Tema: El romanticisme literari en l´origen del catalanisme

El romanticisme literari en l´origen del catalanisme (3)




Los trobadors nous





Manuel Angelon



La publicació de l’antologia Los trobadors nous, tot just l’any 1858, deixava sense arguments els escèptics i els burletes: cinc-centes pàgines de poesies cultes contemporànies en català, la més antiga de les quals era La Pàtria, d’Aribau, resultaven una demostració suficient; els Jocs podien ser monolingües, una decisió transcendental. També ho fou la publicació, l’any 1862, de L’orfeneta de Menargues o Catalunya agonitzant, d’Antoni de Bofarull, per la qualitat d’inaugural de la novel·la contemporània en català, i per la potenciació de dos mites positius, Joan Fiveller i Jaume d’Urgell, en oposició, en grau diferent, amb l’entronització de la dinastia Trastàmara, la qual, en la construcció mítica nacional obre la primera escletxa de crisi en l’edifici de la plenitud.

És el moment de fer notar que la majoria dels llibres relacionats fins ara van obtenir una bona acollida popular. L’antologia de Bofarull fins i tot va suscitar la demanda per part de l’editor d’un nou recull de característiques similars que va atendre Balaguer amb Los trobadors moderns; les novel·les d’Angelon i Balaguer van tenir segones parts, edicions successives i traduccions posteriors al català, amb l’amplificació de l’efecte que aquest èxit va suposar. És destacable el paper de la casa editorial de Salvador Manero en aquesta popularització.


Àngel Guimerà



Aquesta evolució de la Renaixença a finals dels anys cinquanta i la història de la construcció mítica estan íntimament connectades. Les antologies de Bofarull i Balaguer i els successius anuaris dels Jocs Florals, juntament amb la regularitat de publicació de poemaris en català que inauguraven, no afermaven únicament la llengua literària, sinó que constituïen els receptacles més habituals de literatura mitificadora. Les englantines dels Jocs, hereves de la secció «Pàtria» de les antologies, van conformar un repertori miticosimbòlic regular. Al seu escalf es van originar les fites més destacades del tracatament de personatges i gestes pretèrits i es va fer possible l’aparició de poetes de la categoria de Jacint Verdaguer i Àngel Guimerà.


Prim, el nuevo Roger de Flor


Per a la consolidació dels dos fenòmens que se’ns entrelliguen en aquest examen, els anys finals de la dècada dels cinquanta encara van aportar dues novetats més, una que potser hi tingué una repercussió immediata i l’altra que significa un inici. Em refereixo a la guerra del Marroc de 1859-60, que va suscitar abundosa literatura de patriotisme, bàsicament espanyol però també subsidiàriament català. En una altra ocasió he mostrat la revitalització del mite imperial que s’hi va operar, a partir de la identificació dels voluntaris catalans amb els almogàvers medievals i del general Prim amb Roger de Flor, però l’abundància de referents mítics catalans –al costat dels espanyols- no es limitava als de l’expansió per la Mediterrània sinó que n’incloïa d’altres, com Jaume I.

Les peces dramàtiques pamfletàries d’Antoni Ferrer i Fernàndez en van plenes, els llargs reportatges de la guerra elaborats per Víctor Balaguer, també, així com el periòdic bel·licista El cañón rayado i fins i tot la Gazeta militar. Pere Anguera considera que aquesta febrada estava composta per «espanyolisme exhibicionista i catalanitat soterrada» i els Jocs de 1860 es van sumar al patriotisme literari amb un premi específic dotat per Pascual Madoz per a composicions sobre la presa de Tetuan per part dels voluntaris catalans.

