Notes biografiques

El pare Fullana va naixer en Benimarfull (Condat de Cocentaina) el 5 de giner de 1871. Siguent un monyicot, va recibir la seua primera gramatica llatina de ma dels franciscans del convent de Cocentaina, aon hi havia un grup de religiosos especialistes en llati que preparaven als chiquets que volien ingressar en el colege serafic de Benissa, per a ser flarets. La relacio en els franciscans de Cocentaina mos indica l´aficio del chiquet Fullana a l´estudi, a l´estudi del llati i la seua inclinacio a la vida franciscana.

Fets en Benissa els estudis de les Humanitats i reconegut apte per a la vida religiosa, el jove Fullana escomença l´any de noviciat en el monasteri “Santo Espíritu del Monte” (Gilet-Valencia), vestint l´habit francisca el 26 de maig de 1889 i professant els vots temporals un any despres.

Fra Lluïs Fullana estrena sa vida de religios profes en el convent d´Ontinyent i poc despres es traslladat al convent de Cocentaina per a iniciar els estudis de Filosofia. En Ontinyent i Beniganim estudia els cursos de Teologia. En 1876 va recibir la gracia de l´ordenacio sacerdotal.

Junt als ministeri sacerdotal –arribant a ser el confessor personal de la Reina Donya Maria Cristina, fundaor del convent francisca de Sant Llorenç, Ministre Provincial dels Franciscans de Valencia per quatre voltes i conseller personal del Cardenal Aguirre en el Congres Eucaristic de Madrit– l´atre ministeri principal del pare Fullana –junt al de l´investigacio historica i filologica– va ser el de l´ensenyança. En el colege “La Concepción” d´Ontinyent va ser professor de frances, i en l´Universitat de Valencia, catedratic de Llengua Valenciana. Sabia llati, grec, frances, italià, angles... Pels seus coneiximents dels dialectes del Rif, inclus va ser requirit pel Ministeri d´Assunts Exteriors com a interpret en motiu de la visita a Espanya del Gran Visir del Protectorat Espanyol en el Marroc.

En els següents apartats d´esta seccio tractarem el seu amor i dedicacio incansable d´estudi filologic de la Llengua Valenciana alcançant un nivell i un reconegut prestigi que seria coronat en el seu nomenament com a academic de la Real Academia Espanyola en representacio de la Llengua Valenciana en 1928.La vida tan prolifica en bones obres del pare Fullana va tocar fi en este mon el 21 de juny de 1948, en Madrit, a l´edat de 77 anys. Que En Gloria Estiga nostre admirat i benvullgut pare Fullana.




El pare Fullana enamorat de la seua terra i promotor de la seua cultura

El pare Fullana va naixer en Benimarfull (Condat de Cocentaina) el 5 de giner de 1871. En la seua terra, en el seu poble, del pit de sa mare va mamar la dolçor de la seua llengua valenciana. La valenciania regalla per tota la seua persona.

Com diu el seu biograf, el pare Agulló,

“L´interes per les persones, pels llocs i per les coses de la terra valenciana omplirà les millors hores de sa vida i del seu treball. Criat en el camp i ocupat en els treballs del camp, des de ben chicotet, li resultarà espontaneu i natural fer comparances de les llavors del camp i servirse del refraner de l´home del camp per a expressar els seus pensaments”.

“Fill d´un home senzill i de pares humils, i profes en l´Orde de l´humil Pare Sant Francesc d´Asis, la senzillea i l´humiltat, son signes de la seua identitat. En humiltat i en senzillea es presenta i s´expressa, pero sense que esta humiltat i senzillea foren obstacul al noble orgull en que es dedicà a l´estudi i al conreu de sa llengua materna, que fa vehicul del pensament i de sa expressio, tant en la trona de les iglesies, com en la catedra de l´universitat, com en el carrer, i en la facil i amena conversacio familiar”.

Est amor al poble valencià el durà a caminar incansablement pels racons mes amagats de la seua terra, particularment de les terres de la provincia d´Alacant, com es pot llegir en les cartes a mossen Alcover, “per a beure en les fonts fresques i cristalines les aigües pures de la llengua i de la cultura del Reine de Valencia, com ad ell li agradarà nomenar a les seues terres”.

El pare Fullana, en la seua obra “Temes práctics per a l´ensenyança de la Llengua Valenciana” (1926), en l´agraïment al patrici Gaeta Huguet, podem palpar el seu amor patri:

“Permitiu que, atra vòlta, vos dedique dos paraules d´agraïment al posar fi a l´impressió d´este Treball, encaminat tot ell a favorir i facilitar l´ensenyança de nòstra Llengua Valenciana; puix sou vos l´inspirador d´ell i sou protector, baix tots els seus esguarts; podentse i deventse dir que per vos i rònegament per vòstra grandea de sentiments i per vòstre sempre viu i jamai esmortit entusiasme a favor d´esta llengua, tantes vòltes engrandida i santificada per aquell estòl d´insignes valencians que ompliren d´honor i glòria la seua patria, ixen huí a la llum estos Temes práctics, per a que s´en puguen aprofitar tots els que senten encara bullir en lo seu pit l´amor per l´Història, per les costums i per la passada grandea del seu antic Realme”.

En Las Provincias del 14 de novembre de 1971 llegim una frase d´un alumne del pare Fullana que pot resumir l´altruisme i l´amor patri del mestre: “El padre Fullana fue un auténtico Quijote que se lo jugó todo por su dama la lengua valenciana” (B. Rubert Candau).

