Tema: El Catala a l´alguer

El català a l'Alguer1. Dades generals: descripció geogràfica, demogràfica i lingüística
El terme municipal de la ciutat de l'Alguer (aproximadament 225 km2) és contingu als municipis de llengua sarda de Sassari, Olmedo, Putifigàri i Villanova. D'acord amb les dades del cens de 1991, la població total de la ciutat és de 39.026 persones.
Entre 1960 i 1970, més de la meitat de les famílies catalanoparlants que vivien al centre històric de la ciutat va anar desplaçant-se cap als barris perifèrics i les noves granges que van sorgir com a conseqüència de la transformació agrària que va conèixer tota la regió. De més a més, cal afegir-hi una tendència creixent de la població algueresa a l'emigració cap a la Itàlia continental i l'estranger. Paral.lelament, es va produir un flux constant de nous immigrats (principalment procedents de la mateixa Sardenya, però també napolitans i sicilians), atrets per la industrialització creixent de la regió i el desenvolupament del sector turístic.
La llengua catalana de l'Alguer ha de conviure no només amb l'italià sinó també amb altres llengües i dialectes: el sard, el dialecte giulano-dàlmata, el dialecte emilià, etc. L'italià és la llengua principal de la majoria de la població (51%) mentre que el 41,% té com a llengua habitual l'alguerès i 7% el sard.
L'economia de la ciutat de l'Alguer es basa principalment en l'agricultura (9,3% de la població treballa en aquest sector), la indústria lleugera i la construcció (31,6%). Les feines tradicionals (pesca i artesania) estan en recessió constant des de l'aplicació del Pla de Desenvolupament de Sardenya que es va començar a aplicar l'any 1953 i que ha potenciat el desenvolupament de les infrastructures, de la construcció i de la indústria.
La desaparició de les antigues estructures econòmiques ha provocat la desintegració de l'antic equilibri social i la difusió de l'italià com a vehicle principal de les noves comunicacions. A la pràctica, ni el sard ni el català no tenen lloc ni són necessaris en l'actual mercat de treball.
1.2. Història general de la regió i de la llengua
L'illa de Sardenya va ser cedida al segle XIII al rei d'Aragó Jaume II pel Papa Bonifaci VIII tot i que no fou incorporada a la Corona d'Aragó fins al 1323 després d'una llarga guerra. La ciutat de l'Alguer va ser conquerida per Pere III el 1354. Després de nombroses revoltes, la població sarda va ser deportada i substituïda per colons catalans a partir de 1372. Posteriorment, es van prendre noves mesures amb l'objectiu d'excloure la població sarda de la vida pública (1391 i 1478).
En tant que capital dels reis catalans a Sardenya, l'Alguer es va beneficiar d'importants privilegis econòmics que comportaren un fort creixement demogràfic i un nivell molt alt de prosperitat al llarg dels segles XIV, XV i XVI. A partir del segle XVII comença la decadència econòmica i demogràfica de la ciutat com a conseqüència de la política duta a terme pels Habsburg i de les successives epidèmies de pesta. Poc després de la Guerra de Successió, Sardenya va ser cedida el 1720 a la Casa de Savoia i es trencaren els contactes amb Catalunya.
El català es va convertir en la llengua de la població urbana, de l'administració i de les classes socials privilegiades després de la conquesta de l'illa, mentre les poblacions rurals continuaven a parlar el sard. El predomini del català es veure reforçat pel seguit de mesures anti-sardes a les quals acaben d'al.ludir. Tot i la castellanització progressiva de les elits després de la unificació de les corones d'Aragó i de Castella, el català va continuar essent la llengua dominant (socialment i administrativa) fins al segle XVIII. La incorporació de sardenya al Regne d'Itàlia va suposar la desaparició del català de l'administració i de l'Església, en un moment on els contactes amb Catalunya són cada vegada més escassos. Al llarg del segle XX aquesta situació es va veure reforçada per la generalització de l'ensenyament de l'italià a les escoles.
Tot i la influència de la Renaixença, els conflictes entre els diferents grups de filòlegs locals (els quals van portar fins i tot a l'edició simultània de dues gramàtiques totalment incompatibles) varen abocar al fracàs tots els projectes de recuperació lingüística. La recuperació que està vivint el català des dels anys seixanta es deu en bona part a la col.laboració de les associacions culturals catalanes en les activitats culturals realitzades a l'Alguer. Així, el català ha anat recuperant alguns espais d'ús que havia perdut (reunions del consistori municipal, avisos a l'aeroport) tot i que les polèmiques tradicionals entre lingüistes sobre la codificació de l'alguerès i dels diferents nivells de llengua continuen impedint l'establiment d'una varietat estàndard per al català de l'Alguer.
