Apreciats Villores i Reke-Ride

Fa cinc anys es va publicar a l´editorial EDHASA un llibre magnífic que us recomano coratjosament (i a tots els hispanistes que creguin amb Espanya). El llibre fou escrit pel Catedràtic d´història contemporànea de la Universitat Autònoma de Barcelona, el doctor Enric Ucelay- Da Cal. El llibre (la edició és en castellà) es diu: "El Imperialismo catalán. Prat de la Riba, cambó, D´Ors y la conquista moral de España". No es un llibre fàcil de llegir (1.097 pàgines), amb una erudicció a l´abast de molt pocs, però amb una mica paicència estic convençut que podreu entendre que fou el catalanisme autèic, l´hispanisme radical e imperial.
El llibre en el seu prefaci, comença així:
"Para comenzar formulemos claramente la pregunta, hasta con exceso de llaneza: ¿Fue el nacionalismo catalán, en realidad, una propuesta para un nuevo nacionalismo español (o mejor hispano)?. Este estudio -dedicado a la interacción entre catalanismo y españolismo entre 1885 y 1917- argumenta que ásí fue".
Tremenda conclusió. El Catalanisme primigeni de Prat, i els seus hereus Cambó i D´Ors uns hispanistes de socarrel, en sentit imperial, defensant la nació cultural catalana perfectament imbuida i liderant la nació politica espanyola.

Amic REKE-RIDE agraexio les teves documentades respostes, però lamento discrepar de tu amb tots (o gairabé tots) els teus punts. Ets un castellà que viu a València. Jo per Castella no sols tinc admiració, sino el més gran dels respectes i estima. Però no sòc membre de la nació cultural castellana (ni els valencians tampoc -certament hi han molta gent que viu a València que ha renegat de la cultura que ens era pròpia i s´ha castellanitzat).

REKE-RIDE. Si consideres el castellà com a llengua espanyola, la llengua basca, la gallega o la catalana, que són? Espanyoles?. Espanya NO és CASTELLA.

REKE-RIDE si tu confons ESPANYA amb CASTELLA és que NO has entés res d´Espanya. NO ETS ESPANYOL, en tot cas creus que el concepte d´Espanya pertany en xclusiva a una de les quatre nacions culturals espanyoles. ESPANYA és quelcom més que el castellà.

REKE-RIDE per nosaltres é molt dificil lluitar a Catalunya contra els separatistes, però ens es molt més dificil lluitar contra vosaltres els SEPARADORS. Gent com tu (amb tot el respecte, i estic convençut de la teva bona intenció i la teva fe hispànica que no poso en dubte) dona arguments als separadors al negar que nosaltres el de nació catalana SOM ESPANYOLS (com va dir en Cristòfor Despuig al segle XVI:

"...la major part dels castellans gosen dir públicament que aquesta nostra província (Catalunya) no és Espanya i que per ço nosaltres no som verdaders espanyols: no mirant, los pecadors benaventurats, quan ignorants són i quan segos d’enveja i malícia van, que aquesta província no sols és Espanya, mas és la millor d'Espanya"

Amic Villores. Ets un erudit, i dona gust llegir els teus escrits. Amb tot el respecte, crec que parteixes de una premisa errònia. El catalanisme NO és antiespanyol. El Catalanisme ES espanyol. T´adjunto una breu introducció del treball que estem preparant sobre la "Nació cultural catalana", que diu així:

El sentiment catalanista ha estat tergiversat i falsejat en els darrers anys per bona part de la historiografia de casa nostra, lligant i barrejant el fet catalanista als termes progresista i d´esquerres; oblidant l´autèntic sentiment dels seus protagonistes, les seves reivindicacions conservadores, el contingut hispànic dels seus escrits des de una òptica profundament catalana; la manipulació ha estat constant, i continúa amb una ferocitat increïble, mentint i canviant la realitat i entestant-se en presentar la catalanitat com un fet d´esquerres i antihispànic. L´Antonio Canales en l´article “Catalanisme, Nacionalisme basc i Nova dreta”, recollit en el llibre “El Catalanisme Conservador” despulla les vergonyants mentires dels anomenats progresistes en la seva esbojarrada manipulació del Catalanisme:

