquel de Rifòs, mà dreta dels Cabot a les primeres expedicions; Pere Alberni i Teixidor (Tortosa, 1741), membre dels voluntaris catalans, va explorar el Pacífic Nord i descobrí una illa que batejà com Illa Catalana que avui dia s’anomena Catalan Island a la Columbia Británica; Pere Fages i Beleta (Guissona, 1734), coronel de l’exèrcit espanyol, gobernador de Califòrnia, aventurer i descobridor de Sacramento, el dessert de Mojave, Los Tulares, San Gabriel i moltíssims llocs més; Francesc Jorba i Ferran (Sant Sadurní, 1746), membre del cos de “Voluntaris de Catalunya”, fundà el poble de Yorba Linda; Esteve Rodríguez i Miró (1744), tinent coronel, fundà Nou Madrid a Mirrouri, Monroe a partir de l’originari Font Miró i Sant Stephen a partir del Fort de Sant Esteve). I així moltíssims més catalans a l’aventura americana.

Com a comerciants, esmentar Joan Claret (Barcelona, s. XVI), que dedicà la major part de la seva fortuna personal a financiar expedicions a América, com la de la familia Cabot a Río de la Plata; Salvador Samà i Martí (Vilanova, 1797), coronel de l’exèrcit, fundà el Banc Espanyol a Cuba i el dic de l’Havana.
El funcionariat també tingué una gran ampla representació catalana, encapçalada pel català més conegut de l’aventura americana, en Gaspar de Portolà i Rovira (Balaguer, 1717) (7), coronel de l’exèrcit i descobridor de la badia de San Francisco, San Diego i Monterrey. Fou també el gobernador de Califòrnia.; Gabriel Avilés i Fierro (Vic, 1735), capità general del Regne de Xile i Virrey del Río de la Plata i del perú (8); Pere Catany (Barcelona, 1750), president de la policia i seguretat de Mèxic i oidor de l’Audiència de la Nova Granada; Ambrosi Cerdà i Simó Pontero (fills de Barcelona del s. XVIII), oïdor a Xile el primer, i president de l’Audiència de Guatemala el segon; Esteve Miró i Sabater (s. XVIII), gobernador de Tucumán; Ignasi Sala, gobernador de Cartagena d’Indies; Pere Carbonell, gobernador de Veneçuela de 1792 a 1799; Joaquim d’Alòs, gobernador de Paraguai i comandant militar de Cuzco; Antoni Oleguer i Feliu, Virrey del Río de la Plata; Francesc Romà i Rossell (Barcelona, 1730), Virrey i Intendent de Yucatán.

I el funcionari més conegut que ha donat Catalunya ha estat Manuel Amat i Juyent (Vacarisses, 1707), Tinent General, fill del Marqués de Castellbell i cosí del Baró de Maldà. El 1761 fou designat president de l’Audiència de Lima i Virrey del Perú, creant un cos de l’exèrcit espanyol sota l’advocació de la Mare de Déu de Montserrat. Aquest cos destacarà en les expedicions de descoberta d’importants illes del Pacífic, com per exemple les de Tahití al 1771. El Virrey Amat tornà a Barcelona i construí la seva residencia, coneguda avui com el Palau de la Virreina.
Com a historiador de la gesta hispànica sobresurt per damunt de tothom Joan Cristòfor Calbet i d’Estrella (Sabadell, 1505), escriptor i cronista reial de les Indies, membre de la Cort espanyola i preceptor dels prínceps. Va escriure una crónica sobre la conquesta del Perú, ‘Rebelión de Pizarro en Perú y vida de Don Pedro Gasca’, i fou el biògraf de l’emperador Carles V (9).

Com a eclesiàstics citar a Sant Antoni Maria Claret i Clarà (Sallent 1807), fundador dels Claretians, bisbe de Santiago de Cuba a on lluità en contra l’esclavitut, fou un destacat defensor de l’espanyolitat de l’illa (10), més tard fou nomenat confesor de la Reina Isabel i custodi del monestir de l’Escorial. Feliu de Tàrrega (Tàrrega, 1727), evangelitzador de l’Orinoco i Caroní, fundà San Pedro de Tipurúa; Josep Alemany i Cunill (Vic, 1814), evangelitzà Nevada, Califòrnia i UTA; Pere Claver i Sobocano (Verdú d’Urgell, 1580), conegut com Sant Pere Claver, missioner a Nova Granada i protector d’esclaus; Narcís Coll i Prat (Cornellà de Terri, 1754), arquebiste de Venezuela; Miquel Doménech i Veciana (Reus, 1816), missioner a Missouri; Francesc Fleix i Solans (Lleida, 1804), bisbe de Puerto Rico; Miquel Francesch (Barcelona, s. XVIII), missioner a Guatemala; Benet Garret i Arloví (Agramunt, 1665), bisbe de Nicaragua; Marià Martí i Estadella (Bràfim, 1719), bisbe de Puerto Rico; Benet Maria Moixó i Francolí (Cervera, 1763), bisbe de Charcas i auxiliar de Mitxoacan,, destacà en la lluita contra la insurrecció independentista; els jesuïtes Josep Paramàs, Bernat Ibáñez, Didac Gonzàlez i Josep Solís que evangelitzaren els indis guaranís de l’Alto Paraná el 1775. I molts altres capellans, frares, monjes o seglars que participaren en l’evangelització del nou continent.