Magí Sunyer

El romanticisme literari en l´origen del catalanisme (3) « SOMATEMPS

El romanticisme literari en l´origen del catalanisme (4)




Fedrec Soler (a) Pitarra


En aquells mateixos anys, una colla de joves republicans que es reunia en un pis del carrer d’Escudellers i a la rebotiga de la rellotgeria de Frederic Soler (a) “Pitarra” començava l’activitat literària. Entre altres, hi assistien Frederic Soler, Conrad Roure, Albert Llanes, Valentí Almirall, Gonçal Serraclara i un no tan jove Josep Anselm Clavé, el nucli del futur catalanisme republicà. És prou conegut que llavors Soler va escriure dues paròdies de la literatura sobre la guerra, La botifarra de la llibertat i Les píndoles de Holloway o La pau d’Espanya, i que en els anys següents ell i altres dramaturgs del seu grup van practicar abundosament la paròdia de drames o de peces líriques d’actualitat, que aquesta activitat particular del seu taller l’any 1864 va accedir als teatres d’estiu i, com a conseqüència de l’èxit esclatant que va aconseguir, a les programacions regulars i que ben aviat el teatre català va passar de l’encaixonament humorístic a ocupar tots els registres. La facúndia, la capacitat proteica i l’èxit de Soler i dels altres dramaturgs van proporcionar un públic estable a les produccions en llengua catalana. A més de les paleses repercussions que per a la Renaixença tingueren, van significar una inflexió doble en l’afermament d’una mitologia pròpia.


Don Jaume el Conqueridor, d´Altadill



En aquests mateixos anys, perquè aquesta mitologia va demostrar prou vigor per ser objecte de paròdia, la prova del nou de la popularitat –no es pot parodiar allò que no és molt conegut-, en les peces sobre la guerra d’Àfrica i en les dues peces clandestines sorgides del grup, una, amb tota probabilitat, obra de Pitarra mateix, Don Jaume el Conqueridor, paròdia picant del Don Jaime el Conquistador d’Antoni Altadill, l’altra potser obra de Conrad Roure i que situa en un bordell de Montpeller el llegendari episodi dels orígens del rei per antonomàsia, Don Pere d’Aragó o sigui l’engendrament de don Jaume. Es tracta, en aquests casos, d’una constatació del coneixement d’una mitologia i de la seva amplificació.

Més profunda, i una mica, no gaire, més tardana, va resultar la conquesta del drama històric per a la llengua catalana per part del grup de Soler. Recordem que Soler, l’any 1864, al mateix temps que la peça humorística més coneguda d’aquesta època, L’esquella de la torratxa, feia representar –amagat rere un pseudònim, el drama històric en castellà, de tema català, Juan Fiveller. Recordem que dramaturgs espanyols –entre els quals destaca Antonio García Gutiérrez per les seves obres sobre les Germanies i, sobretot, pel celebèrrim El trovador, parodiat pel grup de Pitarra amb Lo cantador i que va servir de base per a la famosa òpera de Verdi– havien tractat temes catalans en drames ben cèlebres. Ben aviat, Soler practicava el gènere en català, i el teatre català, amb Pitarra al capdavant com a escriptor i com a empresari, es convertia en el més eficaç transmissor i consolidador de mitologia nacional catalana, arribant a capes àmplies d’espectadors de totes les poblacions del país.


Lo Catalanisme, de Almirall



No oblidem la difusió limitada dels llibres de poesia i dels productes erudits, ni que a través de Soler i els seus la mitologia històrica catalana penetrava amb força en els cercles republicans, en la direcció ideològica que va trobar la definició doctrinal a Lo Catalanisme, de Valentí Almirall. És aquest grup el que també va impulsar el periodisme popular en català, a partir de la publicació d’Un tros de paper, que va servir de marc al desenvolupament de la prosa costumista. La Renaixença estava en ple funcionament, i a partir de llavors la galeria de mites nacionals catalans es va consolidar amb la literatura en català fins al canvi de cicle que va suposar el Modernisme. Aquesta acceleració d’un procés –que fins aleshores havia transcorregut amb tanta parsimònia que fins i tot podríem dubtar a l’hora d’anomenar-lo procés– entre finals dels anys cinquanta i mitjans dels seixanta ho havia fet possible (del segle XIX).