“Els nacionalistes catalans de finals de segle no s´estaven gens de proclamar el seu caràcter antiliberal i conservador, de la mateixa manera que alguns no amagaven el seu racisme, per exemple. Tot i això, la majoria de la literatura històrica i una part de la historiografia catalana actual s´entesten a no veure el que està escrit en lletres de motlle. L´explicació d´aquesta ceguesa selectiva no rauria tant en una conscient intencionalitat esbiaixadora com en un mecanisme deductiu que filtra la percepció de l´objecte de l´estudi. Les oposicions herois-traidors, sants-dimonis, catalanistes-botiflers, etc pròpies del discurs catalanista no es basaven en el binomi dreta-esquerra, sinó en la dicotomia molt més bàsica de bons-dolents. En un exercici de coherència presentista es fa una aplicació d´aquest discurs valoratiu a l´anàlisi històrica i, donat que majoritàriament al nostre entorn la bondat ha estat associada a l´esquerra, es dedueix que si aquests primers nacionalistes eren bons no podien ser de dretes, o que encara que ho diguessin no ho eren realment, o qualsevol dels sibil.lins sofismes als quals estem acostumats. El resultat d´aquesta operació és l´abandó de l´àmbit del treball historiogràfic per entrar en relliscosos i confosos terrenys politico-morals. L´estat actual de la historiografia catalana no permet defugir per més temps la crítica a aquests plantejaments”.

I nosaltres estem en pecat mortal per manca de catalanitat segons les totàlitaries idees dels pontífexs de la religió excloent que profesen els separatistes; anomenats per ells mateixos; “progresistes” i “moderns”. Som espanyols i de dretes. Som dolents i botiflers, malvats i feixistes segons el discurs de les esquerres secessionistes. Per tant, podem nosaltres sentir-nos plenament catalanistes des de la nostra cosmovisió del pais i no ser enviats a la foguera dels traïdors i dimonis aon ens llancen els sacerdots del nou nacionalisme?. Serem mai politicament correctes i acceptats pels necis usurpadors de la catalanitat?.

Contravenint la famosa paradoja de Gorgias (“la veritat no es pot saber, si algú la sap no la podrà explicar, si algú la pot explicar ningú la entendrà”), nosaltres intentarem explicar la nostra veritat, fer-la inteligible i que tothom ho entengui. Des de un plantejament senzill i somer, farem un repàs al que ha estat el catalanisme i la pròpia història de Catalunya; i revisarem alló que per nosaltres ha estat la veritat, que per la gent del Partit Popular Català, es el Catalanisme hispànic. Per que a Catalunya la història es la politica, i des de la història volem reivindicar la nostra catalanitat hispànica. Sentiment de pertanyença i d´adscripció als projectes comuns de la nació politica espanyola, des de la nació cultural catalana.

“Des de la publicació del llibre de versos de Rubió i Ors intitulat “Lo Gayter del Llobregat”, en 1841, i des de el fracàs de l´experiment d´un periodic catalanista com “Lo Verdader Català” en 1843, el catalanisme fou reconegut pels seus redactors com a “indissoluble e inviolable de l´espanyolisme”, Espanya seria la nació i Catalunya la Pàtria”. La Catalunya cultural i l´Espanya politica. L´autor es en Jaume Vicens i Vives a “Industrials i Politics”, obra capdaventera per entendre el catalanisme hispànic primigeni i els moviments socials del segle XIX.

Espanya la nació politica i Catalunya la Pàtria o nació cultural, enfrontat al concepte de Catalunya com a ens independent politic i cultural que defensen els qui proposen la secessió. El “Volksgeit” de Herder (“La nació no es un Estat, sino una entitat cultural de gent que parla una mateixa llengua, poseix els mateixos hàbits i uns records comuns”) en contraposició al “Volkstum” dels separatistes (el sentiment politic entès exclusivament pel sentiment ètnic i cultural, i on s´inventa el concepte de l´enemic exterior –Madrid- i es desprecia el que no es propi –la llengua castellana- o és diferent –qui no es d´esquerres, progressista i nacionalista en clau sobiranista-).

Espanya és una nació politica històrica que ha sofert un llarg camí en la seva formació, però certament Espanya no ha esdevingut una nació ni racial ni étnica; doncs aixó és Catalunya, la nostra nació cultural; i ens afirmem en les paraules de Fustel de Coulanges “no era ni la raça ni la llengua el que justifica la nació”, o en la del filòsof liberal francés en Joseph Ernest Renan “La consideració etnogràfica no ha existit mai en la constitució de les nacions”.


LIZCANO DE LA ROSA. Te respondo en tu idioma, porque entiendo que no eres capaz de entender otra lengua española que no sea el castellano. En España conviven varias lenguas, y para muchos españoles la lengua madre (es decir la que aprendemos en casa, en las escuelas, con los amigos) NO es la lengua de la noble Castilla. Si quieres confundir ESPAÑA con CASTILLA, allà tu. Para mi ESPAÑA (o si quieres ESPAINIA o ESPANYA o ESPANHA) es mucho más que la lengua castellana.

Una cordial salutació hispànica.

www.catxhis.com