Tema: El romanticisme literari en l´origen del catalanisme

El romanticisme literari en l´origen del catalanisme (6)




És prou conegut que el Romanticisme català, després d’uns anys trenta de pugna entre un sector més conservador i historicista i un altre més progressista i revolucionari, va quedar en mans del primer, amb Manuel Milà i Fontanals com a cap d’escola i representants tan notables com Joaquim Rubió i Ors, Marian Aguiló o Antoni de Bofarull. L’aportació d’aquests escriptors a la construcció de l’imaginari català fou considerable, a través de la Història, de l’erudició, del folklore i de la literatura. Víctor Balaguer va suposar una rectificació parcial i progressista d’aquest Romanticisme historicista i folklorista. Només parcial. Polígraf actiu des de molt jove, va practicar gran part de les possibilitats que l’escriptura del seu temps li proporcionava. Ja s’ha apuntat que fou a partir dels primers anys cinquanta quan es va interessar per la Història de Catalunya i quan va començar a publicar, compulsivament, articles i llibres de tema o trasfons històric o llegendari, de vegades barrejat amb l’excursionisme, i amb una voluntat expressa d’utilitzar la Història per argumentar el seu ideari polític. Balaguer era activíssim i entusiasta, i no tenia grans escrúpols d’erudit. Ell fou qui, a partir de mitjans dels anys cinquanta, a través de tota mena d’escrits de dimensions i conformació diversa, va donar un impuls decisiu a l’establiment i la popularització d’una mitologia nacional catalana. Les quatre novel·les i el drama sobre el bandolerisme del barroc que llavors van publicar Manuel Angelon i Víctor Balaguer hi van aportar un important pes específic.


La bandera de la muerte



Víctor Balaguer es devia adonar de les possibilitats del bandoler Serrallonga per a la seva construcció mítica a mitjans de la dècada. A Bellezas de la Historia de Cataluña, de 1853, no hi para esment, i això significa que llavors per a ell Serrallonga no significava res d’important. Tot just quatre anys després es comença a publicar la sèrie de fulletons d’Angelon i de Balaguer que glorifiquen Perot Rocaguinarda i Joan Sala, àlies Serrallonga, i el bandoler del segle XVII, singularment el segon, esdevé un dels mites vertebrals de l’imaginari català.

Segons Xavier Torres, Balaguer va entrar en contacte amb Serrallonga l’any 1858, arran de l’adaptació escènica d’una de les versions del ball popular, però convé tenir present que Balaguer i Angelon eren amics, companys de tertúlia i d’ideologia –ni que, anys després, Angelon evolucionés cap al republicanisme i Balaguer s’oposés explícitament a la Primera República–; el bandolerisme podia ser tema de conversa entre ells dos o en el grup que es reunia periòdicament. Dues qüestions adquireixen més relleu que no pas aquesta: la primera és que, malgrat que la qualitat dels fulletons d’Angelon és superior a la dels balaguerians, l’èxit del drama i de la primera de les novel·les de Balaguer va ser més gran que el de les d’Angelon, que no fou escàs; la segona, que el mite que ha perdurat és el de Serrallonga.

Segons un comentarista de l’època, Un Corpus de Sangre va obtenir tan «numerosa subscripció que ha merecido […] dos ediciones antes de terminarse», i en ple segle XX, el 1930, es publicava en traducció catalana d’Antoni Calderer Morales; El pendón de Santa Eulalia havia estat publicada el 1920, traduïda per Pere Buxareu. Superior fou la rebuda dispensada a la novel·la Don Juan de Serrallonga, de Víctor Balaguer amb cinc edicions fins a 1871, com a mínim una altra els anys 1937-38, un plagi en francès de 1860 i una traducció catalana de Valeri Serra i Boldú, reeditada el 1988.

El drama del mateix títol es va editar no menys de nou vegades entre 1858 i 1913, i la traducció catalana de l’autor unes quantes més; en una i altra llengua, va pujar als escenaris durant dècades. També de La bandera de la muerte Palau afirma que es va reimprimir unes quantes vegades. Fins llavors, cap altre vehicle de transmissió de mitologia catalana no havia aconseguir una acceptació popular tan gran, immediata i perllongada en el temps.


Walter Scott


La justificació i l’enaltiment de l’heroisme del proscrit en la literatura romàntica no necessita gaire argumentació, n’hi ha prou a recordar l’obra de Walter Scott o Friedrich Schiller. Tanmateix, tant Angelon com Balaguer van considerar necessari un ennobliment explícit de Rocaguinarda i Serrallonga. Els van presentar com a personatges de comportament i distinció exquisits, fins i tot al mig del Montseny o de les Guilleries, injustament perseguits per la justícia –una justícia corrompuda–, i, a més, els van convertir en membres de famílies aristocràtiques que s’havien hagut de refugiar a les muntanyes per emprendre la venjança per injúries rebudes.

Potser no caldria anotar que un i altre utilitzen tots els recursos del fulletó romàntic: misteri i intriga, fantasmes i disfresses, desaparicions i anagnòrisis i el més detonant, amb una utilitat precisa, l’anacronisme, imprescindible per a la connexió d’aquests bandolers amb l’altre gran assumpte que certificarà definitivament la noblesa del bandit, la participació en una guerra patriòtica, la que hauria pogut alliberar Catalunya del jou del rei d’Espanya, la guerra de separació o dels Segadors.

