Adjunto els hispanistes de les Illes Balears recollits fins el moment on el cognom comença amb "A".

MALLORQUINS



Tomàs Aguiló i Forteza, (Palma de Mallorca, 1812 – 1882). Escriptor. Començà en castellà, però un cop iniciat el moviment literari de la Renaixença, va intervenir-hi com un dels seus propagadors a les Balears. Es donà a conèixer en publicar l'oda castellana A la conquista de Mallorca (1832). Adoptà des del començament posicions ideològiques conservadores inspirades per Chateaubriand, Manzoni i Balmes. Inicià la seva obra catalana amb el llibre Poesies fantàstiques en mallorquí (1852). La seva obra poètica mostra dos aspectes distints: un de to popular i humorístic en Rimas varias (1846-50) i un altre procedent del romanticisme alemany, tant d'estil com de contingut, en les Baladas escritas en mallorquín (1858), narracions en forma de romanç d'ambient fúnebre i misteriós. Les seves Obras en prosa y en verso (vuit volums) es van publicar a Palma de Mallorca (1882-85). En castellà fou notable poeta religiós en Poesías Sagradas (1851). Fou un dels fundadors de la revista “La Palma” i col·laborà a les revistes "La Fe" i "La Unidad Católica". També publicà A la sombra del ciprés (1863). Fou membre de l'Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona.

Marià Aguiló i Fuster. (Palma de Mallorca, 1825 – Barcelona, 1897) Poeta i bibliògraf. Estudià dret a Barcelona, on va fer amistat amb Piferrer i Rubió i Ors, que l'introduïren en el moviment literari de la Renaixença. Poeta de caràcter amorós i místic, dominat per un clima romàntic, sentimental i patriòtic, la seva poesia es caracteritza pel popularisme inspirat en cançons amoroses i curtes, anomenades corrandes, i en les històries tretes del romancer. Fou proclamat Mestre en Gai Saber l'any 1866. La seva obra poètica va ser recollida pòstumament en el Llibre de la Mort (1898), Records de jovenesa (1900), Fochs Follets (1909) i en Poesies completes (1925). Del seu viatge per Catalunya a la recerca de material, fou resultat la publicació del Romancer popular de la terra catalana (1893), recull de cançons cavalleresques que conté més de trenta llegendes amb les seves variants; el Cançoneret de les obretes en nostra llengua materna més divulgades... (1900), col·lecció de cobles religioses, històriques i morals, i el projecte del Diccionari Aguiló d'acord amb les seves notes i utilitzant el material de frases, girs, sinònims, etc., que havia recopilat. Dels seus treballs de bibliògraf queden el Catálogo de obras en Lengua Catalana, premiat per la Biblioteca Nacional, i publicat l'any 1928, on descriu més de quatre-cents llibres escrits en català, impresos de 1474 a 1860, i la Biblioteca Catalana, en la qual va publicar obres com Tirant lo Blanch, Libre dels feyts del Rey En Jacme, Libre de Consolatio, de Boeci, etc. Fou bibliotecari de la biblioteca provincial universitària de Barcelona, de la de València i membre de l'Acadèmia de Bones Lletres.

Joan Alcover i Maspons, (Palma de Mallorca, 1854 – 1926). Poeta, assagista i polític hispanista. Llicenciat en dret a Barcelona, exercí el càrrec de relator-secretari de l'audiència de Palma. Amic d'Antoni Maura (fidel a l’amistat que l’uneix amb Antoni Maura n’és una mostra el poema «El ginebró», que dedica al polític quan aquest es troba en un moment crític de la seva carrera), va presentar-se com a candidat del partit liberal, i fou elegit diputat a Corts (1893). Començà escrivint en castellà dins una línia romàntica, imitant Campoamor. D'aquesta etapa és el primer llibre Poesías (1887), el qual seguiren Nuevas Poesías (1892), Poemas y Harmonías (1894) i Meteoros (1901), on afegia nous poemes als ja publicats anteriorment. La crisi produïda per desgràcies familiars (mort de l'esposa i de quatre fills) crea un món interior del poeta, època en la qual sentint la necessitat d'expressió autèntica inicia el canvi idiomàtic, i començà a escriure en català. L'obra poètica catalana queda recollida en el llibre “Cap al tard” (1909), conté un dels poemes catalans més famosos: 'La Balanguera', inspirat en el ball del mateix nom. Al poema de n' Alcover la protagonista és una parca que fila el destí dels homes ('de nostra vida trau lo fil', diu el text). Premiat amb la Flor Natural als Jocs Florals (1905) i declarat Mestre en Gai Saber el 1909, fou nomenat membre de la Real Academia Española de la Lengua.

