A LA GENERALITAT DE GENOCIDI (1936-1939)


Perquè a més a més de viure i treballar a Catalunya, som catalans vellards, per ser-ho tots els nostres cognoms, fruit de generacions centenàries, protagonistes de la Història de la Terra. Perquè no volem deixar-nos arrossegar per la “mort de les conviccions i les ideologies” que des de l’arribada de la democràcia, ha produït un gran buit dins la ment de moltes persones, les quals han perdut en molts casos els seus punts de referència. Perquè no pretenem que el caos s’instal•li dins les nostres consciències i, així mateix, deixar de diferenciar el que és lleig del que es bonic, el bé del mal, la veritat de la mentida. Perquè ens neguem a renunciar a seguir el fil dels aconteixements històrics en el seu rigor, incorrent en desinterès, apatia i fredor. Per l’essència de pensar i viure com a catalans autèntics...

PROCLAMEM PÚBLICAMENT:

la nostra més rotunda indignació per la vergonya inqualificable esdevinguda al llarg d’aquests darrers anys de democràcia a Catalunya. La Nostra Història, que els catalans d’estirp i ben nascuts, amb criteri i reflexió crítica, considerem sagrada, ha estat capgirada i ultratjada fins l’extrem que l’autenticitat de Catalunya, i amb ella la seva dignitat, han estat llaçades al femar de la ignomínia.

Som aquells catalans que vam rebre, dels nostres pares, avis, parents i amics, supervivents i testimonis de “magne genocidi”, informació veraç dels fets que, al marge de tota creença i ideologia, van succeir durant els tres anys de la Catalunya republicana, dins els quals el vandalisme va regnar per tot arreu: nombrosos domicilis particulars, comerços, oficines, institucions culturals, recreatives i esportives, a més de la seu dels partits de centre dreta varen ser assaltats i incendiats amb ràbia. Si un comerç no era obert pel seu propietari a instàncies dels grups armats del Front Popular, els seus components optaven per franquejar la porta a cops de destral. I després que els indesitjats visitants s’haguessin apropiat de totes les mercaderies del seu interès, es procedia a la venjança: incendiar l’establiment amb benzina o petroli per donar “una lliçó” a l’amo que s’havia resistit.

De palaus, pisos i masies sortien per portes i finestres autèntics carregaments de pertinences de gran valor que unes vegades eren repartides entre assaltants, i altres, s’amuntegaven al mig del carrer i es cremaven. De moltes cases, famílies de les quals havien contribuït a la formosa Història de Catalunya, sortiren matalassos, llençols, vaixelles, làmpades, pintures, mobles, etc... i morien en aquestes accions de saqueig i crueltat irracional.

Gran magatzems, adrogueries, joieries... foren assaltats i robats sense respectar norma alguna de moral social. A les zones rurals, les collites foren igualment saquejades amb obscurs fins. Es confiscaren els primers vehicles que van passar a ser propietat privada de partides sindicals o simplement, al marge de tota disciplina de partit o central sindical.

El caos era la nota dominant a tot Catalunya. Les pires incendiàries eren habituals dins les immediacions dels temples i demés edificis religiosos, on cremaren els més bells ornaments, imatges, retaules del riquíssim patrimoni artístic-religiós-cultural, privant amb tota injustícia de la seva visió i gaudi a les futures generacions. També foren pastura de les flames nombrosos arxius municipals, parroquials, biblioteques, col•leccions de llibres i documents particulars... I fins i tot els arxius del Registre de la Propietat de moltes poblacions, sobre pretext de que amb ella restava abolida la propietat privada.
Durant els tres anys de govern nefast de la Generalitat, la vida de Barcelona i de la majoria de les poblacions del Principat, fou caracteritzada per la insistent i cruel persecució de persones, pel simple fet d’anar a missa, ser gent pietosa, o per ser de detres tot i tenir reconeguts mèrits com a republicans. Milers de cadàvers apareixien en molts paratges de Catalunya, sense respectar sexe, edat, vellesa, ni haver mitjançant formacions de cap causa.

Grups de persones armades passejaven per totes les ciutats i pobles de Catalunya, ensumant aquells edificis o masies que convenia saquejar i que, en efecte, eren assaltades en un obrir i tancar d’ulls. S’implantà així la pràctica dels registres domiciliaris al major. En tals registres domiciliaris es pretextava la recerca de sacerdots i religiosos ocults, però de passada s’emportaven impunement aquelles pertinences que més els agradaven o s’exigia el pagament al comptat de considerables quantitats de diners. Fou la instauració del gangsterisme pur i dur.