El romanticisme literari en l´origen del catalanisme (4) « SOMATEMPS

El romanticisme literari en l´origen del catalanisme (5)




Historia de Cataluña y de la Corona de Aragón , de Balaguer


Fins als anys cinquanta (del segle XIX), la literatura de recreació històrica havia estat bàsicament medievalista, en consonància amb unes preferències romàntiques clares. Les excepcions més notables provenien del tractament, patriòtic i exaltat, de la Guerra de Successió en la novel·la Enrique i Mercedes (1840), de Joan Illas, i del drama Lo conceller en cap (1848), de Josep Pers i Ricart. Va ser en aquesta dècada, i en els cercles progressistes, que es va generar la mitificació de l’esperit rebel català associat a la defensa del constitucionalisme que s’extingí amb el decret de Nova Planta.


Josep Pers i Ricart



Qui va insistir una i altra vegada en aquesta connexió va ser Víctor Balaguer, i l’assumpte es degué divulgar entre els assistents a la tertúlia del Cafè Nou de la Rambla, la coneguda com dels «bullanguers», de la qual formaven part, entre altres i a més de Balaguer, Francesc Camprodon, Eusebi Pascual, Manuel Angelon i Lluís Cutxet. Sembla que fou aquest darrer, amb qui Balaguer havia travat una amistat intensa a partir dels primers anys cinquanta, «el que l’havia engrescat en el coneixement de la història de Catalunya i el que havia posat les bases del seu catalanisme». Així Víctor Balaguer va començar a publicar treballs històrics, llegendaris i excursionístics, en periòdics com El Sol (1850), Diario de Barcelona (1850-54), La Corona de Aragón (1854-56), La Ilustración (1856) i El Conceller (1856) o en llibres com Bellezas de la Historia de Cataluña (1853), en el camí cap a la seva popular –des del subtítol– Historia de Cataluña y de la Corona de Aragón (1860-1863). Balaguer hi buscava una justificació històrica del seu projecte polític progressista, fonamentat en una monarquia limitada per la constitució.


Lluís Cutxet



La condició democràtica, dintre dels marges de l’època, del sistema de govern català medieval ja havia estat defensada exaltadament per Antoni de Bofarull en el drama El Consejo de Ciento (1846), i hi va insistir, amb un major despleglament de mitjans, a L’orfeneta de Menargues. Víctor Balaguer la va convertir en l’eix central de la seva concepció de Catalunya. En la continuada reivindicació del model polític de la Corona d’Aragó, alhora federalista, pactista i constitucionalista, va posar l’accent en les revolucions catalanes dels segles XV (guerra contra Joan II), XVII (Guerra dels Segadors) i XVIII (Guerra de Successió).

A la Historia de Catalunya va fer encaixar aquest esquema en la teoria dels independents, segons la qual Catalunya seria una idea essencialment associada a la llibertat, que s’hauria manifestat en la revolta i la revolució en períodes d’opressió o d’amenaça de pèrdua de llibertat –els esmentats, però fins i tot la revolta d’Indíbil i Mandoni– i, en la plenitud de la nació, en l’establiment d’un sistema constitucional que limitava el poder reial i donava veu al poble –el qual es defensava en cas d’abús, a través dels seus representants, com ara Francesc Vinatea o Joan Fiveller.
L’essencialització d’aquest concepte va dur Balaguer a l’extrem d’afirmar que Catalunya va associada a la llibertat, i que quan la llibertat desapareix també s’esvaeix la pàtria. És el que jo he denominat «mite democràtic». A més de les publicacions que ja s’han citat, en aquests anys cinquanta, la teoria es manifestava en llibres específics com La libertad constitucional (1858), de Balaguer, i Cataluña vindicada (1858), de Lluís Cutxet. Pocs anys més tard, Balaguer reiterava aquesta concepció quan afirmava que la llengua i la literatura catalanes només havien pogut tenir «vida resplendent i culta» en períodes de llibertat política i l’aplicava a la Renaixença: «la literatura moderna catalana és l’expressió del sentiment vivament despertat d’una nacionalitat i d’una llibertat perdudes, i, al mateix temps, l’esperança de temps millors en una restauració de nacionalitats ibèrica».

