Búsqueda avanzada de temas en el foro

Resultados 1 al 4 de 4

Tema: El burro català i en Jordi Pujol

  1. #1
    Avatar de Arnau Jara
    Arnau Jara está desconectado Miembro graduado
    Fecha de ingreso
    16 mar, 05
    Mensajes
    1,106
    Post Thanks / Like

    El burro català i en Jordi Pujol

    Rectificació no només política



    Editorial / 16 de gener de 2007

    Des d’aquest butlletí ens hem referit més d’un cop al llibre La Rectificació. Un llibre de sis periodistes: Lluís Bassets, Albert Branchadell, Josep Maria Fradera, Enric Juliana, Antoni Puigverd i Ferran Sáez, que vénen a dir: “A Catalunya alguna cosa no l’hem feta prou bé, i hem de rectificar”. Això dit abans de les darreres eleccions i aplicat a un període de temps en bona part coincident al primer tripartit, però també a anys abans. I aplicat no només a l’àmbit estrictament polític.


    Per la meva banda jo havia pronunciat poc abans, el 7 de setembre de 2006, una conferència titulada Davant una històrica cruïlla i d'un gran repte. Des d’una altra perspectiva també venia a dir que calia canviar algunes maneres de fer i de pensar dominants a Catalunya.
    Avui hi vull insistir. No gaire en termes polítics. Això ho faré un altre dia i potser des d’una altra tribuna.

    1. El burro català. Començaré per una cosa que pot sorprendre, i que sabrà greu a gent amiga. Políticament amiga i personalment amiga. I de bona fe. De molt bona fe.
    Diguem-ho clar: això del burro català és absurd. Tanta importància té que jo cregui que s’ha de dir, amb el risc de decebre molta gent il.lusionada? Sí, perquè, es miri per on es miri, no és seriós. Forma part de l’estil de la conya que no du enlloc.
    Ja sé que el símbol del Partit Demòcrata dels Estats Units és un ase. Caldria conèixer l’origen d’això, jo no el sé. I estic d’acord que sembla absurd voler contraposar un ase a un elefant (que és el símbol del Partit Republicà). Ells saben com a través de molts i molts anys s’han creat aquestes simbologies, i el cert és que no els fa cap mal. Però a nosaltres ens fa mal introduir la facècia en l’enfrontament polític i nacional. “Si ells tenen un toro, nosaltres tindrem un burro”. Mala peça al taler. “I si ells són tibats nosaltres serem sorneguers”. “I si a ells els agrada clavar garrotades, nosaltres som especialistes en entomar-les”. Ja entenc tota la filosofia sorneguera i en el fons displicent del burro com a símbol. Ja entenc allò de “veus com fem escarni i finalment ens mofem d’aquesta gent tan creguda, dominadora i agressiva?” Sobretot agressius amb nosaltres, els catalans. Ja ho entenc, però no du enlloc. Ni el símbol de Catalunya pot ser un burro ni la conyeta pot ser un arma de conscienciació de la gent. El burro no aspira a la victòria, ni tan sols al respecte.

    2. Una altra cosa podria ser la ironia. Ferrater i Mora va dir que era un dels distintius del caràcter català, i ho va dir en un to més aviat positiu. I potser tenia part de raó. Els britànics, per exemple, són irònics i Déu n’hi do la feina que han fet. Però, a més, tenen la passió dramàtica de Shakespeare, el puritanisme de Milton, la fecunditat pragmàtica d’Adam Smith i l’orgull imperial. D’altra banda, un altre català il.lustre, en Cirici Pellicer, ja ens va posar en guàrdia fa molts anys, en un memorable article a Serra d’Or, del perill que la ironia fos un fre per a l’ambició i la voluntat d’excel.lència. Una bona excusa per a la mediocritat. És a dir, la ironia ajuda a suportar situacions difícils, però també pot esterilitzar.

    3. Els discursos florits, molt florits, però amb poca substància. La vanitat exagerada. La frivolitat i la fatuïtat i, per tant, el perill d’actuar poc responsablement. Potser tenia una part de raó Unamuno quan ens deia als catalans: “Os ahoga la estética”.