Magí Sunyer

El romanticisme literari en l´origen del catalanisme (6) « SOMATEMPS

El romanticisme literari en l´origen del catalanisme (y 7)







El 1640 feia gairebé trenta anys que Rocaguinarda s’havia acollit al perdó reial –d’aquí segurament el rebuig de Roca com a heroi per part de Balaguer, que el qualifica de venut, traïdor o penedit– i sis que Serrallonga havia estat ajusticiat, però això no fou suficient per evitar que Angelon convertís Roca en agent del Corpus del Sang i de la guerra, sovint en connivència amb Pau Claris i amb Pere de Tamarit. Tampoc perquè, ni que Balaguer no gosés fer exercir aquesta comesa a un Serrallonga del qual havia descrit l’execució ignominiosa en la primera novel·la, reservés aquesta funció a Joana, la seva viuda venjativa, aliada amb una misteriosa societat patriòtica, la Germandat de la Mort de la qual forma part el seu lloctinent Fadrí de Sau. És així que els bandolers esdevenen peces determinants de la Guerra dels Segadors i que la revenja particular i la col·lectiva s’entrellacen.


Idealització del Corpus de sang



Aquestes novel·les dediquen molt d’espai a justificar la bondat dels bandolers. Els herois, Roca i Serrallonga, són descrits com els personatges més excepcionals, generosos i valents del seu temps, i, a El pendón, la noblesa dels bandolers és defensada davant de la reina d’Espanya, amb arguments de lector de Scott: «Señora, suplicoos que no echeis en olvido que los bandidos de Inglaterra sacaron de mas de cuatro apuros a Ricardo Corazón de León, el cual no por esto dejó de ser un gran soberano». No hi falten, però, les reflexions comparatives que permeten la idealització del passat i l’esborrament del nexe molest amb els bandolers del segle XIX, que els lectors potser havien patit: «Aquellos tipos de hombres, mezcla de vida bandolera no exenta de sentimientos hidalgos, aquellos capitanes de malandrines que con colores caballerescos merecieron ser citados y pintados por un Cervantes bajo un aspecto cortés y agradable, han desaparecido para dar lugar a unos bandidos vulgares, hambrientos de dinero mal ganado, y cuyos hechos se reducen a despojar a un arriero del producto de un aceite que vendió en un pueblo de seis casas…»


Serrallonga



No hi manquen, tampoc, les constatacions dels avantatges del progrés. En definitiva, argumentava Angelon, el segle XIX duia imprès el segell de l’avenç, la guàrdia civil mantenia netes de bandits les carreteres i, sobretot, «la ilustración que cada día hace nuevas conquistas, el deseo de naturales y proporcionadas comodidades realizada por el trabajo del hombre laborioso a la vista del hombre indolente y vagamundo, el interés del individuo social que constantemente tiende a la asociación de la masa de los hombres útiles contra los hombres perjudiciales» acabarien amb les degenerades romanalles del bandidatge. Som davant el presentisme constant de Balaguer, motor dels seus exemples històrics, presentisme que arriba a la caricatura quan, al drama, el fantasma del pare de Serrallonga avisa al seu fill que serà traït i executat perquè la causa per la qual s’ha rebel·lat, per justa que sigui, no correspon al seu segle, sinó que «sols alcançar-ho poden / futures generacions».


Felipe V



Als bandolers del Barroc se’ls atorga una significació directament política. Balaguer traça una línia divisòria ben clara entre les bandositats –«els nyerros, al nostre entendre, significaven l’esperit popular i liberal de l’època; els cadells representaven l’orgull aristocràtic i l’esperit de les prerrogatives i privilegis de la noblesa»– que s’estén a la lluita patriòtica: «L’un defensava els drets de Castella, l’altre els de Catalunya: eren, doncs, el partit castellà, en lluita oberta i franca contra el partit català.»

En aquestes novel·les, Catalunya és presentada com el poble governat per una democracia modèlica –«en las asambleas catalanas no prevalecía elemento alguno: la cuna como la espada, la ciencia como el arte compartían buenamente el gobierno de Cataluña, y en honor de la verdad sea dicho, ni el pechero tuvo que sufrir jamás humillación del gran señor, ni el noble hubo de sonrojarse una vez sola de la conducta del pechero». El recordatori és constant: en un dels capítols d’Un Corpus de Sangre el narrador s’introdueix en una sessió parlamentària; després d’un discurs de Claris, de qui es diu que «cree que no hay felicidad posible en Cataluña mientras estemos unidos a Castilla.», es fan afirmacions tan contundents com aquesta: «Antes de terminarse aquella sesión, el principado de Cataluña había dejado de pertenecer á la corona de España»; la novel·la Don Joan de Serrallonga comença amb una diatriba contra la Ciutadella, qualificada com a funesta, i contra Felip V, «rei d’ingrata memòria per als catalans». En definitiva, per a Angelon i Balaguer, la Guerra dels Segadors constitueix un antecedent històric de la lluita de les forces de progrés vuitcentistes per tornar el poder al poble –quan mor el comte de Santa Coloma, Balaguer escriu: «Barcelona quedó en poder de su legítimo dueño: en poder de su mismo pueblo»–, una lluita inaturable i d’abast universal, i d’aquí les al·lusions a l’opressió d’Irlanda o a la guerra de la Independència dels Estats Units d’Amèrica en les novel·les d’Angelon.

Víctor Balaguer, conscient de la potència dels mites, no es va deixar convèncer ni per evidències documentals ni pels atacs a la seva faula sobre els bandolers i va continuar defensant la teoria d’un Serrallonga patriota i noble de sang i de fets. Amb el temps, la Història l’ha desmentit rotundament, però el bandoler, representat per Serrallonga, s’ha incorporat a l’imaginari catalanista amb el contorn que ell i Manuel Angelon van començar a traçar. No fou aquest l’únic guany d’aquell esclat literari a l’entorn del lladre de pas del segle XVII, sinó que va representar la primera assumpció popular d’uns herois de la història catalana amb la nova significació que el segle XIX podia proporcionar.

El romanticisme literari en l´origen del catalanisme (y 7) « SOMATEMPS