En una carta a mossen Alcover, el pare Fullana mos demostra en quina noblea i amor a Valencia
treballava constantment: “li assegure que treballaré, perque treballe per afició i per amor patri, encara que res obtinga”.

Abans de la reforma gramatical del catala de Pompeu Fabra, com diu el pare Agulló, el pare Fullana ya “va saber descobrir que la Llengua Valenciana, de noble estirp romanica, en una gloriosa lliteratura classica, es un ductil vehicul d´expressio de cultura moderna. Per aixo mateix, abans de coneixer a Pompeu Fabra, es va dedicar en tot l´entusiasme de que era capaç, a l´estudi de la llengua valenciana i dels classics valencians, que saberen utilisarla, en sabiduria i propietat, com un mig de promoure la cultura del seu poble”.

Inclus els filolecs catalanistes reconeixen els estudis que el pare Fullana va fer sobre la Llengua Valenciana. Manuel Sanchis Guarner dia:

“Cal respetar la memòria del pare Fullana perquè estudià amorosament la nostra llengua en una època de desorientació general”. O en paraules de Emili Casanova: “El pare Fullana es fill del seu temps i en eixes coordenades i principis hem d´estudiar-lo. Amor a la llengua i coneixença dels principis lingüístics en va tenir”.

Sobre la competencia del seu magisteri en Llengua Valenciana resulta molt eloqüent la carta personal que el catedratic de Paleografia i Diplomatica de l´Universitat de Barcelona, Felip Mateu i Llopis, li va escriure al pare Benjamin Agulló:

“Me pregunta usted concretamente mi parecer sobre la significación del padre Fullana como filólogo y le anticipo que injustamente se ha echado sobre su recuerdo una cortina de humo por representar él la auténtica gramática popular; porque el P. Fullana era un gramático docente: Yo asistía a sus clases en la Universidad, y no era un filólogo con ambiciones ni ensoberbecidas posiciones doctrinales, sino el hombre salido del campo, que hablaba un valenciano correctísimo, con la fonética de su comarca, viva, y que trató de enseñarla gramática a base de la propia lengua y cuanto más del latín, para entendidos en esta".

El pare Fullana Catedratic de Llengua Valenciana en l´Universitat de Valencia

El “Centre de Cultura Valenciana” (antic nom de la Real Academia de Cultura Valenciana), despres de la publicacio en 1915 de la “Gramatica Elemental de la Llengua Valenciana” encarregà per esta entitat i elaborà pel pare Fullana seguint els acorts normatius aprovats per Lo Rat Penat (el “Proyècte de Normes Ortográfiques” redactat tambe pel pare Fullana), fa gestions per a que es cree una “Catedra de Llengua Valenciana en l´Universitat de Valencia” i pensa que el pare Fullana es l´home mes indicat per a regentarla. Es fan gestions en l´Ajuntament de Valencia, es dirigixen escrits al Rector de l´Universitat i al Ministre d´Instruccio Publica de Madrit.

El resultat de les gestions es lo que li diu el Rector de l´Universitat de Valencia al Director-Deca del Centre de Cultura Valenciana, en l´escrit de 19 de decembre de 1917:

“Tengo el honor de poner a disposición del Centro que V.E. tan merecida y dignamente dirige, el aula n.º 7 de esta Universidad, con el fin de que, realizando los deseos expuestos por V.E. en la instancia presentada el día 20 de noviembre último en este Rectorado, desempeñe el R.P. Fullana la Cátedra de Lengua Valenciana, a la hora que tenga a bien señalar el Decano de la Facultad de Filosofía y Letras”

El 27 de giner de 1918 es va celebrar l´acte inaugural d´esta catedra d´Idioma Valencià. El “Almanaque Las Provincias” (Vol. II, 1905-1926, p. 671) dona rao de la presa de possessio de la catedra:

“El día 27 (enero 1918), se verificó en nuestra Universidad Literaria la apertura de la cátedra de lengua valenciana, a cargo del reverendo P. Luis Fullana, creada por el Centro de Cultura Valenciana. El ilustre filólogo acudió a la universidad acompañado por una comisión de la Facultad de Filosofía y Letras. Hechas las presentaciones de rúbrica, el P. Fullana dio su primera lección en el aula número 7, asistiendo a esta primera clase el señor rector, gran número de catedráticos y alumnos”.

En la contestacio del Director del Centre de Cultura Valenciana al Rector de l´Universitat en l´acte d´inauguracio del Curs 1919-1920 li va dir:

“El Centro de Cultura Valenciana experimenta viva satisfacción asociándose al solemne acto inaugural del Curso del Instituto de Idiomas, ya que con ello se celebra la consolidación de una obra de cultura, nacida al calor y bajo el patronato de nuestra Universidad. Y su satisfacción es tanto más intensa cuando que desde el primer momento el Instituto de Idiomas incluyó en el cuadro de sus cátedras la de Lengua Valenciana, creada por este Centro, identificándose de este modo con las aspiraciones del pueblo valenciano y de sus clases más cultas, que sienten como uno de sus más legítimos orgullos el contar entre sus tesoros la posesión de una lengua propia, enaltecida por eximios escritores”.