Diverses associacions i grups culturals intenten posar fi a aquesta situació, d'entre els quals destaquen el partit polític Sardenya i Llibertat, l'Obra Cultural de l'Alguer, el Centre de Recerca i Documentació Eduardo Toda i l'Escola d'Alguerès Pasquale Scanu. Tot i així, les actuacions dels defensors de la llengua catalana no són unitàries en la mesura que alguns consideren que l'alguerès és una variant dialectal del català, altres com una llengua que ha de desenvolupar les seves pròpies normes i uns altres cerquen un compromís entre el català estàndard i la variant local.
1.3. Estatus jurídic i polítiques oficials
Tot i que l'article 6 de la Constitució italiana preveu la tutela de les minories lingüístiques d'Itàlia, aquesta disposició mai no ha estat aplicat al català. Ara bé, una nova lectura de l'article 9 de la Constitució italiana que atribueix la competència de l'Estat en el desenvolupament de la cultura podria estar portant a un cert reconeixement de competències culturals a les regions.
Pel que fa a la ciutat de l'Alguer, la carta municipal de 1991 estableix que l'ajuntament es proposa protegir, promoure i difondre la llengua catalana i contribuir econòmicament al finançament de les associacions culturals.
2. Presència i ús del català per sectors
2.1. Ensenyament
Excepte en algunes situacions molt específiques, podem dir que mai no ha existit una legislació o una política oficial específiques sobre l'ús de les llengües minoritàries en el sistema educatiu. Només la circular 73/94 del Ministeri de la Instrucció Pública contempla la possibilitat de fomentar el respecte a les minories lingüístiques. Així, doncs, el català no s'utilitza a l'ensenyament preescolar i a secundària, mentre que la seva presència a l'ensenyament primari és molt escassa (poc més d'una trentena d'alumnes reben cursos de català que es completen amb activitats extraescolars).
Pel que fa a l'ensenyament superior, el català és ensenyat a la Universitat de Sassari i compta amb una càtedra de llengua i literatura catalanes.
D'altra banda, també existeixen cursos de català per a professors organitzats pel Centre de Recursos Pedagògics "Maria Montessori", a la vegada que algunes associacions culturals alguereses organitzen cursos de català per a adults.
2.2. Autoritats judicials
L'italià és l'única llengua que s'utilitza habitualment als tribunals en la mesura que només s'utilitza el català en el cas (molt excepcional) que una persona no sigui capaç d'expressar correctament en català o si l'advocat d'una de les parts ho sol.licita. Si es dóna aquesta circumstància, les despeses de traducció i interpretació corren a càrrec de l'interessat.
2.3. Autoritats i serveis públics
El català no té cap mena de presència en aquest sector, atès que només algunes comunicacions de la companyia d'electricitat, del servei de telefònica i de les oficines de correus es fan de tant en tant en català. Algunes vegades també està permès registrar la forma catalana de noms i cognoms.
2.4. Mitjans de comunicació i tecnologies de la informació
La reforma del sistema italià de televisió endegada el 1975 contemplava una tímida iniciativa de regionalització per tal de posar fi al monopoli de la RAI. Tot i així, la proliferació posterior de televisions privades va deixar les regions sense a penes participació en el sector.
Pel que fa a la premsa, un diari de l'Alguer publica cada quinze dies (des de 1994) un petit suplement de còmics en català. També existeixen dues publicacions periòdiques que utilitzen parcialment el català: L'Alguer (revista cultural bimestral) i Revista de l'Alguer (revista de publicació anual dedicada principalment a temes filològics). L'ajuntament de l'Alguer assumeix una part de les despeses d'impressió i distribució.
Radio Sigma inclou sovint en els seus programes la participació d'invitats procedents dels altres territoris de llengua catalana per tal de familiaritzar la població amb la altres varietats dialectals. L'audiència aproximada d'aquesta emissora és de 6.000 persones. Cal senyalar que tot i que els locutors parlen en alguerès, els anuncis publictaris sempre es fan en italià.
