Tema: El Tortosinisme com a Ideologia Conservadora, Localista i Clerical

El Tortosinisme com a Ideologia Conservadora, Localista i Clerical
El nom de Tortosa1 ha estat acompanyat durant molts d’anys arreu del Principat de Catalunya d’adjectius pejoratius que fan referència al caràcter conservador extrem d’una part significativa de la seva població, la qual ha estat molt influïda pel predomini dramàtic dels mandataris més retrògrads de l’església catòlica i dels poderosos terratinents que posseïen la major part de la terra a la zona delta. També se l’ha acusada reiteradament per part de determinats sectors intel·lectuals barcelonins, alguns dels quals es remunten curiosament a moviments catalanistes lligats al període de la Renaixença, de no interessar-se gaire ni per les tradicions catalanes ni pel correcte funcionament dels organismes institucionals autòctons, basant-se sobretot en els esdeveniments històrics controvertits que ocorregueren durant la Guerra dels Segadors2 (1641-1659).
Malauradament aquests supòsits han arribat a crear un estereotip de la ciutadania local francament erroni, que ha portat a pensar que la majoria de tortosins i de tortosines són partidaris de promoure la secessió lingüística3 i una consegüent separació administrativa de la resta de Catalunya, mitjançant la creació d’una cinquena província a l’estil espanyol. Precisament, el greuge que va suposar la divisió de l’estat en províncies l’any 1833, a conseqüència de la qual la ciutat va començar un progressiu declivi del qual mai no s’ha recuperat, va adobar el camí per a la difusió de tota una mitologia al voltant d’una exagerada grandesa de la història local, només amenaçada pels enemics exteriors que provenien de més a dalt de la frontera física que constitueix el Coll de Balaguer. 1 Agafem com a exemple el següent paràgraf de l’article “Una Aberració” publicat a “La Veu de la Comarca” (7-II-1904): “S’ha fet proverbial per tot Catalunya el sentiment d’indiferència o desapego, per no dir de desafecte o d’hostilitat dels tortosins envers l’anomenada regió i el cert és que eixe concepte en què se’ns té no és del tot immerescut. L’existència de La Veu de la Comarca, que és una protesta viva en contra de l’esmentat sentiment, no prova més que ell no és tan general com en los temps passats, que quiscuns fills de Tortosa i sa comarca, fent-se càrrec de raons històriques, patriòtiques i de comunitat d’interessos que ens uneixen a Catalunya, no volen fer-se solidaris de dit sentiment, que no és més que manifestació d’una lleugeresa imperdonable, o d’un esperit indelicat, o d’una intel·ligència poc cultivada; en una paraula, d’una aberració antipatriòtica”.
2 La prosa espanyolista havia fet córrer molta tinta sobre la posició que prengué la ciutat i que li valgué el qualificatiu de “Fidelísima i ejemplar” per part del rei Felip IV. Els catalanistes tortosins intentaren contrarestar aquestes opinions parcials. El 1914 aparegué un petit estudi titulat: “La Revolució de Tortosa de l’any 1640, descrita per un curiós averiguador” (Impremta Foguet, 1914), que intenta donà una visió totalment oposada d’aquells fets històrics tant determinants per a la història de Catalunya.
3 L’ús del dialecte tortosí per part dels escriptors locals ha estat un tema àmpliament debatut i no gaire entès fora de les nostres comarques, ni tan sols en els àmbits més intel·lectuals catalans. Malgrat que alguns literats amb molt de prestigi a nivell local com en Ramon Vergés Paulí i en Joan Moreira eren obertament secessionistes, molts altres han mostrat l’orgull de la parla tortosina com a eina enriquidora de la llengua comuna, la catalana. Prenem nota del següent paràgraf (publicat a “Vida Tortosina” n. º 352) que ens ajudarà a situar-nos en el debat, com a rèplica a una crítica publicada al diari “La Publicitat” contra el famós poeta tortosí del barroc F. Vicent Garcia, acusat de la desnaturalització del lèxic català: “Ningú no amagarà que la característica racial de la nostra parla tortosina, són els castellanismes. Aquesta barreja de castellà, català i valencià, que defineix el nostre accent. Doncs bé, en tots els escrits del Rector de Vallfogona on hi podrà apreciar aquesta característica . I si en el temps en què les normes idiomàtiques de la llengua catalana no tenien una estructuració literària pura, definida, reglamentada, escriure amb la llengua que es parlava representa un foment en l’empobriment del lèxic, com diu Vergés en el comentari esmentat, jo goso enaltir l’esforç de l’escriptor i enlloc de censurar-lo, reconèixer que no fou pas ell el primer culpable, En tot cas, l’empobriment venia de la mateixa llengua. Mai de qui, amb tot el zel i la major voluntat, volia servir-la i enaltir-la, practicant-la. Sentat aquest criteri meu, que és ben propi, i no té cap altra finalitat que defensar el tortosinisme i àdhuc el catalanisme del poeta castellanitzat per obligació”.
La defensa acèrrima de Tortosa per part dels tortosinistes (el culte a la ciutat, ens atreviríem a dir) tenia la base fonamental en un fervent anticatalanisme i en unes reivindicacions sobre el futur de la ciutat encaminades a accelerar progressivament la rivalitat i la confrontació amb la capital de la demarcació, per tal de qüestionar la seva adscripció a Tarragona, però que a la vegada no arribessin a perjudicar mai l’estructura de l’estat, la qual garanteix per decret el predomini castellà i la unitat d’Espanya. Els arguments (presentats com a suposadament històrics) que varen preconitzar eren totalment parcials i denotaven molt sovint un simplisme absolut, tal com podem comprovar en el següent paràgraf redactat pel veterà periodista Sinesi Sabater1 a principis del segle XX., i publicat en un periòdic propietat del polític Teodor González, un dels màxims ideòlegs del tortosinisme secessionista.