Antoni Maria Alcover i Sureda, (Manacor, , 1862 - Palma de Mallorca, 1932) Eclesiàstic, lingüista, folklorista i publicista. Estudià al seminari de Palma on va llicenciar-se en dret canònic. Arribà a vicari general del bisbat. Col·laborà amb articles literaris i polèmics a diaris tradicionalistes. Va dedicar-se, des de jove, a recollir llegendes de tradició oral, usos i costums mallorquines. El 1885 publicà el seu primer llibre, Les cantarelles, amb el pseudònim de Jordi des Recó, al qual van seguir les Rondayes mallorquines (1896), col·lecció de contes de l'illa que aparegueren en tres volums i seguiren fins a vint-i-quatre i tingueren i tenen un gran èxit popular. Després del seu viatge a Catalunya, va donar a conèixer La lletra de convit (1901), en la qual exposava els propòsits i el mètode per fer el Diccionari de la Llengua Catalana, i inicià un recorregut per tots els països de llengua catalana en recerca de material. Amb la publicació del "Bolletí del Diccionari" (1901-36) va contribuir als treballs de filologia romànica, especialment de dialectologia catalana, i orientat pel filòleg alemany Schädel començà l'elaboració del Diccionari i organitzà el I Congrés Internacional de la Llengua Catalana (1906), en el qual fou president de la secció filolicoliterària. El primer fascicle del Diccionari va aparèixer l'any 1926 sota el títol de Diccionari Català-Valencià-Balear, acabat per Francesc de B. Moll en deu volums. Autor també de les biografies de Quadrado (1919) i Ramon Llull (1924) i d'un treball de dialectologia Refutación de las doctrinas filológicas del señor Menéndez Pidal (1903), fou un ardent defensor de la Solidaritat Catalana. Nomenat membre de l'Institut d'Estudis Catalans (1911), en fou elegit president. Se'n separà, però, el 1918 per problemes de criteri lingüístic en relació amb les Normes i l´enfrontament amb Pompeu Fabra.

Jeroni Agustí Alemany i Moragues. (Palma de Mallorca, 1693 – Madrid, 1753) Historiador. Noble i filipista, exercí diversos càrrecs municipals i d'assessoria jurídica a Mallorca. Fou nomenat cronista del regne (1717). Fou autor de nombroses obres d'història balear que han quedar inèdites, excepte el primer volum de la seva Historia general del reino de Mallorca (1723), interessant per l'aportació de notícies sobre l'època de Felip IV. Altres escrits foren: Misceláneas historiales (5 vols.), Fastos baleáricos.

Màxim Alomar i Josa (Palma 1917-2008). Militar i polític. El 1936 entrà a l'Acadèmia Militar de Saragossa i combaté al costat dels nacionals en el desembarcament del capità Bayo a Porto Cristo. Encara durant la Guerra Civil fou destinat a Eivissa, Extremadura i participà a la presa de Madrid el 1939. Entre 1969 i 1972 realitzà els cursos per accedir al grau de general. Passà a la reserva com a general de divisió el 1987. La seva carrera polític començà el 1955 quan fou nomenat tinent de batle de l'Ajuntament de Palma presidit per Joan Massanet, amb la responsabilitat de presidir la comissió de Govern i Policia fins a 1957. Fou batle de Palma entre 1963 i 1969. Entre d'altres actuacions s'han de destacar l'aprovació del PGOU, l'impuls al polígon de Son Castelló, la construcció del Poble Espanyol, l'inici de la reforma de l'Hort del Rei i construí diversos grups escolars (Jafuda Cresques, Verge de Lluc, etc). També va ser procurador en Corts pels municipis entre 1967-1968.

Josep Maria d´Alós i Mora (Palma 1765). Tinent General i ministre de la guerra i de Marina des de 1819 al Juliol de 1820. Capità General de Mallorca des de 1825, càrrec del qual fou destituït el 1828 per les denúncies a Ferran VII per part d'elements de la noblesa i d'alguns eclesiàstics locals. Fou nomenat posteriorment conseller de guerra.

Bernardí Andreu (Mallorca segle XVII). Militar i capità d´una companyia que comandà durant seixanta anys, al servei de la monarquia hispana a les guerres d´Itàlia. Fou nomenat alcaid del castell de Bellver, mestre de camp i capità general de Menorca.

Pere Andreu. (Mallorca, XVII - Nàpols, XVIII). Militar. Amb la graduació de tinent coronel, lluità durant la Guerra de Successió a favor de l'arxiduc Carles. En esdevenir-se el triomf borbònic es trobava a Mallorca, des d'on s'exilià com a sergent major del regne, amb el lloctinent Josep Antoni Rubí i Boixadors i d'altres austriacistes. A Nàpols, on es refugià, fundà una casa, per a la qual obtingué de l'emperador Carles VI el títol de comte d'Andreu.

Pere Joan Andreu i Orlandis (Palma 1697). Politic i Missioner. Governà la provincia de Paraguai i evangelitzà els pobles indis de la zona del Xaco argentí.

Joan Angelats.(Sóller, segle XVI). Militar. Capità de les forces hispanes que defensaren el poble de Sóller contra la invasió turca l'onze de maig de 1561. La seva figura ha esdevingut popular i representa, ensems amb “Ses Valentes Dones de can Tamany”, un paper notable en el simulacre anual de Moros i cristians que se celebra pel "firó", és a dir, el dilluns següent al segon diumenge de maig.