El romanticisme literari en l´origen del catalanisme (1)





Els últims anys de la dècada de 1850 i els primers de la següent van resultar determinants per al desenvolupament de la Renaixença. També fou quan la recuperació de la llengua catalana com a instrument apte per a tots els usos es va lligar amb l’establiment d’una galeria de mites nacionals i amb el progressiu afermament d’una consciència de poble que al cap del temps va desembocar en el catalanisme organitzat. Aquesta connexió no s’havia produït abans, en el cicle romàntic, la construcció d’un sistema miticosimbòlic que va acabar identificant el catalanisme internament i externa s’havia iniciat, a partir de la segona meitat dels anys trenta, molt majoritàriament, en textos escrits en llengua castellana, en la novel·la històrica catalanitzada temàticament, no lingüísticament, per Joan Cortada –o abans, amb El caballero del Cisne, de Ramon López Soler?- i en el teatre històric, amb assumptes de la història del país a partir dels drames de Jaume Tió i Noè.



Rubió i Ors



En efecte, la literatura romàntica, afavorida pel predomini del corrent historicista a Catalunya, va jugar un paper important en la definició i la divulgació d’una galeria mítica pròpia, però, fins a finals dels anys cinquanta, la presència de la llengua catalana es limitava a la poesia, i encara de manera molt minoritària, malgrat la crida i l’exemple de Lo Gaiter del Llobregat de 1839-41. A partir dels anys quaranta, amb un Rubió i Ors potser descoratjat i, en qualsevol cas, absent de Catalunya durant més de quinze anys, uns escriptors més joves agafaven el relleu en el progressiu conreu de la poesia en català i, sobretot, emprenien amb molta més determinació l’establiment dels referents propis. Durant els anys quaranta, cinquanta i bona part dels seixanta, Antoni de Bofarull i Víctor Balaguer van contribuir més que qualsevol altre intel·lectual de l’època a la construcció d’un imaginari que va acabar imposant-se i que en bona part encara utilitzem.



Antoni de Bofarull



Durant aquests més de vint anys, van escriure peces dramàtiques, llibres d’història fortament contaminada per la llegenda, impressions de viatge i poesies –gairebé sempre en castellà, insistim-hi: tot i això, amb una diferència notable, Bofarull escrivia poesia en català des dels primers anys quaranta; Balaguer no en va publicar fins al 1857–; tots dos van treballar per la restauració dels Jocs Florals de Barcelona; tots dos van aplegar sengles antologies de poesia catalana contemporània; Bofarull, a més, va publicar la primera novel·la contemporània en català.

En aquestes dècades decisives, l’acció intel·lectual de Bofarull i de Balaguer en l’establiment d’una mitologia pròpia no és comparable a la de ningú més.


Magi Sunyer

El romanticisme literari en l´origen del catalanisme (1) « SOMATEMPS