Es costumbre inmemorial entre los que hemos nacido en Tortosa que al preguntársenos por quien quiere que sea de donde somos, o mejor dicho, que somos, contestemos sin vacilar: Tortosinos, no obstante de ser Tortosa parte integrada de la antigua Gothelania (Cataluña). Explica la historia de la ciudad de los romanos y árabes, y afirma siendo Tortosa capitalidad de reino, puesto que la gobernaba un rey y en ella también se acuñaron monedas árabes, significaba igualmente que sus moradores vivían con independencia de las demás ciudades de los reinos de Aragón y Valencia y del condado de Barcelona y eran por lo tanto, tortosinos, únicamente tortosinos.


No en va llavors l’enquadrament adequat de Tortosa dintre del conjunt català ha estat un tema força discutit i que ha merescut tota mena d’estratègies contraposades per part dels partits polítics i de les associacions culturals, a causa principalment dels poderosos interessos econòmics i polítics divergents que han imperat tothora. Ben segur que també ha influït molt negativament el fet que gairebé la totalitat dels diaris tortosins i catalans de finals del XIX i principis del XX eren premsa de partit, per la qual cosa molts d’aquests rotatius varen utilitzar el sempre controvertit “fet diferencial tortosí” per treure’n malèvolament un profit polític. Els espanyolistes tortosins - posats a fer d’historiadors amateurs– demostraven una simplicitat absoluta quan basaven la seva gairebé única argumentació en el fet que el sentiment separatista tortosí respecte de la resta de Catalunya tenia l’origen en els drets2 que els va atorgar el comte Ramon Berenguer IV després de la conquesta de la ciutat l’any 1149, en el moment històric que s’ha anomenat l’autodeterminació medieval tortosina. Mai no els va interessar plantejar-se el fet que l’administració política d’uns vuit segles enrera res no tenia a veure amb el concepte modern i actual que es té de les funcions que ha d’exercir un estat de dret, un terme molt més recent i que entraria en clara oposició amb les reglamentacions polítiques típicament feudals. No ens ha de sorprendre aleshores que en tot moment acceptessin amb joia el fet de formar part d’una Espanya unitària de total hegemonia castellana, la qual tenia com a amenaça més ferotge les minories nacionals perifèriques i les seves llengües vernacles. Personatges molt influents en la vida cultural tortosina de principis del segle passat, pel seu prestigi intel·lectual i la seva notable feina literària i cultural, com en Ramon O’Callaghan, en Frederic Pastor y Lluís o en Josep Foguet, varen publicar molts articles i alguns llibres amb la idea intrínseca de negar la catalanitat de Tortosa mentre mitificaven la història particular de la ciutat, justament en un moment de greu crisi identitària espanyola després de la pèrdua dramàtica de les darreres colònies americanes i asiàtiques el 1898 (Cuba, Puerto Rico i Filipines) enfront del totpoderós exèrcit dels Estats Units, que va provocar en canvi un tancament de files en la seva defensa més acèrrima per part de la intel·lectualitat dretana i de dirigents conservadors tortosins amb tant de poder social i polític com l’alcalde Teodor González. Un exemple perfectament il·lustrador d’aquest corrent que va fer forat ràpidament entre els alts dirigents de la societat tortosina el tenim amb l’edició d’un número especial de la revista cultural “Tortosa Ilustrada”3, en el qual l’aleshores alcalde Antoni Kíes, alguns promotors culturals i els màxims mandataris eclesiàstics i agrícoles de la ciutat lloaren i homenatjaren Espanya i els soldats espanyols que havien de lluitar contra els americans per salvar els territoris colonials d’ultramar, mitjançant poesies plenes de fervor patriòtic espanyolista i tota mena d’articles patriòtics que poden quedar resumits perfectament amb el vers del poeta Josep Querol Beltri: ¡Viva España y su honor ! ¡Mueran los Yankees! Aquesta reacció de bona part de la intel·lectualitat tortosina entra en clara contradicció amb l’actitud que tingueren des de Barcelona estant les veritables patums de la cultura catalana, que es posaren a qüestionar obertament tant la política ultramarina madrilenya que havia portat a la fallida colonial com el seu esperit centralista que ofegava l’economia de les regions perifèriques.