Moltes persones foren segrestades en aquells registres i els seus cadàvers crivellats a trets, o amb un tret al clatell; apareixien hores després a llocs de tant trista record pels catalans de bé: les zones de Pedralbes, Vallvidrera, La Rabassada, Camp de la Bota, Casa Antunes... entre altres de la ciutat de Barcelona. El mateix succeí a infinitat de punts de Catalunya: cementiris de Lleida i Montcada, les costes de Garraf, les carreteres de Ripoll..., la totalitat de les carreteres i camins veïnals del Bages foren testimoni muts del genocidi indiscriminat.

S’encunyà l’eufemisme de “grups incontrolats” per la pròpia autoritat de la Generalitat. Quant de Cinisme! Per a designar aquestes partides d’assassins i saquejadors perfectament “controlats” i “sincronitzats” components dels quals una vegada comeses les seves “proeses” menjaven i bevien fins arribar a la sacietat als restaurants sense abonar despesa alguna.

Aquells catalans que miraculosament aconseguiren fer-se amb un passaport fugiren atemorits de la Catalunya Republicana a Itàlia i a França. Per milers creuaren la frontera els fugitius clandestinament, tot i que un percentatge elevat dels desesperats fugits fracassaren en el seu intent, essent torturats i posteriorment assassinats.

El 19 de juliol de 1939, Catalunya estava sota la gestió de govern de la Generalitat, presidida per Lluís Companys i Jover(1). Els militars rebels i les escasses dotzenes de civils que col•laboraren, foren derrotats sense pal•liatius a Barcelona i a tot el Principat. El Capità General Godet, i el governador militar de la Plaça, general Fernández Burriel, caps visibles de la sublevació, després del Consell de Guerra Sumaríssim, foren afusellats. Amb ells, altres militars de graduació van córrer sort semblant: Lizcano de la Rosa, Alex Labra, González Fleitats, Borràs Esteve, José Coll (aquest últim marit de la llavors famosa cantant d’òpera i sarsuela, la santpedorenca Maria Espinalt Font) i molts més. L’”Uruguay” i l’”Argentina” ancorats al port de Barcelona van ser utilitzats de bucs presó de militars i civils a qui es retardà la seva sentència de mort. Altres tingueren una llarga i despietada agonia a les masmorres del castells de Montjuïc. Els sublevats foren literalment exterminats. EL PODER ABSOLUT RESTÀ EN MANS DEL GOVERN DE LA GENERALITAT, QUE D’HAVER VOLGUT VA TENIR OCASIÓ MÉS QUE EVIDENT D’IMPOSAR LA SEVA AUTORITAT I EVITAR L’ASSASSINAT D’AQUELLS MILERS D’INNOCENTS QUE RES EN ABSOLUT TINGUEREN A VEURE AMB ELS SEDICIOSOS.

La Generalitat, aliada incondicional del Front Popular, decidí la tràgica ventura de milers de catalans; la mort s’uní al saqueig, a les flames intencionades, a la destrucció... El mateix Lluís Companys i Jover, servint-se de les emissores de ràdio de Barcelona incitava a les masses amb discursos encesos a que persistissin infatigablement en aquells bany de sang i de foc iniciat a l’instant mateix en què l’últim dels militars rebels era fora de combat. Des de la Generalitat es donà carta blanca als criminals i facinerosos perquè anessin lliurement allà on volguessin.

Els centres de detenció es multiplicaren a Catalunya. A localitats on no funcionaven els depòsits municipals de detinguts, s’establiren centres de detenció o presons que allotjaren als nombrosos detinguts polítics de la localitat o localitats veïnes. Molts d’aquests detinguts van sortir d’aquestes presons per morir, sense previ judici, afusellats o amb un tret al clatell, també va haver qui va ser ruixat amb benzina i després cremat viu. Per cruel que això pugui semblar, aquestes eren les escenes diàries de la vida catalana durant els tres anys de domini de la Generalitat.

