Una prueba evidente del poco respeto que tiene el blaverismo (que es el nombre popular del anticatalanismo exacerbado del Reino de Valencia nacido en la transición) por aquello que más queremos (Dios), fruto de su origen blasquista, sin duda, es este documento de 1979. Los hechos ocurrieron a principios de 1979. Los blaveros entraron en la iglesia de los jesuítas de Valencia (una de las más importantes) e interrumpieron una misa hecha en valenciano, lanzando toda clase de insultos y calumnias al ministro y los asistentes.

Cuando tenga tiempo lo traduciré con calma al castellano, para que todos lo podais entender. De momento podeis usar este programa de traducción simultánea:

www.internostrum.com

Estimamos que, simplemente, ante la dureza del contenido (advertimos que puede herir a gente sensible) sobran las palabras...

L’Associació Religiosa LA PARAULA CRISTIANA es veu en la necessitat de fer coneixedor al Poble Valencià el seu pensament sobre els esdeveniments succeïts en l’Església de la Companyia de Jesús de la ciutat de València els diumenges 21, 28 de gener i 4 de febrer de 1979. Pel qual motiu volem fer públic el que segueix.
La llengua vernacla del País Valencià és la mateixa que la de Catalunya i les Illes Balears, amb unes petites divergències dialectals. Aquesta veritat indiscutible en el camp de la Filologia ha fet que des de la reforma litúrgica del Vaticà II, es consideràs que els textos litúrgics en llengua vernacla, eren els mateixos per al País Valencià, les Illes Balears i Catalunya.
Grups minoritaris, que solen anar units a determinades formacions polítiques, han promogut campanyes d’una manera demagògica contra la recuperació cultural i idiomàtica de la nostra Pàtria Valenciana, fins a base de promoure confusió pel que respecta a la identitat de la llengua. Entre els diferents camps de l’actuació d’aquests grups es compta el de crear ortografies especials per a pura confusió. També s’ha arribat a base de les ortografies esmentades, fins i tot, a la confecció de textos litúrgics estranys i diferents dels textos oficials aprovats pre la Santa Seu i els Bisbes.
És conegut de tothom que al front de la confecció d’aquests textos no autoritzats estan alguns sacerdots que treballen en la Cúria Diocesana de l’Arxidiòcesi de València i que aquests textos NO han estat desautoritzats públicament per l’Arquebisbe de València Dr. Miguel Roca Cabanellas.
Fins ara aquests grups han llançat al públic l’Ordinari de la Missa per als sacerdots, novembre 1978, i el corresponent llibret per als fidels des del maig del mateix any.
Presumíem que aquests grups minoritaris introduïrien a les esglésies a base d’aquests textos dissidents l’animositat i esperit de discussió que ja feia temps estaven promovent en altres espais de la vida ciutadana, i açò, desgraciadament, ha succeït per primera vegada en l’església de la Companyia de Jesús de la ciutat de València, plaça de la Companyia. Els esdeveniments foren així.
Quan s’estava celebrant la Missa normal a base dels textos litúrgics aprovats –cosa que ja es feia des de més de 7 anys- el diumenge 21 de gener de 1979, irromperen unes 15 persones amb les seues protestes durant l’homilia que s’hagué de suspendre, cridant que es parlava “català” i no valencià. El mateix moment de la consagració no va ser respectat pre aquest grup reduït i els crits no cediren fins al final, amb el gran disgust dels fidels que els hagueren de recriminar contínuament la seua actuació i naturalment amb un deteriorament de l’esperit de caritat i dignitat de l’acte litúrgic quasi indescriptible. La base de la seua actuació es recolzava en que volien que s’usassen els textos litúrgics dissidents anteriorment al.ludits els quals els avalotadors mostraven a les mans.