L’orgull de ser tortosins i una mena d’esperit d’autodefensa paranoic els engendrava una dèria proteccionista gairebé malaltissa que els feia veure dimonis arreu que tothora procedien de la part nord d’aquesta frontera geogràfica i dialectal que forma el Coll de Balaguer, a l’estil4 de no se puede consentir que a título de catalanizadores, nos vengan de fuera a destortozinar y por ende a despañolizarnos en nuestros más caros sentimientos; alhora que asseguraven que eren molts els ciutadans que no tenien cap vergonya a assumir públicament la seva manifesta tortosinitat, i res més que això5:


Verdad es que, aún en estos días entre los sencillos y respetables labriegos dedicados al cultivo de nuestra fértil y hermosísima vega, hállanse personas que han conservado puras sus venerandas tradiciones, sin haber bebido las corrompidas y corruptoras aguas del afectado modernismo. Y si se les pregunta si son catalanes, aragoneses o valencianos, responden negativamente afirmando tan sólo que son hijos de Tortosa y nada más. Esta contestación si se estudia con la detención e imparcialidad debidas, no puede en manera alguna considerarse sino como una manifestación espontánea e ingenua de cierto espíritu de independencia, que a pesar de las muchas y variadas vicisitudes experimentadas en el transcurso de los siglos, no ha llegado a ser borrado del noble corazón de estos hombres que, por haber nacido y vivido en cantón tan insigne, apellídanse siempre y con santo orgullo, verdaderos hijos del mismo.

1. EL TORTOSINISME D’ARREL ESQUERRANA

En l’apartat anterior hem analitzat el fet que els seguidors de la ideologia localista que promovia el tortosinisme estaven lligats de mans i peus als interessos polítics i econòmics de les estructures caciquils dominants a la ciutat. Els poderosos polítics conservadors Teodor González Cabanes i Joaquim Bau Nolla, varen exercir de promotors d’aquests ideals i de mecenes dels escriptors que donaven fe de ser catòlics militants, eren obedients i seguien la seva corrent tothora. Va haver-hi però alguns rampells tardans de tortosinisme ranci ja en període republicà (1931-1938), en els sectors esquerrans lligats ideològicament a la figura d’un altre polític il·lustre, el Ministre republicà Marcel·lí Domingo. Les seves dures disputes personals amb els màxims dirigents de l’Esquerra Republicana (partit majoritari a Catalunya durant la II República) li havien impedit accedir a un lloc determinant en la vida política catalana. Aleshores, Domingo va accentuar el seu punt de mira cap als centres de poder de l’estat, i va encaminar els objectius del nou partit que havia fundat, d’ideologia radical socialista i ideat a la seva mesura, cap al domini municipal a nivell de les Terres de l’Ebre, i cap a aliances de poder que li varen garantir una notable influència en la política estatal, mentre deixava en un relegat segon terme la política autonòmica. Novament el personalisme polític, aquest cop des de l’altre cantó ideològic, va posar pals a les rodes al progressiu revifament del català que es notava en els sectors més populars. Com a exemple més notori, ens hem d’adreçar a la lectura d’una sèrie d’afirmacions escrites en continuades editorials del diari “El Pueblo” 6 durant els primers mesos de 1934 (les quals semblaven veritablement un intent d’adoctrinament anticatalanista) per part del seu director, el jove i destacat militant socialista Sebastià Campos i Terrès, que era considerat com a la mà dreta i el deixeble més avantatjat de l’influent Domingo:


Hi ha que catalanitzar Tortosa, oireu dir molt sovint. Però fixeu-vos bé qui ho diu. Probablement no és tortosí. Però no tortosí de nissaga, sinó ni tan sols tortosí d’adopció. No ha esbrinat quina és l’ànima de Tortosa, quina és la fesomia racial de Tortosa, perquè d’haver-lo esbrinat mancaria a la veritat, seria demanar-li les taronges al noguer dir: Hi ha que Catalanitzar Tortosa” Mentre no menys explícites resulten les següents afirmacions7.: Visca la República espanyola. Els partits republicans que abans que catalans o catalanistes són republicans. Palestra sintetitza avui dins Catalunya el nacionalisme morbós de Prat de la Riba. És si més no el separatisme jesuític que no atrevint-se a lluitar a cara descoberta, perquè no ignora que tota la Catalunya republicana, és a dir, tots els republicans catalans, s’alçarien contra aquesta mena de feixisme, gaudeix d’unes lliberals que, com a organisme, no ha fet res per a conquerir, per a lluitar dins d’elles contra la República que les ha concedides. I aquests són els catalanistes. Aquests són els colonitzadors de les comarques i municipis.


Tot i que nascut a Tarragona, Campos i Terrès (1911) - assassinat al camp de la Bota a Barcelona l’11 de juliol de 1939 - va desenvolupar bona part de la seva brillant carrera periodística a Tortosa. Era un periodista vocacional, molt segur de si mateix i convençut dels seus ideals, que es lliurava a la tasca informativa amb cos i ànima. Va ser l’autor de “El 6 d’octubre a les comarques”, obra en què explica com varen ocórrer els episodis revolucionaris de l’octubre de 1934, a conseqüència dels quals va ser empresonat als vaixells-presó de Tarragona. Fou acusat de promoure l’espanyolisme i la secessió de Tortosa per part del sector catalanista, donats els seus articles sempre crítics amb les qüestions catalanes. La seva visió de la relació existent entre Tortosa i Catalunya s’apropava indubtablement als postulats del tortosinisme conservador, la qual cosa ens demostra que eren uns sentiments no exclusius de la dreta i dels sectors extremats cristians, sinó de tots aquells que interessadament en volien treure profit.


Val a dir però que des de la pàgina editorial8 de “El Pueblo”, van voler posar un punt i final digne a la llarga discussió sobre la catalanitat de Tortosa, desmarcant-se del que consideraven opinions merament particulars d’algun redactor del diari:


A aquestes columnes, les més demòcrates de la província, s’han publicat articles d’un col·laborador que afirmava que Tortosa, per moltes raons, és catalana, però que Tortosa, per moltes altres raons, no és catalanista. El fet de publicar aquests articles palesa dues coses: que som demòcrates i que som tolerants amb totes les opinions, encara en aquelles que no compartim íntegrament, perquè entenem que la tolerància és la mare de la democràcia i de la llibertat.


L’escassa sensibilitat per la llengua nativa que mostraven tenir els radicals socialistes també va ser objecte de nombroses polèmiques. Des dels sectors esquerrans es consideraven les reivindicacions catalanes i lingüístiques com un fet merament burgès, que no tenia res a veure amb els seus objectius polítics i socials marcats principalment pels ideals d’alliberament de classe; mentre que, en canvi, la doctrina catalanista creia en la defensa9 de la llengua com a un element veritablement primordial per al futur col·lectiu:


Des del dimecres, el diari El Pueblo es titula Portavoz del Partido Radical Socialista Catalán. Ens costa comprendre la necessitat que tenen els seus redactors o inspiradors d’emprar una llengua que no és la natural de la nostra terra i les àmplies prerrogatives de la qual han quedat reconegudes amb el nostre estatut d’autonomia.