Desde la fundacio de la Catedra de Llengua Valenciana hasta que la suprimira el Govern de la Dictadura de 1928, van ser molts els alumnes que s´aprofitaren de les seues doctes lliçons i de la seua eixemplaritat religiosa. En l´apartat anterior d´esta seccio ya ham pogut llegir en quin respecte, agraïment i veneracio recordava un dels seus alumnes que va arribar a ser catedratic de Paleografia i Diplomatica de l´Universitat de Barcelona, Felip Mateu i Llopis: el pare Fullana representava l´autentica gramatica popular, era un gramatic docent i no un filolec en ambicions ni ensuperbides posicions doctrinals, sino l´home eixit del camp, que parlava un valencià correctissim i ensenyava la gramatica a base de la propia llengua i del llati.

Sobre la competencia del magisteri del pare Fullana –com diu el seu biograf, el pare Agulló– es molt eloqüent el fet que al restablirse les classes de valencià en l´Universitat de Valencia, l´any 1929, es pensara en ell per a regentar dita catedra, encara que no va arribar a ocuparla.


El pare Fullana autor de la Gramática Elemental de la Llengua Valenciana i del Vocabulari Ortográfic Valenciá-Castellá

La batalla que va tindre que lluitar el pare Fullana en els seus estudis de Filologia Valenciana va ser l´unificacio de l´ortografia valenciana. A principis del sigle XX reinava una caotica anarquia ortografica a l´hora d´escriure en valencià, com tambe els passava als catalans en aquella epoca a l´hora d´escriure en catala.

Els catalans organisaren el Congres Internacional de la Llengua Catalana (1906) del qual naixeria l´Institut d´Estudis Catalans i les normes catalanes fetes pel quimic Pompeu Fabra per a solventar la qüestio de la normativa catalana; una normativa catalana que, desde aquell temps, ha segut (i es) l´oficial a l´hora d´escriure en catala.

Els valencians tambe feren una normativa per a escriure en llenngua Valenciana, el Proyècte de Normes Ortográfiques redactat pel prestigios filolec el pare Fullana i aprovat en un gran consens per Lo Rat Penat en 1914. Es va crear el Centre de Cultura Valenciana (antic nom de la Real Academia de Cultura Valenciana) en 1915, el qual va encarregar al pare Fullana l´elaboracio de la Gramática Elemental de la Llengua Valenciana que es va publicar el mateix any 1915.

La Gramática Elemental de la Llengua Valenciana va constituir un rotunt exit, a pesar de l’humiltat en la que el mateix pare Fullana la va presentar i del descontent d´uns i atres, per no seguir les seues teories. Inclus el mateix Manuel Sanchis Guarner li va dedicar uns elogis:

“Excepcional importancia te per a nosatres la posició del P. Lluís Fullana i Mira, que es indiscutiblement el millor gramàtic valencià que haja existit mai. Sentint la necessitat d´una autoritat gramatical a València, puix te la temptativa de Nebot en 1910 havia fracassat, el Centre de Cultura Valenciana encarregà al Rvd. P. Lluís Fullana la confecció d´una Gramàtica valenciana. L´elecció era bona, car el P. Fullana era indiscutiblement el millor gramàtic local. Era gran el prestigi oficial de Fullana, que l´any 1928 fon designat acadèmic numerari de la Real Academia Española en representació de la llengua dels valencians” (La Llengua dels Valencians)

Com diu el pare Agulló, la prova de l´exit de la Gramática Elemental de la Llengua Valenciana feta pel pare Fullana està en la necessitat d´una segon edicio, en 1918, que estava ya agotà tambe en 1921. Esta Gramatica –l´autentica gramatica popular, com dia el catedratic de Paleografia i Diplomatica, Felip Mateu i Llopis– va ser reedità, en edicio facsimil, xixantatres anys despres, l´any 1978, pel Grup d´Accio Valencianista. Actualment tambe es pot trobar en edicio facsimil en les llibreries Paris-Valencia.

L´atra magna obra del pare Fullana va ser el Vocabulari Ortográfic Valenciá-Castellá. S´edita en 1921. El pare Fullana dedica l´obra al Rector de l´Universitat de Valencia, en Rafel Pastor González, agraintli el seu interes per la publicacio i l´haver favorit la creacio d´una Catedra de Llengua Valenciana en l´Universitat Lliteraria, designantlo ad ell per regentar dita catedra. En la mateixa dedicatoria fa memoria de que l´idea del “Vocabulari Ortográfic” ve d´antic. Primer del Senyor Baro d´Alcahali, siguent President de Lo Rat Penat, i despres acollida favorablement pel Centre de Cultura Valenciana, a proposta de Teodor Llorente Falcó, Director numerari de dit centre.

Aço significa que els mecenes de l´intelectualitat valenciana, en el gran esforç que estan fent per l´unificacio de l´ortografia valenciana pensen novament en el pare Fullana com a l´unic capaç de dur avant l´idea, recolzant el seu “Vocabulari Ortográfic” que conte 45.000 paraules valencianes traduides al castellà despres d´haver fet un ingent treball de camp recorreguent tot el Reine de Valencia i arreplegant la riquea lexica de la genuïna Llengua Valenciana.

El Vocabulari Ortográfic –junt a la Gramática Elemental de la Llengua Valenciana– es una de les obres del pare Fullana que mes interes ha despertat. En 1979 va ser reeditat, en edicio facsimil, pel Grup d´Accio Valencianista. I en 1985 Emili Miedes va preparar la reedicio del Vocabulari del pare Fullana, afegint el doblament Castellà-Valencià, editat per ASVAL.