La televisió local (Tele Ribera del Corall) emet un 10% de programes en català i películes doblades al català per TV3. Aquesta emissora és finançada exclusivament amb capital local i amb el suport de l'ajuntament de l'Alguer.
2.5. Producció i indústries culturals
La producció literària en alguerès és molt limitada (una dotzena de llibres al llarg dels tres últims anys). Es tracta sobretot de llibres per nens, obres poètiques i de temàtica religiosa.
Cada any se celebra un festival de música tradicional algueresa i nombrosos concerts de cançó popular. Tambéhi ha una dotzena de cantants de música moderna que han editat discos al llarg dels cinc últims anys.
Pel que fa al teatre, existeixen dues companyies estables d'aficionats (Gaví Bal.lero i Nova Companya de Dilectants) que reben l'ajut de l'ajuntament i d'entitats privades. Les representacions tenen lloc dos cops l'any i cada obra és representada durant tres dies.
Altres activitats culturals que tenen lloc en alguerès són: conferències, exposicions fotogràfiques, festes i celebracions religioses.
En darrer terme, cal valorar el fet que des dels anys vuitanta l'ajuntament de l'Alguer ha incrementat considerablement les subvencions atorgades a l'editorial catalana de la ciutat, a la televisió local, als festivals culturals, als concerts i a tota mena d'activitats culturals en català.
2.6. Sector sòcio-econòmic
El català té una presència molt limitada en les activitats del sector sòcio-econòmic atès que mai no es requereix coneixements de català per accedir a un lloc de treball i que l'italià és la llengua vehicular dels algueresos. Així, només algunes campanyes publicitàries emeses per Radio Sigma són dutes a terme en català. No obstant això, alguns estudis indiquen que aproximadament un 37% dels algueresos utilitzen el català en les converses informals que tenen lloc a la feina.
2.7. Ús familiar i social de la llengua
Sembla ser que la majoria dels pares que tenen el català com a llengua principal continuen a transmetre la llengua als seus fills i que només un 11% d'aquests adoptarien l'italià com a llengua principal.
Tot i així, l'ús quotidià del català és molt més elevat en la generació dels avis i dels pares (42%) que no en les noves generacions: a penes 13% dels fills parlen català entre ells. D'altra banda, en nombroses famílies els pares parlen en català als fills més grans i en italià als més joves, la qual cosa indicaria un ràpid procés d'abandó dels comportaments lingüístics tradicionals.
Malgrat el descens progressiu de l'ús del català a la família, aquesta continua essent el principal vehicle d'aprenentatge de la llengua (60,6%), seguit dels amics (29,7%). En canvi, només un 3% de la població declara haver après català gràcies a la ràdio i la televisió. També cal subratllar que, tot i la situació diglòssica de substitució que està vivint el català a l'Alguer i el fet que la majoria de la població continua essent analfabeta en la seva pròpia llengua, s'està produint un increment constant i considerable del nombre de persones (sobretot en el nucli urbà) capaces de llegir i entendre rètols i anuncis en català.
Pel que fa al prestigi social de la llengua, sembla ser que els catalanoparlants siguin considerats (per part dels sardoparlants) com a ciutadans privilegiats en la mesura que la seva llengua va recuperant lentament la seva presència alguns espais (mitjans de comunicació i administració local), mentre el sard continua en declivi constant.
L'italià, en canvi, és assimilat a les nocions de progrés, de cultura, de modernitat i d'utilitat, mentre que el sard i l'alguerès són considerats propis de comunitats tradicionals, socialment endarrerides, i com a llengües poc útils. Les actituds facotables cap a l'alguerès es basen en la nostàlgia i en l'orgull inspirat per la història i les tradicions pròpies. En aquest sentit, alguns aspectes de la recuperació de la identitat catalana de l'Alguer tenen un caràcter fonamentalment folclòric.
Quant a l'evolució futura de la llengua, només una petita minoria d'algueresos pensa que el català està en perill d'extinció, tot i que aquells que consideren que la llengua està iniciant un procés sòlid de recuperació només representen una lleugera majoria de la població. Tot i així, la majoria de la població adopta actituds favorable cap a la defensa de la llengua catalana.
2.8. Intercanvis transfronterers
La ciutat de l'Alguer manté relacions culturals i turístiques importants amb Tarragona i Ciutat de Palma, ciutats amb les quals està agermanada. També sembla que el procés de política lingüística portat a terme per la Generalitat de Catalunya hagi tingut un impactew considerable sobre les actituds lingüístiques dels algueresos. De més a més, també cal destacar la cooperació institucional que existeix entre el Departament de Cultura de la Generalitat i l'Ajuntament de l'Alguer des que se celebraren el 1989 les Primeres Trobades Universitàries.