1. Els Puntals del Tortosinisme Ideològic i Literari:

Els diversos escriptors i periodistes amb anhels tortosinistes feien un ús habitual de la varietat tortosina de la llengua catalana en la majoria dels seus escrits. El seu era un llenguatge no normatiu i carregat de barbarismes i d’incorreccions, que els permetia negar sistemàticament la catalanitat de la ciutat i de l’idioma, el qual anomenaven únicament com a tortosí. Ja des de principis de segle, havien sorgit els primers folkloristes com Joan Baptista Ferreres, Frederic Pastor i Lluís i Mossèn Josep Querol, que varen realitzar una notable tasca de recerca del parlar propi amb la recopilació de ben nodrides llistes de refranys i dites comarcals, però que varen negar-se totalment a normalitzar-lo ortogràficament argumentant ideals diferencials tortosins. La mateixa riquesa del folklore local va propiciar l’aparició de notables seccions sobre aquest tema en diversos periòdics (“Libertad”, “El Restaurador”, “Unión Patriòtica”), amb curiosos noms com “Bocadillos” o “Cisquet de Cuaderna”, que justament es dedicaren a enlairar la parla tortosina i que ignoraren la necessitat d’una ortografia conjunta de l’idioma català.


Aquests folkloristes acceleraren el tortosinisme com a element adversari al catalanisme, mentre que els dos escriptors principals afiliats a aquest corrent eren: en Ramon Vergés i Paulí i en Joan Moreira. Tots dos varen realitzar una consagrada tasca literària, i saberen col·locar-se en un lloc influent en diferents àmbits de la vida cultural de la ciutat. Solien expressar-se d’una manera clara i sense embuts quan es tractava d’enlairar Tortosa, i varen impulsar la que ha estat anomenada pejorativament com a “cultura del pastisset” basada en: l’adoració fervorosa a la patrona de la ciutat, la Mare de Déu de la Cinta, la defensa a ultrança de les tradicions i les llegendes tortosines, i la demanda insistent de la creació d’una cinquena província per a tota la regió de l’Ebre, per tal de poder-se desmarcar definitivament dels aires catalanitzadors que provenien de Tarragona.


RAMON VERGÉS I PAULÍ


Ramon Vergés i Paulí10 (Tortosa 1874- Illa de Buda 1938) va ser un dels literats i periodistes tortosins més dinàmics i populars del seu temps, ja que va saber combinar la seva gran passió poètica personal amb la realització de nombrosos estudis històrics i de curiosos treballs costumistes. La seva vida va estar marcada a l’uníson pel seu afany periodístic i per la seva intensa fe catòlica, amb la consegüent devoció integral a la patrona de la seva ciutat natal. Les seves fermes creences religioses i el seu alt nivell cultural li van permetre ostentar el càrrec d’Arxiver de la Reial Arxiconfraria de la Mare de Déu de la Cinta, al qual va dedicar molts anys i molt d’esforç. Cal enquadrar-lo dintre del corrent ideològic més conservador, ja que mai no es va poder deslligar de les seves relacions personals que el varen portar a gaudir del mecenatge de la família Bau per a la publicació de la seva obra màxima: “Espurnes de la llar”. Ha passat a la història com un dels acèrrims defensors del particularisme tortosí. Els seus ideals, doncs, hauran de marcar fortament el seu treball literari. La ideologia del tortosinisme portada als extrems més rancis queda perfectament reflectida en els següents paràgrafs del controvertit article “Tortosins, ni Catalans ni Valencians”11, un titular que ha servit per crear tota una mitologia al seu darrera que dura fins als nostres dies que ens ha perjudicat notablement a tots els ciutadans de la regió de l’Ebre final:


Natros sabem estimá tant a Tortosa, que de cap atre poble del mon se conta lo que d’este poble. Natros no som ni catalans ni valencians, sino tortosins... ¿Per qué no voleu se ni catalans ni valencians? Perque’ls tortosins sempre ham sigut així... Som tortosins y res mes que tortosins perque l’antiga Dertusa era una colonia romana de les mes importants de la península ibérica, perque en la gloriosa reconquista vam sapigué guanyá, derramant rius de sanch, una Carta-Puebla del Comte Berenguer IV que mos fa independents i amos d’un territori tan gran com lo que s’extén desde’l riu Cenia al Coll de Balagué i desde Roca Folletera al mar ... perque, súbdits lleals d’Espanya, la mare patria, ham sigut sempre lliures, y no volem se ni catalans ni valencians, sino tortosins, avuy mes que ahí, y demá mes que avuy. ¡Tortosins y res mes que tortosins!