En el prolec de la Gramátia Elemental de la Llengua Valenciana, el Director del Centre de Cultura Valenciana, Teodor Llorente Falcó, explica el pas de jagant que va donar Lo Rat Penat per a solucionar l´anarquia ortografica a l´hora d´escriure en valencià. En 1914, esta entitat valencianista va fer una crida general a tots els escritors valencians, enviantlos uns qüestionaris en els punts principals que devien tractarse per l´unificacio de l´ortografia valenciana. Complimentats dits qüestionaris deurien entregarse en la secretaría de dita societat. Arreplagats estos qüestionaris, es va encarregar al pare Fullana, autoritat indiscutible en Filologia Valenciana, la redaccio d´un proyecte de normes ortografiques per a sometrelo a estudi d´una Assamblea, que poc despres es va celebrar en els salons de dita corporacio valencianista. El Proyècte de Normes Ortográfiques es va discutir ampliament en una serie d´assamblees, en el concurs de tots i donant cada u el seu pareixer sobre cada una de les qüestions ortografiques; el “Proyècte” es va discutir i es va aprovar en les esmenes consegüents.

El pare Fullana diu textualment:

“... la mencioná Societat [Lo Rat Penat] va encarregar al qui subscriu la redacció d´un proyècte de Normes Ortográfiques, aplicáes a la llengua valenciana. Per a la redacció d´estes Normes Ortográfiques, vam prescindir en absolut de les catalanes, aprováes per l´Institut d´Estudis Catalans, segons el desig d´esta societat, que era també el nòstre, per a que nostres ‘Normes’ foren genuínament valencianes, i ajustáes a la doctrina de l´escola evolucionista; perque disponent nòstra llengua de cuants elements fonètics i gráfics es requerixen per a una ortografía valenciana independent, no era conduent demanar préstams a atra llengua que, encara que bessona de la nòstra, diferix notablement d´esta en la seua fonètica i morfología, i deu diferenciarse també en la seua ortografía”(Gramatologia Valenciana, cap. IV, 1919)

Com diu el propi Teodor Llorente Falcó en el prolec de la Gramática Elemental de la Llengua Valenciana:

“Fon una gran sort, pera la resolució de problema tant espinós, el topetar en un hòme molt coneixedor, no sols de nòstra llengua, sino també de les regles i secrets a que se subjècta la formació dels lèxics provinents del llatí. Sinse eixa sòrt, no duptem que la tasca haguera segut dificilíssima, puix, sinse ofendre a nòstres escriptors del día, podem afirmar que ningú, en los moments presents, ha fet estudis tant especials del valenciá, que li permitixquen ostentar el títol de mestre en dita ciència, i les bònes intencions de tots hagueren topetat en els escolls de la falta del coneiximent de la estructura de nòstre lèxic, del que li doná orige i dels seus germans. Aixina s´esplica qu´un problema tant espinós se tractara en unes cuantes sessions, i que el proyècte, ab petites modificacions, sempre propòstes pel ponent, fora aceptat per unanimitat. I sense grans roídos, Lo Rat Penat deixá resòlt un dels més trascendentals assuntes pera el desenrollament de son moviment lliterari, pel cual sigles veníen cridant nòstres escriptors, i que era causa de no pòcs desmays entre la juventut desijosa d´unir son esforç a aquell moviment”.

“Les normes valencianes no mogueren la polseguera que en torn de les catalanes es formá, i éste es atre triunfo del confeccionador del proyècte, hòme progresiu, que sabé en elles armoniçar les modificacions introduídes per la acció del temps, ab el respècte més escrupulós de la fonètica i la etimología de nostra llengua”.

Respecte al criteri empleat per a la redaccio de les Normes Ortografiques Valencianes, en la Gramática Elemental de la Llengua Valenciana el pare Fullana diu textualment:

“Al resurgir lo conrèu de nòstra llengua, a mijans del sigle passat [sigle XIX], després d’haver estat esmortida per espay de doscents anys, oblidá casi per complet i fins menyspreuá per pròpis i estranys, la gran i escollida còlla d’Amadors de les glòries valencianes que, per mig de la benemèrita Societat Lo Rat-Penat, prengueren per lo seu conte l´enaltiment d´esta dolça i rica parla. Mes no conseguiren posarse d´acòrt, no obstant els seus esfòrços, respècte a l´ortografía que devíen usar. S´alçaren, al mateix temps, i l´u en front de l´atre, dos sistemes ortográfics, tant encontrats, com encontráes eren les dos tendències que reinaven: la tendència clássica i la tendència vulgar. U i atre sistema adolía dels seus defèctes, una i atra tendència corríen de nit i a fosques per mancar les dos d´una fixa orientació”.

“Els partidaris de la tendència clássica, no tenint en conte que tota llengua, en son desenroll, sempre progressiu, descriu dos línees paraleles: una representá per la Fonètica, i l´atra per l´Ortografía; i que estes dos línees s´òbrin pas sempre les dos a un temps, i aon arriva la una, arrivar també deu l´atra; i que prenint dits partidaris, per norma de lo seu sistema, la línea ortográfica que fon interrumpuda, durant lo trascurs del sigle dèsèt, han sembrat els seus escrits d’un sens fi d’arcaísmes, no podent may acomodar la llengua que’l pòble parlava a la llengua en qu’ells escrivíen”.

