“En llemosí sonà el meu primer vagit”


No hi ha dubte que la llengua es la que dona l’eix vertebrador als pobles. La comunicació, els sentiments, l’expressió, els cants, els poemes, La denominació d’una llengua serveix per marcar les diferències amb altres parts, però sobretot per refermar la pròpia identitat i en bona per explicar el que es la nació. Per nosaltres hi ha clar el concepte de Nació cultural, basat en l´etnicisme (el “volksgeist” del romanticisme alemany) íntimament lligat a la llengua i que en cap cas no es contraposat al concepte de nació política, que es indiscutiblement Espanya.

“Son vers catalans e parlen el pus bell catalanesc del mon”

Qui així parla no es altra que Ramon Muntaner, el cronista hispànic, que l’any 1325 es referia a la gent de València. Muntaner deixa clar ja en el mateix moment de la repoblació i conquesta del nou regne de València, l’origen català dels Valencians (com ho era el dels mallorquins), a quina nació pertanyen i quina llengua parlen.

Avui en dia, vuit segles desprès de que Muntaner escrivís les seves cròniques, uns polítics castellano-parlans mancats d’hispanisme plens de revenja separadora i sobrats d’ambicions personals, posen en dubte la unitat de la llengua que parlem en part dels antics territoris de la Corona d’Aragó (que els filòlegs anomenen català), en nom d’un suposat regionalisme i que s´ inspira per desgrat nostre en una defensa de no se sap quina cultura “española” per tal de diferenciar “la llengua Valenciana” dels intents annexionistes dels enemics catalans

Aquest es el nostre problema i alhora la nostra màxima prioritat, la defensa de la unitat lingüística des de una òptica profundament hispànica (hem resisteixo a emprar el terme “espanyol”, per la desgraciada manipulació que d’ell fan els nostres enemics, els separadors), però prou allunyada per un cantó dels discursos segregadors i manipuladors que es basen en les teories del valencià Llorenç Matheu i Sanç (“De Regimini Regni Valentiae” del segle XVII) però també rebutjant la manipulació separatista dels que neguen la nostre pertinença immemorial al concepte hispànic (Marca Hispànica).

No farem en aquest article una defensa de la Hispanitat de Catalunya, doncs per nosaltres es massa obvi que Catalunya forma part d´Hispània. El que volem es versar en el nostre escrit en la nostre profunda fe en la nació catalana, quelcom massa obvi per defensar-ho, però que mai des de les nostres files s´ha dit i que per desgrat nostre hem deixat en mans dels separadors fent senyera de la Catalanitat en confrontació de la Hispanitat. Nosaltres volem parlar i defensar, no sols el fet de que Catalunya es una Nació cultural, de que Catalunya comprèn terres molt més enllà de l´Ebre, sinó sobre la unitat indivisible de la nostra llengua, la llengua que en temps llunyà es va conèixer com a LLEMOSÍ.


A Déu siau, turons, per sempre á Déu siau;
O serras desiguals, que allí en la patria mia
Dels nuvols é del cel de lluny vos distingia
Per lo repos etrern, per lo color mes blau.

Adéu tú, vell Montseny, que dés ton alt palau,
Com guarda vigilant cubert de boyra é neu,
Guaytats per un forat la tomba del Jueu,
E al mitg del mar immens la mallorquina nau.
Jo ton superbe front coneixia llavors,
Com coneixer pogués lo front de mos parents;
Coneixia també lo só de los torrents
Com la veu de ma mare, ó de mon fill los plors.
Mes arrancat després per fals perseguidors
Ja no conech ni sent com en millors vegadas:
Axi d´arbre migrat á terras apartadas
Son gust perden los fruits, é son perfum las flors.

¿ Qué val que m´haja tret una enganyosa sort
A veurer de mes prop las torres de Castella,
Si l´cant dels trovadors no sent la mia orella,
Ni desperta en mon pit un generos recort ?
En va á mon dels pais en als jo m´traspor
E veig del Llobregat la platja serpentina
Que fora de cantar en llengua llemosina
No m´queda mes plaher, no tinch altre conort.