Vergés Paulí12 va negar amb un to bel·ligerant i en infinitat d’ocasions la unitat de la llengua catalana, alhora que considerava que qualsevol mena d’aportació provinent de Catalunya suposava una ingerència forastera inadmissible i un empobriment de la parla tortosina:


Com tenim gramática propia i gramática parda, no volem ni voldrem may catalanisá la llengua nostra, perque aixo equivaldria á desnaturalisarla i ferla desapareixe. La llengua tortosina, diferent de totes les demés del on, subsistirá en lo mateix dret á la vida que tenen les que s’ parlen á Catalunya, Vasconia, Galicia, Valencia, Mallorca...


Aquest capficament localista el convertí en un ciutadà enamorat de la seva societat i que creia profundament en les possibilitats de Tortosa, que recordava la seva història i volia fer arribar la ciutat als cims més alts. Va conrear la narració històrica amb una prosa amena i amb tocs divertits, carregada de col·loquialismes i amb continguts bàsicament populars. En una lectura atenta i desapassionada de la seva obra es descobreix un personatge humà, gran amant de les tradicions locals, que s’emocionava davant les coses més quotidianes que passaven al carrer. D’especial interès és la citada obra “Espurnes de la llar” (publicada en 6 volums, tot i que el segon no existeix) que reuneix monografies i articles que representen una gran aportació periodística, en les quals reviu llegendes tan populars com la de: Quico el Célio, lo Russo, lo banch del sinofós, les històries del Cafè d’en Tato, les foguerades de Sant Joan, la Salve de Nin, Plat de Farinetes, La Raval Tortoseta, la crema del Pont de Barques, etc., així com poesies que recorden catàstrofes naturals com un accident de ferrocarril o una riuada. El seu populisme pot agafar tons insospitats com en la història que narra sobre les Montanyetes chorisseres, en la qual podem comprovar d’una banda la seva ironia, i de l’altra malhauradament l’ortografia caòtica:


Les montanyetes de recreo han sigut batejades en lo nom de montanetes chorisseres, y no perque tinguen abres que fassen chorissos, Quin be de Déu si trobavem esta llavó! Se diuen chorisseres peque s’hi va a berenà, y estes berenades solen compondres d’unes rodanchetes de chorisso, mos de pa y trago de vi.


En el marc de la premsa, va tenir un paper molt destacat i lligat a infinitat de rotatius, la majoria dels quals de tarannà cristià i altament conservador. Va dirigir el periòdic “La Libertad” (1908-1913) i anys després la revista “La Santa Cinta”, va ser redactor en cap del “Correo de Tortosa”, i va fundar el setmanari “La Esperanza” i el “Boletín del Orfeó Tortosí”. Va col·laborar amb altres publicacions com: “Correo Ibérico”, “El Restaurador”, “La Verdad”, “Diario de Tortosa”, “La Zuda”, “Germanor”, i “Heraldo de Tortosa”.


Quant als seus estudis històrics, va publicar: “Monografia compendiada. Ermita de la Mare de Déu de la Providència” (1910), “Les Cases dels Estudis. L’Hospital de la Santa Creu” (1914), “Lo miracle de la bomba” (1923) i “Devoció dels Consellers a la Verge de la Cinta” (1928).


No podíem acabar sense fer un esment especial que mereix la seva tasca com a poeta, que inicià curiosament en llengua castellana l’any 1898 amb “Violetas” (1898). L’any 1920, va sortir guanyador de la celebració dels immaculats Jocs Florals de Tortosa que havia organitzat la Lliga Espiritual de la Mare de Déu de la Cinta. Va publicar “Poesies Tortosines”, en el qual recollia dos dels poemes premiats en el citat certamen: “Cançons populars”, que havia rebut el premi de la Reial Arxiconfraria, i “La Festa del Coll de l’Alba” el de la Lliga Espiritual. Al gran Certamen poètic de 1928 va tornar a rebre distincions de gran mèrit.