“Els partidaris del sistema ortográfic vulgar, partint d’un principi que sería llògic si estaguera ben aplicat, tenen per base fonamental acomodar l’ortografía a la fonètica del pòble, pero no del pòble que conserva la fonètica genuína i pura, sino del pòble que pronuncia apichat, del pòble que ha perdut aquelles bellees fonètiques de que sempre fon enriquida nòstra llengua, i que se conserva en la majoría dels pòbles de nòstre antic Realme. No cap dupte qu’eixe sistema tendix, sense donarse conte ni volerho pretendre sos partidaris, a la desaparició de nòstra verdadera fonètica, a l’implantació d’una ortografía extranya i forastera, a l’empobriment de nòstre lèxic, i, com a consecuència llògica, a la destrucció de nòstra llengua”.

“Al costat d’eixos dos sistemes, está’l sistema, digamli, reformiste, basat en la verdadera fonètica de nòstra llengua, en l’us de nòstres bòns escritors, i en les etimologíes, que may deuen oblidarse, si es vòl que una llengua no perga’l dret de sa filiació, ni renuncie l’herència de sa pròpia mare”.

Resolta la qüestio ortografica en les Normes Ortografiques redactaes pel pare Fullana i basaes en dit sistema reformiste, aplegava el moment de mampendre la publicacio de la Gramatica Valenciana. Com diu Teodor Llorente, ninguna entitat mes indicà per a patrocinar la publicacio, que el Centre de Cultura Valenciana, nou organisme que naixia en desijos de fer obra intensiva i profitosa, ni cap escritor mes autorisat per a la redaccio de la Gramatica Valenciana que el pare Fullana, autor del Proyècte de Normes Ortográfiques aprovat per Lo Rat Penat i reconegut filolec pels treballs d´investigacio i estudis respecte a les llengües romaniques, especialment a la valenciana. En l´estiu de 1915 el pare Fullana ya havia escrit la seua Gramática Elemental de la Llengua Valenciana i el Centre de Cultura Valenciana acordava per unanimitat la seua impressio immediata. L´exit va ser rotunt, siguent necessaria una segon edicio en 1918 que tambe s´agotaria en poc de temps, en 1921, any que va vore la llum l´atra gran obra del pare Fullana de la qual ham tingut ocasio de comentar en este apartat: el Vocabulari Ortográfic Valenciá-Castellá
El pare Fullana academic de la Real Academia Espanyola

El 26 de novembre de 1926, per Real Decret, es mana ampliar, hasta 42, el numero dels Academics de la Llengua, a fi de que tinguen el seu lloc en la Real Academia Espanyola els estudis dels atres idiomes espanyols, ademes del castellà.

El sillo representatiu de la Llengua Valenciana devia ocuparlo un nou academic. En la junta ordinaria de la Real Academia Espanyola, del dia 10 de març de 1927, van ser elegits els nous academics, conforme al citat Real Decret del 26 de novembre de 1926, quedant elegit el pare Fullana com a representant de la Llengua Valenciana.

La presa oficial de possessio es va celebrar el 11 de novembre de 1928. El Boletín de la Real Academia Española, de decembre de 1928, en “Acuerdos y noticias”, va deixar constancia de l´acte:

“Recepción del padre fray Luis Fullana, académico electo de la Sección Valenciana. Se verificó con toda solemnidad el 11 de Noviembre, presidiendo la junta el excelentísimo señor Ministro de Instrucción Pública, acompañado del Director de la Academia, del Secretario y del Censor de la misma”.

“Introducido en el Salón y concedida la palabra por el señor Ministro, empezó el padre Fullana la lectura de su erudito discurso acerca de las diferencias que ofrece el dialecto valenciano, en relación con el castellano y el catalán y especialmente acerca de la formación de los verbos en el primero de aquellos lenguajes. Fue oído con atención por el selecto público que llenaba el salón, que aplaudió el sabio trabajo del académico entrante”.

“Le dio la bienvenida en nombre de la Academia el individuo de número don José Alemany, quien, lo primero, hizo el debido elogio de los trabajos lingüísticos dados al público por el pare Fullana, e insistió sobre la confusión que en muchas personas existe acerca de una supuesta identidad entre los idiomas catalán y valenciano, o mejor dicho, absorción del segundo por el primero. El público aplaudió la interesante y aguda respuesta del señor Alemany; y a continuación el Presidente impuso la medalla académica al entrante, que fue recibiendo las felicitaciones de sus nuevos compañeros y amigos”.

(El discurs d´ingres del pare Fullana i la contestacio de Josep Alemany es poden descarregar i llegir integrament en l´apartat 10 d´esta seccio)

En l´acte de presa de possessio assistiren distinguides personalitats aixina com nutrides representacions d´alumnes i antics alumnes del colege dels franciscans d´Ontinyent. La Provincia franciscana va celebrar en molta alegria esta exaltacio del seu Provincial M.R.P. Lluís Fullana. Es celebraren senzills pero sentits actes d´homenage en els convents de Valencia, Ontinyent i en uns atres.

Entre unes atres entitats culturals de Valencia, “Lo Rat Penat” va celebrar una solemne velà, l´any 1929, en homenage al pare Fullana, com a digne representant de la llengua valenciana en la Real Academia Espanyola.

Una volta establit en Madrit, l´any 1934, el pare Fullana passa les seues vespraes en la Real Academia, dedicat als deures que l´impon la seua condicio d´academic i relacionat en les primeres figures de l´intelectualitat espanyola.







El pare Fullana i les seues obres

1. (1903) “Observacions sobre l´análisis etimològich i fònich de la nostra llengua”.

2. — “Observacions sobre l´análisis gráfich de la nostra llengua”.

3. — “Observacions sobre l´análisis ortográfic de la nostra llengua”.