En aquesta sintonia s’escrigueren el drama sobre Ausias Marc, el recorregut llegendari per la història de Catalunya Amor a la patria, de Víctor Balaguer, i les novel·les d’Angelon i de Balaguer sobre Rocaguinarda i Serrallonga.

Magí Sunyer


El romanticisme literari en l´origen del catalanisme (5) « SOMATEMPS

El romanticisme literari en l´origen del catalanisme (6)




És prou conegut que el Romanticisme català, després d’uns anys trenta de pugna entre un sector més conservador i historicista i un altre més progressista i revolucionari, va quedar en mans del primer, amb Manuel Milà i Fontanals com a cap d’escola i representants tan notables com Joaquim Rubió i Ors, Marian Aguiló o Antoni de Bofarull. L’aportació d’aquests escriptors a la construcció de l’imaginari català fou considerable, a través de la Història, de l’erudició, del folklore i de la literatura. Víctor Balaguer va suposar una rectificació parcial i progressista d’aquest Romanticisme historicista i folklorista. Només parcial. Polígraf actiu des de molt jove, va practicar gran part de les possibilitats que l’escriptura del seu temps li proporcionava. Ja s’ha apuntat que fou a partir dels primers anys cinquanta quan es va interessar per la Història de Catalunya i quan va començar a publicar, compulsivament, articles i llibres de tema o trasfons històric o llegendari, de vegades barrejat amb l’excursionisme, i amb una voluntat expressa d’utilitzar la Història per argumentar el seu ideari polític. Balaguer era activíssim i entusiasta, i no tenia grans escrúpols d’erudit. Ell fou qui, a partir de mitjans dels anys cinquanta, a través de tota mena d’escrits de dimensions i conformació diversa, va donar un impuls decisiu a l’establiment i la popularització d’una mitologia nacional catalana. Les quatre novel·les i el drama sobre el bandolerisme del barroc que llavors van publicar Manuel Angelon i Víctor Balaguer hi van aportar un important pes específic.


La bandera de la muerte



Víctor Balaguer es devia adonar de les possibilitats del bandoler Serrallonga per a la seva construcció mítica a mitjans de la dècada. A Bellezas de la Historia de Cataluña, de 1853, no hi para esment, i això significa que llavors per a ell Serrallonga no significava res d’important. Tot just quatre anys després es comença a publicar la sèrie de fulletons d’Angelon i de Balaguer que glorifiquen Perot Rocaguinarda i Joan Sala, àlies Serrallonga, i el bandoler del segle XVII, singularment el segon, esdevé un dels mites vertebrals de l’imaginari català.

Segons Xavier Torres, Balaguer va entrar en contacte amb Serrallonga l’any 1858, arran de l’adaptació escènica d’una de les versions del ball popular, però convé tenir present que Balaguer i Angelon eren amics, companys de tertúlia i d’ideologia –ni que, anys després, Angelon evolucionés cap al republicanisme i Balaguer s’oposés explícitament a la Primera República–; el bandolerisme podia ser tema de conversa entre ells dos o en el grup que es reunia periòdicament. Dues qüestions adquireixen més relleu que no pas aquesta: la primera és que, malgrat que la qualitat dels fulletons d’Angelon és superior a la dels balaguerians, l’èxit del drama i de la primera de les novel·les de Balaguer va ser més gran que el de les d’Angelon, que no fou escàs; la segona, que el mite que ha perdurat és el de Serrallonga.

Segons un comentarista de l’època, Un Corpus de Sangre va obtenir tan «numerosa subscripció que ha merecido […] dos ediciones antes de terminarse», i en ple segle XX, el 1930, es publicava en traducció catalana d’Antoni Calderer Morales; El pendón de Santa Eulalia havia estat publicada el 1920, traduïda per Pere Buxareu. Superior fou la rebuda dispensada a la novel·la Don Juan de Serrallonga, de Víctor Balaguer amb cinc edicions fins a 1871, com a mínim una altra els anys 1937-38, un plagi en francès de 1860 i una traducció catalana de Valeri Serra i Boldú, reeditada el 1988.