JOAN MOREIRA


Joan Moreira i Ramos (Lleida 1879 – Tortosa 1951), fill d’un militar tortosí, va ser un folklorista incansable i un músic vocacional. Va exercir un paper primordial en el camp de la música, com a fundador de dues institucions musicals històriques del territori ebrenc: L’Orfeó tortosí (1905) i l’Orfeó del Montsià (1922) a Ulldecona; alhora que fou l’autor del popular Himne de la Cinta.


Quant al camp de les lletres, va donar els seus primers passos amb la publicació d’un bon nombre de poemes al periòdic regionalista “La Veu de la Comarca”, que tirava endavant l’eminent nacionalista Abril Guanyavents. Va dedicar tota una vida a la redacció d’una obra emblemàtica, “Del Folklore tortosí” (1934), en la qual recollia tota mena de jocs, cançons, contalles, documents populars, balls, costums, pregàries, etc., de Tortosa i la seva àrea d’influència. El seu treball ha estat primordial per a la preservació de bona part d’aquest patrimoni oral rural tan ric en els nostres pobles. En la “Invocació” que servia de preludi a aquesta obra trobem un paràgraf que ens retrata la seva manera de pensar, en el qual, com no podia ser d’altra manera tractant-se de Moreira, hem conservat la grafia original no normativa:


Conservém i defensém les nòstres reliquies patrimonials. ¿Voldrém consentí que desaparégue lo “bò que’ls vells de casa van dixar-mos”, com si Tortosa fos un pòble d’abúlics descastáts.


Moreira es mostrà força bel·ligerant contra l’ús de la normativa de la llengua catalana que havia instaurat l’Institut d’Estudis Catalans. Hem de lamentar que es convertí en un dels personatges més radicalitzats de la ciutat, que va anar evolucionant ideològicament cap a postulats extrems que el varen portar a defensar un tortosinisme aferrissat, amb tocs de fanatisme. Els seus lligams amb la família Bau i el seu catolicisme militant condicionaren el seu pensament tothora. Tot i això, Moreira va mantenir excel·lents relacions d’amistat amb catalanistes com Francesc Mestre i Noé, que escrigué l’epíleg de la seva obra, i amb altres periodistes membres de la Lliga Regionalista. Un d’aquests, en Lluís Climent, donava mostres d’admiració per la feina realitzada pel gran folklorista, tot i que lamentava novament la seva anarquia ortogràfica i el seu nul interès de respectar la normativa vigent.


13L’únic punt en què ens trobem disconformes és amb l’anarquia de l’ortografia catalana, i per tant tortosina, que ha imperat en tota l’obra. Passem per alt les consideracions que se’ns poden fer sobre les modalitats del nostre dialecte i concedim que quan parlin els personatges populars ho facin amb totes les impropietats anexes a la incultura. Però tothom podrà fer-se càrrec de la nostra estranyesa en veure com quan parla el literat que indubtablement existeix en Joan Moreira, ho fa també emprant les llibertats ortogràfiques abans esmentades, incorrent inclús en manta contradicció d’ordre purament gramatical i ortogràfic... Moreira ha estat el músic, el poeta, l’escultor i el pintor que ha definit les modalitats dels tortosins, en el limitat espai d’un llibre, i com a artista, ha rebut la corona del llorer dels aplaudiments dels fills de la terra.

En canvi, era un moment de greus disputes entre catalanistes i tradicionalistes que esclataven amb una enorme facilitat a causa essencialment de dues temàtiques suposadament diferenciades: la religiosa i la lingüística, les quals però tenien una fortíssima càrrega ideològica i emotiva que molt sovint les enllaçava i les feia formar part d’un mateix bloc combatiu. L’anticatalanisme militant dels conservadors els convertí en promotors del separatisme tortosí més carca, i arribà a baralles dialèctiques sense treva, de les quals Moreira era sovint objecte de diana:


Moreira el de la jota, l’enemic de Tortosa, de Catalunya i de la República, vol fer un acte pro víctimes del seu amo Bau. Quin cinisme! A reraguarda els enemics de Catalunya, de la República i de l’emancipació social s’infiltren fins ocupar càrrecs directius. Cal acabar amb aquest perill Cal treure la caretes14.