4. (1906) “Geografía històrica del Reyne de Valencia”. Premiat en els Jocs Florals de Valencia.

5. — “Ullada general sobre la morfología catalana”. Ponencia encarregà per al Congres Internacional de la Llengua Catalana, celebrat en Barcelona (1906).

6. (1907) “Morfología del verb en la Llengua Valenciana”. Premiat en els Jocs Florals de Valencia.

7. (1908) “Caracteristiques catalanes en el Reyne de Valencia”. Premiat en els Jocs Florals de Valencia.

8. — “Juicio crítico bibliográfico de Pedro Antonio Beuter”. Premiat en els Jocs Florals de Valencia.

9. (1909) Estudi sobre Filología Valenciana. Premiat en els Jocs Florals de Valencia

- Publicat per “Tipografía Domenech”, de Valencia, 1912.

10. — (1911) “Estudio crítico sobre la antigüedad de la ciudad de Játiva, en que se prueba ser la antigua Setabis de los iberos”. Premiat en els Jocs Florals de Valencia.

11. — (1914) “Normes Ortográfiques”. Publicat en el Diario de Valencia.

12. — (1915) Gramática Elemental de la Llengua Valenciana. Impres per “Tipografía Domenech” de Valencia.

13. — “Diferències fòniques, gráfiques u ortográfiques, lèxiques, morfològiques i sintáxiques entre el valenciá i el catalá”. Quatre conferencies pronunciaes en l´Institut d´Estudis Catalans, de Barcelona.

14. (1916) “Historia de los virreyes de Valencia”. Premi extraordinari de l´Excma. Diputacio Provincial de Valencia, en els Jocs Florals de Valencia.

15. — “Diferències dialectals en la Llengua Valenciana”. Tres conferencies pronunciaes en el “Centro Escolar y Mercantil” de Valencia.

16. — (1918) Gramática Elemental de la Llengua Valenciana, Segon Edicio. “Tipografía Domenech”, de Valencia.

17. — “La cooficialitat de la Llengua Valenciana”. Conferencia en la Diputacio Provincial de Valencia.

-Publicà en el Almanaque Las Provincias, de Valencia.

18. — “Noble i benemerita familia valenciana”. Publicat en el Almanaque Las Provincias, de Valencia.

19. (1919) “Gramatología Valenciana”. Quinze articuls.

- Publicats en Las Provincias
.
20. — (1920) Historia de la villa y condado de Cocentaina. Publicat per “Imprenta Huici”, de Valencia.

21. (1921) Vocabulari Ortográfic Valenciá-Castellá. Impres per “Editorial Edeta”, de Valencia

22. — “Rescripto de Martín el Humano sobre los confesores de la casa real de Aragón”. Publicat en la Revista Archivo Ibero-Americano Tom XVI

23. (1922) Compèndi de la gramática valenciana. Publicat per “Llibreria Vda. de Ramón Ortega”, de Valencia.

24. — “Convento de San Francisco de Valencia”. Publicat en la Revista La Acción Antoniana.

25. — “Documentos inéditos de la familia Viciana”. Publicat en el Boletín de la Sociedad Castellonense de Cultura.

26. (1923) “La casa de Lauria en el Reino de Valencia”. Presentat en el “III Congreso de historia del Reino de Aragón”

- Publicat en el tom I de les Croniques del susdit Congres.
- Publicat apart per “Imprenta hijo de Vives Mora”, de Valencia.

27. (1924) “Estudio genealógico de los Ruiz de Liori”. Premiat en els Jocs Florals de Lo Rat Penat.

28. (1925) “Elecció més perfècta de cinquanta temes gramaticals estil Ollendorf, Ahn, Benot, etc., escrits en valenciá vulgar i girats al valenciá clássic”. Premiat en els Jocs Florals d´agost.

29. — “Evolució fonográfica de la Llengua Valenciana”. Publicat en la Revista Germanía

30. (1926) “Temes práctics per a l´ensenyança de la llengua valenciana, girats a l´estil de Martorell”. Publicat per Renovació Tipográfica, de Valencia.

31. — “Palau del Real”. Publicat en la Revista Cultura Valenciana.

32. (1927) “Juan de Timoneda y la impresión de sus primeras obras”. Publicat en el Almanaque Las Provincias, XLVII, de Valencia.

33. (1928) Refraner valenciá, d´Alberola. Prolec i correccio. Publicat per “Arte i Letras S.A.”, de Valencia.

34. — “Evolución del verbo en la lengua valenciana”. Discurs llegit en la presa de possessio en la Real Academia Española.

35. (1932) Ortografía Valenciana. Primera Edicio. Publicat per “Imprenta Semana Gráfica”, de Valencia.

36. (1933) Ortografía Valenciana. Segon Edicio. Publicat per “Imprenta Semana Gráfica”, de Valencia.

37. — “Gramática fonamental de la llengua valenciana”. Cità per l´Autor en Ortografía Valenciana.

38. (1933) “Ortografía valenciana”. Cità per Guillem Renart en L´obra gramatical del Pare Fullana.

39. (1935) “Los caballeros de apellido March en Cataluña y Valencia”. Publicat en el Boletín de la Sociedad Castellonense de Cultura.

- Publicat apart per “Tipografía Hijo de J. Armengol”, de Castello de la Plana.

40. (1941) “Luis de Santángel, su familia y su intervención en el descubrimiento de América”. Publicat pel Ministeri d´Assunts Exteriors.