Pláume encara parlar la llengua d´aquells sabis
Que ompliren l´univers de llurs costums é lleys,
La llengua d´aquells forts que acatáren los Reys,
Defenguéren llurs drets, venjáren llurs agravis.
Muyra, muyra l´ingrat que al sonar en sos llabis
Per estranya regió l´accent natiu, no plora;
Que al pensar en sos llars no s´consum ni s´anyora,
Ni cull del mur sabrat las liras dels seus avis.

En llemosí soná lo meu primer vagit,
Quant del mugró matern la dolça llet bebia;
En llemosí al Senyor pregaba cada dia,
E cántichs llemosins somiaba cada nit.
Si quant me trobo sol, parl ab mon esperit,
En llemosi li parl, que llengua altra no sent,
E ma boca llavors no sap mentir, ni ment,
Puix surten mas rahons del centre de mon pit.

El cant del poeta Aribau, L´oda a la Pàtria, precursor de la renaixença cultural del nostre poble, l´elogi de la nostra llengua, l´orgull de parlar-ne (“...la llengua d´aquells savis..”), és en ple segle XIX quan el poeta glosa la pàtria i a la llengua llemosina.

“En llemosí sonà el meu primer vagit”. Diu el poeta.

El 1875, Constantí Llombart, escriptor i pare de la Renaixença valenciana, escrivia: "Per a no donar motiu a rivalitats entre los pobles que parlen la nostra llengua, sempre hem cregut lo més convinent l'aplicació de lo calificatiu llemosina a les diferents rames que, despreses de l'antic arbre naixcut a la provençal Limoges, varen arraïlar en Catalunya, València i les Illes Balears"

Constantí Llombart, afegeix. "Res té de particular que, aixina com la llengua que es parla en tota, Espanya se nomena castellana, perquè en Castella va nàixer, la que parlem hui en la pàtria llemosina, com lo senyor Balaguer l´anomena, o siga Catalunya, València i Mallorca, prenent lo nom d'on tingué lo bressol, se denomine llemosina, a imitació de lo que els espanyols hem fet en la Castellana".

Fou el 1.521 quan Joan Bonllavi a València parla per primera vegada de llengua llemosina referint-se al català antic, i fa servir l´expressió “llengua llemosina primera” o “llengua medieval” com a la llengua que empraven els catalans del principat, de València i de les Illes, i aquesta denominació de “llemosí” es utilitzada pels erudits fins ben entrat el segle XIX.

El concepte de “Llengua llemosina” o “Llemosí” fou combatuda per intel•lectuals catalans i finalment rebutjada per l majoria de filòlegs, però qui més si va oposar fou l´insigne escriptor i literat castellà Menenedez y Pelayo (amant de Catalunya i de la seva llengua, que els separatistes amb el seu afany trencador de nexes amb els pobles d´Espanya l´han expulsat del nomenclàtor dels carrers de la ciutat Comtal):

“Y que completa debía ser la ilusión cuando el trovador cantaba trovas lemosinas, como todavía llaman algunos majaderos de Castilla y de fuera de ella a los versos compuestos en lengua catalana”.


Català, llengua catalana, països catalans... conceptes que avui en dia desperten un gran rebuig fora del principat, i especialment al País Valencià ( i amb virulència a València capital), son conceptes que potser hem de superar per tal d´evitar una confrontació que tots hi sortirem perdent, i no sols el concepte d´unitat de la llengua catalana, sinó el concepte d´agermenament dels pobles hispànics al donar volada per un cantó als separatistes que porten l´odi antihispànic fomentant tot lo dolent del que ens separa i als separadors que trenquen amb tot lo bo que ens uneix.


“O Dio, la Chiesa Romana in mani dei Catalani”. O deu, l´esglèsia Romana en mans dels catalans, clamaven els Italians en veure que la nissaga valenciana dels Borja (de Xàtiva) arribava al tron Papal. Per nosaltres es massa obvi que la Catalunya cultural es el Principat, València i les Illes, una Catalunya històrica agermanada pels segles, i profundament compromesa amb la hispanitat.

Segurament que un grup d´historiadors com nosaltres, que no som filòlegs, vulguem rescatar de l´oblit el concepte “Llemosí” no sigui el més adient, un cop rebutjat els folklòrics noms de “bacaves” (“ba” baleàric, “ca” català” i “va o ves” de valencià, segons teoria formulada per Nicolau Primitiu), i serem acusats de perversitat (son uns espanyolistes camuflats de catalanistes, que fugen d´estudi per no parlar d´unitat del català), d´ignorants (es un error de partida parlar de llemosí, doncs es refereix a la llengua trobadoresca i fa referència a la llengua Occitana que es parlava a Llemotges) o de falta de rigor científic.