3. Conclusió
Podem afirmar que existeixen encara prou factors i condicions adequades per tal de frenar i invertir un fenòmen que, aparentment, semblava irreversible: la substitució lingüística. En efecte, i encara que no tan marcat en les noves generacions, existeix un interès important en la població algueresa a favor de la recuperació de la seva llengua.
Per això cal que el govern italià aprovi finalment una llei de protecció de les minories lingüístiques; que s'introdueixi el català en el currículum escolar; si es posi en marxa un programa de formació del professorat en llengua catalana; i, finalment, que s'intensifiquin els intercanvis culturals amb Catalunya i els altres territoris de llengua catalana.

Llei italiana de: "Norme in materia di tutela delle minoranze linguistiche storiche"


SENATO DELLA REPUBBLICA
13 LEGISLATURA
N. 3366
DISEGNO DI LEGGE
d'iniziativa dei deputati CORLEONE, BOATO e RUFFINO
approvato dalla Camera dei deputati il 17 giugno 1998 Trasmesso dal Presidente della Camera dei deputati alla Presidenza del Senato il 18 giugno 1998
Norme in materia di tutela delle minoranze linguistiche storiche
Testo articoli e allegati Senato - Disegno di legge 3366 DISEGNO DI LEGGE
Art. 1.
1. La lingua ufficiale della Repubblica é l'italiano.
2. La Repubblica, che valorizza il patrimonio linguistico e culturale della lingua italiana, promuove altresí la valorizzazione delle lingue e delle culture tutelate dalla presente legge.
Art. 2.
1. In attuazione dell'articolo 6 della Costituzione e in armonia con i princípi generali stabiliti dagli organismi europei e internazionali, la Repubblica tutela la lingua e la cultura delle popolazioni albanesi, catalane, germaniche, greche, slovene e croate e di quelle parlanti il francese, il franco-provenzale, il friulano, il ladino, l'occitano e il sardo.
Art. 3.
1. La delimitazione dell'ambito territoriale e subcomunale in cui si applicano le disposizioni di tutela delle minoranze linguistiche storiche previste dalla presente legge é adottata dal consiglio provinciale, sentiti i comuni interessati, su richiesta di almeno il quindici per cento dei cittadini iscritti nelle liste elettorali e residenti nei comuni stessi, ovvero di un terzo dei consiglieri comunali dei medesimi comuni.
2. Nel caso in cui non sussista alcuna delle due condizioni di cui al comma 1 e qualora sul territorio comunale insista comunque una minoranza linguistica ricompresa nell'elenco di cui all'articolo 2, il procedimento inizia qualora si pronunci fa vorevolmente la popolazione residente, attraverso apposita consultazione promossa dai soggetti aventi titolo e con le modalità previste dai rispettivi statuti e regolamenti comunali.
3. Quando le minoranze linguistiche di cui all'articolo 2 si trovano distribuite su territori provinciali o regionali diversi, esse possono costituire organismi di coordinamento e di proposta, che gli enti locali interessati hanno facoltà di riconoscere.
Art. 4.
1. Nelle scuole materne dei comuni di cui all'articolo 3, l'educazione linguistica prevede, accanto all'uso della lingua italiana, anche l'uso della lingua della minoranza per lo svolgimento delle attività educative. Nelle scuole elementari e nelle scuole secondarie di primo grado é previsto l'uso anche della lingua della minoranza come strumento di insegnamento.
2. Le istituzioni scolastiche elementari e secondarie di primo grado, in conformità a quanto previsto dall'articolo 3, comma 1, della presente legge, nell'esercizio dell'autonomia organizzativa e didattica di cui all'articolo 21, commi 8 e 9, della legge 15 marzo 1997, n. 59, nei limiti dell'orario curriculare complessivo definito a livello nazionale e nel rispetto dei complessivi obblighi di servizio dei docenti previsti dai contratti collettivi, al fine di assicurare l'apprendimento della lingua della minoranza, deliberano, anche sulla base delle richieste dei genitori degli alunni, le modalità di svolgimento delle attività di insegnamento della lingua e delle tradizioni culturali delle comunità locali, stabilendone i tempi e le metodologie, nonché stabilendo i criteri di valutazione degli alunni e le modalità di impiego di docenti qualificati.