Això no ha estat més que una breu relació de personatges catalans que junt amb extremenys, castellans, bascos o gallecs, forjaren la Hispanitat, concepte que Raholes, Sis Ales i Convergents ens volen escamotejar per convertir-la en una celebració vergonyosa i estranya als catalans.
Per acabar, unes estrofes de l’Atlàntida de Mossen Cinto Verdaguer, de lectura obligatoria per a tots els hispanistes catalans, cant sublim a Catalunya, América i la Hispanitat:

“...Troba Colon navilis, i en llur tosca
ala afrontant, magnànim, la mar fosca,
la humanitat li dóna el nom de boig;
al geni que la duia, en sa volada
de promissió a la terra somniada,
com Moisés per les aigües del Mar Roig.

Lo savi ancià, que des d’un cim l’obira,
sent estremir lo cor com una lira;
veu de l’àngel d’Espanya, hermós i bell,
que ahir amb ses ales d’or cobrí a Granada,
eixamplar-les avui com l’estelada
i fer-ne l’ampla terra son mantell.

Veu murgonar amb l’espanyol imperi
l’arbre sant de la creu a altre hemisferi
i el món a la seva ombra reflorir;
encarnar-s’hi del cel la saviesa;
i diu a qui s’enlaira a sa escomesa:
-Vola, Colon...; ara jo puc morir!. (11)

1). Víctor Balaguer. Conferencia pronunciada el 1892 i citada al llibre ‘Els catalans a les Indies’ de Josep Maria Beernades, 1992. Comissió América i Catalunya.

2). El percursor de la idea de la Hispanitat fou l’escriptor basc Ramón de Basterra Zabala. La primera commemoració del Dia de la Hispanitat celebrada a Espanya fou realitzada a Barcelona, a la casa d’Amèrica el 12 d’octubre de 1911. Aquesta iniciativa fou recollida pel periodista asturià José María González per tal de fer d’aquesta data festa nacional d’Espanya.
3). El nacionalisme intenta negar la evidencia de la catalanitat dels primers evangelitzadors d’Amèrica. Podeu llegir ‘Els primers missioners d’Amèrica foren catalans?’ de Pere Català i Roca, Dalmau Editors.

4). >. ‘Cataluña en la carrera de las Indias’, Carlos Martínez Shaw. 1981.
Es recomana el llibre d’aquest professor d’història de la Universitat de Barcelona, en el que demostra que Catalunya no fou esclosa del comerç amb América.

5). Per tenir una relació ampla de personatges, tot i la tergiversació nacionalista dels llibre, podeu mirar ‘200 catalans a les Amèriques’, Comissió Catalana del Cinquè Centenari del Descobriment d’Amèrica.

6). ‘Relación acerca de las antigüedades de los indios’. 1498.Tots els països americans tenen una escola dedicada a aquest català.

7). ‘Contribució a una biografia de Gaspar de Portolà’, J. Carner i Ribalta, Dalmau Editors. En aquest llibre ens parla que els catalans que els seguiren batejaren la terra descoberta com la terra de la calç i el forn (Califòrnia).ç

8). Fou conegut com el “Virrei devot” ja que posà fi a les “encomiendas” donant la llibertat i la propietat de la terra als indis guaranís. Creà el govern de Mairas.

9). Sobre aquest personatge podeu llegir ‘El català Joan Cristòfol Calvet d’Estrella’ de Puig i Pujol. Episodis de la història, de Dalmau Editors.

10). >. Carta adreçada al Bisbe de Vic Doctor Casadevall.

11). ‘L'Atlàntida’, Jacint Verdaguer, Conclusió, somni d’Isabel.




Font: http://www.lesclat.com/modules.php?n...rticle&artid=7