    4. La fatxenderia. A Catalunya hi ha gent fatxenda, també a la política. Gent creguda, però que no ha verificat mai de debò l’abast de la seva força, ni material ni moral. Que fa discursos molt valents i provocadors quan l’adversari és lluny. La fatxenderia té de mal, entre altres coses, que és ridícula, que fa fer el ridícul, que fa perdre el respecte.

    5. Tornar-se molt bon minyó. Però a l’hora de la rectificació cal evitar un perill. És propi de fatxendes, de gent que empra la ironia amb esperit de superioritat i de declamadors agressius que quan les coses van mal dades es tornen més submisos del compte. No rectifiquen honorablement sense renunciar a l’essencial, sinó que es tornen mansos. Es tornen bons minyons, més bons minyons del compte.

    Baixar veles quan t’adones que vas errat o que topes amb un obstacle insuperable o, més encara, quan t’adones de les teves limitacions, es pot fer sense perdre la cara, sense ajupir-se, sense passar del crit i l’improperi a l’obsequiositat. Perquè rectificar, i rectificar bé, honorablement, dignament, amb fidelitat al que s’és, fa possible la represa, la recuperació. No fer-ho així, és a dir, fer-ho fent el viu o vinclant-se més del compte, pot condemnar a una llarga i potser definitiva decadència.

    Naturalment, i afortunadament, aquests defectes no són generals. Però estan bastant estesos. I no només entre la classe política. I naturalment que per honradesa m’he de preguntar, jo que he estat tants anys polític en actiu, si aquestes falles també s’han donat en mi i en quin grau. I tothom té dret a examinar-me.
    -------------------------------------
    La represa sempre és possible si un no es rendeix. La petulància fins i tot ridícula però heroica, i, per tant, noble i digna de la cavalleria polonesa atacant els tancs alemanys (és l’episodi de la Brigada Pomorska que explica en Juliana en el llibre), no va significar la rendició espiritual de Polònia. Varen perdre la guerra en un tres i no res. Varen haver d’acceptar moltes coses. Varen baixar veles. Però després va venir la resistència i la sublevació de Varsòvia contra els alemanys. I la resistència política, espiritual i nacional contra el comunisme i els russos durant 45 anys. Polònia segueix essent un gran país.
    Els catalans també tenim antídots contra les nostres falles. Tenim molts actius. Hem construït un país, hem salvat una identitat atacada a fons i hem contribuït a la transformació de tot Espanya. Vàrem crear una economia moderna i la mantenim malgrat la globalització i la revolució tecnològica. Seguim essent un referent en moltes coses –a Espanya, on són molts els obsessionats a imitar Catalunya, i també a Europa–, vàrem assolir i mantenir un nivell cultural alt, estem guanyant posicions en el camp de la recerca i la tecnologia. Tenim referents brillants, excepcionals, exemples de grandesa. Molts. Des d’en Gaudí als mestres de la República, des d’en Joan Peiró a Pau Casals. Tenim el mèrit d’haver resistit l’atac contra la nostra llengua i la nostra identitat, en condicions molt difícils. Tenim l’exemple de caràcter i de rectitud d’en Macià, el martiri d’en Companys, la visió constructiva d’en Prat de la Riba. Tenim l’exemple del que pot ser l’actitud integradora de tot un poble. Tenim la indestructible voluntat de viure en pau i convivència. En això som un exemple. Tenim tot això, i més. I, per tant, podem tenir confiança en el nostre esdevenidor.
    Però no a través de la conyeta, de la fatxenderia i de l’espectacle. No a través de la perversió de l’estètica, i finalment de la renúncia fàcil i submisa. L’estètica és important, però no suficient, sense una càrrega molt forta d’ètica.
    --------------------------------
    Sé que amb aquestes ratlles fereixo els sentiments de molts catalans de bona fe. Fins i tot de molts amics meus, que exhibeixen amb il•lusió el burro enganxat al seu cotxe. Em sap greu perquè em consta el vostre patriotisme. I conec les vostres qualitats. Sé que sense gent com vosaltres el país no aguantaria. Sou de la gent més fidel. Però tenim, fins i tot els millors entre nosaltres, tics que no són genètics, però sí fruit d’una història difícil. D’una història que en bona part hem redreçat –gràcies a vosaltres–, però que no redreçarem del tot si no ens espolsem certes actituds que en el fons són de resignació.