El drama del mateix títol es va editar no menys de nou vegades entre 1858 i 1913, i la traducció catalana de l’autor unes quantes més; en una i altra llengua, va pujar als escenaris durant dècades. També de La bandera de la muerte Palau afirma que es va reimprimir unes quantes vegades. Fins llavors, cap altre vehicle de transmissió de mitologia catalana no havia aconseguir una acceptació popular tan gran, immediata i perllongada en el temps.


Walter Scott


La justificació i l’enaltiment de l’heroisme del proscrit en la literatura romàntica no necessita gaire argumentació, n’hi ha prou a recordar l’obra de Walter Scott o Friedrich Schiller. Tanmateix, tant Angelon com Balaguer van considerar necessari un ennobliment explícit de Rocaguinarda i Serrallonga. Els van presentar com a personatges de comportament i distinció exquisits, fins i tot al mig del Montseny o de les Guilleries, injustament perseguits per la justícia –una justícia corrompuda–, i, a més, els van convertir en membres de famílies aristocràtiques que s’havien hagut de refugiar a les muntanyes per emprendre la venjança per injúries rebudes.

Potser no caldria anotar que un i altre utilitzen tots els recursos del fulletó romàntic: misteri i intriga, fantasmes i disfresses, desaparicions i anagnòrisis i el més detonant, amb una utilitat precisa, l’anacronisme, imprescindible per a la connexió d’aquests bandolers amb l’altre gran assumpte que certificarà definitivament la noblesa del bandit, la participació en una guerra patriòtica, la que hauria pogut alliberar Catalunya del jou del rei d’Espanya, la guerra de separació o dels Segadors.

Magí Sunyer

El romanticisme literari en l´origen del catalanisme (6) « SOMATEMPS

El romanticisme literari en l´origen del catalanisme (y 7)







El 1640 feia gairebé trenta anys que Rocaguinarda s’havia acollit al perdó reial –d’aquí segurament el rebuig de Roca com a heroi per part de Balaguer, que el qualifica de venut, traïdor o penedit– i sis que Serrallonga havia estat ajusticiat, però això no fou suficient per evitar que Angelon convertís Roca en agent del Corpus del Sang i de la guerra, sovint en connivència amb Pau Claris i amb Pere de Tamarit. Tampoc perquè, ni que Balaguer no gosés fer exercir aquesta comesa a un Serrallonga del qual havia descrit l’execució ignominiosa en la primera novel·la, reservés aquesta funció a Joana, la seva viuda venjativa, aliada amb una misteriosa societat patriòtica, la Germandat de la Mort de la qual forma part el seu lloctinent Fadrí de Sau. És així que els bandolers esdevenen peces determinants de la Guerra dels Segadors i que la revenja particular i la col·lectiva s’entrellacen.


Idealització del Corpus de sang



Aquestes novel·les dediquen molt d’espai a justificar la bondat dels bandolers. Els herois, Roca i Serrallonga, són descrits com els personatges més excepcionals, generosos i valents del seu temps, i, a El pendón, la noblesa dels bandolers és defensada davant de la reina d’Espanya, amb arguments de lector de Scott: «Señora, suplicoos que no echeis en olvido que los bandidos de Inglaterra sacaron de mas de cuatro apuros a Ricardo Corazón de León, el cual no por esto dejó de ser un gran soberano». No hi falten, però, les reflexions comparatives que permeten la idealització del passat i l’esborrament del nexe molest amb els bandolers del segle XIX, que els lectors potser havien patit: «Aquellos tipos de hombres, mezcla de vida bandolera no exenta de sentimientos hidalgos, aquellos capitanes de malandrines que con colores caballerescos merecieron ser citados y pintados por un Cervantes bajo un aspecto cortés y agradable, han desaparecido para dar lugar a unos bandidos vulgares, hambrientos de dinero mal ganado, y cuyos hechos se reducen a despojar a un arriero del producto de un aceite que vendió en un pueblo de seis casas…»