41. (1942) Gramática latina. Curs Primer. Publicà per “Editorial Reus”, de Madrit

42. — Gramática latina. Curs Segon. Id.

43. — Gramática latina. Curs Tercer. Id.

44. — Gramática latina. Curs Quart. Id.

45. (1943?) Gramática latina. Curs Quint. Publicà per “Hespernia” (José Luis Cosano), S.A.”, de Madrit.

46. —? Gramática latina. Curs Sext. Id.

47. —? Gramática latina. Curs Septim. Id.

48. — “Los tartesios en España. Su lengua en relación con la latina”. Publicat en la Revista Verdad y Vida.

49. —? “San Miguel de los Reyes”. Citat per Jul Romano (Entrevista)

50. (1945) “El poeta Auxias March, su ilustre ascendencia, su familia y sus escritores”. Publicat per “Editorial Torres”, de Valencia. “Obras completas del P. Fullana, tom I”

51. — Gramática latina. Curs Segon. Publicà per “Editorial Torres”, de Valencia. “Obras completas del P. Fullana, tom III”

52. — El duque de Calabria. Cità per Angels Villarta (Entrevista). Guio per a una pelicula de “CIFESA”.

53. — “Por qué Santo Tomás de Villanueva no asistió al Concilio de Trento”. Publicat en la Revista Verdad y Vida.

54. — Diccionario fraseológico de los clásicos. Citat per Angels Villarta (Entrevista); i pel Diccionario Enciclopédico Abreviado, Espasa Calpe, 1957.

55. — “Defensa del almirante Cristóbal Colón ante la reina católica, por Luis de Santángel, escribano de ración del rey católico”. Publicat en la Revista General de Marina.

56. — Diccionario sociológico. Citat pel Diccionario Enciclopédico Abreviado, Espasa Calpe, 1957.

57. (1948) “Correspondencia en Guillem Renart”. Cità per G. Renart en L´obra gramatical del Pare Fullana.

58. (1948) Historia de Onteniente. Manuscrit en Ontinyent. Eixemplar mecanografiat en Archiu Excma. Diputacio Provincial de Valencia. Aprofitat per J. L. Reig.

- Publicat per Excma. Diputacio Provincial de Valencia, en el titul “Bosquejo histórico de Onteniente”, en 1957.
- Publicà per la “Caja de Ahorros” d´Ontinyent, en 1998.

59. — Diccionario sinóptico, etimológico, evolutivo de la lengua española. Inedit.

60. — Apuntes sobre la familia Vilarrasa. Inedit.

61. — Duque de Ciutat Real. Inedit.

62. — Convento de Santo Espíritu. Inedit.

63. — Convento de San Lorenzo. Inedit.

64. — Convento de Ara Christi. Inedit.

65. — Monografía de los valles de Seta y Travadell. Inedit.

66. — Escritores franciscanos del Reino de Valencia. Inedit.

67. — Influencia de los franciscanos en la instrucción de los moriscos en el Reino de Valencia. Inedit.

68. — Gobernadores de Orihuela. Inedit.

69. — Varios religiosos. Inedit.

70. — Varios religiosos. Inedit.

71. — “Más de quinientas fichas sobre temas franciscanos del Reino de Valencia”. En el “Fondo Padre Fullana”, del “Archivo del Reino de Valencia”.

72. — “Veintitrés mil fichas sobre los virreyes de Valencia”. Citaes per Angels Villarta (Entrevista).

Esta es l´obra lliteraria del pare Fullana i el frut de la seua vida abnegadament dedicà a l´investigacio i a l´estudi que el pare Agulló mos aporta en la seua biografia, havent vençut la tentacio d´escodrinyar gran numero de periodics i revistes del seu temps, sabedors de que contenen un copiosissim material brotat de la seua incansable ploma. Al pare Agulló li consta que el pare Fullana, arrastrat pel seu caracter generosament franciscà, no es va negar mai a qualsevol universitari o estudios que tocara a les seues portes en busca d´orientacio i ajuda per a la preparacio de les seues tesines i treballs monografics, be de tema filologic be de tema historic, i que va repartir prodigament els fruts de les seues investigacions. Tambe estes ajudes i estos materials completen l´Obra del pare Fullana.


El pare Fullana distinguit i reconegut pels seus treballs cientifics

Ademes de ser nomenat en 1915 Director Honorari del Centre de Cultura Valenciana, de ser asignat en 1918 Catedratic de Llengua Valenciana en l´Universitat de Valencia, i elegit en 1927 Academic en representacio de la llengua valenciana en la Real Academia Espanyola, el pare Fullana va ser membre reconegut d´atres entitats.

En 1928, baix el patrocini de l´Universitat de Valencia, es va constituir l´Associacio Amigos de Luis Vives a fi de difondre l´esperit de Vives en l´Universitat i unes atres entitats culturals de Valencia, siguent el pare Fullana un dels primers membres d´esta societat.

Pels primers anys de la posguerra civil espanyola, el pare Fullana va ser nomenat President de la Asociación Cardenal Benlloch i de la Agrupación Mariano Benlliure.

En 1943, els franciscans d´Espanya fundaren Verdad y Vida, revista trimestral d´investigacio cientifica, teologica i d´alta cultura. El pare Fullana es nomenat colaboraor d´ella, fent les seues aportacions. Tambe va ser corresponsal-colaboraor de l´atra revista franciscana, Archivo Hispano-Americano, en la qual va publicar alguns articuls de caracter historic.