    Tot això dit des de la humilitat que personalment em correspon. I des de l’orgull, ja no personal, que neix de la convicció que Catalunya ha estat i pot ser –i serà– un poble digne de respecte i admiració. Si rectifica el que calgui rectificar, però sense renunciar a l’ambició, ni a seguir essent el que és. Ni a la dignitat. Ni a la història. Ni al futur. Ni al sentit de la pròpia responsabilitat davant de tots i cadascun dels catalans.


    Jordi Pujol

    http://www.jordipujol.cat/ca/jp/articles/1295
    Vita hominis brevis:
    ideo honesta mors est immortalitas

    Que no me abandone la Fe,
    cuando toque a bayoneta,
    que en tres días sitiamos Madrid
    y en otros quince la capital, Lisboa.


    Sic Semper Tyrannis

  2. #2
    Avatar de VonFeuer
    VonFeuer está desconectado Miembro Respetado
    Fecha de ingreso
    11 nov, 05
    Mensajes
    605
    Post Thanks / Like

    Re: El burro català i en Jordi Pujol

    Tot i no compartir totalment la forma i alguns exemples, grandíssim text de Jordi Pujol. Catalunya està plena de sorneguers i fatxendes, de petits Sardas i Buenafuentes (crec que son 2 grans exemples i models que porten a molts catalans a actitutds fatxendes i prepotents)que es creuen superiors a tots els demès i utilitzen l'ironia per enfotres de tot però no milloren res, oblien que el que ens ha fet grans és el seny, la seriositat i el treball, clar que els catalans a part del seny tenim la rauxa com a característica, però en les qüestions importants mai hem d'oblidar que el seny i l'ética que ens van fer crèixer, però sembla que la societat catalana evoluciona al revès d'això, gran discurs de Pujol que esper-ho que desperti a més d'un.

  3. #3
    Otger Cataló está desconectado Miembro graduado
    Fecha de ingreso
    21 may, 06
    Mensajes
    46
    Post Thanks / Like

    Re: El burro català i en Jordi Pujol

    Les idees i la figura de Jordi Pujol podran agradar més o menys o fins i tot gens, però amb independència d'això, és una figura política històricament rellevant a Catalunya, i ha estat i d'alguna manera encara és un polític dels que ja no n'hi ha. I em refereixo a la seva bastíssima cultura i la profunditat i coherència vital del seu pensament polític. Quina diferència més odiosa i penosa comparació amb els dos presidents de la Generalitat que l'han seguit: frívols, incultes, superficials. Què es podria dir de Maragall? jo crec que tothom el veu com un personatge de personalitat bipolar, frívol, inconscient, etc. Què es pot dir de Montilla? doncs que més baix no es pot caure, que un polític, amb independència de les seves idees, se suposa que ha de ser algú amb capacitat de lideratge i de transmetre idees a la gent, i aquest home òbviament no té idees i se sent orgullós de no tenir-ne.

    Però hi ha un altre tema que apunta molt bé Von Freuer: com a català em deprimeixo contemplant la nostra realitat. Com és possible que hàgim abandonat, perdut, els valors i la cultura que ens havien caracteritzat? Com hem pogut arribar a ser aquesta societat frívola i inconscient estúpidament instal·lada en el pensament políticament correcte del progressisme més lamentable?? Com hem pogut passar en tan poc temps de la cultura de l'esforç i la seriositat a la cultura del "no" i l'exigència més irresponsable i inconscient?

    Tinc alguna resposta. La prèdica del marxisme i una interiorització "sui generis" i malaltissa en moltes capes de la nostra societat ens ha fet més febles, més acomodaticis, més inconsistents. I això es veu en moltes coses. Començant pels polítics, i especialment els tripartits i els seus espectacles vergonyosos. Però també entre la joventut universitària, els opinadors i articulistes, la coral mediàtica del ji ji ja ja, etc.

    No es pot generalitzar, seria injust. Hi ha entre nosaltres molts emprenedors i molta gent sèria. Però els minuts televisius i l'agenda política la marquen els okupes, els bolivarians, chavistes, cubanistes, multiculturalistes, immigracionistes, sodomites, pacifistes, ecosocialistes i un llarg etcètera d'ismes i d'istes lamentables.

