Així, el franquisme es plantejà, molt seriosament, que Lleida, ciutat i província, servís d’objecte de canvi per acontentar els favors aragonesos prestats durant la Guerra Civil (1936-1939). Segurament, jo no en recordo altre de similar, aquest és el projecte polític més extravagant, en aquest cas en el sentit més rànciament caspós, de la nostra història contemporània. El curiós del cas és que, per inversemblant que sembli, el projecte quasi esdevé realitat pel suport social rebut a la ciutat.
Però anem a pams. Emparat en el servilisme d’una part de la burgesia lleidatana del moment, nasqué el
leridanismo, un corrent ideològic pensat pel ministre franquista lleidatà Eduardo Aunós (Lleida, 1894 - Lausana, 1967), que va pretendre assolir una base cultural. El
leridanismo postulava una falsa idiosincràsia lleidatana a mig camí entre Aragó i Catalunya, la qual no s’acabava d’identificar amb cap de les dues regions, però que si calia pronunciar-se, es trobava més propera, sobretot per raons econòmiques, a les terres de la vall de l’Ebre.
Així doncs, naixia el 1941 el Caliu Ilerdenc, una societat formada inicialment per 22 galifardeus de la burgesia local que, a banda de menjar bé i copiosament, actuava com a grup elitista de poder exercint la seva influència en els nomenaments de càrrecs polítics i funcionarials. El primer president fou Josep Murillo i el segon, Carmelo Fenech; entre els cofundadors o socis, destacaren antics i futurs alcaldes franquistes com Ramón Areny (alcalde de 1939 a 1941), Juan José Arnaldo Tárrega (1941-1943), Víctor HellínSol (1943- 1952), Blas Mola Pintó (1952-1957), Casimiro Sangenís (1967-1974) o Miquel Montaña (1974-1976).
És a dir, que si volies ser quelcom en la Lleida de postguerra i del
desarrollo, havies de pertànyer al club, ja que tots els alcaldes franquistes lleidatans, només s’hi desmarcà Francisco Pons Castellà (alcalde de 1957 a 1967), en foren membres destacats. El Caliu defensava la pau i l’ordre imposats pel franquisme, potenciant una cultura oficialista que, de la mà del
leridanismo, estava al servei de la uniformització cultural i de la descatalanització en tots els àmbits de la Catalunya occidental.
A l’aixopluc d’aquell elitista club va néixer, un any més tard, l’Institut d’Estudis Ilerdencs (1942), amb la missió de dona contingut científic i cultural a la nova ideologia proposada per la subcultura franquista. Un cop assentades les bases ideològiques, el projecte prengué cos definitiu en anys successius, fins al punt que el 1966 el Consejo Económico Sindical proposava crear la Regió de la Vall de l’Ebre, que incloïa les tres conegudes províncies aragoneses i Lleida, amb capitalitat a Saragossa, argüint que milloraria el seu desenvolupament econòmic. Un dels principals teòrics del
leridanismo, Antonio Hernández Palmés, conseller de l’IEI, jugava a distraure i davant algunes protestes afirmava que Lleida no era ni catalana ni aragonesa, “Lérida es leridana”, donant per bo el pla governamental. Aquell any fins i tot el Ministeri d’Educació donà el vistiplau per incloure en els llibres de text de primer de batxillerat la nova divisió administrativa, amb la qual cosa el règim continuava fent passos per conscienciejar la població del nou destí administratiu de la província.
Poc semblava que es pogués fer davant la maquinària administrativa franquista i el projecte polític d’uns freakies amb molta influència tirava endavant. Tanmateix, de sobte, es produí l’impensable: una reacció popular instigada des de la secció cultural del Club Esportiu Huracans —amb els intrèpids Hug Banyeres, Miquel Oró, Càndid Reñé, Ramon Roure i Joaquim Colell— va promoure la recollida de signatures a la ciutat i altres indrets provincials per defensar davant el cap d’Estat, el mateix Franco, la catalanitat de Lleida.
La iniciativa quallà i l’any següent una carrossa feta per veïns d’Almacelles també reivindicava, a la Festa Major, la catalanitat de la província enmig dels crits del públic de Visca Catalunya, igual que els provocats a principis de segle per la nau tripulada per Bergós i Arderiu. Aquell mateix any, quatre destacats intel·lectuals ponentins —Josep Lladonosa, Josep Vallverdú, Francesc Porta i Simeó Miquel— treien al mercat el llibre, Lleida: problema i realitat, en què redefinien la catalanitat de Lleida i sa província. Altres accions des de Barcelona, com un seminari de conferències al Centre Comarcal Lleidatà i la publicació de diversos articles a Serra d’Or vindicant la catalanitat de Lleida i, fins i tot, la Franja de Ponent, aconsellaren aturar el desgavell dels
leridanos il·luminats al caliu del vi i la vianda.
El grup restà sorprès per la reacció popular, però com que creien més en la seva pròpia estabilitat que en la ideologia que s’havien inventat, reculà posicions i el president de la Diputació d’aquell moment, Antonio Aige, proclamà que els rumors de separació no tenien cap fonament. Uns dies més tard, l’Asamblea Sindical Nacional de Desarrollo confirmava la inclusió de Lleida en la regió del nord-est amb les tradicionals de Tarragona, Girona i Barcelona, que exerciria de capital.
Marcadores