Ens es ben igual. No discutim la unitat de la llengua (catalana o llemosina) doncs la mateixa llengua que es parla a Bescanó es la que es parla a Artà o a Gandia, però perquè l’anomenem “llengua catalana”?, i poden haver-hi altres alternatives?. Aquest article, no pretén més que obrir un debat, que segur serà enriquidor per tots nosaltres.

“Vulgar” (llengua usada pel “vulgus”, es a dir el poble), “Rusticam” , “Romanç pla”, “Lingua materna”, “Nostre llatí”, “Romanesc”, “Vernacle”, totes aquestes son les denominacions que duran els segles XIII i XIV apareixen com a denominacions de la nostre llengua.

Però i perquè català?, quin es l´origen del mot català?. Moltes teories s´han escrit, i encara ningú s´ha posat d´acord sobre d´aon procedeix el nostre nom. Heus aquí les més acceptades:

1.- La llegenda: Otger Cathaló procedent la Gascunya i els seus nou barons, (el de Montcada, de Pinós, de Mataplana, de Cervera, de Cervelló, Alemany, d´Anglesola, de Ribelles i el baró d´Erill) varen venir a combatre els “sarraïns” en nom de Deu (aquesta es una teoria “políticament incorrecte, pels temps que corren), mort i enterrat a Empúries, els seus homes varen tornar per reconquerir la terra, eren els “Catalans”, els soldats de Cataló.

2.- La il•lusió: Els “Campi Cathalauni” zona de França (a la Xampanya) que podria haver donat origen al segle XI al nom de Catalunya. Aquesta es la teoria més celebrada pels nacionalistes, per reconèixer un nom franc i allunyat de contaminació hispana.

3.- La falsedad: L´origen musulmà del nom, aquesta es la més celebrada actualment per molts multiculturalistes, i servidors de l´esquerra manipuladora., Per ells procedeix del lloc anomenat “Talunya” (una desapareguda ciutat existent entre Montsó i Lleida) a la que fa referència un geògraf àrab anomenat Al-Udrí, i que prefixada al nom “Ca” o Cal” (en àrab es castell) varen donar el nom a Catalunya.

4.- La tradició: es la que defensa que el nom de Catalunya procedeix de “Gotholandia”, es a dir la fusió dels termes Gots i els alans, i traduït com la terra del Gots.

5.- La nostra, la realitat. Catalunya, terra de Castells. La més lògica, la més entenedora, la més documentada, i per tant la més rebutjada pel secesionisme. La enorme quantitat de castells a les nostres contrades que a partir del segle IX es construeixen al llarg de la frontera com a defensa de les razzies musulmanes i per concentrar població. L´habitant del castell es el “castlanus”, amb les seves varietats dialectals del llatí “castlà” i “catlà”. D´aquestes paraules procedeixen català i castellà, per tant les terres hispàniques de “Catalunya” i de “Castilla”. Però acceptar aquesta premissa es massa dur per un separatista, com es pot entendre que el nostre nom sigui compartit amb l´enemic. Aquesta teoria es la defensada per l´historiador Josep Balari i Jovany “Orígens històrics de Catalunya” sobre les velles teories d´Andreu Bosc i de Zurita

Com podem veure “El Català” i “Catalunya” han tingut moltes denominacions i els seus orígens son polèmics. I aquest es el centre de la divisió, entre qui rebutja pertànyer a la nació catalana (“...de llatí en vulgar materno e mallorquí, segons la nació on so nat e criat...” diu el 1.444 el Mallorquí Ferran Valentí a la traducció de “La Paradoxa” de Ciceró; o el 1.491 quan el Valencià Fra Bonifaci Ferrer, en la traducció de la Bíblia diu: “...fou arromençada de llengua llatina en la nostra valenciana”) i per tant mai acceptaran el terme català (“Els misteris d´Elx” son un exemple de la divisió que engendra la acceptació del valencià com a llengua) i per altre banda qui confon la nació cultural catalana amb una reivindicació política de Catalunya com a nació que ha d´independitzar-se de la resta d´Espanya, cercant l´uniformisme lingüístic i centrant el seu discurs en el concepte de la llengua (oblidant que la única nació del mon que convergeixen llengua i nació política es Islàndia, la resta d´Estats o nacions polítiques o comparteixen llengua amb altres o tenen la llengua d´un altre nació-estat).