Per centenars foren els catalans internats en els anomenats “camps de treball”, terme pompós i a la vegada fals que disfressava la crua realitat dels sis camps d’extermini existents a la Catalunya Republicana i “democràtica”. No pocs manresans i gent de la comarca patiren presó, tortura i mort després de llargues hores d’interrogatori i terror al interior de l’edifici del “Casino”, ubicat al Passeig Pere III. Va haver ciutadans de Manresa i comarca que patiren el refinament màxim de tota crueltat humana a les presons especials anomenades “checas” (2). Les “checas” es nodriren de persones de totes les condicions socials de Catalunya empresonades a les “redadades” nocturnes i diürnes que de manera imprevisible portaven a terme els serveis militaritzats adscrits al SIM (3). Així dons, a Tarragona, Girona, Lleida, Sabadell, Terrassa, Granollers, Mataró, Manresa, per citar algunes de les poblacions, els detinguts sobre els quals es sospitava, eren traslladats a Barcelona, a les “checas”. Les més tristament famoses foren les dels carrers Vallmajor i Saragossa, se’ls sotmetia a interrogatoris interminables arribant a privar-los de dormir i se’ls aplicava les tècniques més refinades per aconseguir el “dolor tècnic” de les víctimes amb una ostentació obsessiva d’acarnissament. Pocs detinguts van sobreviure als interrogatoris i a les tortures de les “checas”: sols aquells comptats, esperits dels quals pogueren sobreposar-se a tanta ignomínia física i moral.

En realitat les “checas” eren simples centres especialitzats per interrogar als detinguts, però a la practica es convertiren en escandalosos centres de tortura on els seus rectors fomentaren la baixesa moral i la brutalitat física. Els “nous modes” (4) instaurats pel SIM s’afegí la col•laboració entusiasta fins el paroxisme del President del Govern de Catalunya, que facilitaren al SIM agents de la pròpia Generalitat, així com un grup de boxejadors professionals catalans (entre els quals hi era J. Gironès, campió nacional dels pesos “Walter” a l’any 35), per a la pràctica de pallisses i assots. Ja no podia haver més vergonya i descrèdit de la Generalitat entre la ciutadania honrada de Catalunya.

Fa més de dos dècades a la nostra ciutat i capital comarcal, Manresa, s’arrencaren les plaques amb els noms i els cognoms de les víctimes del trenta-sis al trenta-nou que figuraven al monument erigit en memòria seva a la plaça de la Reforma, amb el groller i inacceptable eufemisme de la “reconciliació”. Que Déu ens guardi de semblants “reconciliacions”!! Més recentment s’esmicola amb la pitjor ràbia, odi i ressentiment la Creu amorosa que acollia pietosament el record d’aquelles víctimes innocents.


Per a major escarniment, a la ciutat de Manresa i altres poblacions de la comarca s’han descobert plaques i alçat monuments en record del PRIMER CRIMINAL DE GUERRA DE CATALUNYA: LLUÍS COMPANYS I JOVER, pres, jutjat, sentenciat i executat.



GENERALITAT DE CATALUNYA! RECORDA! EL GENOCIDI DEL QUAL SEGUEIXES ESSENT CULPABLE MAI PRESCRIU.
EXIGIM DE LA GENERALITAT DE CATALUNYA I EL SEU GOVERN ACTUAL, PARTIT POLÍTICS, SINDICATS I RESPONSABLES DEL GENOCIDI QUE: REPARIN I DEMANIN PERDÓ PÚBLICAMENT PELS MITJANS DE DIFUSIÓ.



VISCA CATALUNYA!!!




CATALUNYA MÀRTIR. SECCIÓ BAGES



Notes:

(1) El dia 20 de juliol de 1936, Lluís Companys entrega els catalans indefensos a la barbàrie. En aquest dia, Companys va manifestar als caps de la CNT-FAI: “Avui sou els amos de la ciutat i de tot Catalunya. (...) Heu vençut i tot està a les vostres mans”. Catalunya s’omplia de cadàvers. Lluís Companys i Jover, com a President de la Generalitat, va batre un autèntic rècord: a més de milers i milers de persones innocents assassinades, quatre prelats dins del territori per ell “governat”: els bisbes de Barcelona, de Lleida, Auxiliar de Tarragona, i de Terol, van caure assassinats, víctimes de l’odi a la geografia catalana.

(2) Les “checas” eren una institució soviètica al servei del terror i de la repressió política. El mot “checa”, “cheka” o “tcheca” és l’abreujament de les paraules “Cherwychainaya Kinissaya” que signifiquen “comissió extraordinària”. A l’antiga URRS es crearen les “checas” per combatre la “contrarevolució”, i s’integraren orgànicament a la G.P.U. o “Administració Política d’Estat”.

(3) La GPU fou encarregat per Stalin d’assessorar al govern de la República Espanyola per establir a Espanya el S.I.M. (Servei d’Investigació Militar) i la seva xarxa de “checas”. Un cop s’aprovà el pla d’Inaldecio Prieto, ministre de Defensa per establir un aparell repressiu del Front Popular.

(4) Les “checas” s’establiren a Barcelona la tardor del 37, mesos després dels sagnants successos de maig del mateix any.


Publicat a L'ESCLAT DIGITAL 17 d'octubre del 2004