3. Le medesime istituzioni scolastiche di cui al comma 2, ai sensi dell'articolo 21, comma 10, della legge 15 marzo 1997, n. 59, sia singolarmente sia in forma associata, possono realizzare ampliamenti dell'offerta formativa in favore degli adulti. Nell'esercizio dell'autonomia di ricerca, sperimentazione e sviluppo, di cui al citato articolo 21, comma 10, le istituzioni scolastiche adottano, anche attraverso forme associate, iniziative nel campo dello studio delle lingue e delle tradizioni culturali degli appartenenti ad una minoranza linguistica riconosciuta ai sensi degli articoli 2 e 3 della presente legge e perseguono attività di formazione e aggiornamento degli insegnanti addetti alle medesime discipline. A tale scopo le istituzioni scolastiche possono stipulare convenzioni ai sensi dell'articolo 21, comma 12, della citata legge n. 59 del 1997.
4. Le iniziative previste dai commi 2 e 3 sono realizzate dalle medesime istituzioni scolastiche avvalendosi delle risorse umane a disposizione, della dotazione finanziaria attribuita ai sensi dell'articolo 21, comma 5, della legge 15 marzo 1997, n. 59, nonché delle risorse aggiuntive reperibili con convenzioni, prevedendo tra le priorità stabilite dal medesimo comma 5 quelle di cui alla presente legge. Nella ripartizione delle risorse di cui al citato comma 5 dell'articolo 21 della legge n. 59 del 1997, si tiene conto delle priorità aggiuntive di cui al presente comma.
5. Al momento della preiscrizione i genitori comunicano alla istituzione scolastica interessata se intendono avvalersi per i propri figli dell'insegnamento della lingua della minoranza.
Art. 5.
1. Il Ministro della pubblica istruzione, con propri decreti, indica i criteri generali per l'attuazione delle misure contenute nell'articolo 4 e puó promuovere e realizzare progetti nazionali locali nel campo dello studio delle lingue e delle tradizioni culturali degli appartenenti ad una minoranza linguistica riconosciuta ai sensi degli articoli 2 e 3 della presente legge. Per la realizzazione dei progetti é autorizzata la spesa di lire 2 miliardi annue a decorrere dall'anno 1999.
2. Gli schemi di decreto di cui al comma 1 sono trasmessi al Parlamento per l'acquisizione del parere delle competenti Commissioni permanenti, che possono esprimersi entro sessanta giorni.
Art. 6.
1. Ai sensi degli articoli 6 e 8 della legge 19 novembre 1990, n. 341, le università delle regioni interessate, nell'ambito della loro autonomia e degli ordinari stanziamenti di bilancio, assumono ogni iniziativa, ivi compresa l'istituzione di corsi di lingua e cultura delle lingue di cui all'articolo 2, finalizzata ad agevolare la ricerca scientifica e le attività culturali e formative a sostegno delle finalità della presente legge.
Art. 7.
1. Nei comuni di cui all'articolo 3, i membri dei consigli comunali e degli altri organi a struttura collegiale dell'amministrazione possono usare, nell'attività degli organismi medesimi, la lingua ammessa a tutela.
2. La disposizione di cui al comma 1 si applica altresí ai consiglieri delle comunità montane, delle province e delle regioni, i cui territori ricomprendano comuni nei quali é riconosciuta la lingua ammessa a tutela, che complessivamente costituiscano almeno il 15 per cento della popolazione interessata.
3. Qualora uno o piú componenti degli organi collegiali di cui ai commi 1 e 2 dichiarino di non conoscere la lingua ammessa a tutela, deve essere garantita una immediata traduzione in lingua italiana.
4. Qualora gli atti destinati ad uso pubblico siano redatti nelle due lingue, producono effetti giuridici solo gli atti e le deliberazioni redatti in lingua italiana.
Art. 8.
1. Nei comuni di cui all'articolo 3, il consiglio comunale puó provvedere, con oneri a carico del bilancio del comune stesso, in mancanza di altre risorse disponibili a questo fine, alla pubblicazione nella lingua ammessa a tutela di atti ufficiali dello Stato, delle regioni e degli enti locali nonché di enti pubblici non territoriali, fermo restando il valore legale esclusivo degli atti nel testo redatto in lingua italiana.
Art. 9.