Avui Català i Catalunya provoquen, repetim que a desgrat nostre, molt de rebuig fora del Principat. Seguir amb la polèmica de la denominació de català a la llengua que es parla fora del Principat dur a la confrontació, el rebuig i l´odi, comporta afavorir les teories secesionistes i separadores, afermant la sensació imperialista a València i a les Illes.

I perquè no acceptar que a fora del Principat la llengua també a evolucionat, i si els Valencians volen dir-li Valencià, i els Balears com ells vulguin (Balear?, Illenc?, Malloquí-Menorquí-Eivissenc?), com a llengües dialectals del català o de la vella llengua que els renaixentistes la varen dir Llemosí.

En contrapartida a la Catalunya Nord (el Rosselló, el Vallespir, el Conflent, el Capcir i la meitat de la Cerdanya) necessitem enfortir els llaços d´unió sobre el concepte “català” i “Catalunya”, com a nació cultural per damunt de les fronteres polítiques (tot i defensant que la Catalunya Nord es part també de la Nació política espanyola).

Per tant, quina es la solució?. Anomenar llemosí al català?. No creiem que sigui la més científica, ni la més adient, però es probable que sigui la més política. Cal treure les vendes dels ulls dels qui cerquen la confrontació, i adaptar-se als nous temps.

El mon canvia, evoluciona, els Valencians i els Balears han canviat com ho hem fet els Catalans del Principat. No podem somiar en temps passats, amb imperis ni esgarrar-nos les vestimentes perquè Jaume I esquarteres el reialme.

Llemosí o Català es la llengua que es parla en el que els separatistes anomenen Països Catalans, i que per nosaltres es la nació cultural catalana. Però ull, el nom es el que marca la identitat, i no podem fer del nom motiu de secessió.

Víctor Balaguer i Cirera, “El trobador de Montserrat”, fou el màxim defensor i difusor de la teoria “llemosina”, però molts d´altres personatges han escrit sobre el llemosí:

Pere Anton Beuter (Primera parte de la Crònica general…, 1546): "la lengua nuestra valenciana que, naciendo de la catalana, parece diversa de ella, y mucho más de la mallorquina, que también de ella nació, y aun la mesma catalana, que de la franca nació"

--Andreu Bosch (Summari, índex o epítome…, 1628): "Per discurs de temps ha anat tant perdent la llengua llemosina (…) que ha vingut a tenir quiscuna llengua diferent títol, ço és, de catalana, valenciana, mallorquina, i així de les demés"

--Carles Ros (Epítome del origen y grandezas del idioma valenciano, 1734): "se debe nombrar al tercer ramo principal de las lenguas de España con el de valenciana, y no con el de catalana, porque una y otra salieron de la limosina. (…) Pero las dos, como he dicho, dimanan de la limosina, comprehendiéndose en la de Cataluña la de Mallorca, Menorca e Ivisa"

Joan Dameto (Historia general del reino baleárico, 1632): en "nuestras islas" ha anat variant la llengua segons les dominacions; la llengua actual "comúnmente se llama lenguaje lemosín, derivado de una provincia de Francia (…). Trujéronla a Cataluña los primeros conquistadores de aquel nobilísimo prinzipado, de donde después la heredaron los reinos de Mallorca, Valencia y Cerdeña".

--Josep Ullastra (1743, introducció a la Grammatica cathalána manuscrita): "Esta, púx, llengua Llemosina (…) vui en dia se manté en los Comtáds de Rosselló i Cerdáña, en nostra Provincia de Cathalúña, en lo Reine de Valencia, i en las Islas de Mallorca, Menorca é Ivissa".

Català o Llemosí, la llengua que parlem els catalans; es del Principat, les Illes, València, la Catalunya Nord, l´Alguer i Andorra.



Lo Tocagaytes del Bages


Font: http://www.lesclat.com/modules.php?...article&sid=216