Serrallonga



No hi manquen, tampoc, les constatacions dels avantatges del progrés. En definitiva, argumentava Angelon, el segle XIX duia imprès el segell de l’avenç, la guàrdia civil mantenia netes de bandits les carreteres i, sobretot, «la ilustración que cada día hace nuevas conquistas, el deseo de naturales y proporcionadas comodidades realizada por el trabajo del hombre laborioso a la vista del hombre indolente y vagamundo, el interés del individuo social que constantemente tiende a la asociación de la masa de los hombres útiles contra los hombres perjudiciales» acabarien amb les degenerades romanalles del bandidatge. Som davant el presentisme constant de Balaguer, motor dels seus exemples històrics, presentisme que arriba a la caricatura quan, al drama, el fantasma del pare de Serrallonga avisa al seu fill que serà traït i executat perquè la causa per la qual s’ha rebel·lat, per justa que sigui, no correspon al seu segle, sinó que «sols alcançar-ho poden / futures generacions».


Felipe V



Als bandolers del Barroc se’ls atorga una significació directament política. Balaguer traça una línia divisòria ben clara entre les bandositats –«els nyerros, al nostre entendre, significaven l’esperit popular i liberal de l’època; els cadells representaven l’orgull aristocràtic i l’esperit de les prerrogatives i privilegis de la noblesa»– que s’estén a la lluita patriòtica: «L’un defensava els drets de Castella, l’altre els de Catalunya: eren, doncs, el partit castellà, en lluita oberta i franca contra el partit català.»

En aquestes novel·les, Catalunya és presentada com el poble governat per una democracia modèlica –«en las asambleas catalanas no prevalecía elemento alguno: la cuna como la espada, la ciencia como el arte compartían buenamente el gobierno de Cataluña, y en honor de la verdad sea dicho, ni el pechero tuvo que sufrir jamás humillación del gran señor, ni el noble hubo de sonrojarse una vez sola de la conducta del pechero». El recordatori és constant: en un dels capítols d’Un Corpus de Sangre el narrador s’introdueix en una sessió parlamentària; després d’un discurs de Claris, de qui es diu que «cree que no hay felicidad posible en Cataluña mientras estemos unidos a Castilla.», es fan afirmacions tan contundents com aquesta: «Antes de terminarse aquella sesión, el principado de Cataluña había dejado de pertenecer á la corona de España»; la novel·la Don Joan de Serrallonga comença amb una diatriba contra la Ciutadella, qualificada com a funesta, i contra Felip V, «rei d’ingrata memòria per als catalans». En definitiva, per a Angelon i Balaguer, la Guerra dels Segadors constitueix un antecedent històric de la lluita de les forces de progrés vuitcentistes per tornar el poder al poble –quan mor el comte de Santa Coloma, Balaguer escriu: «Barcelona quedó en poder de su legítimo dueño: en poder de su mismo pueblo»–, una lluita inaturable i d’abast universal, i d’aquí les al·lusions a l’opressió d’Irlanda o a la guerra de la Independència dels Estats Units d’Amèrica en les novel·les d’Angelon.

Víctor Balaguer, conscient de la potència dels mites, no es va deixar convèncer ni per evidències documentals ni pels atacs a la seva faula sobre els bandolers i va continuar defensant la teoria d’un Serrallonga patriota i noble de sang i de fets. Amb el temps, la Història l’ha desmentit rotundament, però el bandoler, representat per Serrallonga, s’ha incorporat a l’imaginari catalanista amb el contorn que ell i Manuel Angelon van començar a traçar. No fou aquest l’únic guany d’aquell esclat literari a l’entorn del lladre de pas del segle XVII, sinó que va representar la primera assumpció popular d’uns herois de la història catalana amb la nova significació que el segle XIX podia proporcionar.

El romanticisme literari en l´origen del catalanisme (y 7) « SOMATEMPS