1. Fatto salvo quanto previsto dall'articolo 7, nei comuni di cui all'articolo 3 é consentito, negli uffici delle amministrazioni pubbliche, l'uso orale e scritto della lingua ammessa a tutela. Dall'applicazione del presente comma sono escluse le forze armate e le forze di polizia dello Stato.
2. Per rendere effettivo l'esercizio delle facoltà di cui al comma 1, le pubbliche amministrazioni provvedono, anche attraverso convenzioni con altri enti, a garantire la presenza di personale che sia in grado di rispondere alle richieste del pubblico usando la lingua ammessa a tutela. A tal fine é istituito, presso la Presidenza del Consiglio dei ministri -Dipartimento per gli affari regionali, un Fondo nazionale per la tutela delle minoranze linguistiche con una dotazione finanziaria annua di lire 9.800.000.000 a decorrere dal 1999.Tali risorse, da considerare quale limite massimo di spesa, sono ripartite annualmente con decreto del Presidente del Consiglio dei ministri, sentite le amministrazioni interessate.
3. Nei procedimenti davanti al giudice di pace é consentito l'uso della lingua ammessa a tutela. Restano ferme le disposizioni di cui all'articolo 109 del codice di procedura penale.
Art. 10.
1. Nei comuni di cui all'articolo 3, in aggiunta ai toponimi ufficiali, i consigli comunali possono deliberare l'adozione di toponimi conformi alle tradizioni e agli usi locali.
Art. 11.
1. I cittadini che fanno parte di una minoranza linguistica riconosciuta ai sensi degli articoli 2 e 3 e residenti nei comuni di cui al medesimo articolo 3, i cognomi o i nomi dei quali siano stati modificati prima della data di entrata in vigore della presente legge o ai quali sia stato impedito in passato di apporre il nome di battesimo nella lingua della minoranza, hanno diritto di ottenere, sulla base di adeguata documentazione, il ripristino degli stessi in forma originaria. Il ripristino del cognome ha effetto anche per i discendenti degli interessati che non siano maggiorenni o che, se maggiorenni, abbiano prestato il loro consenso.
2. Nei casi di cui al comma 1 la domanda deve indicare il nome o il cognome che si intende assumere ed é presentata al sindaco del comune di residenza del richiedente, il quale provvede d'ufficio a trasmetterla al prefetto, corredandola di un estratto dell'atto di nascita. Il prefetto, qualora ricorrano i presupposti previsti dal comma 1, emana il decreto di ripristino del nome o del cognome. Per i membri della stessa famiglia il prefetto puó provvedere con un unico decreto. Nel caso di reiezione della domanda, il relativo provvedimento puó essere impugnato, entro trenta giorni dalla comunicazione, con ricorso al Ministro di grazia e giustizia, che decide previo parere del Consiglio di Stato. Il procedimento é esente da spese e deve essere concluso entro novanta giorni dalla richiesta.
3. Gli uffici dello stato civile dei comuni interessati provvedono alle annotazioni conseguenti all'attuazione delle disposizioni di cui al presente articolo. Tutti gli altri registri, tutti gli elenchi e ruoli nominativi sono rettificati d'ufficio dal comune e dalle altre amministrazioni competenti.
Art. 12.
1. Nella convenzione tra il Ministero delle comunicazioni e la società concessionaria del servizio pubblico radiotelevisivo e nel conseguente contratto di servizio sono assicurate condizioni per la tutela delle minoranze linguistiche nelle zone di appartenenza.
2. Le regioni interessate possono altresí stipulare apposite convenzioni con la società concessionaria del servizio pubblico radiotelevisivo per trasmissioni giornalistiche o programmi nelle lingue ammesse a tutela, nell'ambito delle programmazioni radiofoniche e televisive regionali della medesima società concessionaria; per le stesse finalità le regioni possono stipulare appositi accordi con emittenti locali.
3. La tutela delle minoranze linguistiche nell'ambito del sistema delle comunicazioni di massa é di competenza dell'Autorità per le garanzie nelle comunicazioni di cui alla legge 31 luglio 1997, n. 249, fatte salve le funzioni di indirizzo della Commissione parlamentare per l'indirizzo generale e la vigilanza dei servizi radiotelevisivi.
Art. 13.
1. Le regioni a statuto ordinario, nelle materie di loro competenza, adeguano la propria legislazione ai princípi stabiliti dalla presente legge, fatte salve le disposizioni legislative regionali vigenti che prevedano condizioni piú favorevoli per le minoranze linguistiche.