En l´any 1971, en motiu del centenari del naiximent de l´ilustre filolec valencianiste, el seu discipul pare Bernardi Rubert va publicar en Las Provincias (14 de novembre), una sentida i fervorosa commemoracio titulà Centenario de un valenciano ilustre, M.R.P. Luis Fullana, O.F.M.

L´any 1973, la Seccio de Filologia de l´Institut d´Estudis Alacantins, de l´Excma. Diputacio Provincial d´Alacant va llançar la proclama de reivindicacio del merits del sabi filolec i acreditat historiaor convocant un concurs lliterari en el titul Vida y Obra del Escritor Luis Fullana, donant ocasio a la primera biografia del pare Fullana feta pel pare Benjamin Agulló al qual seguim en la redaccio d´esta seccio especial sobre el pare Fullana i que tant agraïm la seua dedicacio a donarmos llum sobre la vida i obra del sempre admirat pare Fullana. Esta primera biografia del pare Agulló va ser la primera escrita hasta el moment, reeditantse en 1991 en el patrocini de l´Ajuntament de Benimarfull, i traduintse al valencià en 1993 per Emili Miedes en una ajuda de l´Ajuntament de Valencia.

Al complirse els 75 anys de la Catedra de valencià en l´Universitat de Valencia, l´any 1993, la Real Academia de Cultura Valenciana va honrar la memoria del professor pare Fullana en un acte public, en el Palau de la Musica, el dia 3 de març de dit any, “Dia de la Llengua i de la Cultura Valenciana”, en el qual encarregaren al pare Agulló un parlament alusiu al fet.

Com les entitats culturals tambe algunes poblacions, per mig de les seues Corporacions Municipals, ofrenaren al pare Fullana els seus honors, en vida i despres de mort, fent memoria d´ell i premiant els seus merits.

La primera poblacio va ser la Vila de Cocentaina. El 21 de juliol de 1920 va nomenar al pare Fullana “Fill Adoptiu” de la Vila.

L´Ajuntament del poble natal del pare Fullana, Benimarfull, el 11 de juny de 1922 es desborda en elogis i lloances al seu preclar fill, acordant dedicarli un carrer.

Cocentaina, novament, el 20 d´abril de 1927 pren l´acort de rotular un carrer en el nom del pare Fullana.

Benimarfull, sentintse orgullos del seu fill, el 22 de maig de 1927 acorda colocar una lapida commemorativa en la casa natalicia del pare Fullana, dedicarli el nou Grup escolar, colocant alli una atra lapida, i declararlo “Fill Predilecte” de la poblacio. En 1988 l´Ajuntament de Benimarfull va colocar una atra lapida en la casa natalicia del pare Fullana en el XL aniversari de la seua mort.

La ciutat de Valencia tambe va fer memoria de l´insigne valencià en els primer anys despres de la guerra civil dedicantli un carrer.

En 1949 el poble de Rocafort tambe va tindre un recort per al pare Fullana, dedicantli un carrer en la zona residencial en “homenaje del pueblo al sabio filólogo valenciano, académico de la Real Academia Española de la Lengua”.

En 1965 Ontinyent tambe va acordar dedicarli un carrer al pare Fullana.

Artistes de fama plasmaren al pare Fullana en els seus llenços o el molejaren en els seus fancs. El pare Agulló destaca, en la seua biografia del pare Fullana, un bust d´Ignaci Picazo, que es conserva en el Museu Fortuny de Reus; un baix relleu de M. Benlliure; un atre Oli del P. Gil Sendra, O.F.M., que figura en la galeria de Provincials de la Curia provincial dels franciscans de Valencia; un atre Oli de Ferragut, en poder de Dª. Guadalupe Navarro Albert. En l´Ajuntament de Valencia, obra de E. Ginesta. un precios retrato del pare Fullana i al peu el següent text:

“El Centre de Cultura Valenciana desijant mostrar la seua gratitut al ilustre filolec, R.P. Lluïs Fullana Mira, de l´Orde de Sent Francesc, naixcut en Benimarfull, provincia d´Alacant, el 5 de giner de 1871, per les seues lluminoses explicacions en la catedra de Llengua Valenciana, instituida per dit Centre en la Universitat de Valencia, li va dedicar este retrato com recort i memoria d´haver segut el primer professor de Llengua Valenciana”.

En 1978 es van complir els 50 anys de la presa de possessio del pare Fullana del sillo de la Real Academia Española, siguent resaltat el fet per la prensa valenciana, especialment Las Provincias. El 12 de novembre el Grup d´Accio Valencianista va celebrar i perpetuar la memoria del pare Fullana colocant un bust fet per Rafel Orellana Sospedra en els “Vivers” o “Jardins del Real”, de Valencia. En est acte va participar l´Alcalde de Valencia, Miquel Ramón Izquierdo i mes de tres mil persones, segons la prensa local.

En 1992 l´Ajuntament de Valencia va acordar denominar com a Biblioteca Lluïs Fullana Mira la Biblioteca Popular ubicà dins de la Biblioteca Municipal de la Plaça de Maguncia.

En 1996 el Consell Valencià de Cultura, en motiu de les II Jornadas Culturales de Archivos i C. Documentación, va acunyar una medalla dedicà al pare Fullana, a titul postum, en el següent text en l´anvers: “El Consell Valencià de Cultura a Lluïs Fullana i Mira, ilustre bibliófilo y donante”, siguent recibida, en un acte public, pel Provincial dels franciscans, M.R.P. Raimundo Domínguez.