1 Sabater, S.: “¿Por qué tortosinos y no catalanes?”, La Verdad, 4-I-1900.
2 Per més informació sobre aquest tema cal consultar “Fonaments de l’autodeterminació medieval de Tortosa” (Episodis de la Història, 1973) del Dr. Ramon Miravall i Dolç.
3 “Tortosa Ilustrada”, número 40, exemplar extraordinari corresponent al 24 d’abril de 1898. Hi participaren entre d’altres en la seva redacció: el bisbe Pere Rocamora, l’alcalde Antoni Kíes, el President de la Cambra Agrícola Primitiu Ayuso, el canonge i cronista de la ciutat Ramon O’Callaghan, el Fiscal municipal R. De Salvador, el Vicari General de la Diòcesi Jaume Cararach, el rector del Seminari Francesc Bello, i els directors de “Diario de Tortosa” Manuel Domingo, “El Estandarte Católico” Agustí Llasat, “El Eco de la Fusión” Joan Ribás i “Correo de Tortosa” J. Pedreny.
4 Fuguet i Marsal, Josep: El Libro de mi patria cuna, Madrid, Impremta de Juan Puyo, 1914, p. 1. Aquest és probablement el llibre més representatiu i clarificador dels postulats que defensaven els espanyolistes tortosins de principis de segle XX, donat que fou escrit explícitament per a glorificar Espanya i llevar-li a Tortosa qualsevol referent català. De les moltíssimes asseveracions que fan referència a la fidelitat tortosina a Espanya n’hem triat una de molt significativa, que la trobarem a la pàgina 158: “Tal ha sido el españolismo tortosino de antaño que, no obstante su inquebrantable adhesión a la Corona, no se decidió por Felipe V hasta que vio que este se había españolizado de verdad”.
5 “Ni catalanes, ni valencianos, ni aragoneses”, Diario de Tortosa, 12-III-1906.
6 Campos i Terrès, Sebastià: Editorial “El Pueblo” 31-III-1933.
7 Campos i Terrès, Sebastià: Editorial “El Pueblo” 11-IV-1933, n. 3548.
8 “El Pueblo”, 11-V-1933.
9 “La Publicitat”, 7-IV-1933.
10 Una acurada aportació biogràfica d’en Vergés i Paulí la trobem a “La Veu del Baix Ebre” (31-VIII-1990) escrita per en Ramon Miravall i Dolç.
11 Espurnes de la Llar I, Tortosa: Dertosa, 1991 (2ª ed.) p.116.
12 Espurnes de la llar, Tortosa, 1909, p. 32.
13 Climent Lluís: “Del Folklore tortosí”, La Veu de Tortosa, 11-IX-1934, n.16.
14 Vida Tortosina, 12-IX-1936, n.º 467.
enrere

El artículo -hecho desde la animadversión al llamado "tortosinismo"- creo que aporta como dices datos interesantes. Con él no quiero justificar ni de lejos la extracatalanidad de Tortosa, sino apuntar unos cuantos datos sobre la peculiaridad de la ciudad y comarcas del Ebro.

En mi opinión un cierto "tortosinismo" sí llegó a calar en torno a la comarca del Baix Ebre. Pueblos como L´Aldea, La Ametlla, Camarles o Roquetes afirman su identidad ebrense e intentan marcar distancias con la catalanidad "estandarizada" de Barcelona. Quizás la influencia de Tortosa se ha visto atemperada precisamente por la comentada divisón provincial. Alguna vez he oído -desconozco el alcance real de la propuesta- que con capitalidad en Tortosa se pretendía crear una quinta provincia catalana. Todo esto se podría haber evitado de continuar como bien apunta Otger la tradicional división de las veguerías, que ahora parece que repristina el estatut.

Las peculiaridades lingüísticas apuntadas aún son más acusadas en el Montsiá, aunque han carecido de cultivo literario.

Por último ya que hablamos de ebrenses ilustres recordemos en el vigesimo segundo aniversario de su nacimiento al General Cabrera, de trayectoria política y vital contradictoria, pero con destellos de heroismo clásico hispánico. Que recorrió legendariamente y ferozmente el Maestrazgo (otra comarca, en este caso aragonesa, llena de historia), Els Ports, etc. para restablecer la ley violentada por los liberales. Quizás las peculiares características que apunta el artículo en cuestión sobre Tortosa (influencia de la Iglesia, apego a la tierra de los tortosinos, etc...) sirvan para explicar el levantamiento carlista en el sur de Cataluña y la personalidad del General Cabrera, el Tigre del Maestrazgo.



Abanderado Carlista de Tortosa
Augusto Ferrer Dalmau