Art. 14.
1. Nell'ambito delle proprie disponibilità di bilancio le regioni e le province in cui siano presenti i gruppi linguistici di cui all'articolo 2 nonché i comuni ricompresi nelle suddette province possono determinare, in base a criteri oggettivi, provvidenze per l'editoria, per gli organi di stampa e per le emittenti radiotelevisive a carattere privato che utilizzino una delle lingue ammesse a tutela, nonché per le associazioni riconosciute e radicate nel territorio che abbiano come finalità la salvaguardia delle minoranze linguistiche.
Art. 15.
1. Oltre a quanto previsto dagli articoli 5, comma 1, e 9, comma 2, le spese sostenute dagli enti locali per l'assolvimento degli obblighi derivanti dalla presente legge sono poste a carico del bilancio statale entro il limite massimo complessivo annuo di lire 8.700.000.000 a decorrere dal 1999.
2. L'iscrizione nei bilanci degli enti locali delle previsioni di spesa per le esigenze di cui al comma 1 é subordinata alla previa ripartizione delle risorse di cui al medesimo comma 1 tra gli enti locali interessati, da effettuare con decreto del Presidente del Consiglio dei ministri.
3. L'erogazione delle somme ripartite ai sensi del comma 2 avviene sulla base di una appropriata rendicontazione, presentata dall'ente locale competente, con indicazione dei motivi dell'intervento e delle giustificazioni circa la congruità della spesa.
Art. 16.
1. Le regioni e le province possono provvedere, a carico delle proprie disponibilità di bilancio, alla creazione di appositi istituti per la tutela delle tradizioni linguistiche e culturali delle popolazioni considerate dalla presente legge, ovvero favoriscono la costituzione di sezioni autonome delle istituzioni culturali locali già esistenti.
Art. 17.
1. Le norme regolamentari di attuazione della presente legge sono adottate entro sei mesi dalla data di entrata in vigore della medesima, sentite le regioni interessate.
Art. 18.
1. Nelle regioni a statuto speciale l'applicazione delle disposizioni piú favorevoli previste dalla presente legge é disciplinata con norme di attuazione dei rispettivi statuti. Restano ferme le norme di tutela esistenti nelle medesime regioni a statuto speciale e nelle province autonome di Trento e di Bolzano.
2. Fino all'entrata in vigore delle norme di attuazione di cui al comma 1, nelle regioni a statuto speciale il cui ordinamento non preveda norme di tutela si applicano le disposizioni di cui alla presente legge.
Art. 19.
1. La Repubblica promuove, nei modi e nelle forme che saranno di caso in caso previsti in apposite convenzioni e perseguendo condizioni di reciprocità con gli Stati esteri, lo sviluppo delle lingue e delle culture di cui all'articolo 2 diffuse all'estero, nei casi in cui i cittadini delle relative comunità abbiano mantenuto e sviluppato l'identità socio-culturale e linguistica d'origine.
2. Il Ministero degli affari esteri promuove le opportune intese con altri Stati, al fine di assicurare condizioni favorevoli per le comunità di lingua italiana presenti sul loro territorio e di diffondere all'estero la lingua e la cultura italiane. La Repubblica favorisce la cooperazione transfrontaliera e interregionale anche nell'ambito dei programmi dell'Unione europea.
3. Il Governo presenta annualmente al Parlamento una relazione in merito allo sta to di attuazione degli adempimenti previsti dal presente articolo.
Art. 20.
1. All'onere derivante dall'attuazione della presente legge, valutato in lire 20.500.000.000 a decorrere dal 1999, si provvede mediante corrispondente riduzione delle proiezioni dello stanziamento iscritto, ai fini del bilancio triennale 1998-2000, nell'ambito dell'unità previsionale di base di parte corrente "Fondo speciale" dello stato di previsione del Ministero del tesoro, del bilancio e della programmazione economica per l'anno 1998, allo scopo parzialmente utilizzando, quanto a lire 18.500.000.000, l'accantonamento relativo alla Presidenza del Consiglio dei ministri e, quanto a lire 2.000.000.000, l'accantonamento relativo al Ministerodella pubblica istruzione.
2. Il Ministro del tesoro, del bilancio e della programmazione economica é autorizzato ad apportare, con propri decreti, le occorrenti variazioni di bilancio.