26 enero 2007 (sèrie d'articles) anterior
La missió mallorquina a les Illes Canàries:
la missió sense espasa
Atlas d'Abraham y Jafuda Cresques
I.LES EXPEDICIONS MALLORQUINES, DES DE 1342
1. La incidència de Ramon Llull en la missió exterior
Ens topam amb una altra dimensió de l’Església, que normalment l’organització diocesana no ha contemplat, llevat d' unes poques excepcions, i gairebé totes a partir de la segona meitat del s. XX. Tampoc el papat no en tingué cura, fins a l’època moderna. També podem trobar casos singulars; però és la tònica general la que ens interessa. Els impulsors de la sortida a les fronteres religioses foren els ordes mendicants. És que l’Edat Mitjana no va ser una època preocupada per la missió[1]. La figura de Ramon Llull ens enlluerna i a través d’ell ens imaginam una església missionera. Però, en això, l’Edat Mitjana ens hauria d’envejar molt. Avui som menys religiosos, però més creients i més missioners. La Cristiandat tardomedieval conegué l’existència de pobles asiàtics i africans, en totes les direccions. Però els papes i els bisbes vivien a l’esquena d’aquest món, en una època en què les finances els haguessin permès formar i sustentar estols nodrits de missioners. Disposaven d’uns patrimonis fabulosos.
En contrast amb aquest plantejament, quan miram vers l'exterior, ens trobam amb un laic que realitza una tasca gegantina, Ramon Llull, que mereix un capítol singular perquè, per la seva condició laïcal i per la magnitud de la seva empresa, és verament una figura única. Singular és també la migradesa dels resultats, comparats amb tants d’esforços. No és aquí el lloc d’analitzar-ne les causes. Peter Browe, ja durant el temps del nazisme, des d’Alemanya estant, tingué el coratge de plantejar com se podria entrar en una missió més fecunda entre els jueus. Allò que ens interessa és que ell, en la seva obra històrica, va denunciar la manca de diàleg, substituïda per la pressió, per les manifestacions d’odi i també uns interessos econòmics vergonyosos, en l’empresa de les croades, i una conducta incoherent, com a causes de la manca d’èxit[2]. Si pocs varen ser els resultats a l’interior de la Cristiandat, des de Mallorca cal plantejar la missió exterior a aquell món.
2. Les expedicions mallorquines, des de 1342, a les Illes Afortunades o Canàries
Sobre aquestes expedicions tampoc no disposam d’un diplomatari adient. Miquel Bonet va ser el qui, en el darrer quart del s. XIX, va encetar la publicació documental[3]. Però ha estat Elies Serra Ràfols[4] el qui amb més perseverança ha teixit el context més cabal a l’empresa, i li ha trobat les arrels lul·lianes, en la qual cosa Johannes Vincke[5] s’ha mostrat prou perspicaç. Posteriorment F. Sevillano Colom[6] i Gabriel Llompart n’han eixamplat l’horitzó, en el qual destriam la figura de Jaume III, amb les seves pretensions expansionistes. Una selecció documental més ampla, tot i que l’han enriquida autors posteriors, la va oferir Antonio Rumeu de Armas[7], autor de la monografia més completa sobre aquesta campanya.
A Mallorca era notícia coneguda que, ja en temps de Ramon Llull, els genovesos, devers 1312, i més tard els portuguesos[8], havien arribat a les illes Canàries, fins al punt que Angelí Dulcert, en la seva carta de 1339[9], ja va recollir el nom de les illes Lanzarotus Marocellus i Forte Ventura, marcades amb les armes de Gènova, com a mostra de domini.Després de les expedicions dels genovesos, passaren tres dècades, i l’any 1342, començaren les expedicions mallorquines cap a aquelles "illes noveylament trobades envés les parts de Occident", uns viatges que varen ser dels més fecunds en el món hispànic. Autoritzat pel lloctinent Roger de Rovenach, l’any 1342 va anar a "les illes de la Fortuna" el comerciant Francesc des Valers, "patró e capità", amb dues coques baionesques[10]. Aquest des Valers no sembla ser el mateix que va viatjar fins a Tartària i que encara vivia pel 1394[11]. Des Valers havia promès que, si conquistaven alguna d’aquelles illes, en reconeixerien com a príncep i senyor el rei de Mallorca, Jaume III.[12] És una pretensió expansionista del darrer monarca mallorquí que el treu de l’encongit monet de les disputes dinàstiques. Aitals ambicions se corresponien amb l’esplendor del comerç mallorquí dins la Mediterrània, i que també s’obria a les rutes atlàntiques, aixi com pel 1357, des de la Mar Negra un altre Francesc Desvalers s’encaminaria cap a la Tartària. La contemporània consolidació de la cartografia mallorquina és un exponent d’aquesta presència de naus illenques dins el món conegut pels mediterranis del s. XIV. Amb tot, per ara no podem concretar l’abast i la consistència d’aquells projectes de 1342, entre altres causes perquè, l’any següent, el rei Jaume III fou desposseït dels seus territoris. Tanmateix, els viatges a les costes africanes consten viatges diversos. Per exemple, Jaume Ferrer deixà la petja en el mapa d’Abraham Cresques, de 1375, pel seu viatge al Riu d’Or, el 1346.[13]
A més d’aquesta expedició, pel mateix mes d’abril, n’hi anaren tres més, que estan documentades, i potser n’hi hàgim d’afegir alguna just indirectament coneguda, com la que hi va menar Bernat Olzina[14]. Amb tot, desconeixem l’èxit que varen tenir[15], tret que feren esclaus més d’una dotzena de persones, de les quals parlarem més endavant. Tanmateix, encara que Pere III s’oposàs fortament a l’esclavització dels naturals de les Canàries, Ibn Khaldûn, pel 1377, sentí parlar dels esclaus que els "francs" havien caçat a aquelles illes a mitjan segle XIV. Se referia, òbviament als mallorquins i potser catalans, que practicaven aquell comerç inhumà[16]. La confusió entre francs i catalans de part dels esclaus, que informaren per l’Àfrica del Nord, res no té de sorprenent. Els francs eren molt més coneguts, a causa de l’imperi creat per Carlemagne; però no se’n coneixen expedicions marineres tan agosarades com les que ens ocupen.
http://www.msscc.es/BL1/BL1-CAT-0005-1.htm
LinkBack URL
About LinkBacks
Citar
Marcadores