El diumenge següent dia 28 es tornà a repetir l’assalt a la mateixa església dels jesuïtes i aquesta vegada amb més virulència i amb més nombre de provocadors. Els celebrants foren insultats d’una manera grollera i brutal. Se’ls va oir insults com aquests: “bandidos”, criminals, traïdors que celebreu la missa de Judes, venuts a l’or català, a la banca catalana, canalles, renegats, “beatos”, fills de...etc., etc. Tot dit amb gran aldarull. Durant la consagració s’arribà a oir en boca d’una dona: “ojalá es convertira en una serp i vos ofegara...”. La conducta i la correcció dels ministres de l’altar va ser exemplar en tot moment i ni tan sols respongueren als insults i ultratges. Com les coses prenien un caire molt violent s’hagué de cridar a la policia, que es va presentar al temple però digué que no podia fer res. Els fidels molt impressionats, fins al punt que a alguns hòmens i dones els caigueren les llàgrimes, demostraren una dignitat i una caritat verdaderament exemplar. Gràcies a això no va acabar tot en batalla campal. Finalitzada l’Eucaristia la xusma ixqué del temple amb gran aldarull, romanien al carrer mentre insultaven als fidels que eixien de l’església i que els havien recriminat la seua acció violenta i cerril. Entre els provocadors hi havia qui ostentava la insígnia del GAV.
Un membre de la nostra Associació es posà en contacte amb el Vicari General de l’Arxidiòcesi, D. Vicent Ferrando, a qui li féu conèixer els fets exposats; sembla que no està al seu abast posar remei al problema. El Sr. Arquebisbe, per la seua part, sembla que dubta de la veracitat dels documents emanats del seu antecessor i els altres bisbes valencians en els quals declararen com a oficials per a tot el Regne de València els textos elaborats per les comissions anomenades pels mateixos bisbes, Textos que a més, tenen la coresponent aprovació de la Santa Seu.
Així les coses i davant les contínues amenaces de bombes i escrits difamatoris anònims, naturalment, per tal d’evitar greus mals i irreparables, els superiors de la Residència de la Companyia de Jesús, amb gran dolor, hagueren de prendre la decisió de suspendre la missa.
El diumenge 4 de febrer, el següent al de l’esmentada supressió, els fidels que, com de costum, acudiren a l’Eucaristia es trobaren amb la desagradable sorpresa de veure les portes de l’església tancades i al carrer els avalotadors, aquell diumenge encara més nombrosos, disposats a protagonitzar un altre acte sacríleg. Un dels provocadors en assabentar-se que havia estat suspesa la missa, cridà amb gran gatzara: “Hem guanyat, ja no hi ha missa catalana. Ara a atres iglesies. Hui ha segut un dia de victòria, també el València ha empatat en Barcelona”. També foren insultats alguns fidels que esperaven en la plaça: “traïdors, renegats, etc.”.
Fa uns mesos grups semblants actuaren ja en l’església de Santa Caterina de la ciutat: la missa en valencià es va suspendre. En la ciutat de València es diuen unes 800 misses en castellà, de les quals no protesten aquests “valencianistas”; ara es veu que volen fer impossible la celebració de les 10 misses en llengua vernàcula que se celebren a la Ciutat. Davant d’aquest fet, contrari a la doctrina de l’Església i als principis de la vigent Constitució d’Espanya, l’Arquebisbe de València s’ha inhibit.
Voldríem els catòlics valencians trobar en el pastor diocesà unes paraules lúcides i clares, fonamentades en la Doctrina de l’Església i no subordinades als vaivens polítics, en allò que es refereix a la indefugible “encarnació” de l’Església Catòlica en el context històric, cultural, lingüístic del poble Valencià.
Sentim que una vegada més ha vençut la violència, la incultura i el terror contra la ciència, la racionalitat i el sentit més elemental dels Drets Humans. Un autèntic delicte contra la llibertat d’expressió, i els postulats mínims del cristianisme.
València 9 de febrer de 1979.
LA PARAULA CRISTIANA.