    Tot plegat un panorama caracteritzat per la tonteria i la frivolitat, on és igual les barbaritats que es puguin dir o proposar. Així hem tingu presidents que no pensaven el que dèien i actuaven capriciosament, com un nen malcriat. I ara tenim un president que se sent orgullós de no tenir idees, de no pensar gaire. I consellers que voldrien estendre el dret a vot a tota la població immigrada, o que diuen que caldria legalitzar totes les drogues, i tinents d'alcalde que es proclamen antisistema i amics dels okupes. I universitats on els universitaris tenen com a models i referents Hugo Chávez, Evo Morales i no sé si el malalt aquell de Korea del Nord. I un apalanque social que fa que l'aspiració majoritària dels estudiants sigui ser funcionari, bandejant els valors de l'esforç i la dedicació. I una escola abocada a l'igualitarisme a la baixa, on els més rucs marquen el ritme de l'aprenentatge, no sigui que tinguin un trauma. I etc, etc.

  4. #4
    Avatar de VonFeuer
    VonFeuer está desconectado Miembro Respetado
    Fecha de ingreso
    11 nov, 05
    Mensajes
    605
    Post Thanks / Like

    Re: El burro català i en Jordi Pujol

    Libros antiguos y de colección en IberLibro
    Ben cert el que dius Otger, estem donant l'esquena als nostres veritables mestres com Gaudí, Dalí o Pla dins l àmbit artístic i ideològic o als grandísims Collell, Margarit, Montaner, Maragall (l'avi e no parlo pas d'en Pasqual o l'Ernest!! xD) o Verdaguer i s'està portant a la joventut cap un model marxista on els referents son com molt bé apuntes Chavez, Morales, Zapatero, Companys (a Macià no l'incloiria dins aquest grup ja que tot i ser de esquerres era una persona molt creïent i dins el que cap bastant coherent i és despreciable com a Macià i Tarradelles se'ls desprestigia en canvi la figura del gris i trist masó Companys és elevada als altars del progresisme...) i demès gentusa que no va fer res ni tenen un model que pugui tirar endavant a Catalunya, tot plegat molt trist, i bé per sort o per desgracia soc alumne de la més prestigiosa facultat de Dret de Catalunya i ja us puc ben dir que el nivell de desconeixença de la nostra cultura i personatges als últims cursos de la carrera es realment esfereïdor, estem ben apanyats hem sembla a mi.

    Crec que Pujol ha de tornar a la política en actiu i fa bé de publicar aquests textos de tan en quant per despertar la veritable conciència històrica catalana i els valors que ens han de guiar sempre.

    Personalment per resumir una miqueta tot, citaré a Pla tal i com va fer Tarrdellas,"els catalans podem fer de tot, menys el ridícul", i com podeu comprovar la societat actual començant per els dos últims presidents catalans, passant per els mitjans de comunicació i acabant per la gent catalana del carrer sembla haber oblidat completament aquesta gran màxima del mestre Pla, tot plegat molt trist.

Información de tema

Usuarios viendo este tema

Actualmente hay 1 usuarios viendo este tema. (0 miembros y 1 visitantes)

Temas similares

  1. Los marranos: ¿víctimas o victimarios de España?
    Por Erasmus en el foro Historia y Antropología
    Respuestas: 188
    Último mensaje: 29/09/2019, 23:05
  2. El liberalismo es pecado
    Por Ordóñez en el foro Política y Sociedad
    Respuestas: 35
    Último mensaje: 30/06/2019, 00:30
  3. Hernán Cortés; Conquistador de la Nueva España
    Por Ordóñez en el foro Hispanoamérica
    Respuestas: 201
    Último mensaje: 04/04/2019, 21:27
  4. Apuntes Socieconómicos Hispanoamérica XVIII
    Por Ordóñez en el foro Hispanoamérica
    Respuestas: 4
    Último mensaje: 27/05/2011, 21:25
  5. Del Sudoeste Español a la Conquista de los Andes
    Por Ordóñez en el foro Hispanoamérica
    Respuestas: 2
    Último mensaje: 22/11/2009, 01:12

Permisos de publicación

  • No puedes crear nuevos temas
  • No puedes responder temas
  • No puedes subir archivos adjuntos
  • No puedes editar tus mensajes
  •