Tema: Acte commemoratiu del 65è. aniversari de la mort del president Lluís Companys

Acte commemoratiu del 65è. aniversari de la mort del president Lluís Companys.

Fossar de Santa Eulàlia. Montjuïc. Barcelona, 15 d'octubre de 2005

Després de sentir les paraules tenses, emotives, però al mateix temps sosegades, esplèndides, de Josep Lluís Carod Rovira, vull dir-los clarament que el visca Catalunya de Macià i Companys tenia el dring de la nova aventura, de la barca nova. Ells van ser els primers presidents de la Generalitat nova. Ells van ser els primers presidents de la Generalitat secular, civil.

Hi ha hagut 126 presidents abans del que us parla avui amb especial emoció. Però abans de Macià i Companys tots havien estat d’un dels tres braços de la Diputació del General, tots del braç eclesial.

(Hi ha gent que encara no sap que Rafael Casanova no era pas president de la Generalitat, que era conseller en Cap del Consell de Cent, val a dir alcalde de Barcelona.)

L’avi Macià, el primer autèntic president del Govern de la Generalitat, d’un govern formal, modern, ha estat el president més estimat per tothom. Però Companys és el més entranyable, el que millor representa la nostra aventura com a poble en els moments més tràgics, per Catalunya, Espanya i Europa, els moments més tràgics de la història moderna, potser de tota la nostra història com a poble català.

Roosevelt va confessar al final de la seva vida que el més greu error de la seva carrera política havia estat la no intervenció en la guerra d’Espanya. Massa tard. Quan ho va dir Companys ja era mort, havia estat mort aquí.

Joan Reventós, que va reclamar el retorn de Tarradellas i va evitar una Generalitat sense ànima, sense nom, sense dring; Joan Reventós sentia una veneració especial per Companys, i ens va ensenyar a conèixer i a estimar Companys, que és el mateix que dir que ens va ensenyar a estimar Catalunya, la Catalunya autèntica, la gloriosa i la vençuda: Catalunya tal com és, tal com ha estat.

Companys i Macià van proclamar el 14 d’Abril la República catalana en el sí de la Federació de Repúbliques Ibèriques. Aviat van veure que Catalunya havia de pactar amb Espanya i van adoptar el nom de Generalitat i un Estatut que avui ens semblaria provablement del tot insuficient.

Nosaltres també pactarem. Però el nostre pacte no serà com aquell, no haurà de ser com aquell. Les coses han canviat. Ara vivim en una Catalunya i una Espanya en pau i democràcia des de fa més d’un quart de segle, en una Catalunya i una Espanya que progressen més ràpidament que Europa.

I no serà mèrit solament de la nostra generació, certament, sinó de la seva, de la generació de Companys i de la Generació de Macià, i d’Irla, del gran Tarradellas, i del fecund i llarg període de Jordi Pujol. Llegiu si us plau la intervenció de Pujol en el Debat sobre l’estat de l’autonomia de l’any 1987. Crec que s’hi reflecteix un judici sever i lúcid sobre l’evolució de la nostra autonomia.

L’Estatut no va poder realitzar-se i dur-se a la pràctica amb l’ambició amb que s’havia redactat. Però no es va arribar a canviar. No era el moment encara.

Ara sí. El nou Estatut ara és un estudi profundament rigorós de què li cal a Catalunya per a ser el que sempre ha volgut ser. Amb un respecte cabal per Espanya i pels pobles d’Espanya. Això sí: el nou Estatut, l’estatut de Barcelona, rellançat a Miravet i pastat de principi a final a la Ciutadella de Barcelona, ha estat fet en el millor moment per a que ni ens callem rés ni ens puguin donar massa lliçons de dret.

No fóra bo que la prudència o els temors que varen estar presents el 1980, el 1987 o el 1999 ens obliguin ara: no hi ha raons. I ens sabrem explicar. Ara la prudència i l’experiència ens obliguen a ser rigorosos, flexibles sens dubte, però sobretot, sobretot, exigents. Dic la prudència ens obliga a ser exigents. La raó i la història estan de la nostra part.

Ara podem dir que Catalunya és una nació, ara podem dir Catalunya és una nació, ara hem de dir Catalunya és una nació. Podem dir que Catalunya ha estat una nació des de fa segles, i que ho és en el marc de l’Estat espanyol. Perquè aquesta és la realitat.

Sobre els sentiments no es mana, sobre els sentiments no hi ha llei. Mereixen respecte. Sóc dels que creuen, amb el President Zapatero, que allò que compta és la capacitat de compartir ciutadania i civisme i la capacitat de teixir aliances.

Sabem que dintre de Catalunya hi ha diversos graus de combinació dels sentiments de pertanyença: hi ha ciutadans, molts ciutadans, que no volen triar entre dos amors ni posar-los en ordre, n’hi ha que els poden en ordre invers a l’ordre dels altres – sense problemes

I per descomptat hi ha en canvi mitjans de comunicació d’institucions venerables que escampen la deformació i l’odi: vet aquí un dels misteris més ben guardats de la realitat actual. Un autèntic misteri de la fe.

En tot cas la majoria, la gran majoria dels representants del poble de Catalunya hem proclamat Catalunya com a nació, en el marc de l’Estat espanyol, de la nació de nacions que és Espanya puix que d’acord amb la Constitució està formada no solament per regions sinó per nacionalitats. I els puc dir que hi ha juristes eminents especialitzats en l’estudi de la Constitució que no aprecien inconstitucionalitats manifestes en el nou Estatut. N’hi haurà d’altres, evident, però n’hi ha molts d’aquest cantó.

Crec, amb el president del govern espanyol, que l’Estatut anirà endavant, i estic cert també que els noms i les competències i els recursos que el Parlament espanyol acabarà acceptant seran bàsicament els que hem proposat. Fora bo que les grans qüestions estiguessin resoltes abans de Nadal: no convé tenir Catalunya i Espanya senceres amb l’ai al cor durant molt de temps, tot i que el temps tot ho acaba curant.

Nosaltres no som en absolut dogmàtics però sabem que ens assisteix la raó després de dos anys de treball intens i discret. Estem convençuts que el bon treball triomfa sempre i que arribarà el dia que puguem cridar, com va fer Companys, Visca Espanya! Sabent aquest cop que no passarà el que deia el poeta Machado: que una de les dues Espanyes havia de gelar-nos el cor si érem nascuts a la pell de brau. A ells sí

Aquí el van afusellar i a baix al fossar de la Pedrera descansen les despulles d’ençà que l’Ajuntament de Barcelona va dignificar el cementiri dels miserables.

Va ser aleshores que Heribert Barrera va demanar i aconseguir que l’estàtua del General Franco deixés de presidir el pati del Castell, cosa que vaig cuitar a fer amb l’acord del Capità General. I sabem que dos juristes, un d’ells de Lleida, van poder comprovar que els soldats que el van afusellar van respectar la seva darrera voluntat; “no em dispareu a la cara”.

Ara només falta que culmini la revisió i arxiu del procés de Lluís Companys, com va prometre tal dia com avui ara fa un any la vicepresidenta del govern espanyol. I avui ho ha reiterat per carta adreçada a l’Associació per Immolats. Ara només falta això.

Visca Catalunya.


Font: http://www10.gencat.net/president/Ap...15companys.jsp

Amb una mica d'esperit batzec ens podriem publicitar fent una mica de soroll els dies previs a aquests esdeveniments... amb pintades o adhesius als llocs propers on van a fer ofrenes i demes payasades....